157 – Resignació o lluita (III)

Cada col·lectiu té el que se sap guanyar i per tant, té el que es mereix.
El dia 29 de setembre, demà, tu decideixes el que et mereixes.

Si avui deixes que et donin una bofatada . . . . . quantes te’n donaran demà? A veure si l’encertes!!!

Salutacions i justícia social

156 - El gran negoci. . . . . de qui?

Ja sé que és lleig dir-ho, però ja ho vaig dir fa un any, que el tema Eto’o - Ibrahimovic, era una bajanada.
Això si, com soc un ignorant, i soc mediocre, molt mediocre, o no em van fer cas, o em van dir que no en tenia ni idea del tema.

M’ho he sentit dir tants cops això!!!!!!!

Salutacions i seny.

155 – Per fi, una molt bona notícia.

Avui estic molt content, quasi bé eufòric, i crec que tinc moltes raons per estar-ne. Per posar en antecedents a qui pugui llegir això en el futur, avui, el Parlament de Catalunya, ha prohibit les curses de braus al territori del Principat. I això és esplèndid. Ho podeu comprovar a l’Avui, La Vanguardia, El Periodico, El Pais, El Mundo, Diari de Girona, TV3, e-notícies, Vilaweb i Libertad digital.

I les raons per estar content, són com a mínim tres.

La primera és perquè avui, el món és una mica millor que ahir, ja que en un petit racó del món, on casualment hi pertanyo, es deixarà de torturar d’una determinada manera i a uns determinats animals. I tal com vaig manifestar ahir, ja no perdo el temps amb “tuntaries” i les curses de braus, es miri com es vulgui mirar, són una tortura. Es miri com es vulgui mirar, és un acte sàdic, i a sobre es fa públicament. I per encara anar més lluny, molts se senten orgullosos. Això és un fet, i no és opinable i per tant no perdré més temps amb aquest tema. Avui, els que creiem en la defensa dels drets dels animals, estem molt contents. Però no podem abaixar el braços. Encara queden a les nostres terres, certs esdeveniment que són igualment cruels i sàdics, i que per molt nostrats i arrelats que estiguin a la nostra cultura i a la nostra historia, cal abolir-los igualment. El proper pas, són els correbous. Hem de ser coherents.

La segona raó per estar molt content, és que avui, els nostres polítics ens han demostrat, i el que és millor, s’han demostrat a ells mateixos, que el món pot canviar. Que ells poden canviar el món. Ells, avui, han fet el món millor del que era, i ho han fet demostrant que ells tenen tot el poder que cal per aconseguir que el món sigui millor. S’han demostrant, i ens han demostrat, que qui mana són ells, per sobre de poders fàctics, econòmics, polítics i culturals, qui mana, són ells, i per tant qui mana, som nosaltres, i quan això passa, el món, millora. I m’han fet veure que aquell dia, que vaig “perdre” dos minuts posant la meva signatura, demanant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) var ser útils, i que un altre dia, pagarà la pena tornar-ho a fer.

He de demanar perdó, ja que ahir mateix vaig posar en dubte la capacitat dels nostres polítics per fer un acte de valentia (petit, però molt valent) i enfrontar-se a un enemic poderós i dels que fins ara, sempre havien demostrat tenir-li un excés de “respecte” per no dir-li por. Avui, els nostres polítics, ens han donat esperança, ja que els canvis són possibles. Només cal una cosa. Voler-los fer.

I la tercera raó, és que no podem oblidar que la “fiesta nacional” té un fort i potent caràcter identitari, i desfer-nos, d’aquest símbol, és desvincular-nos una mica de Espanya, que històricament tan mal ens ha fet en tots els sentits. És bo veure com la premsa internacional, s’ha fet ressò de la prohibició i això ens farà per una banda, fer una clara demostració a la comunitat internacional de la nostra voluntat d’existir com a nació plenament diferenciada d’un altre nació que ens tapa el sol i ens ofega a cada oportunitat que té. Per altre banda, ens farà guanyar simpaties i possibles complicitats dins d’una comunitat internacional, que poc a poc, comença a veure que això del fet diferencial català, no és un caprici de quatre cacics disfressats de polítics amb ganes de poder.

Salutacions.

154 – Tertulians a la “nevera”

Conscient de la meva qualitat d’ignorant mediocre i la meva limitació intel·lectual, sempre he procurat abans de prendre una posició ferma sobre les coses, escoltar a totes aquelles persones que d’una manera o altre, tenen crèdit i credibilitat, per opinar. Són persones que se suposa estan informades i que ha demostrat la seva vàlua, normalment amb l’èxit professional i sobretot avalat per una titulació universitària. En definitiva, em deixo influenciar per persones de reputada reputació (perdó pel joc de paraules, però no ho he pogut evitar)

Com soc un persona democràtica, penso que aquestes influències que cerco per poder-me definir en qualsevol dels temes que em preocupen, han de ser plurals, i intento escoltar el màxim número de punts de vista possibles. Però apart del meu limitat nivell intel·lectual, el meu temps també és limitat, i és per això que només puc accedir amb facilitat a aquest tipus d’opinadors professionals a traves de les diferents tertúlies radiofòniques, on sempre podrem trobar diferents i diversos punts de vista sobre totes les coses, com per exemple sobre la votació de demà, sobre la prohibició de les “corridas de toros” (crec que no hi haurà d’”allonssis” de prohibir-los).

M’he obligat a escoltar cada dia múltiple de 3, Rac1. Cada dia múltiple de 3+1, Catalunya Radio. I cada dia múltiple de 3+2, COMRadio. Abans també escoltava al FRIderiKI Jiménez Losantos, per allò de “s’ha d’escoltar el que diu l’enemic”, però finalment vaig pensar que ja sabia el que deia l’enemic, i a més, escoltant-lo, li seguia el joc, i per tant, vaig decidir posar-lo a la “nevera” definitivament (estic segur que si el Sr. FRIderiKI Jiménez Losantos llegís això, li agradaria, ja que es podria fer la víctima i destacaria lo de “nevera”)

Últimament, crec que m’estic radicalitzant una mica i començo a estar fart de certes coses, i com he dit abans, el meu temps és limitat, i ja em molesta sentir certes opinions, que tot i que venen de persones de reputada reputació (ho sento, és que flipo amb aquesta redundància) només fan que dir “tonteries”. I és que hi han cops que es defensen posicions que realment no es poden defensar, com per exemple alguna acció de l’estat Israelià, sobre el poble palestí. I aquestes argumentacions, i que pensant en positiu anomenaré ridícules per no dir mal intencionades o poc honestes, només es poden explicar per dos motius. El primer motiu potser perquè aquestes persones sabies fins l’infinit, estiguin contractades per defensar certes tesis, peti qui peti. L’administració Bush va reconèixer que així ho va fer, i la veritat és que és una tàctica de desinformació tan vella com la pròpia humanitat. El segon motiu són les ganes que poden tenir algunes d’aquestes persones per destacar, i molts cops comencen a xerrar i a xerrar, sense saber ben be on es fiquen, i després no saben surti-se’n dignament, i fan una fugida endavant, espatllant encara més les coses. O el que és pitjor, pensen que n’han de dir alguna de ben grossa, sense importar gaire la raó que puguin o no tenir, però l’importat és provocar una commoció entre l’opinió pública. Normalment, són persones que s’estimen massa a elles mateixes, i tenen un molt alt concepte de les seves capacitats, i tenen tanta seguretat en elles mateixes, que no pensen dos cops el que diuen, per pura supèrbia, fins el punt de crear un personatge d’ells mateixos, que molts cops no els deixa veure la realitat de les coses.

Com no tinc massa temps per perdre, sobretot per sentir “tuntaries”, he decidit no escoltar més a algunes d’aquestes persones, i per tant, tampoc les tertúlies on participin, passant a la tertúlia d’un altre emissora, i deixar aquests creadors d’opinió, a la “nevera” durant un any. Aquest any, els escollits pels mèrits fets durant tota l’ultima temporada, han estat la Montserrat Nebrera i en Manel Cuyàs. Persones de reputada reputació, que demostren clarament, que ni una gran titulació, ni l’èxit professional, en definitiva, allò que molts anomenen la excel·lència, no són sinònim de re, un cop els treus d’alguns llocs molt concrets.

Tot això, ja que parlo d’opinadors, és una opinió meva, i per tant susceptible com qualsevol altre opinió de ser qualificada per qualsevol de “tuntaria”, faltaria més.

Salutacions i no perdem el temps (potser us he fet perdre el temps? em sap greu, ho sento)

153 – Posa’t un estel.

El cap de setmana passat, va ser intents, en tot allò que és el sentiment d’identitat nacional, ja que es van ajuntar dos esdeveniments molt poc freqüents, tots dos importants i que d’una manera o altre, eren i són contraris. Per una banda, el dissabte 10 de juliol, a Barcelona, es va organitzar una manifestació, en defensa de l’estatut de fa quatre anys, que finalment va ser novament retallat pel Tribunal Constitucional, fins al punt que enlloc de fer un avançament en les quotes d’autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, en el fons i segons com es miri, en realitat hem donat una passa enrera, i si no vigilem, començarem a donar-ne més de passes enrera.

La manifestació que estava preparada des de feia un any, per Omnium Cultural i la majoria de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, a última hora, va patir un enfrontament entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, ja que tal com havien anat les coses, el PSC se sentia del tot incòmode amb aquesta manifestació, ja que es veia d’un hora lluny, que en realitat, la manifestació seria un clam de llibertat i per la independència. El PSC, s’havia involucrat massa en el tema de l’estatut, com per no anar a una manifestació per defensar-lo, i no podia evitar la seva assistència en un acte que se’ls hi havia escapat de les mans

Finalment va ser així, i va ser una manifestació amb assistència massiva de persones (es diu que 1.100.000 de persones. Tant si val el número. Va ser prou gent com per espantar als espanyols) que es van reunir per, teòricament demanar l’estatut, però en cap moment es va sentir cap càntic en defensa d’aquest estatut, sinó que tot el que se sentien eren càntics demanant independència, amb l’aparició de forma majoritària de senyeres estelades, fins el punt que la incomoditat dels dirigents del PSC, es va posar de manifest, ja que van voler marxar abans d’hora, cosa que va provocar algun petit aldarull, molt escampat per la premsa espanyola, que veient la contundència de la manifestació en quant a quantitat i en contingut del missatge, es van tornar bojos, buscant qualsevol cosa per desacreditar-la.

En definitiva, el que va ser sorprenent per molts dels independentistes de tota la vida, va ser que molts van decidir posar un estel, a la seva senyera, i això sense cap mena de dubte és un salt no només de quantitat, sinó de qualitat. De fet, m’he sorprès veient com persones allunyades diametralment de la independència, ara la veuen amb bons ulls i alguns fins i tot, s’han afegit a carro.

I el diumenge, van ser els espanyols els que van posar una estrella, en aquest cas a la samarreta de la seva selecció estatal (perquè és estatal i no pas nacional) al guanyar el campionat mundial de futbol (amb molta presència catalana, tot s’ha de dir) Desprès de guanyar aquest campionat, van ser molts, els que van sortir a celebrar-ho pels carrers (diuen que uns 100.000) Sincerament jo m’esperava més “follon”. També és cert que la presència de banderes espanyoles a les balconades catalanes, és exagerada i particularment a mi, em molesta i em fa mal, però és més un símptoma cridaner típic d’allò que en diuen la revifalla de la mort, que no pas un altre cosa.

Així doncs, va ser un cap de setmana, on els estels, van ser els protagonistes. Ara tu has de decidir on poses el teu estel. I no posar-lo, és posar-lo en un dels dos llocs. Però hem de ser realistes i veure que hi ha una realitat clara i evident, que després de segles, no hi ha qui ho pugui parar, encara que hi hagin cops que el pessimisme ens venci temporalment, i es que el poble català existeix, i necessita una solució definitiva sobre el seu actual estat. El poble català no pot continuar com fins ara, i ja hem pogut veure que el federalisme a Espanya és del tot impossible, i que l’autonomisme, és de fireta. Espanya només sap veure l’estat, com una “unidad indisoluble, firme y rigida, sin matices. Todos somos iguales, osea, todos somos como yo”. I no ho dic perquè sí. Fa 80 anys, estàvem igual que avui. Després de 80 anys, no hem fet ni un mil·límetre endavant.

Potser, i des del meu punt de vista és evident, cal fer un canvi d’estratègia i d’objectiu, ja que l’estratègia utilitzada fins ara, no dona resultats, sobretot, perquè l’objectiu, una Espanya on Catalunya tingui l’espai que necessita, és impossible. Un cop més, i des de la meva ignorància mediocre, és més fàcil, creïble i possible una Catalunya independent, que no pas una Espanya justa amb Catalunya (aquest concepte, avui per avui, és ciència ficció, de la dolenta). Posar un estel, a les nostres senyeres, ja no és un anhel, sinó una necessitat, si no volem continuar 80 anys més, sense avançar ni un mil·límetre, que ens la vagin foten una rera l’altre, tant en el tema identitari, com en el tema econòmic, no ho oblidem.

Per cert, recuperem la paraula estel, que estrella, en català, em sona fatal. Jo fins fa pocs anys, no sentia a ningú parlar d’estrelles. Tothom parlava d’estels.

Salutacions i independència.