141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS. (Posdata)

Per fi.
Fins avui no havia sentit a ningú queixar-se de lo de la llum.
Bé, menteixo. L'editorial del Manel Fuentes del dimarts, sí que ho feia, i molt bé per cert, lluny de populismes que es feien a la mateixa hora per altres freqüències.
Salutacions.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS.

El passat dilluns, 8 de març de 2010, quasi tota Catalunya va patir una gran nevada, que va afectar a zones on normalment no neva, amb gruixos entre 10cm i 25cm.

Amb aquesta nevada, m'he adonat, un altre cop que soc un paio rar, ja que em faig preguntes no es fa quasi ningú, i les preguntes que es fa quasi toThom, jo no me les faig.

ElS comentaris de la gent, em resulten sorprenents, queixant-se de l'actuació de les autoritats durant aquest temporal extraordinari i poc habitual a la zona metropolitana de Barcelona o a la costa. Sento comentaris sobre la poca previsió de les autoritats, la desorganització i el caos. I sobretot queixant-se de la falta d'informació. I no ho entenc.

El temporal era de dos parells de ... nassos i evidentment no estem preparats per això. I estar-ho, seria de bojos. Mantenir una estructura de maquinaria i de personal preparada per aquestes eventualitats, seria malbaratar els nostres impostos. Quan passi una cosa d'aquestes, el que tenim que fer és suportar-ho el millor que puguem i fins hi tot gaudir-ho. Contra la natura no és pot lluitar. i la cosa està, que quan passen aquestes coses, per sort no hi han desgràcies personals.

I prevenir això? Com? Amb sal? Primer, no tenim prou sal. D'on traiem tanta sal? Segon, per tirar sal, s'ha de tallar o quasi tallar el transit, i per tant la tenim liada igual. Tercer. La sal espatlla les carreteres i els pneumàtics. Si es tira sal, després ens queixarem que les autoritats van espatllar la carretera i els nostres pneumàtics tirant sal. I quart, tirar sal és un atemptat ecològic. Només és pot prevenir, com es va fer. Anunciant-to i confiant que tots i cadascú de nosaltres fou prou responsable per no moure'ns de casa. Però no. Hem de sortit tots, peti qui peti.

I queixar-se de falta d'informació? Però que ens cal saber que no sabéssim? Tots sabíem que estava nevant fort. Tots sabem que no estem preparats (nosaltres, ja que difícilment portem cadenes i estris semblants) I tots sabíem que arreu hi havien accidents de transit, carreteres tallades per la caiguda d'arbres o de torres d'alta tensió. Jo sabia perfectament tot el que em calia saber. Que nevava, que tothom estava col·lapsat perquè les carreteres estaven tallades per diferents motius, i la veritat, m'era indiferent saber quin era la causa exacte que em feia estar aturat a la ronda del litoral. El que volia, és que el personal de policia, protecció civil, treballessin per acabar tant aviat com fos possible amb les diferents causes que ens col·lapsaven. Però es veu que no. que enlloc de treballar per arranjar les coses rapit, s'han d'aturar, per explicar-nos a tots i cadascun de nosaltres que és el que està passant, (com si no ho sabéssim) El cas més bestia que he sentit, és el d'una persona que es queixava que havia estat set hores aturada sense menjar!!!!!!!!!!!!!!! Pretenia que el personal d'emergència, li portés un entrepà al cotxe? Però que ens hem pensat?

Vivim en una societat acomodada i burgesa, que esperem seguts a la taula del nostroe despatx, que el sindicalista de torn ens solucioni els nostres problemes. O seguts al sofà de casa, que el polític ens solucioni els nostres problemes. I ara esperem que la policia, ens porti un bocata al cotxe, mentre el païs està col·lapsat. Flipant!!!!!!!!!!!!!

I el millor de tot, és que ningú es queixa del problema real que s'ha destapat amb aquesta nevada. I no és altre que un cop més, una o més grans empreses, no han fet la seva feina, i ningú els dirà re.

No potser, que dues torres d'alta tensió es caiguin per una mica de gel i neu, i que 24 hores després dels fets, encara no sàpiguen on està localitzada l'avaria. Això és el que ens hauria d'amoïnar. Que si tenim un temporal d'aquest estil, per culpa d'unes grans empreses que s'han estalviat uns calerons amb construccions de baixa qualitat, ens quedem sense llum, i per tant sense calefacció. I a sobre, ens col·lapsen el transit. Però no passa re, és mes fàcil posar a parir al polític de torn, que s'ho mereix, per no posar a ratlla, a aquestes empreses. Però com ningú li demana, doncs ell o ella va fent.

Salutacions i independència.

140 - Resignació o lluita (II)

En el seu moment ja vaig parlar sobre el conformisme que pateix la nostra societat (Resignació o lluita (I)), i dic pateix, perquè el conformisme, és una malaltia, greu.

Doncs avui, com cada dia, era col·lapsat a la Ronda Litoral, quan he pogut percebre que s'havia espatllat un vehicle, o havia succeït un accident. Com molts cops que passa això, de cop i volta, tot es desencalla, i el transit es torna fluït, sense que jo pugui saber exactament que ha passat, ja que no veig cap vehicle espatllat o accidentat.

Quan he arribar a la feina, quasi una hora tard, un company m'ha dit:
- T'has menjat tot el “marron” de la ronda, eh?
- Doncs sí.
- Saps que ha passat, no?
- Doncs no.
- Espera, que t'ho porto.
I m'ha ensenyat aquest paper.

Resulta que un grup de persones ha tallat el transit de les rondes, i ha repartit aquest paper entre el conductors. Després m'he assabentat, que no és la primera acció d'aquestes persones en els últims dies, i que s'han mobilitzat força. No vull entrar a valorar si l'Alfonso ha d'anar a la presó o no. Si és just tot plegat o no. O si l'acció d'aquest grup és correcte o no. I no es que sigui indiferent al tema, però no tinc prou dades per ferme una idea adient del que va passar entre l'Alfonso i el mosso d'esquadra.
.

El que sí valoro, és que hi ha un grup de persones que han estat capaces de mobilitzar-se per defensar allò que ells consideren just. Que han decidit no resignar-se al que els poders fàctics els han destinat, i que si s'ha de lluitar pacíficament, ho faran. La veritat és que estic commogut. No sé si tenen raó o no, però el fet de mobilitzar-se, solidaritzar-se i tenir prou empenta com per no deixar que la resignació els domini, em fa tenir esperança. M'alegra haver arribat tard a la feina, per culpa d'unes persones que no es resignen i que lluiten pels seus principis, si ho fan pacíficament.

Que diferent d'altres actituds que he viscut últimament, on la resignació i la por burgesa m'ha permès veure esclafar uns drets sense que els afectats fessin gran cosa per evitar-ho (“total, si ens volen donar pel cul, ho faran igualment, doncs millor no oferir resistència”)

Cal que l'actual societat desperti, i comenci a actuar i deixar enrere una resinació en alguns casos i un cinisme en altres, que l'únic que ens porten, és a la desaparició lenta i dolorosa. I Això m'ho faig venir bé, per portar les coses al meu terreny. S'ha d'actuar sempre. Ser actiu, i procurar que el desencís no ens venci (és difícil, ho sé. Jo mateix hi han cops que penso en rendir-me) però malgrat que el mitjans de comunicació no volen parlar de segons quines coses, el diumenge que ve, 28 de febrer, hi ha una consulta importat pels drets nacional dels ciutadans i ciutadanes dels Països catalans, i hem de decidir com volem actuar. Com aquells que pensen que finalment ens donaran pel cul i millor posar-s'hi bé? O com com aquells altres que decideixen actuar i lluitar per aconseguir allò que ells consideren just? Jo ho tinc clar, si em deixen, actuo.

Salutacions i independència i civisme.

139 - Rcat: Problemes de comunicació.

En el meu últim escrit, vaig tocar la cresta a Reagrupament Independentista, per com s’havia fraguat l’última atomització de l'independentisme català, oferint-nos un dels espectacles més patètics i infantils de les diferents divergències que tenim els independentistes. Avui, encara penso que les coses no es van fer bé, però desprès de saber algunes coses, començo a veure una mica de llum sobre tot el que ha passat.

Per mi, Reagrupament Independentista era una associació immaculada fins el moment de l’episodi de la dimissió en massa, (amb el president inclòs) per desprès tornar. I els que s’havien quedat, ara eren els que marxaven. Tal com van anar les coses, i sobretot, tal com s’havia comunicat, el dubte queia sobre la direcció de Reagrupament independentista com una llosa pesada i que difícilment es podrà treure sense fer mal, si és que es pot treure. Però gràcies a un company, aquesta llosa s’ha mogut prou, concretament un 25%, per fer que aquell dubte que era una taca fosca, esdevingui allò que es diu el benefici del dubte.

Reagrupament Independentista, és un cadell de formació política, que ha de vigilar amb alguns problemes que té, per la pròpia naturalesa de néixer. Té problemes de comunicació externa, que és greu, i el que és pitjor, interna. La majoria dels reagrupats no sabem exactament el que ha passat. I això s'ha de solucionar.

Reagrupament Independentista, també ha de vigilar amb els depredadors que hi ha a la política catalana (i no catalana), ja que segur que rebrà infiltrats de tot arreu. Uns per atraure Reagrupament a cases grans que no existeixen on hi habita un matrimoni format per la ambigüitat alliberadora de compromís i el pactisme malaltís de la burgesia catalana (CiU). Uns altres per por a que Reagrupament Independentista els hi tregui la seva quota de mercat (ERC) i altres per tal que ERC sigui encara el que ha estat aquest últims anys o el que ells es pensen que és Esquerra (PSC-PSOE / IC-V). I també tots aquells independents que es volen fer el seu espai de poder i d'influència.

Però si ajuntem els dos problemes que he exposat, la cosa es posa perillosa de debò. En aquest cas, des d'un principi, Reagrupament va rebre el suport d'unes persones que practicaven la política 2.0, i Reagrupament es va deixar estimar per aquest grup de blocaires, que ràpidament van aconseguir anomenada, i per tant, ajudaven a divulgar les idees de Reagrupament. Jo mateix vaig formar part (sense gaire èxit) d'aquest col·lectiu amb estrella. Però vaig tenir problemes (quatre cops) per publicar les meves col·laboracions i ràpidament vaig veure que allò, no era re més que un muntatge per autopromocionar-se. Però la cosa no va acabar aquí. Quan Reagrupament va perdre el congrés d'ERC, aquest grup de suport “incondicional”, ràpidament va girar la cara a Reagrupament, i va decidir donar suport a l'Artur Mas. Vaig participar en un dels seus “debats” blocaires, i en vaig sortir escaldat, tant pel baix nivell d'argumentació, com d'educació. Quan Reagrupament independentista va sortir de ERC, aleshores, van tornar a fer festes al Dr. Carretero i companyia.

Sé del cert, que persones de Reagrupament, de les que tallen el bacallà, o tenen contacte directe amb els/les que tallen el bacallà, sabien d'aquestes practiques, però no ho van voler veure, i ara s'han topat amb allò que no van voler veure en el seu moment, ja que van permetre que aquest grup arribés a tenir massa influència a Reagrupament Independentista.

Em sap greu, per què hi ha un mínim de dues persones a les que els hi tinc molt respecte i gratitud, i estan fora de tota sospita, que tot i ser coneixedors de tot això, els hi van seguir el joc, i avui encara, deixen veure als seus blocs, logotips i enllaços, que per mi, des de fa temps treuen credibilitat i prestigi. Hi ha més persones que utilitzen aquesta marca, però no sé si sabien tot això.

Així doncs la comunicació interna de Reagrupàment independentista, en els dos sentits de la piràmide jeràrquica, no ha funcionat. És curiós que sigui precisament la comunicació un dels punts dèbils de Reagrupament Independentista.

Salutacions i independència.

138 - Suïcidi blocaire

Fa temps que ho volia fer, i per fi ho faig.
Avui em suïcido, blocairement parlant, i des d'ara seré L'Ignorant Mig-ocre. La meva mediocritat és tanta, que crec que mediocre es diu mig-ocre.

Salutacions.