63 – ...sin que se note el cuidado”

Si no ho tinc malentès, el Decret de Nova Planta que van promulgar les forces borbòniques un cop acabada la Guerra de Successió (alguns, tendenciosament volen afegir-hi lo de “a la Corona Espanyola) encara és vigent. Potser estic errat, però estigui vigent o no, a vegades ho sembla.

El Decret de Nova Planta va servir per enderrocar tot allò que feia real la Nació Cathalana. Va servir per enderrocar coses tant importants com les institucions pròpies de Cathalunya, com d’altres de la vida quotidiana dels habitants del principat, com per exemple el fet que els catalans, només podien tenir un ganivet, i encadenat a la taula.

El Decret de Nova Planta és un pla perfectament estudiat, per tal d’assolir els tres estats necessaris per tal de fer una conquesta total sobre un territori.
El primer pas és la invasió, on el fi és el d’arreplegar amb tot el que es pugui, ja que tard o d’hora, els invasors, seran expulsats, ja sigui amb impostos abusius o amb saquejos.

Però si es vol anar més enllà, i evitar ser expulsats, cal fer el segon pas. La colonització. És tracta de enviar-hi tants civils propis a les noves terres ocupades com sigui possible. L’exemple perfecte és el dels colons que van arribar a les Amèriques, que eren enviats pel estat per tal de garantir i reforçar la seva presència i el seu poder als nous territoris conquerits. Avui en dia, Israel és en aquesta etapa als territoris ocupats de Palestina, o la Xina al Tibet. Però aquest segon pas, no garanteix l’èxit, ja que potser que finalment, siguin els mateixos colons, els que facin marxar a la potencia invasora. Tal com va passar a tot Amèrica.

Així dons, cal arribar al tercer pas. La assimilació. Aquest pas el que busca és que els habitants dels territoris ocupats, deixin de pensar en la força invasora, com una força hostil, sinó com una força alliberadora i sobretot positiva, i amb el temps, fins i tot, pròpia.
Per aconseguir això, no es pot utilitzar la força de les armes, sinó que s’ha de ser molt més discret, i el que s’ha d’utilitzar, és la força de la paraula (mentidera) la força de les polítiques socials, de la educació (ensinistrament) i la força de la comunicació (manipulada).

De tot això en tenim molts exemples.
De la força de la paraula (mentidera) podríem dir allò del destí comú. O lo de la universalitat d’una llengua envers un altre. L’exponent màxim de tot això, és allò que una mentida repetida mil cops, passa a ser veritat.
De la força de les polítiques socials, podríem dir que va ser allò d’obrir el mercat americà als comerciants catalans, per tal que pogueren millorar la seva qualitat de vida. Però el fi últim d’aquest obertura de mercat, no era social en vers els habitants catalans, sinó el fet que aquest veiessin en les autoritats invasores, una font de riquesa i se’n oblidessin de les autoritats pròpies del territori. Tant si val si eren aquestes mateixes autoritats que ara obren mercats, les que havien tancat prèviament aquest mercat.
De la força de la educació (ensinistrament) podríem dir allò que els Reis Catòlics van ser els primers Reis d’Espanya, quan en aquells temps, Espanya, en el millor dels casos, no passava d’un accident geogràfic, i en cap cas era una realitat política i social. Bàsicament es tracta de manipular l’historia.
I lo de la força de la comunicació, del que es tracta, és de donar prestigi a la cultura, a les autoritats, a la historia i a l’art dels invasors, i titllar de provincians, tots aquest aspectes propis del territori. Així és com veiem com “Don Quijote” és una gran obra literària, mentres que “Tirant lo blanc” queda relegat al oblit. O que les autoritats espanyoles tenen caràcter internacional, mentres que les catalanes son titllades molts cops de tribals. O es parla de la Grandesa d’Espanya, i no es diu res del enorme protagonisme que tenien els catalans (i només catalans) al mediterrani. O com els nostres cantants o escriptors, utilitzen sense embuts una llengua que no és la pròpia del territori, emparats en el mercat, quan en realitat ho fan per que els hi surt de dintre (involuntàriament) ja que algú s’ha encarregat de fer del castellà un idioma amb prestigi, i del català, un idioma per l’ús intern i gràcies.

Tot aquest procés assimilador, continua avui dia, i un dels seus puntals és, voluntàriament o no, TVC.
Només cal veure el desplegament, crec que del tot desmesurat, de l’Expo de Zaragoza. É una notícia tant important com per fer que els Telenotícies es facin des de la pròpia exposició? M’agradaria saber quant temps han dedicat les televisions europees a la inauguració de l’Expo, i segur que no ho van considerar tant important. De fet, va fer TVC el mateix desplegament de mitjans per cobrir la Expo de Hannover? Evidentment, no. Així que diferencia a una expo de l’altre? Dons que la de Zaragoza, és espanyola. Com TVC? Informativament parlant, no te cap sentit aquest desplegament brutal a la Expo de Zaragoza.

Crec que darrera aquest impressionat desplegament informatiu, no hi ha un altre raó que la de fer país. I fer país espanyol. El mateix es pot dir del temps dedicat a la selecció espanyola durant la present Eurocopa.

Si TVC és la televisió autonòmica de Catalunya, s’ha de dedicar a informar sobretot de Catalunya, i després tocar als temes relacionats amb altres territoris per igual, Vull dir que crec que TVC hauria de dedicar el mateix temps a la Expo de Zaragoza que a la Expo de Hannover, o si fa o no fa, el mateix temps a la selecció espanyola que a la alemanya.

També trobo estrany que TVC, prefereixi utilitzar termes com “estrelles” enlloc de “estels”, o “disfrutar” enlloc de “gaudir”, o “parlar” enlloc de xerrar o enraonar.

TVC, i la corporació en general, és un exemple clar, d’allò que diu el Tractat de Nova Planta:
"... el mayor cuidado en introducir la lengua castellana (o el sentiment nacional espanyol), a cuyo fin se darán las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

És cert que TVC, molts cops ha fet documentals i notícies clarament amb un to de sentiment català, i exclusivament català, però si va acompanyat d’aquests altres aspectes, el sentiment de lo català, queda del tot solapat, davant d’aquest foment del sentiment de lo “español”, que també provoca TVC.

No demano que s’exagerin les notícies de tall català a TVC, més aviat prefereixo que siguin tractades amb l’equilibri adequat, però el que si demano, es que no es faci un enaltiment de les notícies que d’una manera molt dissimulada, que creen un clar sentiment nacional “español”.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

62 – Treballar 60 hores setmanals.

La meva experiència em diu que si la llei permet treballar 60 hores setmanals, tots els treballadors “voldran” treballar 60 hores, ja que si no és així, no seran “competitius” i això porta les seves conseqüències.
Si volem ser competitius, no ho hem de fer rebaixant els nostres drets laborals, sinó fent tot el possible per que a altres llocs, tinguin un treball digne.
Per ser competitius, el que no hem de fer, és posar-nos a l’alçada de les condicions de treball dels xinesos o dels indis, sinó el que hem d’aconseguir, és que ells es posin a la nostra alçada.
Si posem condicions ambientals i sanitàries a les importacions, també podem posar condicions sobre els drets dels treballadors, però és clar, al “capital” occidental això no li interessa, i els governs no tenen el que s’ha de tenir per aturar-ho.
Va quedar clar que el sistema comunista no és vàlid. Però amb el temps, s’està demostrant que el capitalisme quasi salvatge, tampoc funciona. S’ha de buscar un punt mig, que permeti al empresari prosperar, sense ofegar al treballador. S’ha de buscar el sistema que permeti una gran circulació del diner, i que aquest no es quedi en unes quantes i poques mans.

El capitalisme quasi salvatge en el que vivim ara, l’únic que aconsegueix és fer als rics més rics, i als treballadors, pobres.

La globalització tal com l’estem vivint, és una gran enganyifa, que l’únic que persegueix és l’enriquiment de les grans multinacionals, i tal com van les coses, el món occidental acabarà tant pobre com la resta del món. I això no és. Ho hem de fer al revés.

Els països occidentals, emparats en la fal·làcia del comerç lliure, el que fan és aprofitar-se de les misèries dels països desenvolupats o en vies de desenvolupament, i estan disposats a pagar el preu del empobriment del món occidental.

De la mateixa manera que exigim que els productes, per exemple xinesos, compleixin amb unes normatives ambientals i sanitàries, hem d’exigir que les empreses que els dissenyen, fabriquen, transportin i exportin, compleixin amb els drets dels treballadors. Comencem a exigir convenis col·lectius, representació i llibertat sindical, establiment de jornades màximes i salaris mínims, igualtat de gènere, i aleshores, les coses si es globaritzaran, però bé. Es globalitzaran al alça i no com ara, que cada cop anem perdent poder adquisitiu i drets laborals.

La llei del mercat és implacable i no te tonalitats, o sobrevius i t’enriqueixes, o acabes a la misèria. Cal regular-la, sinó és inevitable la tornada al segle XIX, o pitjor.

No caiguem en l’enganyifa de la golbalització, tal com s’està fent ara. No caiguem en la fal·làcia de la competitivitat, que només volen que enriquir-se.

No a les 60 hores setmanal. Hem d’exigir 40 hores setmanals a tot el món.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos

61 – Per els difamadors.

Hi ha gent que no sap perdre, però també hi ha gent que no sap guanyar, i el que és pitjor, no sap jugar net. Algun dia hauré d’explicar algunes coses.
Aquests que no saben guanyar i que no saben jugar net, segurament són els mateixos que han utilitzat la por i han omplert la campanya amb mentides difamatòries, com la dels famosos 30.000 euros dels hospital que no existeix.

Aquests difamadors, han dit de Rcat que érem proconvergents. Que érem de dretes o que deixaríem el partit, si no es jugava amb la nostra pilota.
Aquests mateixos difamadors, que segurament són els que no saben guanyar i no van saber jugar net, són els que ara, d’una manera mes o menys directe, ens demanen que ens apartem i que tinguem la boca callada. Són els mateixos que no es creuen allò de “a Esquerra hi cap tothom”. Són els mateixos que llencen sentencies sense argumentar, omplint-t’ho tot de porqueria. Són el mateixos, que després de difamar tant com han pogut, ara adopten el programa de Rcat, que tant havien criticat públicament, tot i que en privat, sempre han reconegut que Rcat, tenia raó.

Aquí us deixo, gràcies al company Salvador Garcia, la defensa de la ponència alternativa de Rcat que va fer en Joan Carretero, i que finalment no vàrem presentar a votació, respectant la decisió de la militància i estalviant a la nova direcció uns minuts de confrontació, oferint-los la nostra col·laboració.
Espero que quedi clar d’una vegada per totes, que Rcat ni som convergents, ni som de dretes, i molt menys, deixarem el partit, a no ser que les coses es posin realment desagradables i lletges.

Tal com vaig dir en el seu moment, jo dong una passa enrera i penso deixar treballar, per respecte a la voluntat de la militància, i per que ha quedat clar que avui per avui, no puc aportar gaires coses, ja que no es creu en les meves aportacions. Però el que no penso fer, és callar i deixar de treballar a l’ombra. Sense posar pals a les rodes, i penso treballar de forma positiva.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos

60 – L’art de saber perdre.

Estic content que la nova executiva sigui totalment del sector del Sr., Puigcercós. Que ningú em malinterpreti. Hagués preferit que Rcat hagués guanyat les eleccions, però no va ser així. S’ha de saber perdre i reconèixer les victòries dels altres. La passada setmana, va guanyar el sector Puigcercós, i és a ell a qui correspon dirigir el partit durant els propers anys, ens agradi o no. I ho ha de fer amb llibertat, sense les mans lligades i fent tot el que des del seu sector considerin oportú. Segons el seu historial recent i el seu programa, crec que aniran pel camí equivocat, però és el que ha volgut la militància, i no podem fer res més que assumir-ho, respectar-ho, en la mesura del que les nostres idees ens ho permetin, recolzar-ho.

Ens agradi o no, entre tots hem escollit un camí, i ara ja no s’hi valen sectors ni res pel estil. Ara cal fer pinya dins les nostres possibilitats, fins que els esdeveniments, facin sortir a la llum, nous aires de canvi. S’ha escollit continuisme des de l’aparell del partit. Dons així sia. El temps dirà si l’hem encestat o no, (crec que no, però espero equivocar-me)

És per tot això que crec que és bo que sigui un sol sector el que dirigeixi el partit, i els demés ens ho mirem des de diferents punts de vista, però sense posar pals a les rodes. Una executiva, amb una representació proporcional als resultats de les passades eleccions, només comportaria una constant tibantor i ens duria directament a un nou enfrontament, amb el corresponent desgavell d’actuacions i declaracions, i a una davallada electoral suprema. A més, les posicions diametralment oposades i les diferencies personals insalvables, feien difícil aquest tipus executiva. On sí que hi ha d’haver aquesta representació proporcional, és al Consell Nacional, i si fa o no fa, sembla que així és.

Ara vindran les opinions dels “que tot ho saben” i diran que ERC segueix en crisi, ja que la nova executiva es trobarà sola davant d’una oposició que la supera en número, i si s’alien, tenen més força que la nova executiva. Però tots els militants sabem, que si la nova executiva tingués representats dels diferents sectors, “els mateixos que tot ho saben” dirien que ERC segueix en crisi, ja que la nova executiva es veuria embolicada en una constant lluita interna. Sortís el que sortís d’aquest congrés, rebríem osties per tot arreu, com sempre.

També m’agradaria parlar del paper de Rcat en aquest congrés. Durant aquesta passada setmana, no he fet campanya a favor de la esmena a la totalitat que presentava Rcat al congrés d’Esquerra, per nosaltres ERC, ja que no estava molt convençut que fos bona idea presentar-la.

La veritat és que vaig assumir des del primer moment la derrota de Rcat, i la victòria d’en Puigcercós, i creia que el coherent i fins i tot, honest, era deixar treballar als guanyadors. Indirectament, quan es vota al Sr. Puicercós i al Sr. Ridau, es vota el seu programa, i per tant, crec que és de rebut, que el puguin desenvolupar amb plenitud.

Presentar l’esmena a la totalitat portava molts inconvenients, que feien difícil per mi, fer campanya en el seu favor, ja que qualsevol dels supòsits que es poguessin produir, no farien bé a ningú, excepte el de tornar a perdre, que no fa ni be ni mal.

En cas que la esmena a la totalitat de Rcat guanyés, podrien passar moltes coses, i totes desagradables.
1) Que la nova executiva, es passés pel arc del triomf l’esmena, i això portaria directament, aquest cop sí, a una crisi.
2) Que la nova executiva, respectant la voluntat expressada pels assistents al congrés, la seguís al peu de la lletra.
· En cas d’una davallada electoral, la nova executiva culparia a l’esmena a la totalitat de Rcat, d’aquesta davallada.
· En cas d’una recuperació electoral, seria la nova executiva qui l’hauria fet possible i no la estratègia que marca l’esmena a la totalitat de Rcat.

Repeteixo, en Puigcercós va guanyar les eleccions i al ell, amb el seu programa i amb la seva estratègia, és a qui correspon dirigir el partit.

Per tant trobo molt encertada la postura de Rcat, de presentar-la, però retirar-la de la votació. Així hem deixat clar que tenim el nostre projecte, que es pot fer efectiu quan sigui necessari si la militància així ho vol, i al mateix temps, hem deixat llibertat d’acció a la nova executiva per treballar tal com ho volen fer, D’ells, i només ells seran els responsables de l’èxit o el fracàs de les seves accions.

Després de com van anar les eleccions, estic content de com ha anat el congrés. Estic content que la nova executiva sigui lliure, i estic content de ser un reagrupat, que un cop més, s’ha demostrat que som coherents i honestos, i que l’única ambició que tenim, és política i no personal.

Salutacions, independència, sort i encert.

Reagrupem-nos.

59 – Cadascú a casa seva, Sr. Puig.

Be, després de gastar-li una broma a meu amic, en Joan Puig, que si veu el títol, haurà dit “Que dirà ara aquest?”, l’escrit no va dirigit a ell, sinó al Sr. Felip Puig.

Des d’aquest bloc, he posat verds al PSC, i a EUiA de Blanes, i de tant en tant a Esquerra. Si no recordo malament, no he parlat mai del PP, i ben poques coses he dit de CiU.

Sempre m’he manifestat a favor del pacte entre CiU i Esquerra a Blanes per tal de fer al candidat convergent, l’alcalde de la meva vila. També he fet algun escrit on lloava al militant d’aquest partit, l’Alfons López Tena. La critica més gran que he fet a CiU, és la de demanar-los que surtin d’una vegada per totes de l’armari independentista i deixin enrera l’autonomisme. A més, soc un Reagrupat, i per tant, maliciosament i injustament titllat de pro-convergent.

La veritat és que em sorprèn que encara no hagi posat el dit al ull d’aquest partit, ja que no és precisament, la nineta dels meus ulls. En franquesa, i ara que no em llegeix ningú, a l’Artur Mas, l’anomeno Artur “Figo” Mas. Mai els hi perdonaré el seu acte de traïció al Parlament, amb l’estatut del 30 de setembre.

Els dirigents de CiU, des de que van deixar de governar, han fet una oposició molt barroera i de molt baix nivell. Declaracions de l’Artur Mas o del Felip Puig, han estat sempre, fregant la demagògia, tot i que el gran crak en aquest sentit, és el Sr. Madí (algun dia li he dedicar un escrit) No són els únics, i a tots els partits, de tant en tant, surt alguna declaració que es força dubtosa amb la veritat, però cal recordar, que després de 23 anys de govern, un cop van ser a l’oposició, des de CiU, es feien unes declaracions que semblaven, el sector radical dels Maulets.

Feien unes declaracions, que a mi, em recordaven massa al estil Zaplana/Acebes. Crec que van treballar massa temps i amb massa complicitat amb el PP, i alguna cosa se’ls hi va enganxar.

Un exemple d’aquest tipus de declaracions, són les fetes per el Sr. Puig, en Felip Puig, posant en dubte els càrrecs que ocupen el Sr. Ernest Benach i el Sr. Carod-Rovira, després dels resultats de les eleccions dins d’Esquerra o ERC (jo prefereixo les tres sigles) Concretament ha dit:
“Una certa debilitat institucional de la segona autoritat del país, el president del Parlament, i del número dos de l’executiu català, el seu vice-president”. “Això els dóna, tant a Benach com a Carod, certa feblesa institucionals a l‘hora d’exercir les seves altes responsabilitats”

Si es pensa dues vegades, això no ho pot dir ningú de CiU (ah me’n oblidava que jo era dels que escrivia CyU), ja que CiU, precisament, ha tingut Presidents del Parlament, i no crec que cap d’ells, en unes eleccions democràtiques dins de CiU, haguessin tret uns grans resultats. I el Sr. Mas, mentres era Conseller en Cap, tampoc tenia un recolzament absolut dins de la seva formació, i cal recordar que va ser escollit a dit. Per altre banda, al primer tripartit, el Conseller en Cap era el Sr. Bargalló, i a ningú se li hagués acudit pensar que això li suposava tenir un fort lideratge dins d’ERC (Ho sento, lo d’Esquerra, no m’agrada)

El Sr Puig, en Felip Puig, el que hauria de fer, en lloc de ficar-se a la casa dels demés, és vigilar que és el que passa a casa seva, que molts criden que volen un procés com el que ha fet ERC, i la direcció de CiU, no està per fer aquestes juguesques arriscades, que ves a saber com acaben. Quan hagi fet això, potser aconsegueix que CiU, sigui un partit soberanista, característica de la que ell tant fa bandera, però que alhora de la veritat, es un partit autonomista/espanyolista.
El Sr. Puig, en Felip Puig, hauria de pensar, que tard o d’hora, haurà de buscar la complicitat d’ERC si vol governar, i amb aquest tipus de declaracions, la veritat, s’ho passa mes difícil. Si vols el suport d’algú, és més fàcil que te’l doni, si no intentes posar-lo contra les cordes o en evidència constantment, sobretot, amb declaracions que no tenen cap raó de ser.

Sr. Felip Puig, vigili casa seva, deixi tranquil·la a ERC, que potser així, i si algun dia deixen de ser un partit sucursalista del Regne d’Espanya, podrem parlar.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.