143 – Laporta o la vara de doble mesura.

No estic segur que en Joan Laporta sigui un bon candidat per reagrupament, però sempre he tingut simpatia per aquesta persona. De fet, recordo que quan va guanyar les primeres eleccions al F.C. Barcelona, li vaig dir a la meva dona, “Si tinguéssim més tius com aquest, a Catalunya les coses serien molt diferents” Aquestes paraules volien dir que pensava que en Joan Laporta reunia tot un seguit de condicions que feien d’ell, el líder que crec que necessitem als Països Catalans. Tenia uns objectius clars i sobretot, valentia per dur-los a terme. Era una d’aquelles persones amb el seny adequat per saber quins són els camins que s’han de seguir per arribar a la fita desitjada, i el que és millor, té prou rauxa per seguir aquests camins.

I la valentia del Sr. Laporta era evident, ja que tots els que tenim sentiments independentistes, sabem els pa que si dona. Algú que es manifesta obertament i clarament independentista, i aconsegueix una mica de quota d’influència social, ràpidament serà atacat per tot arreu, fins i tot utilitzant descaradament mesures poc defensables com allò que en diuen la vara de doble mesura. Es allò de criticar de males maneres a una persona per fer el mateix que fa un altre, però que aquesta última, serà lloada. L’exemple més clar d’això, és la crítica constant que ha rebut el Sr. Joan Laporta per definir-se políticament. Sembla ser que un independentista, ha de callar el seu posicionament, ja que no tots els socis i simpatitzants dels Barça, són independentistes, mentre que un president col·laboracionista amb l’estat espanyol, no rep cap crítica pel seu posicionament, tot i que tampoc tots els socis i simpatitzants dels Barça, són col·laboracionistes.

Un altre exemple de valoració injusta envers el Sr. Laporta, va ser com es van valorar les dimissions del Sr. Rosell i del Sr. Soriano. Mai vaig entendre la bona premsa del Sr. Rosell. De fet va ser una persona que va dimitir perquè no es feien les coses com ell volia que es fessin, i a sobre criticava que no es fessin les coses com ell volia, tot i que la majoria de les persones de la junta del Barça, no les compartien. La veritat és que vaig veure la actitud del Sr. Rosell, com la d’un nen mal criat, que si no es juga a lo que ell vol jugar, doncs no juga, i fa tot el possible per que la resta de nens no juguin al que volen jugar. I lo del Sr. Soriano, també em va semblar que abandonava el vaixell, abans que aquest s’enfonsés (o això es pensava ell) Però mai vaig sentir cap opinió dels “intel·lectuals”, esportius o generalistes, discrepant sobre la integritat i les maneres de fer d’aquestes dues persones.

De fet, les crítiques rebudes per les recents declaracions que ha fet el Sr. Laporta, per certes persones a la tertúlia d’avui d’El món a Rac1, que tenen cert prestigi, i que personalment poso força en dubte, són patètiques. Un exemple és la constant desqualificació que fa en Jordi Basté del Sr. Laporta, acusant-lo de populista. Es curiós i divertit que sigui precisament el Sr. Basté, el que vagi fent acusacions de populisme.

La valentia i eficiència demostrada per en Joan Laporta, el fan una persona interessant per formar part de l’equip de dirigeixi els Països Catalans a la independència, però no tinc clar que sigui qui ha de liderar aquest projecte, ja que durant aquests anys de gestió gloriosa del Barça, tant a nivell esportiu com a nivell nacional, el Sr. Laporta s’ha fet molts enemics, i aquests li han posat unes dianes enormes per atacar-lo, i això, pot perjudicar al projecte de alliberar als Països Catalans del llastra que és, la dependència d’Espanya.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

142 – Jo no seré còmplice

Fa pocs dies, Amnistia Internacional va publicar un informe sobre l'estat de la pena de mort al món, amb la “sorpresa” que no van posar dades sobre alguns estats que hi han per aquest món, entre ells la Xina (la República Popular de la Xina) I no van publicar dades, per què els hi és impossible tenir unes xifres aproximades de les execucions que es practiquen a aquell país Suposo que no cal dir que condemno la pena de mort allà on es produeixi, tant als Estats Units, com a l’Iran per exemple, però la Xina té quelcom especial.

I què és això especial? Doncs que encara no fa dos anys, la Xina, va organitzar uns J.J.O.O. amb la complicitat i benedicció absoluta i incondicional de tothom o a quasi tothom. Vàrem ser molt pocs els que vàrem demanar un boicot rotund a uns Jocs Olímpics que amagaven una repressió brutal a altres pobles, com el tibetà, o al propi poble.

Els còmplices de les polítiques i practiques xineses, ens van acusar de moltes coses, i argumentaven que els J.J.O.O. servirien per que l’estat xinès, comencés una obertura democràtica, que amb pocs mesos, ja s’ha vist que aquesta obertura, no s’aconseguirà per aquest mitjans, En menys de dos anys, ja hem pogut “gaudir”, per una banda de la repressió brutal del govern xinès a la població d’ètnia uigur, i per l’altre banda, del seu silenci sobre el número d’execucions que practiquen. Aquest silenci, és indicador que alguna cosa volen amagar.

Altres països “civilitzats” com els Estats Units o l’Iran, no amaguen aquestes dades, ja que consideren que els executats són delinqüents i no tenen re a amagar. Però els xinesos, és molt probable, i tots ho sabem (no ens vulguem enganyar a nosaltres mateixos) que part de les seves execucions siguin de caire polític, i els que es castiga és el lliure pensament. No és que excusi l’execució de delinqüents, la condemno igual però assassinar per motius ideològics, és, segons la majoria dels que van anar contents i satisfets a la festa d’inauguració de l’assassí (argumentat el que argumentaven) és terrorisme, i el que és pitjor, practicat “legalment”. (si us plau, que ningú amb vingui amb que la pena de mort als delinqüents pot ser acceptable. No ho és i no contestaré)

On són tots aquells que van defensar la celebració d’uns J.J.O.O. argumentat uns possibles efectes que es veia de lluny que en el millor dels casos, eren d’una innocència irresponsable, i en ells pitjors dels casos, i estic segur que en la majoria d’ells, darrera d’aquest argument ridícul, el que s’hi amagava, era la por de no molestar a un client molt important, i a un país militarment molt poderós. Darrera d’aquell suport, en realitat el que s’amagava era por, i cobdícia. Amb aquell argument, tancaven ells ulls a execucions polítiques i no polítiques, per poder tenir uns quants calerons més a la butxaca. A tots aquells que van donar suport a uns J.J.O.O. tacats de vermella sang i negra opacitat democràtica, els hi pregunto, quin és el preu que necessiten per saciar les seves butxaques? Ho dic, per què ja no poden fer boicot als J.J.O.O., però sí que podem fer coses. O encara preferim tancar els ulls i omplir-nos les butxaques, explotant als treballadors “populars” de la Xina? I no els hi ho pregunto només de polítics amb càrrec. Ho pregunto als polítics amb càrrec, sense càrrec i a la societat en general.

Bé, alguns, van voler rebaixar la seva mala consciència fent veure que protestaven fent un manifest en favor del poble tibetà, i altres, que van pel món demanant justícia social i, també en el millor dels casos, van callar com putes.

AH!!! Abans d’acabar, deixar clar que soc d’esquerres. Profundament d’esquerres, i per tant, també ignoraré comentaris referent al tema esquerra-dreta. Els drets humans no tenen re a veure amb aquest debat.
Salutacions, independència, justícia social i democràtica.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS. (Posdata)

Per fi.
Fins avui no havia sentit a ningú queixar-se de lo de la llum.
Bé, menteixo. L'editorial del Manel Fuentes del dimarts, sí que ho feia, i molt bé per cert, lluny de populismes que es feien a la mateixa hora per altres freqüències.
Salutacions.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS.

El passat dilluns, 8 de març de 2010, quasi tota Catalunya va patir una gran nevada, que va afectar a zones on normalment no neva, amb gruixos entre 10cm i 25cm.

Amb aquesta nevada, m'he adonat, un altre cop que soc un paio rar, ja que em faig preguntes no es fa quasi ningú, i les preguntes que es fa quasi toThom, jo no me les faig.

ElS comentaris de la gent, em resulten sorprenents, queixant-se de l'actuació de les autoritats durant aquest temporal extraordinari i poc habitual a la zona metropolitana de Barcelona o a la costa. Sento comentaris sobre la poca previsió de les autoritats, la desorganització i el caos. I sobretot queixant-se de la falta d'informació. I no ho entenc.

El temporal era de dos parells de ... nassos i evidentment no estem preparats per això. I estar-ho, seria de bojos. Mantenir una estructura de maquinaria i de personal preparada per aquestes eventualitats, seria malbaratar els nostres impostos. Quan passi una cosa d'aquestes, el que tenim que fer és suportar-ho el millor que puguem i fins hi tot gaudir-ho. Contra la natura no és pot lluitar. i la cosa està, que quan passen aquestes coses, per sort no hi han desgràcies personals.

I prevenir això? Com? Amb sal? Primer, no tenim prou sal. D'on traiem tanta sal? Segon, per tirar sal, s'ha de tallar o quasi tallar el transit, i per tant la tenim liada igual. Tercer. La sal espatlla les carreteres i els pneumàtics. Si es tira sal, després ens queixarem que les autoritats van espatllar la carretera i els nostres pneumàtics tirant sal. I quart, tirar sal és un atemptat ecològic. Només és pot prevenir, com es va fer. Anunciant-to i confiant que tots i cadascú de nosaltres fou prou responsable per no moure'ns de casa. Però no. Hem de sortit tots, peti qui peti.

I queixar-se de falta d'informació? Però que ens cal saber que no sabéssim? Tots sabíem que estava nevant fort. Tots sabem que no estem preparats (nosaltres, ja que difícilment portem cadenes i estris semblants) I tots sabíem que arreu hi havien accidents de transit, carreteres tallades per la caiguda d'arbres o de torres d'alta tensió. Jo sabia perfectament tot el que em calia saber. Que nevava, que tothom estava col·lapsat perquè les carreteres estaven tallades per diferents motius, i la veritat, m'era indiferent saber quin era la causa exacte que em feia estar aturat a la ronda del litoral. El que volia, és que el personal de policia, protecció civil, treballessin per acabar tant aviat com fos possible amb les diferents causes que ens col·lapsaven. Però es veu que no. que enlloc de treballar per arranjar les coses rapit, s'han d'aturar, per explicar-nos a tots i cadascun de nosaltres que és el que està passant, (com si no ho sabéssim) El cas més bestia que he sentit, és el d'una persona que es queixava que havia estat set hores aturada sense menjar!!!!!!!!!!!!!!! Pretenia que el personal d'emergència, li portés un entrepà al cotxe? Però que ens hem pensat?

Vivim en una societat acomodada i burgesa, que esperem seguts a la taula del nostroe despatx, que el sindicalista de torn ens solucioni els nostres problemes. O seguts al sofà de casa, que el polític ens solucioni els nostres problemes. I ara esperem que la policia, ens porti un bocata al cotxe, mentre el païs està col·lapsat. Flipant!!!!!!!!!!!!!

I el millor de tot, és que ningú es queixa del problema real que s'ha destapat amb aquesta nevada. I no és altre que un cop més, una o més grans empreses, no han fet la seva feina, i ningú els dirà re.

No potser, que dues torres d'alta tensió es caiguin per una mica de gel i neu, i que 24 hores després dels fets, encara no sàpiguen on està localitzada l'avaria. Això és el que ens hauria d'amoïnar. Que si tenim un temporal d'aquest estil, per culpa d'unes grans empreses que s'han estalviat uns calerons amb construccions de baixa qualitat, ens quedem sense llum, i per tant sense calefacció. I a sobre, ens col·lapsen el transit. Però no passa re, és mes fàcil posar a parir al polític de torn, que s'ho mereix, per no posar a ratlla, a aquestes empreses. Però com ningú li demana, doncs ell o ella va fent.

Salutacions i independència.

140 - Resignació o lluita (II)

En el seu moment ja vaig parlar sobre el conformisme que pateix la nostra societat (Resignació o lluita (I)), i dic pateix, perquè el conformisme, és una malaltia, greu.

Doncs avui, com cada dia, era col·lapsat a la Ronda Litoral, quan he pogut percebre que s'havia espatllat un vehicle, o havia succeït un accident. Com molts cops que passa això, de cop i volta, tot es desencalla, i el transit es torna fluït, sense que jo pugui saber exactament que ha passat, ja que no veig cap vehicle espatllat o accidentat.

Quan he arribar a la feina, quasi una hora tard, un company m'ha dit:
- T'has menjat tot el “marron” de la ronda, eh?
- Doncs sí.
- Saps que ha passat, no?
- Doncs no.
- Espera, que t'ho porto.
I m'ha ensenyat aquest paper.

Resulta que un grup de persones ha tallat el transit de les rondes, i ha repartit aquest paper entre el conductors. Després m'he assabentat, que no és la primera acció d'aquestes persones en els últims dies, i que s'han mobilitzat força. No vull entrar a valorar si l'Alfonso ha d'anar a la presó o no. Si és just tot plegat o no. O si l'acció d'aquest grup és correcte o no. I no es que sigui indiferent al tema, però no tinc prou dades per ferme una idea adient del que va passar entre l'Alfonso i el mosso d'esquadra.
.

El que sí valoro, és que hi ha un grup de persones que han estat capaces de mobilitzar-se per defensar allò que ells consideren just. Que han decidit no resignar-se al que els poders fàctics els han destinat, i que si s'ha de lluitar pacíficament, ho faran. La veritat és que estic commogut. No sé si tenen raó o no, però el fet de mobilitzar-se, solidaritzar-se i tenir prou empenta com per no deixar que la resignació els domini, em fa tenir esperança. M'alegra haver arribat tard a la feina, per culpa d'unes persones que no es resignen i que lluiten pels seus principis, si ho fan pacíficament.

Que diferent d'altres actituds que he viscut últimament, on la resignació i la por burgesa m'ha permès veure esclafar uns drets sense que els afectats fessin gran cosa per evitar-ho (“total, si ens volen donar pel cul, ho faran igualment, doncs millor no oferir resistència”)

Cal que l'actual societat desperti, i comenci a actuar i deixar enrere una resinació en alguns casos i un cinisme en altres, que l'únic que ens porten, és a la desaparició lenta i dolorosa. I Això m'ho faig venir bé, per portar les coses al meu terreny. S'ha d'actuar sempre. Ser actiu, i procurar que el desencís no ens venci (és difícil, ho sé. Jo mateix hi han cops que penso en rendir-me) però malgrat que el mitjans de comunicació no volen parlar de segons quines coses, el diumenge que ve, 28 de febrer, hi ha una consulta importat pels drets nacional dels ciutadans i ciutadanes dels Països catalans, i hem de decidir com volem actuar. Com aquells que pensen que finalment ens donaran pel cul i millor posar-s'hi bé? O com com aquells altres que decideixen actuar i lluitar per aconseguir allò que ells consideren just? Jo ho tinc clar, si em deixen, actuo.

Salutacions i independència i civisme.