125 – Un any després de la nostra complicitat i hipocresia.

Ara fa aproximadament un any, un quants descerebrats, radicals, extremistes, exaltats, exagerats, catastrofistes, alarmistes i cercadors del mals rotllos, en definitiva, persones com jo, ens posàvem les mans al cap, veien com els països occidentals, aquells que enarboren la bandera de la democràcia i el respecte pels drets civils i humans dels individus (els drets col·lectius dels passen pel arc del triomf) assistien i elogiaven la inauguració dels JJOO de l’any passat, organitzats per la Xina.

Tota aquella colla de cridaners frustrats, que utilitzem un llenguatge incendiari, sense estalviar-nos fal·làcies, mentides, exageracions, i transformant la realitat a la nostra conveniència, denunciàvem que la actitud que mostraven els països occidentals envers la Xina, no només pels fets del Tibet, sinó per tot el historial repressor que duu al darrera l’estat xinès, era hipòcrita ja que no podem per un cantó defensar els drets humans i per l’altre riure les gràcies a qui no els respecte, només per la ridícula raó que pot ser un molt bon client en un futur proper. Perquè això és el que vàrem fer. Tapar-nos el nas davant d’un estat tirànic, només perquè és potencialment ric.

El millor de tot va ser l’excusa que ens van donar aquells que són reflexius, moderats i profundament demòcrates, que tot allò servia per afavorir que la democràcia i el respecte als drets humans, s’introduís a la Xina, i que qualsevol tipus de boicot, que taqués al govern xinès, seria perjudicial.

Un any després, hem vist que aquells que deien que la democràcia i els drets humans, s’acabarien imposant a la Xina, gràcies a la complicitat hipòcrita que vàrem exercir davant d’un acte de propaganda política suprema, tant a nivell intern, com a nivell internacional, com va ser la organització d’uns jocs olímpics, han donat els seus fruits. Només cal preguntar-ho als uigurs, que veuen dia rera dia, que gràcies a la nostra complicitat i a la nostra hipocresia, es respecta la seva religió, la seva llengua i les seves costums, per part del estat neo-democràtic i extremadament pulcre amb el respecte als drets humans.

Salutacions, complicitat i hipocresia.

124 – Contra l’Eto’o, tot si val.

Hi ha persones que no sé per quina raó, s’ho busquin o no, tenen tendència a tenir mala premsa, i aquest és el cas d’en Samuel Eto’o. Probablement és la forma de dir les coses, no totes, només algunes. He de dir, que crec que jo formo part d’aquest grup de persones, que sense saber ben be com, un dia diem una veritat com un temple, i des d’aquell moment, comencem a caure en desgràcia. En Samuel Eto’o és un dels casos més brutals que he vist sobre aquest defecte que tenim alguns (encara que involuntari, és un defecte) i acaba reben per tot arreu, encara que no en tingui cap culpa.

I aquesta característica del Samuel Eto’o, l’està aprofitant el Barça d’una forma molt poc elegant, que fa que després de la gran temporada que han fet, ara, m’avergonyeixi una mica del meu equip. El que està fent el Barça amb l’Eto’o no té nom, i és d’una ètica del tot condemnable.

A l’Eto’o, des del meu punt de vista, només podem retreure-li una cosa, però li hem d’agrair moltes coses. Si, ja ho sé. Té una nòmina que ja la voldríem tots, però els cèntims no ho són tot. De fet, nosaltres o els que acusen als jugadors de “pesseteros” són els primers que demanem a aquests mateixos jugadors, sentiment per la samarreta que duen.

A l’Eto’o, jo només li puc retreure que s’excloïes ell solet del partit al Bernabeu de la temporada 2007/2008. A part d’això, per mi ha tingut un comportament exemplar. (Bé, la patinada aquella del “Madrid cabron, saluda al campeon”, no va estar bé, però J...) Cal agrair-li el seu esforç constant. La seva gana de victòria. El seu esperit guanyador que contagia als altres jugadors i al públic. La seva disciplina tàctica. La seva punteria. La seva fidelitat. La seva sinceritat. No fa gaire, va dir que els seus colors eren els del Mallorca, i que treballava al Barça. Això no agrada sentir-ho, però si més no, no ens enganya.

Però totes aquestes coses, sembla que ningú li agraeix, i si es fa, es fa amb la boca petita. De fet, des de que va començar la temporada 2008/2009, la mala premsa de l’Eto’o, per mi ha estat del tot injusta i injustificable. Sembla que l’Eto’o, no jugués mai, i que només juguessin, en Xavi, l’Inistesta, l’Henry i sobretot en Messi. Si l’Eto’o marcava un gol. mai era per mèrit propi, sinó que era, per la gran passada d’en Xavi, la gran jugada de l’Iniesta, o fins i tot de la desmarcada d’en Messi. Ara si era al revés, sembla que l’Eto’o no fa bones passades, ni fa bones jugades, ni es desmarca mai. De fet, sempre diuen que té massa gana de gol, quan en realitat, és més generós davant de la porteria que en Messi i que l’Henry, però a aquest dos, se’ls hi perdona tot. Fins i tot, la campanya anti Eto’o, va comptar amb un factor del tot surrealista. Era el Factor, “em d’aprendre a prendre decisions impopulars” Què???????? Però si tota la historia del Barça és plena de jugadors que surten del Barça d’una forma totalment immerescuda.

A l’Eto’o, li he d’agrair que denunciés d’una vegada per totes, el que passava al vestidor. Ja era hora, que algú, traïes la vena dels ulls al aficionat, i digués clar que dins del vestidor del Barça, hi havia de tot menys treball i companyerisme. Sinó arriba a ser per les declaracions de l’Eto’o, potser encara tindríem al Ronaldinho, al Deco i al Frank Rijkaard. L’Eto’o, tot i el que ens vulguin vendre, ha demostrat que si el vestidor, tot el vestidor, compleix amb les normes, ell és el més obedient, i que treballa com cal. És cert, que a diferència d’altres, no deixa que els que no són bons companys i els que permeten que això passi, el trepitgin i el facin callar. Però no deixar-se trepitjar injustament, no és que sigui dolent, sinó tot el contrari. Tots hauríem de saber-ho fer. I gràcies a la seva “indisciplina” tothom va saber que el vestidor del Barça ens prenia el pel a tots. Jo li agraeixo que acabés amb aquella farsa. I per disciplina interna, no es pot comparar la seva disciplina interna amb la d’en Marquez, i en canvi, a aquest, sembla que no hi ha problemes per renovar-lo.

Volen vendre l’Eto’o, no sé perquè, però no és ni per qüestions tàctiques, ni de disciplina interna. És per unes altres raons. Potser l’Eto’o, demana masses calers, i això sigui el motiu per no voler-lo l’any que ve, però les coses s’ha de fer d’un altre manera, i la veritat, si jo estigués en el lloc de l’Eto’o, tot i el meu amor pels colors del Barça, crec que faria igual que ell.

Estic cansat de veure a jugadors que s’han deixat la pell al camp, que acabin surtin per la porta del darrera i a sobre amb el menyspreu i el rebuig de part de la culerada. Sento comentaris d’aficionats que em fan molta vergonya, quan parlen de l’Eto’o.

No m’allargo més, ja que el que li estem fen a l’Eto’o, és tant fort, que podria escriure hores i hores.

Vull que es quedi al Barça, amb un preu just, això sí, tampoc hem de tirar la casa per la finestra, però fer-lo fora d’aquesta manera, NO. I em sap greu, ja que soc Laportista i Guardiolista, però en aquest cas, crec que s’equivoquen en el què i en el com. Qui sap si el veurem així? Potser en ho mereixeríem.

Per cert. Estic fent un vídeo clip per fer un homenatge a aquest equip, I cercant imatges, he descobert la veritable relació entre en Guardiola I l’Eto’o. Aquí teniu el vídeo.

Salutacions.

123 – Reagrupamen s’ho creu. I tu?

Ahir vaig anar a una xerrada d’en Joan Carretero a Mataró.

No tinc gran cosa a dir. Re que no hagi dit abans.
Penso moltes coses que he exposat en diferents ocasions dins d’aquest blog, i cada cop que escolto a en Joan Carretero, o a altres de Rcat, me’n adono, que tenim molts punts de vista en comú. Sense pensar igual, pensem el mateix. Com anècdota, durant el sopar que es va celebrar després, i que la fortuna em va fer seure al costat d’en Joan Carretero, dins d’un ambient distès, va sortir a la xerrada, el cas de la calçotada. Doncs em va sorprendre força, que en Joan Carretero i jo, veiem exactament igual, tot aquest estrany assumpte de la calçotada, on altres veien una sortida de pilota del Sr. Vendrell, en Carretero i jo veiem tota una estratègia molt mal calculada, i que evidentment, després ERC en va sortir malparada.

Qui m’hagi llegit una mica, sabrà que he mostrat certs temors sobre la nova etapa de Reagrupament, i el pitjor de tot, és que són temors fonamentats i amb possibilitats d’esdevenir una realitat d’aquí un temps.

Ahir, en Joan Carretero, un cop més em va deixar clar que puc confiar en ell, i que si les coses no surten com volem que surtin, s’haurà d’acceptar. La construcció nacional, que evidentment ha de seguir un camí democràtic i pacífic, s’ha de sustentar sobre la suma de les voluntats de tots, i repeteixo, de tots els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. El nostre país, serà allò que vulgui la ciutadania, i s’ha d’acceptar. L’únic que podem fer, és presentar una proposta de com volem que sigui el país, i intentar sumar tantes voluntats com sigui possible. Només la capacitat de sumar, serà qui determini l’èxit d’aquesta causa, que des de Rcat hem presentat.

Lluny d’allò que molts volen presentar, Rcat, te l’objectiu de sumar i sumar, i malauradament, sembla que no tothom vol sumar. Hi ha qui posa masses condicions. Hi ha qui diu que o es fa des de l’esquerra, o no es fa. Hi ha qui diu que, o es fa allunyats de polítiques esquerrenoses, o no es fa. Hi ha qui diu que s’ha de reconèixer el seu lideratge o no es fa. Etc etc, etc...

Però s’ha d’intentar, i sincerament, crec que es pot aconseguir. Només cal, com sempre, que ens ho creiem. Si creiem que podem aconseguir un objectiu, hi han possibilitats d’aconseguir-lo. Si creiem en el possibilisme, no avançarem mai.

En Joan Carretero s’ho creu, jo m’ho crec. I tu? T’ho creus? Si t’ho creus, pensa que no has de renunciar a res. Rcat no demana a ningú que renunciï a res, només demana, que sumis. No és tant difícil.

Feia dies, que havia decidit inscriurem formalment a Rcat, i fent un acte de compromís, aportant una quota mensual. En els propers dies, ompliré la sol·licitud. El projecte de la construcció nacional és difícil, i cal finançament.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos. Sumem.

PD: moltes gràcies al companys i companyes del Maresme, que sempre em reben i em tracten amb molta amabilitat, i em fan sentir com a casa.

122 – Quins cullons!!!!(Grossos, grossos, grossos) o La portera d’en Núñez.

Avui he sentit una noticia, que m’ha posat de molt mala llet, i ha fet, que l’ignorant que porto dins, aquell que no sap re d’economia, de sociologia o d’administració d’empreses, torni a sortir per parlar de la crisi. Crisi, que com ignorant que soc, penso que és provocada i econòmica, i en cap cas, cíclica i financera. I que no en sortirem, si els nostres dirigents, no posen el que han de posar a sobre la taula.

El fet és que un d’aquells “cracks” que dirigeixen grans empreses, i que tenen estudis universitaris, i que han fet mil Masters de tot i per tot arreu, ha demostrat perquè és al front d’una gran empresa, i perquè els seus serveis, i la seva excel·lència professional, valen el que valen. És un d’aquells “cracks” que saben trobar solucions alternatives, allà on els experts s’encallen. Aquest “crack” pertany a una raça especial, que segur que té un nivell intel·lectual superior a la mitjana dels superdotats, i que gràcies a ells, el món segueix girant. Persones com ell, són els que fan que la societat funcioni, i tots gaudim d’uns mínims de qualitat de vida. En realitat són uns sants, i mai podrem mostrar prou gratitud, per la seva tasca, que segur, mai estarà prou ben valorada.

El “crak” en qüestió, dirigeix una gran companyia, amb milers de treballadors, que depenen del seu guiatge i la seva infinita sabiduria. No només els treballadors, en molts casos, també les seves famílies. És evident que la responsabilitat d’aquest “crack” és descomunal, i és per això, que els seus serveis, requereixen un plus per tanta responsabilitat.

L’empresa que dirigeix aquest “crack”, tot i la seva immillorable tasca, ha entrat en un procés de pèrdues, i aquesta situació s’ha d’arranjar, tant aviat com sigui possible. El nostre “crack”, aplicant tots els seus coneixements, i utilitzant tot l’armament pesant que és capaç de generar la seva privilegiada intel·ligència, ha pensat que per tal d’aturar les pèrdues de la gran empresa que dirigeix, la solució alternativa, sorprenent, genial i pròpia d’un crack, és que els treballadors treballin de franc. BRAVO!, BRAVO!, BRAVO, i mil cops BRAVO! Aquest “crack” és un geni.

Amb solucions tant imaginatives, tant alternatives, tant sorprenents, tant ......... és que no tinc paraules, queda explicat que aquest “crack” cobri MENSUALMENT, MÉS de 72.000 euros.

És clar, que si ho penso amb una mica de calma, amb la meva ignorància, potser aquest “crak” no és tant “crack”. Si és tant “crack”, com és que l’empresa té pèrdues? Potser és que no ha fet bé la seva feina? Si és tant “crack”, com és que no va veure venir la crisi?

I si m’ho penso bé, aquesta solució que els treballadors no cobrin, és una mica com aquells fitxatges de la Portera d’En Núñez. La veritat, és que per solucions com aquesta, no fan falta ni estudis universitaris, ni masters ni res. De fet, és una solució una mica ....... de cerveseria.

Potser si hagués repartit millor la riquesa que generava la seva empresa, i els seus treballadors no patissin l’escanyament dels últims dies de mes, aquests, haguessin consumit més, i haguessin repartit els diners entre la societat, i la gent tindria més cèntims per utilitzar els serveis de l’empresa que ell dirigeix, i la seva empresa no hagués entrat en pèrdues. Potser el problema de tot, vingui per l’acumulació cobdiciosa de la riquesa?

Ara que ho penso, per què han de pagar els seus treballadors la seva falta d’eficàcia en la gestió de l’empresa? Els treballadors tenien el poder de prendre decisions com las que ha pres ell? Tenen alguna responsabilitat sobre l’estratègia comercial que ha seguit aquesta empresa sota la batuta d’aquest “ex-crack”?

Amb polítiques laborals i econòmiques com les que ha seguit aquest “crack” dels Masters de direcció d’empreses, i tants com ell, la crisi està servida. Que et fa mal un ungla? Doncs tallem el braç i ja està. Tot arranjat.

Malauradament, hi han moltes porteres d’en Núñez dirigint grans empreses, que tenen uns cullons grossos, grossos, grossos. Per dirigir les empreses, d’aquesta manera, jo, un ignorat, també serveixo. El problema és, i a ell qui l’acomiada per evident i objectiva falta de productivitat i eficiència? Jo, de gran, vull ser com ell.

Salutacions.

121 – L’amagatall de l’Anònim.

Molt de tant en tant, com la majoria de blocaires, rebo anònims especials. El més especial de tots els que he rebut, va ser aquell anònim que em va deixar el següent missatge “Botifler” (encara ric) També n’he rebut dos molts semblants, crec que de diferents anònims, que deixaven en evidència la meva mala ortografia. Es limitaven a dir-me que abans d’escriure re, aprengués a escriure sense faltes. Aquest comentaris referents a la meva ortografia, sense parar-se a corregir-me exactament quines faltes feia, i així ajudar-me a millorar, i sobretot sense comentar re sobre el contingut del meu escrit, revelen dues coses. Lo primer és mala educació, ja que si jo fes alguna cosa semblant, segur que diria quines són les errades comeses. Lo segon és que el contingut del meu comentari, els hi va fer mal.

En el meu últim escrit, he rebut un altre anònim d’aquests especials. Em diu el següent:

sou democràtics?la independència només la demaneu una "MINORIA".Reflexioneu

Tal com em demana, he reflexionat, i la resposta és tant llarga, que l’he convertit en un altre escrit.

La democràcia, és un joc de majories i minories, on entre tots, acaben decidint que fem. La democràcia, per ser plena, en cap cas pot esdevenir una dictadura del que diu la majoria. De fet, les opinions de les minories són molt importants, i la historia ho demostra. Aquest anònim es pregunta si som democràtics, ja que som una minoria. Entenc que el que vol dir, és que pretenem imposar un pensament minoritari sobre una majoria que pensa diferent. De cap manera, es pot dir que les minories volem imposar el nostre pensament. La democràcia ens dona el dret d’expressar els nostres pensaments minoritaris, per poder tenir l’oportunitat de convèncer a altres persones sobre el nostre pensament minoritari, i intentar que deixi de ser minoritari per ser majoritari. I com deia abans, la historia n’és plena d’exemples.

Els primers socialistes, eren evidentment una minoria. Segons la pregunta de l’anònim, voldria dir que els socialistes no eren democràtics en els seus inicis?

Un altre exemple podria ser tot aquell petit grup de persones que van lluitar de forma pacífica, per aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones. La majoria de persones, no estaven per la feina, i aquells que volien la igualtat de gènere, segons aquest anònim, no eren democràtics, ja que eren una clara minoria.

I en Martin Luther King? Defensava uns ideals, que eren compartits per una minoria de ciutadans dels Estats Units. Defensava la igualtat de drets civils entre totes les persones, fons quina fos la seva raça. Així doncs, i segons aquest anònim, era democràtic en Martin Luther King?

Però tenim exemples per a tots els gustos. Fa anys un senyor que defensava unes idees molt concretes, va guanyar unes eleccions democràtiques, i gràcies a la majoria que va aconseguir, va obtenir el poder polític, militar, social i econòmic de tot un país. Una gran majoria, va fer al Adolf Hitler, democràtic?

El caràcter democràtic de les idees, no es pot mesurar pel número de persones que pensen d’aquella manera, sinó que el caràcter democràtic de les idees, s’ha de mesurar pels valors que aquella idea transmet. Així doncs, si ja tenim clar que no és més democràtica la ideologia d’una majoria que la ideologia d’una minoria, per la quantitat de persones que formen les majories i les minories, vol dir, que en realitat, és tant valida la idea d’un sol individu, que la ideologia de un milió de milions d’individus (Sempre i quan aquestes idees respectin les idees dels altres)

El mateix passa amb les cultures. És tant valuosa la cultura d’un individu, la d’un país petit com el nostre o la d’una potencia a tots nivells com la cultura xinesa.

Bé, anònim. Jo ja he reflexionat. Ara et toca a tu.

Salutacions i independència (esperant ser una majoria tant aviat com sigui possible)