181 – Aprofitant que passaven per aquí. . . m'he l'han volgut endinyar.

Amb el naixement del moviment dels Indignats, m'he discutit forces cops amb alguns independentistes, normalment convergents (ja sabeu, d'aquells que són independentistes a tot hora menys quan toca fer alguna cosa de debò) ja que em volen fer creure que les retallades són culpa de la nostra dependència de Espanya.

Soc independentista, però no imbècil. Les retallades poc tenen a veure amb la dependència o independència, i amb el que tenen que veure, és amb la voluntat política d'afavorir unes polítiques econòmiques neo liberals, que l'únic que fan és empobrir a la massa social obrera, i per tant, fan caure el consum de tal manera, que tota la economia productiva se'n resen, i ja tenim la crisi econòmica muntada. Fins aram ho tapàvem amb els bancs, però tot té un límit, i semble que hi estem arribant.

Per tant, que ningú em vingui amb si les protestes Indignades són adients o no. O si la prioritat és la independència i lo altre (la bonança econòmica) ja vindrà sola. Com he dit abans soc independentista, però això no vol dir que em deixi donar pel cul, si qui ho vol fer, porta una senyera (i molt menys, si la senyera no és estelada)

També m'he trobat un molt, molt molt reduït grup d'Indignats, que amb l'excusa d'evitar les retallades, donen peu, a trepitjar tot allò que consideren superficial o poc rellevant, i casualment, és allò que té identitat catalana, o afavoreix la identitat catalana. També l'erren de ple. És cert que la independència no evitaria les retallades dels neo liberals de CyU, però també és cert que per evitar les retallades, tampoc podem a la lleugera, eliminant tot allò que ens fa ser nosaltres i que referma i preserva la nostra identitat, i per tant, ajuda a no ser eliminats o engolits per un altre cultura més forta i poderosa, però gens solidaria (com reclamen ser els indignats)

Totes dues bandes, s'equivoquen i potser no cal retallades, i el que cal, é ser eficients. Cal no pagar tributs polítics als bancs. Cal fer una recaptació justa d'impostos, i lluitar de valent contra l'espoli fiscal per una banda, i contra el frau fiscal per l'altre. Cal fer polítiques que ajudin a la circulació de la riquesa, i dificultin l'acumulació d'aquesta en poques mans. Amb una altre manera de fer política, no caldria retallar ni en sanitat, ni en educació, ni en la defensa de la nostra cultura.

Si us plau, a totes dues bandes, no aprofiteu que passàveu per aquí, per endinyar-me-la fins al fons amb arguments falsos i barats, d'estar per casa. Els problemes de la ciutadania catalana, només és poden solucionar amb dues coses: Independència i justícia social. Amb una sola, no n'hi ha prou.

Salutacions, independència i justícia social.

180 - Llevar-se ben, ben d'hora, no fa imparable a ningú. Mullar-se, sí que ho fa.

L'altre dia, en Pep Guardiola va recollir la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, que no sé si s'ho mereix o no, però ja m'està bé, i va fer un discurs que ha estat molt ben valorat per tothom, i sembla que tothom s'hagi volgut fer seu aquest discurs, on d'una manera mes o menys explicita, diu coses que omplen de moral i satisfacció als catalans. Personalment el discurs a mi em va semblar bé, però trobo que se'n va fer un gra massa, sobretot per la lloança que s'ha fet d'una part d'aquest discurs, d'on deia: "si ens aixequem ben aviat, sense retrets, i si penquem, som un país imparable". Aquesta frase, que és molt maca, és un tòpic tan típic, i sobretot tan fals, que em va irritar una mica, quan tothom va fer com si aquesta frase fos el Sant Grial.

Perdoneu, però en aquest país, i arreu del món, persones que s'aixequen ben d'hora, però ben d'hora, i que han pencat com ningú, i sense fer cap retret a ningú, n'és ple, i la majoria han acabat amb una miserable pensió o coses pitjors. El fet de treballar molt, molt molt, no garanteix, re. De fet, penso que és mes certa la frase, que diu “ ningú es fa ric, només pencant”. Sempre hi han excepcions i evidentment que s'ha de pencar molt, però amb això no n'hi ha prou. I el nostre pais, n'és un exemple, perquè pencar, el que se'n diu pencar, el nostre poble ho ha fet sempre, i molt, i els nostres veïns (els amos) ens paren constantment, com volen i quant volen.

Ara, el discurs que si m'ha agradat molt d'en Pep Guardiola, és el que va fer ahir en una roda de premsa, defensant públicament a unes persones que ell creu que estan reben un tracte injust, i ho ha fet, de tal manera, que segur que no ha agradat gens, a qui té actualment el poder. Mullar-se, pels ideals, pels amics, pels nostres, si que ens farà imparables.

http://www.youtube.com/watch?v=4eaH99pcf4M

Salutacions, independència i justícia social.

179 - Som escola . . . o són escola?

En aquest conflicte sobre el model educatiu de la inversió lingüística, tinc un debat intern que no em deixa estar segur de res. Per una banda, tinc el meu cantó de defensa de la nostra nació, que em fa revoltar-me i defensar sense cap tipus de qüestió, l'actual model educatiu que en el seu temps va impulsar CyU, i que si més no, ha servit per mantenir uns nivells d’us del català que d’un altre manera, serien molt inferiors.

Al mateix temps, és un model que no explica als nostres infants que el 10 de Setembre de 1714, Espanya no existia, i quan parla de l’11 de setembre, ho fa quan els nostres infants són tant petits que no acaben de comprendre el que va passar i a mes, ho obliden ràpidament. Encara recordo com no fa gaire, un amic de cognom de soca rel, repassant un tema de historia del seu fill, va descobrir que l’11 de setembre no celebràvem cap victòria, sinó que recordàvem una derrota. Curiosament, aquesta llisó no deia que aquesta derrota, era la gran derrota, la derrota definitiva (si més no, de moment)

Per un altre banda, soc profundament democràtic, i això vol dir defensar, quasi sense cap tipus de qüestió, a les minories. I segons les actuals lleis, hi ha un minoria que té uns drets que s’han de garantir, encara que no ens agradin. Uns drets que en un país normal, ningú demanaria, ja que ningú amb sentit comú i sense la voluntat de voler imposar la seva (voluntat) a la resta, ho faria. Però la veritat és que avui dia, aquests drets existeixen i no podem trepitjar-los amb l'excusa que la immensa majoria no vol que es respectin. Aquesta és la mateixa raó que donen els nostres invasors i amos, per trepitjar-nos constantment quan volen, i com estan fent ara mateix amb la utilització tendenciosa dels tribunals i dels jutjats.

No sé fins a quin punt hem de gastar energies i recursos en aquest sentit i en mesures a mitges, tipus "ni-tu-ni-jo-sinó-tot-el-contrari". L’única manera d’aconseguir el model lingüístic que volem a les nostres escoles, és amb la independència, i així evitarem que des de fora, ens diguin el que hem de fer. Només els esclaus i els que no són propietaris d’ells mateixos, accepten les normes imposades per gent aliena a un mateix. L'actual (fins d'aquí a dos mesos, aproximadament) model educatiu que tenim, i pel que ara gastarem totes les nostres energies, en realitat s'ha demostrat que en realitat no era res més que què els nostres amos ens deixaven parlar en la nostra llengua. És important lo de "ens deixen", ja que quan algun deixa fer una cosa, es que te el poder per deixar de deixar fer aquella cosa, i per tant queda clar que no som, encara que molts ens ho vulguin fer creure, propietaris de les nostres polítiques eductives, per moltes transferències polítiques que s'hagin fet.

Lluitem, doncs per l'actual (fins d'aquí a dos mesos) i sotmès sistema educatiu, però no oblidem quina és la veritable arrel dels problema, i sobretot, quan toqui votar, tinguem present quina posició té cada partit en aquest sentit. Ho dic perquè ara, CyU, que sempre a jugat la carta de "ara ens deixen parlar català", s'ha trobat amb allò que tard o d'hora passaria, i és que qui juga amb foc, es crema, i qui juga a deixar que algú tingui poder sobre ell, tard o d'hora, aquest algú aplica aquest poder sobre un ell, i poca cosa es pot fer per evitar-ho.

Així doncs, sortim als carrers a protestar, però quan arribi el moment, tinguem clar, a qui donem la responsabilitat de representar-nos.

Salutacions, independència i justícia social.

178 - Adeu a un Molt Honorable President

Avui (ahir) ens va deixar el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Sense cap mena de dubte, Un Molt Honorable com pocs. Hi han que ho són perquè és el tractament oficial d'un càrrec. L'Heribert Barrera era un Molt Honorable, per ell mateix i no li calia cap tipus de càrrec per ser un Molt Honorable. És cert que tenia punts fàcilment atacables, i fins i tot discutibles, però el 99,99% d'atacs que rebia per aquests punts conflictius, els rebia des de la crítica fàcil i barata, que en els millors dels casos deixava veure que l'atacant no tenia masses llums. Normalment, aquest atacs venien des de posicionaments descaradament malintencionats.

Amb tot el meu respecte i la meva admiració, descansi en pau per mi, el mes Molt Honorable que he conegut. Sempre ferm, sempre clar.

Salutacions i independència.

177 – El seny i la rauxa.

Sempre he sentit a parlar del seny i la rauxa dels catalans, però la veritat, només he pogut veure el seny, o més ben dit, una cosa que ens volen fer creure que és el seny. Ara, i gràcies a l'actual President del Barça, ja tinc clar que és el seny i la rauxa dels catalans.

La rauxa dels catalans, deu ser allò que amb els de casa, amb el propis catalans, no els hi perdonem ni la més mínima errada, o fins hi tots alguna malifeta, i actuem contra els nostres compatriotes amb tota la contundència, decididament, sense cap tipus de compassió o comprensió, sense valorar altres coses bones, beneficioses i fins hi tot diria que extraordinàries, hagin pogut fer aquests compatriotes, fins l'extrem d'ignorar si la errada i l'encert són indivisibles (vull dir que hi han cops que per aconseguir una cosa positiva, s'ha de fer alguna cosa que potser no seria del tot encertada) El Sr. Sandro Rossell ha fer servir tota la seva rauxa contra l'anterior President del Barça, tot i que no està clar que realment hi hagin coses per recriminar-li, i que li ha deixa't una situació esportiva i social, com mai havien vist ni els socis ni els simpatitzants.

En canvi, el seny, és el no voler buscar conflicte amb els realment poderosos i arrugar-se davant d'ells, tant com sigui necessari, incloent si cal, menystenir la pròpia dignitat i ignorar tot tipus d'agressions. I això és el que ha fet l'actual President del Barça, que recordem que el primer que va fer com President, va ser demanar perdó per ser català (ell i el Barça) al President de la comunitat autònoma de Extremadura. I més recentment, s'arronsat d'una forma vergonyat davant del R. Madrid. Encara no fa dos mesos va fer-se el mil homes dient que no li tremolaria el pols si calia actuar de la forma que fos necessària per defensar els interessos del Barça (això inclou la seva dignitat) però com sempre ens passa, quan arriba el moment de posar el pebrots sobre la taula (on són aquells dos pebrots que tan orgullosament lluíem encara no fa dos mesos?) s'apel·la al seny i se'ns demana que oblidem la rauxa, que de manera tan decidida s'ha aplicat en altres casos, on no hi ha problema en buscar conflictes amb els propis catalans per coses molt menys greus.

Alguna cosa em diu, que això del seny i la rauxa no és això. Tinc la sensació que el seny del que parla el Sr. Sandro Rossell, en realitat és aquell tipus de prudència que ens fa traïdors, encara que sigui a les nostres pròpies paraules de encara no fa dos mesos, o a tot un col·lectiu. Això és molt típic dels catalans, que amb nosaltres mateixos som mol intransigents, però amb els de fora, som molt “prudents” i “elegants”. El SR. Sandro Rossell ens ho ha demostrat clarament, però per exemple, el mateix es podria dir de CyU, amb el tema de la limitació de 80km/h de l'anterior Govern de la Generalitat, on va treure foc pels queixals, però desprès, quan la limitació la va imposar el Gobierno de España, (90km/h) no van obrir la boca, i van obeir fidelment apel·lant al seny català.

Salutacions, independència, justícia social i dignitat pròpia.