133 - Avui és festa i... (2na Repetició, dos any després)

Hem passat el pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.

24 - Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i

qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

132 - SOLIDARITAT

131 – Una d’animals

Aquests últims dies, tot hem vist amb sorpresa la notícia sobre una lleona que voltava en llibertat per La Sénia. Sembla que finalment, aquest vespre, l’han capturat i no era una lleona, sinó un gos gros salvatge. Si la notícia era estranya, el final de tot encara la fa més estranya.

Primer ens van dir que més d’una persona, havia alertat a les autoritats sobre un lleó que s’havia vist pels voltants de La Sénia. Un lleó en llibertat a La Sénia? Això és estrany. De cop i volta, el lleó deixa de ser lleó i passa a ser una lleona. Estrany. Les diferencies morfològiques entre un lleó i una lleona són evidents i salten a la vista immediatament. Finalment, no és ni un lleó, ni una lleona, sinó que és un gos gros salvatge. Estrany. Si les diferencies entre un lleó i una lleona són evidents, entre una lleona i un gos gros, són descomunals. I d’on ha sortit un gos gros salvatge? Ha aparegut de cop i volta? Fins ara ningú havia dit re? I la premsa? Em sorprèn que la premsa no hagi entrevistat als testimonis que havien dit que havien vist un lleó.

Un gos gros salvatge, des del principi, doncs mira, encara no seria molt estrany, però tal com a anat tot, és estrany. Però encara ho fa més estrany, que hagin abatut a trets al gos. No anaven a buscar un lleó, que després era una lleona. El més normal, era capturar amb vida a l‘animal, si es possible, cosa que crec que si era possible, però si a sobre es tractava d’un gos, era necessari matar-lo? És clar que què es podia fer sinó? Estrany tot plegat, però en fi....

Però tot aquest afer, m’ha fet pensar en el paper que juguen el animals en la nostra societat. Per un moment, ens creiem que lo del lleó era un lleó, i com ningú havia denunciat la seva desaparició, jo ja m’havia fet les meves càbales i les meves fantasies paranoiques, veient el fantasma del tràfic il·legal d’animals salvatges, i que els seu “propietari” per unes raons o altres, l’havia abandonat. Ves a saber, si era per la famosa llegenda que aquest tipus d’animals no poden provar la sang, o per la crisi. Alimentar un animal d’aquest, deu costar una fortuna, i és clar, si s’ha “comprat” l’animal al tràfic il·legal, a qui demanes ajut? Doncs el més fàcil és abandonar-lo, amb tot el perill que pot portar un animal d’aquestes característiques en llibertat pel nostre entorn. Finalment, només es tractava d’un gos gros salvatge i totes les meves paranoies, s’han esfumat.

Però no del tot. De cop he recordat aquell torero que tenia un tigre al seu “cortijo”. Com era possible? No haurà de ser legal? Hauria d’estar prohibit per moltes raons. Però això no només passa amb els grans felins, sinó que passa amb molts animals. Les nostres botigues d’animals estan plenes d’animals perillosos, però perillosos de debò, que poden fer molt mal, fins el punt de provocar amputacions per una mossegada, com és el cas de petits caimans, o d’animals verinosos. No fa gaire, la policia de Madrid, va entrar en una casa plena de serps verinoses. I si s’escapen? Però no s’acaba aquí. L’altre dia vaig veure en una botiga a un monstre en forma de pitó gegant o anaconda (per ella, el monstre seria jo) d’una grandària prou gran per devorar a una persona, o si més no això em va semblar. No fa gaires anys una pitó es va escapar a Lleida i no sé com va acabar la historia. I també fa poques setmanes, un home es va trobar una serp (no se de quin tipus) que sortia de la seva tassa del wàter. Aquests animals, quan tenen gana, fàcilment poden devorar a un dels nostres infants.

I no podem confiar amb la responsabilitat dels seus “propietaris”, ja que la vida, té tendència a expandir-se i a ocupar tot l’espai que pugui, i tard o d’hora, algun s’escapa. I aquests responsables “propietaris” tampoc poden controlar-ho tot. Que passaria en cas de terratrèmol? En cas de terratrèmols, ens podem trobar amb tot un seguit d’animals perillosos espantats, atemorits i amb gana, sense control pels nostres carrers.

I per últim, esta el debat moral. Quin dret tenim a treure aquests animals del seu entorn natural, per tenir-los en una casa dins d’una gàbia, un aquari o un terrari? CAP. No tenim cap dret. La nostra convivència amb els animals ha de ser sempre amb respecte, i per tant només els podem tenir en granges, o en zoològics. A casa, gossos, gats, i poca cosa més. Els ocells, tortugues, ratolins, peixos etc., han d’estar a casa, pel seu valor educatiu amb els nostres infants i poca cosa més. I evidentment, tots el propietaris, haurien de passar una espècie d’ITV dels seus animals.

I amb els animals d’investigació, que s’experimenta amb ells? Que passa amb ells? Doncs això ho deixarem per un altre dia.

Salutacions i civisme amb els nostres companys d’existència.

PD: també deixarem per un altre dia, un altre tipus d’animals “politics”, que tenen unes garres més esmolades que la del felí més perillós que puguem imaginar.

130 - Adéu o una crisi total.

Durant les passades festes nadalenques, la crisi em va assenyalar directament, i em va dir que tenia tots el números per venir-me a buscar. Finalment m’ha vingut a buscar i he de prendre decisions. Una d’elles és evident, i és una retallada important de despeses, i una de les coses de les que m’he n’hauré d’estar, serà la meva militància a ERC.
La meva “aventura” a Esquerra a durat una mica menys de dos anys i mig, que he viscut amb intensitat ja que he participat d’unes eleccions municipals, d’unes al parlament europeu i unes Generals espanyoles.

També he viscut amb intensitat, el debat intern d’ERC, amb una conferència, un congrés i unes eleccions per escollir la direcció d’Esquerra a Girona, on vaig poder anar de candidat, però vàrem “perdre”.

Com reagrupat confés que he estat durant tot aquest temps, es podria pensar que deixo ERC, per implicar-me totalment al nou camí que vos engegar Reagrupament, però no és cert. La meva marxa d’Esquerra és per qüestions econòmiques. Per la meva part no hagués deixat el partit.

Tot i això no puc amagar que tinc algunes diferències amb el partit bastant importants, que qui coneguis que és Reagrupament, ja es pot imaginar quines són. Aquí només en faré pública una. Des de fa gaire bé un any, no sé ben bé quina és la diferència entre ser militant i no ser-ho. També he de reconèixer que des de el gener, estic en un procés de reflexió personal (o crisi personal) per esbrinar quin ha de ser el meu paper a la societat (si és que realment he de tenir un paper)

I que faré amb Reagrupament?, doncs la meva intenció inicial era també deixar-ho, però finalment esperaré una mica per dos motius. El primer motiu és que, encara que mínimament, compten amb mi. I el segon és per què vull veure com acaba això de Reagrupament, ara que es celebrarà d’aquí a poques hores la seva assemblea constituent. Sincerament després de tot el viscut, crec que em mereixo viure el naixement real de Reagrupament. Després ja veurem que faig. De moment, intentaré reeixir la meva il·lusió, una mica malesa en els darrers temps.

Sincerament, desitjo i espero que arribin temps millors, i fer-me militant un altre cop ERC.
Salutacions, sort, independència, i fins aviat.

129 - Un petit país.

Avui fa quasi 300 anys, un petit país de la ribera del Mediterrani va ser envaït pels castellans i pels francs. Ara, aquestes dues potències es fan dir Espanya i França, i després d’una llarga guerra, que ens volen vendre com una guerra civil, però que hi van participar directament les grans potències europees, van convertir aquell país en terra de conquesta i al seu poble en un poble explotat i espoliat. Ho van fer amb la força de les armes, i després d’un setge, que fa que altres setges que han patit altres pobles a finals del segle XX, semblin poca cosa.

Amb el pas del temps, l’opressió que es va mantenir amb la força de les armes, s’ha anat transformant en armes educatives i socials, que fan que avui dia, el poble conquerit, estigui adormit i anestesiat. De fet, molts no saben el que va passar, ara fa quasi 300 anys.

Però l’opressió, avui dia encara continua amb la mateixa força que fa quasi 300 anys, ja que les autoritats espanyoles han prohibit a un petit ajuntament d’aquest petit país, que faci una consulta a la seva ciutadania, sobre si aquest petit país conquerit, ha de ser lliure o no. Al mateix temps, ha premés que unes persones que es manifesten descaradament anti-demòcrates, es manifestin en aquest mateix petit poble d’aquest petit país, reclamant, que aquest petit país, continuï sent una terra conquerida.

Sembla mentida que aquestes coses passin dins la Europa del segle XXI, dins d’un estat que es diu a ell mateix demòcrata, però que no permet als ajuntaments fer consultes populars, ni és capaç de fer una llei de memòria històrica, com la que han fet altres països. Ni és capaç de condemnar a antics dictadors, i que permet que grups que poden provocar aldarulls públics i que es declaren anti-demòcrates, es manifestin clarament, mentre uns altres són reprimits sense poder ser consultats pel seu ajuntament.

Aquest petit país de la ribera del Mediterrani, que a la Europa del segle XXI segueix oprimit després de quasi 300 anys, és Catalunya (Països Catalans)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.