112 – Paradoxal.

A finals del mes de gener, em demanava a mi mateix una mica de calma, ja que veia que coses que tenia clares, se’m començaven a escapar de les mans. Entre d’altres coses, la necessitat de seguir militant a ERC, per varies coses.

Els últims esdeveniments dins d’ERC, encara m’han omplert de més dubtes.

Per una banda, se’m fa força difícil militar en un partit on passen coses estranyes, o si més no, difícils d’entendre per un ignorant com jo. Encara estic bocabadat de les conseqüències d’un article, que no aportava re de nou al panorama polític català, i encara menys al panorama dins d’ERC. Era un article, on després de llegir-lo i rellegir-lo, no veig per enlloc re que pugui ser qualificat com “perjudicial” pel partit. El que es desprèn de l’article, no és re més que la diferència de parés sobre l’estratègia política que ha de seguir ERC per tal d’aconseguir la independència dels Països Catalans. Cosa ben normal en un partit polític democràtic i, recordem-ho, encara assembleari. D’això se’n diu llibertat d’expressió.

És clar que la llibertat d’expressió, té, i ha de tenir, els seus límits. Quan aquests límits es traspassen, cal prendre mesures. Així dons, el que ens cal esbrinar és........... En Joan Carretero va traspassar els límits de la llibertat d’expressió? Crec que no, però si ho va fer, no és el primer cop. Com he dit abans, l’article d’en Joan Carretero, és repetitiu i no aporta re de nou, per a tots aquells que l’hem escoltat, com a mínim un cop. Així dons, Per què ara sí, i abans no? Dons perquè en realitat, en Joan Carretero mai a traspassat els límits de la llibertat d’expressió. Per tant, hem de pensar que els motius del expedient obert i la suspensió ¿temporal? de militància són altres. Quins? Dons al meu entendre, la voluntat de desfer-se del que pensa diferent i ho fa públic. I això, no ens enganyem, és una pràctica stalinista, feixista, castrista.

Els motius esgrimits per la direcció per expedientar i suspendre de militància al Joan Carretero, són com a mínim paradoxals. És diu que ha desprestigiat al partit.

Qui ha desprestigiat al partit, no són altres que l’actual i l’anterior direcció (que són els mateixos) portant a ERC a uns resultats electorals catastròfics, i creant un creixent descrèdit popular dins de l’entorn independentista.

Entenc perfectament l’actitud d’en Carretero i la comparteixo, i li dono tot el meu suport.

Puc seguir militant en un partit que fa aquestes coses? Doncs de moment, SÍ. La meva voluntat és continuar dins d’ERC. Ara, fa falta que m’hi vulguin.

I que ha de fer Rcat? Doncs no ho tinc gens clar. Un nou partit? Puff. No crec que sigui bona idea. M’hauran d’explicar moltes coses. No dic que no m’hi apuntaria, però abans m’han de convèncer de certes coses.

Per tal de no allargar-me, deixo els meus dubtes sobre això, pel proper escrit.

Salutacions i independència.

111 - Suport per Joan Carretero.

Encara no sé com situar-me, però el que sí tinc clar, es que en Joan Carretero és mereix el meu suport personal.

http://www.facebook.com/group.php?gid=74392709193

Salutacions i independència.

110 – Mitsu.

Gràcies per aquest 10 anys de companyia.
Gràcies per ensenyar a les meves filles, que els animals tenen sentiments i necessitats.
Gràcies per suportar amb tota la paciència del món, les entremaliadures de les meves filles.
Gràcies per ser un més de la família.

Avui ens has deixat per sempre.

No sabem que t’ha passat. Tot pinta que algun fill de puta t’ha enverinat. Si és així, tant debò, no dormi tranquil en molt, molt de temps.

Records del Bixi.

109 - Soc boig.

Cada dia que passa, penso més que estic boig, o que el meu nivell intel·lectual no passaria cap control de qualitat mínimament rigorós. Llegint un mateix text, mai llegeixo el que llegeixen els demés, i quasi sempre vaig contra corrent. Acostumo a tenir idees i discursos que els meus interlocutors, pensen que no hi toco massa i que només faig que dir absurditats, exageracions, i sobretot, que relaciono coses, que en realitat no tenen re a veure entre elles.

Si això em passés de tant en tant, pensaria que simplement, de tant en tant, em trobo amb un punt de vista diferent del meu, cosa que és lo més lògic. El problema es que em passa força sovint, i el més lògic es pensar que soc jo l’equivocat, i que són els demés els que tenen raó. Però també em sorprèn el fet que molts cops, allà on m’havien dit boix, exagerat, exaltat, fantasiós, fins i tot m’han acusat de demagògia o de dir fal·làcies, els fets m’han acabat donant la raó.

Dic tot això a rel de l’article d’en Joan Carretero al diari Avui del passat dissabte, on llegeixo unes coses que sembla que no diu, ja que tothom s’ha emportat les mans al cap, i els titulars de premsa dels diferents mitjans de comunicació, són d’alarma i de gran notícia. Sembla ser que en Joan Carretero, en el seu article diu, sense dir-ho, que pensa deixar ERC i crear un nou partit polític. Deu ser cert, ja que tothom així ho ha entès.

Jo en canvi, en el seu article, no llegeixo això, i no veig cap notícia per enlloc, o si més no, cap novetat, ja que és el discurs d’en Carretero des de fa anys, i que ha repetit tants cop com ha considerat necessari.

Allà on els demés llegeixen que vol deixar ERC i crear un nou partit, jo llegeixo que cal fer un front comú dels partits i plataformes independentistes, per tal de sumar, enlloc de tirar-nos els plats pel cap, com fem ara. En cap moment diu re d’ERC, i per tant, jo entenc, tal com en Carretero a dit per activa i per passiva mil cops, que ERC ha de liderar i promoure aquesta “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació”

Crec, des de la meva bogeria, que cap independentista pot estar en contra d’aquesta idea, i si és així, és que probablement, hi ha alguna cosa al darrera.

Però com ja he deixat clara la meva bogeria, o que el meu nivell intel·lectual és força minso, el més probable és que el que diuen que en Joan Carretero vol deixar ERC, i fer un nou partit sigui cert. Davant d’aquesta possibilitat que sembla que tothom veu en el seu article, menys jo, només en cal dir, que no m’estranya i que és una possibilitat, i que té tot el dret del món a fer-ho si així pensa que ha de fer. Jo el seguiria? Doncs no ho sé. Si ERC no vol liderar aquest moviment, no és culpa d’en Joan Carretero, ni dels que li hem fet costat.

Tal com vaig dir fa uns mesos, estic en un procés “autista” (em fa mandra escriure i em fa mandra llegir de política) on he de reflexionar sobre el que he de fer i com ho de fer. He de reflexionar el que puc aportar, si és que puc aportar (tant a ERC com a Rcat)

Per últim, m’agradaria fer paleses dues coses:
La primera, és que en Joan Carretero, en el seu article, només fa que dir evidencies, i que té més raó que un sant.
I la segona, és que les paraules del Sr. Puigcercós sobre aquesta “evident” marxa d’en Joan Carretero d’ERC, dient que troba molt bé que el centre/dreta independentista busqui el seu espai, demostra, un cop més, que els que no volen escoltar, no escolten.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

108 – T’estimo lectura.

La Llum i en Gustau (Tothom li deia Gus) era un jove matrimoni que es van conèixer mentres feien un master de Marketing, i van acabar de consolidar la seva relació durant un master d’administració d’empreses. Tots dos eren ambiciosos i eren d’aquells que no crien en allò del ”Gota a gota, s’omple la pica”. Pensaven que “si la pica s’omple més ràpid trencant l’aixeta, doncs fem-ho, després ja l’arranjarem amb els beneficis que en traguem”.

Un cop acabats els masters, no van trigar massa en trobar feina en un departament estratègic d’una d’aquelles empreses que abans eren del sector públic i ara ho són del sector privat, i que dominen el mercat quasi com si fos un monopoli. Una d’aquelles empreses, que tenen una clau de pas a casa de cada ciutadà, i et lloguen un comptador per saber quin consum has fet.

Tot i tenir un bon sou, vivien en un pis petit situat en una població a prop de les rodalies de la capital del nostre país, i quant tornaven a casa, passaven per davant d’una entranyable botigueta de llaminadures, que era famosa per l’excel·lència de les seves pipes a pes. Havien agafat el costum d’entrar-hi cada dia per comprar uns grapats d’aquelles pipes, per menjar-se-les mentre veien la tele abans de dormir.

La botigueta de llaminadures era de la Sra. Mar. Una senyora gran que no feia altre cosa que estar a la seva botiga, i llegir llibres convulsivament. Sempre que parlava amb algú de la seva passió, acabava tocant el llibre que estava llegint en aquells moments i amb un to clarament amorós deia “t’estimo, lectura”. Fins aquí pot semblar que tothom era feliç, però no. La Sra. Mar, sentia molta ràbia cada cop que entrava algú a la seva botiga, i interrompia la seva lectura. Tenia que fer alguna cosa, per evitar aquestes interrupcions tan molestes. Veient que quasi tothom venia només a comprar les seves excelses pipes, va enginyar-se un sistema per poder llegir tranquil·lament sense ser interrompuda.

Quan la Llum i el Gus, van entrar a la seva botiga, els hi va explicar el sistema. “Mireu, cada dia entreu, agafeu la quantitat de pipes que vulgueu, les peseu aquí, apunteu el pes aquí, i després deixeu un euro dins d’aquest pot. El dissabte passarem comptes i ja està” La Llum i en Gus, van estar encantats amb aquesta proposta, ja que de tant en tant, es formaven cues, i la Sra. Mar, no era precisament ràpida. Així que tothom content, la Sra. Mar podria llegir quasi sense interrupcions, i la Llum i el Gus, no s’entretindrien tant per agafar les seves pipes preferides.

Tot va anar bé, fins que, aproximadament quan feia un any que utilitzaven aquest sistema, la Sra. Mar no era llegint quan van entrar la Llum i el Gus a la seva botiga. “Caram, Sra. Mar. Què passa avui que no està llegint?” “és que us he de comentar una cosa” “Vostè dirà” “Veureu. Avui m’han vingut a calibrar la bàscula, i la veritat és que funcionava força malament. És per això que gràcies a que tinc apuntats tots el pesos, puc recuperar els cèntims que no us he cobrat fins ara. Després de veure els pesos que us heu emportat durant tot aquest temps, he calculat, que tu, Llum em deus 147,86 euros i tu, Gus, em deus 108, 93 euros” “Però que diu ara?” “doncs això. Que heu consumit una quantitat de pipes, i el seu preu total, després de treure’n la diferencia és aquest. Si us plau, pagueu-m’ho demà” “Doncs no pensem pagar-li això” “Aleshores em veuré obligada a prohibir-vos l’entrada a la botiga. Comprendreu que no em convé tenir relacions amb persones que no paguen el que consumeixen”

El jove matrimoni va sortit bocabadat de la botiga, amb el ferm propòsit de no pagar allò, i evidentment, no tornar a entrar a aquella botiga. Però mentre ho pensaven, sabien que acabarien pagant, i seguirien entrant a comprar aquelles esplèndides pipes. Comprar-les a un altre lloc, era sinònim de perdre el temps desviant-se del seu camí de tornada a casa, i una considerable pèrdua de qualitat.

Quant se’n van anar al llit, encara comentaven la jugada. Estaven indignats i molt emprenyats “Encara no m’ho puc creure. Com s’atreveix?” “I a sobre, com ho pagàvem tant còmodament, sense adonar-nos, cada cop agafàvem mes quantitat de pipes” “Sí, hem consumit mes del que volíem” “T’imagines que féssim una cosa així a la nostra empresa?” De cop es va fer el silenci. Els dos, la Llum i el Gus, van girar els caps per mirar-se directament als ulls “Estàs pensant el mateix que jo?” “Síííííí, Estimem lectures. Instaurem la lectura estimada” “Sí. I a més, ens estalviarem la meitat dels sous dels que passen a mirar els comptadors” “Hi haurà més consum, i per tant més benefici, i alhora, menys despeses de personal” Es van tornar a mirar fixament als ulls. Aquella nit, es van estimar com mai ho havien fet.

NOTA: Aquest és un relat de tot inventat i fictici. Qualsevol semblança o coincidència amb la realitat, tant amb els fets, o les persones o coses que poden ser representades simbòlicament en qualsevol part d’aquest text, és pura casualitat.

Salutacions.