173 – 9J (si ho hem de fer, fem-ho)

No fa gaire, deia que que l'independentisme català, no era precisament Andoni Zubizarreta, ja que a diferència del porter basc, sembla que darrerament l'independentisme català mai està ben col·locat, i sembla que li agrada practicar els esports de risc, en aquest cas convocant una manifestació pel proper dia 9 de juliol, com a recordatori de la massiva manifestació d'ara fa un any. El que passa, és que aquest any és diferent, i no serà el mateix, ja que per diversos motius, de ben segur que no tindrà el mateix èxit d'assistència que la de l'any passat.

Per una banda, tenim que ara mateix, no hi ha cap foc recentment encès i això fa que la nostra rauxa estigui una mica adormida i a la expectativa. Per tant, el que estem fent, és una manifestació perquè toca. Fent manifestacions per “sistema”, correm el perill de descafeinar les manifestacions, de la mateixa manera que hem desacafeinat, sense voler-ho, i amb la millor de les intencions, els partits de Nadal de la selecció catalana de futbol. Si fem manifestacions sense un foc que ens cremi d'una forma explícita i que puguem assenyalar directament, potser el que acabem fent, és posar aigua al vi.

Però sobretot el que no hi ha és la necessitat de fer partidisme polític, i ara a quasi ningú li interessa fer la manifestació. Molts dels partits polítics que l'any passat van participar d'aquesta manifestació, avui veuen amb mals ulls aquesta manifestació, i per tant, la capacitat de convocatòria es veu força reduïda. I és que hem de ser realistes, i sense la participació del PSC i sobretot de CyU, en cap cas, el número de persones que anirà a aquesta manifestació podrà comparar-se amb la del l'any passat.

CyU, l'any passat va utilitzar aquesta manifestació, per desgastar al tripartit, i ara que ja té el que volia, la Generalitat, doncs ja no li cal fer -se el “maxote”. Hem de ser realistes, i tots sabíem que molts dels que eren a la manifestació de l'any passat, d'independentistes en tenen poc, i en el millor dels casos, ho són en la intimitat, i en el pitjor dels casos, ho “són” per enganyar als electors, fent-se passar per una cosa que no són. I sobretot, si la assistència no és significativa, algun molt honorable, dirà allò de “veieu com el poble català encara no està preparat”.

I un altre cosa en contra que té la manifestació aquest any, és el moviment Indignat, que des del 15 de maig ha demostrat tenir una capacitat de convocatòria sorprenent, i les odioses comparacions es faran. I sobretot per part dels enemics de l'independentisme, que ràpidament s'apuntaran a la teoria que l'independentisme, és una cosa de quatre radicals.

Això si. El dia després de la manifestació, no ens hem de desanimar. L'independentisme és viu, però potser ara, el millor seria fer-se veure d'un altre manera que no fent una manifestació, que com no sigui un èxit d'assistència, serà aprofitada per tothom per llençar-nos tot tipus d'arguments que l'únic que perseguiran, serà minar-nos la moral. Sigui quina sigui l'assistència de la manifestació, els independentistes, tenim prou motius per ser optimistes.

De totes maneres, si s'ha convocat la manifestació, si s'ha de fer, doncs fem-la i per poc que puguem, anem-hi, però sobretot sense desanimar-nos, que ja tornarem a sortir al carrer massivament d'aquí no gaire.

Salutacions i independència.

172 - Roger Grimau. Gràcies.

A mi no m'agrada especialment el basquet, i és per això que no el segueixo massa, però quan el Barça de Basquet va guanyar l'Eurolliga a Paris, i vaig veure la forma en que ho va celebrar el capità de l'equip, vaig notar que era diferent. Vaig notar que no era un jugador com els altres. Després d'aquella celebració, vaig intentar saber qui era aquest jugador especial, i el que he sabut ha confirmat que efectivament és un jugador especial. Essent com és un esportista professional, va una mica més enllà, i juga per alguna cosa mes que la professió. Juga per un sentiment.

En Roger Grimau, ha estat un gran capità, que s'ha guanyat un raconet en els nostre cor.

Gràcies Roger.

171 – Una Historia de banyes o l'independentisme no és Andoni Zubizarreta.

L'andoni Zubizarreta, va ser el porter de Ath Bilbao, del valència , de la selecció espanyola , i sobretot del Barça. A mi personalment no m'agradava molt el seu estil. Els que el varem veure jugar, podem recordar d'ell que no era un porter massa espectacular, però el seu èxit consistia sobretot en saber-se col·locar al lloc adient i així aturar els xuts que li arribaven. El màxim esforç que feia era deixar caure a terra tota la seva alçada per tal d'aturar alguna pilota rassa, però allò d'estirar-se buscant l'escaire per desviar una pilota allunyada de la posició que ocupava, no ho veiem mai. Doncs a diferència de l'Andoni Zubizarreta, l'independentisme català, o si més no, una part important del de l'independentisme català, mai és al lloc adient en el moment adient i és prou espectacular per deixar veure que és en el lloc equivocat.

Fa pocs anys, quan l'independentisme català el monopolitzava ERC, mentre els independentistes volien plantar cara, els dirigents d'ERC, van decidir donar una nova imatge a l'independentisme fent una tasca de no deixar-se veure massa. Les conseqüències d'aquesta política és que poc a poc, ERC va anar perdent influència de poder efectiu en la vida política catalana fins a dia d'avui, que sembla que finalment, s'està preparant una renovació absoluta d'aquest partit, i sincerament espero que aquesta renovació sigui possible, i sobretot, que no arribi massa tard.

I ara, sembla que una part de l'independentisme català, a decidit fer tot el contrari. Enlloc de cercar complicitats i simpaties, davant del moviment d'indignats, ha decidit plantar cara i girar-se d'esquenes a un moviment ciutadà que pot portar uns canvis a la nostra societat força importants. Així doncs, enlloc de voler aprofitar aquesta oportunitat, el que fa aquest sector és enfrontar-si directament, amb l'única conseqüència evident que no podrà guanyar re, i si perdre unes possibles futures complicitats, renunciant a la possibilitat que s'obre davant, per oferir-se com una veritable alternativa social.

I tot per un atac de banyes i per un excés de testosterona, que com tothom sap, és una de la substancies més manipulables de les que existeixen. L'atac de banyes és evident, veien com una societat que molts creiem adormida, de cop i volta, ha aconseguit més rebombori que totes les mobilitzacions que hem fet els independentistes. De cop i volta, desprès de tanta feina, tants suors, i tants sacrificis, veiem com uns quants marrecs que creiem sense sang a les venes, tenen més possibilitats aconseguir més resultats que amb tota la intel·lectualitat independentista treballant a tota màquina. Segur que mes d'un, deu pensar que no és just. Que portem trenta anys (o 300 anys) i quasi no hem aconseguit re, i uns nois amb poc temps, qui sap el que aconseguiran. De moment, sembla que han fet oblidar a tothom el fet independentista.

El segon fet, és que no he pogut veure mai com uns quants, poden manipular d'una manera tant brutal a tanta gent. Vull dir que només falta que 4 fatxes (ves a saber si no estan en missió de servei a la seva pàtria) diguin quatre coses en contra de lo català, i alguns independentistes amb tota la seva dignitat, això si, abandonen el carrer, i deixen el camí lliure al fatxes als que volen combatre. Per tant, els fatxes guanyaran la “batalla”, per l'abandonament dels seus adversaris, que això sí, són molt dignes i molt integres. Aquests fatxes, que potser han estudiat a carreg d'algun ministeri, (o potser no, tampoc importa massa) tenen tot el camí lliure per difondre totes les idees que vulguin, com per exemple, “veis los independentistas? Solo les interesa lo suyo. Por lo tanto ya lo sabeis. Nunca podreis contar con ellos”.

Trobo molt poc intel·ligent, molt digne, però poc intel·ligent, abandonar els nostres carrers i les nostres places davant de 4 fatxes que ens els podríem “cruspir” amb patates, si fem servir, a més del cor, el cervell.

Un altre manipulació, és la que fan alguns “independentistes” pseudo-convergents liberals (primer liberals i després si s'escau, independentistes) que no volen per re del món que aquest tipus de moviments, triomfin, no sigui que canviïn les actuals polítiques neo liberals, que són en definitiva les veritables culpables de l'actual crisi econòmica, i que amb una manifesta manipulació informativa (no oblidem que els mitjans de comunicació, en realitat són empreses o treballen per importants grups empresarials) aprofiten per aprofundir encara més en aquestes polítiques, fent una retallada de prestacions socials.

El moviment indignat, re té a veure amb qüestions identitàries, i la prova, és que des del canal de TV, Intereconomia, critiquen al moviment d'indignats, per no indignar-se davant de la pressa de posició dels regidors i alcaldes de Bildu. Els de Intereconomia, estan fent el mateix que aquests independentistes. Tant uns com els altres, busquen en aquest moviment, unes coses que no són per les que s'està protestant. En realitat és una lluita dreta/esquerra, i això sí, les forces de la dreta (catalana i espanyola) i les forces identitàries espanyoles, volen evitar de totes maneres, que l'independentisme català tregui profit d'aquest moviment, i han mogut quatre fils, per parar un parany a l'independentisme català que el faci abandonar aquesta oportunitat d'or. Bé, cal dir que basicament, els independentistes que han caigut en aquest parany, són els de dretes. Els d'esquerres, no deixarem que quatre espanyols ens facin fora dels nostres carrers. Si més no, això espero. Jo personalment, com crec en la independència, i en aquest moviment, no penso abandonar.

Em deixo coses a dir, però de moment, avui ja he escrit massa.

Salutacions, independència i justícia social.

170 – Encara dorms?

Aquí hi ha un vídeo d'aquells que ens expliquen les coses. A mi, m'ha impressionat una mica.

Desperta, imbecil!!!!!

Un cop s'ha vist el vídeo, no oblideu el que passa al segon 45. Té la seva importància. Aquest vídeo l'he vist gràcies a Té la mà Maria.

Salutacions, independència i justícia social.

169 – L'arbre independentista.

Els independentistes, tenim un talen especial per desaprofitar les oportunitats que se'ns presenten davant, i fer passes en rere, enlloc de fer-los en davant. I ho fem per no voler entendre que la unitat vol dir anar units, però no barrejats. Vull dir que l'independentisme, com la societat en la que vivim és plural i cal ser-ne conscients realment d'aquest fet. No n'hi ha prou en fer-ho de boca. Cal fer-ho amb actituds i posicionaments.

L'independentisme, com a mínim te quatre branques, que són les següents:

• Esquerra/pluja fina

• Esquerra/independència espress

• Dreta/pluja fina (però molt fina)

• Dreta/independència express

I encara dins d'aquestes branques, encara podríem fer mes ramificacions o fins i tot trobar noves branques. L'objectiu “fàcil” hauria ser la de sumar esforços per tal d'anar tots a una i aconseguir el objectiu comú entre tots, que és la independència. Però això és impossible i hauríem de donar-nos compte d'una vegada i començar a pensar d'una manera diferent de sumar.

El partit independentista sense més, és impossible. Simplement no hi ha qui se'l cregui, ja que la independència en cap cas serà una cosa d'avui per demà i per tant mestres tant, s'han de fer altre tipus de política i de coses, que són les del dia a dia dels ciutadans de Catalunya, i aquí, sempre toparem els de dretes amb els de esquerres. És inevitable. Si aprenem això, ja tenim una cosa guanyada. Els de dretes, que lluitin per seu concepte de societat i els d'esquerres que facin el mateix, i si cal donar-se de bofetades, doncs fem-ho. No hi ha cap problema. Només hem de tenir una cosa clara. Quan la cosa sigui per la independència, doncs anem-hi tots, els de dretes i els d'esquerres junts.

Però encara hi ha un altre gran factor de divisió, i no és altre que el de la estratègia a seguir, o sia, quin camí hem de prendre per arribar a la independència. Doncs de la mateixa manera que amb l'eix dreta-esquerra, hem de fer amb l'eix estratègic. Que cadascú faci la seva, però en aquest cas, sense donar-nos de bufetades. Sinó ens agrada el que fa l'altre, doncs callem i ja està.

Un exemple de tot això, es el cas del moviment dels indignats. Una part de l'independentisme hi dona suport, i un altre no li dona per diverses raons. Doncs des del meu humil parer, els que no combreguem amb aquest moviment, haurien de fer el possible per no dificultar la feina dels que si hi combreguen. Jo hi combrego. Jo crec en aquestes protestes. Però hi ha altres independentistes que no, i s'ha de respectar, però alguns d'aquests independentistes que no les agrada aquest moviment, estan adoptant una posició de rebuig (des des meu punt de vista una mica superficial i visceral) per què aquest moviment no és entre les seves prioritats la independència (Ara no vull entrar en aquest terreny. Si puc i tinc ànims, ho faré un altre dia) Criticar i desacreditar aquestes mobilitzacions per això sense veure el rerefons que porten aquestes protestes, pot dificultar molt molt molt, la tasca dels independentistes que estan “dins” del moviment. Aquest és un cas clar, de com uns independentistes dificulten innecessàriament la tasca d'altres independentistes.

Tornant a les branques de l'arbre independentista, si ja sabem que no podem anar junts, doncs hem de saber que podem anar separats, però que, arribarà un dia, que haurem d'estar tots preparats per fer el moviment definitiu.

Sí, és cert. D'aquesta manera el camí és més difícil, però viable. L'altre, el de la unitat forçada, és inviable i sempre s'acabarà trencant. No tinguem por d'anar separats, i siguem conscients que un dia ens trobarem en un punt important. Cadascú en la seva branca, (per tal d'evitar bronques) (perdó pel fàcil joc de paraules, però em costa molt evitar aquestes coses) com deia, cadascú per la seva branca, o millor dit per la seva arrel que algun dia ens trobarem tots junts en el troc de la independència.

Salutacions, independència i justícia social