149 – Per què ens volen enganyar amb el “putu” estatut dels “cullons”?

Abans de res, aclarir que el títol de l’escrit és una mica cridaner, però és la meva opinió. i només això, la meva opinió. I cal tenir present, que com ignorant mediocre que soc, el valor de la meva opinió és pràcticament nul, o fins i tot, sobrer, però en fi, així passo l’estona.

Últimament, penso que m’estic tornat boig, o que el meu nivell intel·lectual és molt baix, ja que em quedo bocabadat amb les reaccions de la nostra societat davant d’esdeveniments del tot previsibles. I em refereixo a tot el que està succeint amb el, dit amb tots els respectes, “putu” estatut dels “cullons”. I és que una ment amb poques llums (o que està com un llum) com la meva no entén el que passa i no em queden gaires respostes més a les meves preguntes, que no siguin que ens estan enganyant.

Des de el primer instant que es va conèixer l’estatut (a la baixa) pactat pels senyors Mas i Zapatero, es veia d’una hora lluny, com acabaria la cosa. Que vindria el “Tribunal Constitucional” i ho mutilaria de dalt a baix en els seus punts més sensibles. L’única cosa que jo no tenia clar, era el temps que trigaria en fer-ho, i sincerament, mai vaig pensar que serien quatre llargs anys. Amb quatre anys, hi ha hagut temps de sobra, per preparar una resposta adequada a un fet del tot previsible. Enlloc d’això, em perdut quatre anys, i ara ens entren totes les preses. Si tot era previsible, el que calia fer eren coses per evitar el que TOTS sabíem que passaria, enlloc de estar encantats mirant com passen els dies.

Però és que a més, entre tots en posem les mans al cap, amb arguments populistes i barats que l’únic que poden aconseguir és la riallota del nostre “adversari” i el que és pitjor, de la comunitat internacional, de la qual necessitem la seva complicitat si volem aconseguir ser alguna cosa més que una “comunidad autonoma de régimen común” con ho és Múrcia. Però quin argument és aquest que el Tribunal Constitucional no pot tirar enrera la voluntat popular? De debò diuen això els nostres polítics? I els nostres intel·lectuals i tota la fauna mediàtica? Precisament, el Tribunal Constitucional està per això. Per tirar enrera la voluntat popular si aquesta no entra dintre de les regles de joc. El fet que la majoria vulgui una cosa, no vol dir que aquesta cosa sigui bona. I sinó, que li diguin als alemanys dels anys 30’s de segle XX, que per majoria van votar un règim polític anomenat nacional socialisme (no cal que expliqui més, oi?) A qualsevol democràcia, li cal un orga que sigui capaç d’aturar voluntats populars .... diguem-ne, políticament incorrectes. Sigui el cas o no, el Tribunal Constitucional està per això, i per tant és del tot democràtic que un orga d’aquestes característiques, tingui la potestat de tirar enrera la voluntat popular. Per tant que no ens vulguin enganyar amb arguments populistes de taverna barata. El Tribunal Constitucional, encertadament o no, està perfectament i democràticament legitimat per fer el que ha fet. Si les coses no s’han fet bé, no és culpa del Tribunal Constitucional.

El segon motiu que em fa pensar que ens volen enganyar, és la dèria que li ha donat a tothom amb el dret a decidir. I pel que jo sé, que és ben poc, el dret a decidir és una trampa perfectament orquestrada per fer que re canviï, i tot es quedi com està. Darrera d’aquestes paraules tant maques, EL DRET A DECIDIR (és que sona realment maco) en realitat s’amaga un concepte en el dret internacional, on necessitem el permís i la col·laboració de la metròpoli, en el nostre cas, d’Espanya, per poder exercir-lo. Vull dir, que abans de poder decidir, necessitem que els nostres “grans-amics-de-tota-la-vida”, els espanyols, ens concedeixin el favor de poder fer-ho. Fins i tot em sembla que ells diuen com podem fer-ho. Sense aquesta col·laboració dels nostres entranyables “amos”, cap organisme internacional, ens reconeixerà cap dret a res, que no sigui el de ser una “comunidad autonoma de régimen común” com ho és Cantàbria. El que cal exercir, és el dret d’autodeterminació, que és un dret que tenim i que un cop exercit, ens serà reconegut per la comunitat internacional. Tothom que l’ha utilitzat, a triomfat. Per exemple les Repúbliques bàltiques o Kosovo, i el que és més important, sense violència. Si volem ser alguna cosa més que una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Logronyo, només cal actuar i deixar de fer coses rares com amagar-se darrera arguments ridículs com el de escandalitzar-se perquè el Tribunal Constitucional hagi fet la seva feina, o reclamar drets que difícilment ens portaran a algun lloc que no sigui una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Astúries.

En definitiva, que em fa l’efecte, que entre tots, l’únic que volen, és marejar la perdiu.

I ara volen fer una manifestació que...... bé. no ho sé.

Salutacions i independència, però fem-ho seriosament.

148 - Sobre el "govern" mundial i sobre la ciutadania catalana.

Es busca granja amb ous, ja que s’ha demostrat que no n’hi han.
Els ous que hi han, són de gallina, que nomes serveixen per abaixar sous i pujar impostos als indefensos.
Si no canviem d’ous, d’aquesta no ens en sortim.

Salutacions i independència.

147 – Coherència “periodística”

Fa set anys que sento constantment, com els entesos i especialistes en tot tipus de matèries, ens regalen les seves sàvies opinions pels diversos mitjans de comunicació que tenim al nostre abast. Ho diuen, o ho deien, constantment, i normalment sense que vingués al cas, i tot i ser una veritat com un temple, no treu que sigui una autentica “xorrada”, gran com la campana d’un gran campanar. Vull dir que és cert que és perillós que un elefant entri a un cristalleria, però no tindria sentit que jo digués això constantment.

El que passa, és que potser hi ha una segona intenció en repetir constantment una “xorrada”, per molta veritat que sigui, i és la de crear opinió i estats de popularitat. Però és clar, quan un juga a futbol i reclama el fora de joc constantment de l’adversari, arriba un moment, tard o d’hora, que un també es posa en fora de joc, i per tant si es vol tenir coherència, hom ha de seguir les seves pròpies paraules dites tants i tants cops i empassar-se el seu propi discurs.

Em refereixo, a la frase que diu “en Joan Laporta és president del Barça i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça hi han socis que no són independentistes, i es mereixen el respecte del seu president”. Bé. Doncs ha passat el temps, i tots aquests set ciències que no han parat de repetir aquesta “veritat”, ara, si són coherents, hauran de dir constantment “ En Sandro Rosell és el president del Barça, i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça, hi han socis que no són dependistes, i es mereixen el respecte del seu president”.

Ho dic, pensant en que en nou president del Barça, durant la campanya, ha manifestat que no barrejarà esport i política. Tots sabem que això és impossible. El simple fet de no fer-ho, és fer política. Sempre es fa política, ja sigui per acció, o per omissió.

Qui es juga un sopar amb mi, que no sentirem dir aquesta segona frase (i soc optimista) més de 5 cops pels mateixos que s’han afartat a dir-ho quan el president del Barça a comès el “delicte” de ser independentista, i el que és pitjor, no amagar-se’n.

Salutacions, coherència i independència.

146 – Plego de Reagrupament.

Abans de re, que ningú vulgui veure cap sector crític, ni cap baralla de egocentrismes, ni cap tipus de lluita de poder. Ni tampoc ningú podrà dir allò de “ni ells mateixos són capaços de portar-se bé entre ells” ni re per l’estil. Si marxo de Reagrupament, és per raons alienes a la meva voluntat, i que m’obliguen a fer sacrificis de tot tipus. Marxo per culpa de la crisi.

Però ara que marxo, vull aprofitar per dir, que penso que l’estratègia de Reageupament no és l’encertada. La idea de la transversalitat de l’independentisme (que és evident que és transversal) que es té des de Reagrupament, és força diferent de la que tinc jo. Des de Reagrupament, es diu, que l’important és la independència, i que la resta de coses ja les discutirem, un cop haguem aconseguit la independència. La Independència és allò que ens agermana als de dretes i als d’esquerres, i als que no saben ben be on són, Agermana als ecologistes amb els que no ho són tant. En definitiva, que la independència és el que ens reagrupa a tots, i la resta de coses ens separen. Per tant, totes aquestes coses, s’han de tractar de la forma més tangencial possible, a fi de no distreure’ns del principal objectiu. La independència.

Des del meu punt vista, s’ha de prioritzar l’assoliment de la independència, per tal de poder fer amb més eficàcia totes les polítiques que s’han de fer a casa nostra i s’han de fer amb urgència. Però prioritzar, en cap cas vol dir ignorar o passar full. Encara ho podria compartir, si em garanteixen, que a les properes eleccions, l’independentisme, traurà una majoria absoluta abassegadora. Només així, podria donar suport a aquesta estratègia de concentrar tots els esforços en un sol punt. Malauradament, vivim temps on hi han moltes carències socials, i no podem ignorar aquestes circumstancies per les que passen molts sectors de la ciutadania, i que en moments com aquests, volen un altre tipus de solucions. En moments com aquests, no podem girar el cap quan es parla de reforma laboral, o de refundació del capitalisme, o de retallades a les pensions o als funcionaris (i no funcionaris) A part del debat nacional, l’eix social, també existeix, i s’ha de tractar. Reagrupament no el pot ignorar, emparant-se en l’assoliment de la independència, encara que aquesta sigui la gran eina que ens pot permetre tractar millor tots els problemes que pateix la nostra ciutadania.

Però és clar, si fem això, la majoria de reagrupats pensen que ens dividirem en reagrupats de dretes i d’esqerres, Ecologistes i menys ecologistes. I això farà que ens enfrontem. Doncs no. Això el que farà és evitar que part de la ciutadania no es vegi forçada a escollir entra nació o polítiques socials. Podria escollir les dues coses, Amb un reagrupament bicèfal, o multi-tasca, o personalitzat, la ciutadania podria escollir tranquil·lament una força que la representés més acuradament. Tal com està plantejat actualment reagrupament, molta gent, com jo, tindrem el dubte de “si voto reagrupament, qui tipus de reforma laboral defensarien?” La resposta, evidentment no pot ser - “Cap. El nostre objectiu és la independència i no entrem en altres coses” - I molt menys la de - “donarem llibertat de vot en aquests casos” - ja que això no respon a la pregunta que feia en un principi. “Si voto a reagrupament” en matèria laboral, que voto?” Un reagrupament personalitzat, evitaria aquesta manca de compromís social que té actualment Reagrupament. I té aquesta mancança, per tal de no tenir enfrontaments interns aliens al objectiu principal i comú. Un reagrupament personalitzat (crec que amb tres opcions ja cobriríem tot el ventall i amb dues ja faríem) seria un reagrupament veritablement i palpablement transversal per la ciutadania, que amb l’altre aspecte important de reagrupament, (la regeneració democràtica) farien de reagrupament una opció plausible, i no com ara que crec que la transversalitat de Reagrupament es vista com una gran incògnita, i a la gent, com és lògic, en temes polítics, fuig de les “incògnites”

Però repeteixo, la meva marxa de reagrupament, no es deu a aquestes diferències de concepte de la transversalitat, sinó que només es per motius econòmics. Em sap greu, sobretot pels companys que he deixat a la Junta Coordinadora de la comarca de la Selva, però m’heu de creure quan dic, que no tinc un altre remei. Ja m’agradaria a mi, poder lluitar per aconseguir fer realitat un reagrupament personalitzat. Us desitjo molta sort, tant a La Selva, com a nivell nacional.

Salutacions, independència i reagrupem-nos.

145 – 25 d'abril: Una petita victòria.

El diumenge que ve, tornem a tenir l’oportunitat de dir-hi la nostra. És un d’aquells moments claus, i ja en portem tres, que hem de deixar enrera, diferències i sobretot, hem de treure’ns de sobre algunes de les armes més devastadores dels nostres enemics, com la por, la malfiança, el cinisme, la mandra, i el “tantsemenfotisme”. Si volem les coses, hem de sortir a cercar-les, trobar-les i fer el que calgui, dins dels límits del civisme i el respecte, per aconseguir allò que tant desitgem.

Hi ha una màxima que diu que els drets no es demanen, s’agafen. I amb el tema del dret de autodeterminació, és un dels exemples més clars. Si ens quedem al sofà de casa, mai, mai, mai, vindrà l’estat espanyol a donar-nos el que és nostre. Mai ens donarà el dret d’autodeterminació, entre altres coses perquè no ens el pot donar. L’estat espanyol no té el nostre dret d’autodeterminació. El tenim nosaltres, amagat en algun lloc profund de les nostres pors i les nostres ganes de no molestar. El dret el tenim, només cal voler-lo exercir. Us recordeu de Kosovo? Ells ho van fer, Així doncs, nosaltres si volem, també ho podem fer.

Sortim, els que ho hagin de fer, al carrer, i conquerim-lo, que els carrers són nostres, la nació és nostre i el dret és nostre. No pensem que desprès de votar en un referèndum no oficial i no vinculant, no passarà re. És la nostra oportunitat, la tercera, de tenir una petita victòria. I petita victòria a petita victòria, s’omple la pica.

El diumenge que ve, tenim la possibilitat de dir-li al món, que volem ser lliures. Fem-ho amb seny i amb rauxa (controlada) Votem pel nostre dret d’autodeterminació. Pel nostre dret de ser independents. Pel nostre dret de fer del nostre país, de Catalunya per uns i dels Països Catalans per altres, un país lliure. Un país independent.

Salutacions i independència.