201 – Feminisme, Victimisme o Politiqueig

Fa dies que vull parlar de les dones de la CUP, i la seva denúncia del masclisme que han patit durant la negociació desprès del 27-S. I per fer-ho, faré allò tan típic de dir un parell de floretes, així em carrego d'autoritat moral, per desprès deixar anar un moc. Bé, sigui com sigui, d'autoritat moral no en tinc cap. Si ho faig així, és perquè així ho sento.

Primera floreta. Tenen raó. Tenen tota la raó del món. Els improperis, desqualificacions, insults i menyspreus que han rebut, no només estan fora de lloc, sinó que són del tot intolerables. Els arguments, es combaten amb arguments, les idees amb idees i les estratègies amb plantejaments. Qui fa servir insults o coses similars, deixa entreveure que té l'argument perdut. A més demostra pobresa ideològica i riquesa visceral.

Segona floreta. Han fet molt ben fet en denunciar aquestes coses. Ja va sent hora d'avergonyir públicament a totes aquelles persones que es dediquen a repartir improperis a tort i a dret, de tota opinió que no sigui la seva. Hem de lluitar contra aquesta pràctica tan estesa de llençar merda contra l'adversari polític, sense miraments i sense raons, i fer-ho només pel fet de voler desacreditar al que pensa diferent de nosaltres.

I ara ve el moc. No m'ha agradat la manera de fer aquesta denúncia. Hi alguna cosa que em grinyola. Són elles les úniques que han patit aquestes agressions? No. El fet de no comptar, per exemple amb la Inés Arrimades, demostra que potser a més a més de voler denunciar el masclisme, tenien una segona intenció. La Inés Arrimades, de la que discrepo en tot, a diferència de les dones de la CUP, amb les que ideològicament hi coincideixo en quasi bé tot, també pateix atacs constants que sobrepassen el debat ideològic, acusant-la, per exemple, que en realitat és una titella de l'Albert Ribera. O la Marina Geli que va haver se sentir com li faltaven greument al respecte a la “tele” en directe. I que dir de la Alícia Sánchez Camacho? Així doncs, com és que les dones de la CUP han ignorat a aquestes altres dones que com elles, també es dediquen a intentar millorar la vida dels seus conciutadans, encara que sigui amb unes idees diferents?

Però són les dones les úniques que pateixen aquestes coses? No. Sense anar més lluny, i de la mateixa manera que abans he parlat del “titellisme” que algunes persones pressuposen de la Inés Arrimades, el President de la Generalitat, en Carles Puigdemont, també s'ha sentit dir que ell és un titella de l'Artur Mas. O només cal buscar a internet per l'Oriol Junqueres, i podem veure com li diuen de tot. Li diuen racista sense cap tipus d'argument, o l'acusen d'allò o de lo altre, i fins i tot, una “simpàtica” chirigota de Cadiz li diu “Capullo” tranquil·lament. I sí, també tenen coses a dir sobre el seu aspecte físic. I en Rajoy? D'en Rajoy podríem fer tota una enciclopèdia. I de l'Artur Mas, igual.

Així doncs, aquestes coses només li passen a les dones de la CUP? o li passa a tothom? Jo crec que a tothom. Però el que m'ha posat una mica nerviós, ha estat que elles, o si més no, una d'elles, també fa servir aquestes tàctiques. Una d'elles, s'ha dedicat a deixar caure sobre l'Artur Mas l'ombra de la corrupció. Tots podem pensar el que vulguem en això, però la veritat és que avui, ara mateix, sobre l'Artur Mas, sobre ell, no hi ha cap investigació, cap imputació, cap lligam directe amb la corrupció. Fins i tot, un company diputat d'elles de la CUP, va dir públicament, que en aquest sentit, l'Artur Mas estava net i ben net. Em resulta lleig veure a algú amb qui ideològicament i combrego molt, engega el ventilador de la corrupció per omplir de merda a un adversari, i desprès denunciar que “m'han insultat i això és masclisme”. Lleig. Això és lleig.

Per tant. Tenen raó. Hi ha una pràctica molt estesa de desacreditar al adversari, i això és intolerable.

Tenen raó en denunciar aquesta pràctica i voler avergonyir a qui ho fa.

Però fer-ho, volent fer creure que és una cosa que només afecta a les dones, i concretament a les dones de la CUP, no és una denúncia. És politiqueig utilitzant el victimisme.

Aquesta pràctica, afecta a tothom, homes i dones. Esquerres i dretes. Si ho hem de denunciar (que ho hem de fer) fem-ho per defensar a tothom, no només a qui és del nostre equip. Amb aquesta denúncia que van fer, em vaig sentir que hi anàvem juntes, i al final, descobreixo que en tot això, hi ha una segona intenció que només és en benefici propi, en el seu benefici propi.

Soc un traïdor, un “espavilat”, un venut i de dretes (ja sé que això no és un insult, però personalment m’ho prenc fatal)

Salutacions, independència i justícia social.

200 – Gràcies President.

L'Artur Mas, té un historial que em resulta paradoxal, ja que sembla que tot al seu voltant s'ha anat enfonsant, però en realitat, ha sigut un bon constructor i un guanyador absolut. Ha guanyat totes les eleccions a les que s'ha presentat. Totes. 5 cops. Però només en dues ocasions s'ha pogut fer amb la responsabilitat de ser el President de la Generalitat. N'ha guanyat 5 i només dos cops realment n'ha tret profit!!!! És curiós, no?

El primer cop que recordo a l'Artur Mas, va ser quan en Jordi Pujol el va anomenar conseller en cap de la Generalitat de Catalunya. Quedava clar que era l'hereu a la presidència de la Generalitat.

En 2003 es va presentar com a candidat per primer cop. Va guanyar, però finalment, va ser en Pasqual Maragall el que va ser investit President. Al 2006, és va repetir l'historia, i aquest cop qui va ser investit, va ser en José Montilla. Precisament va ser el 2006 la meva primera topada important amb l'Artur Mas. Durant el mandat d'en Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya va redactar un nou estatut amb un suport del 89% del Parlament (ERC feia temps que en reclamava un de nou, i curiosament, en aquelles eleccions on hi havia nou candidat per CyU i pel Pe-eSe-Zé, tothom duia al programa, un nou estatut) Doncs el nostre protagonista d'avui, saltant-se el pacte de negociar com a Parlament i no fer-ho com a partit, va pactar amb els espanyols un nou estatut diferent del que havia redactat el Parlament, i més restrictiu!!!! Des d'allò, vaig passar a anomenar-lo Artur “FIGO” Mas, i li vaig posar l'etiqueta de persona IMPERDONABLE.

El 2010, hi va haver una gran manifestació a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona reclamant la independència, després que el Tribunal Constitucional dels espanyols es va “cepillar” aquell estatut que l'Artur “FIGO” Mas i el president espanyol van pactar d'amagat del poble català. Aquí va arribar la segona gran topada amb l'Artur “FIGO” Mas. Després de veure les imatges de la manifestació, amb una quantitat de gent que mai s'havia vist, el cap de la oposició en aquell moment, l'Artur “FIGO” Mas, va dir que hi havia molta gent, però que hi havia més gent que no havia anat pas a aquella manifestació. Us sona?

Finalment, al 2010, va aconseguir ser el President de la Generalitat de Catalunya, pensant amb el pacte fiscal i no pas pensant amb cap tipus d'aspiració sobiranista. I així va estar fins que ĺ'11 de setembre de 2012, que hi va haver la gran manifestació demanant la independència. Va ser a rel d'aquesta manifestació, que l'Artur Mas va fer un cosa que cal reconèixer. Va fer cas del que la gent li va demanar, tot i que va donar una última oportunitat al Gobierno de Espanya per negociar el pacte fiscal. És va guanyar el meu perdó i va perdre el l'afegit de “FIGO”. Tot i això, parlava ambiguament d'estructures d'estat i no d'independència, i vist el passat que tenien els de CiU, encara aixecaven molts recels. Vist el nou estat de les coses, finalment es va decidir fer unes noves eleccions, on CiU ja perdia l'ambigüitat i ja es va manifestar descaradament independentista. Finalment, CiU havia sortit de l'armari.

L'Artur Mas no ha estat un lider que a dirigit un anhel i una aspiració legitima, però si ha estat un lider que ha sabut escoltar al seu poble i intentar aconseguir allò que el seu poble li demana i que sembla impossible d'aconseguir. Ell no ens ha dirigit, Nosaltres l'hem dirigit a ell. És per això que penso que no s'ha actuat amb justícia, quan se l'ha forçat a fer una passa al costat i se l'ha volgut arraconar, ara que sembla que estem donant les passes definitives fins a aquells anhels que tant li varem demanar. Em sento amb la necessitat de manifestar-li el meu agraïment per aquesta acció decidida per aconseguir la llibertat. Li agraeixo, des de la discrepància més absoluta, el seu compromís amb la voluntat popular. L'últim exemple del seu compromís amb el proces català fins a la llibertat, l'ha dut a renunciar a estar a primera línia en el moment decisiu. Ha demostrat un compromís poc habitual. Gràcies President.

No acabo d'entendre com han anat les coses. Entenc el “politiqeig” negociador, que pretén aconseguir que el programa que s'ha defensat en unes eleccions, tingui el màxim desenvolupament possible, i entenc que és jugui fort. El que no entenc és quan aquesta negociació, queda eclipsada i supeditada a un nom. Votem idees i programes, defensats per partits. No votem cares. Per tant cada partit és sobirà per escollir qui defensarà el programa que s'ha ofert al poble, i un altre partit, no té cap legitimació ètica o moral, per imposar a un altre partit, quin candidat ha de tenir. I sobretot, si es fa, s'ha de fer amb criteri i amb una finalitat seriosa. No te cap sentit dir que no es vol l'Artur Mas, per desprès acceptar al Carles Puigdemon. Si l'Artur Mas és culpable d'alguna cosa, en Carles Puigdemont, és còmplice de les mateixes “maldats”. Tan ènfassi en treure'n un, per desprès posar-ne l'altre d'igual, em sembla una criaturada que en diu molt poc de qui ha fet aquesta exigència. Que l'ha dut fins el limit de l'autodestrucció i tot.

Si més no, ara deixarà de tenir la pressió que ha tingut fins ara. Durant aquests anys, és cert que ha tingut banys de masses, però també és cert que ha estat atacat pels espanyols per totes bandes, i no ha estat acceptat pels d'aquí d'una manera contundent. D'una manera o altre, millor o pitjor, amb ajut o sense ajut, ens va permetre fer un simulacre de referèndum, que l'ha dut davant dels tribunals, i ens ha organitzat unes eleccions pseudo plebiscitàries. Tinc molt clar que crec que es mereix més reconeixement del que ha tingut, i ho dic des de la meva posició, on hagués preferit mil cops, que la cara visible de tot això, fos l'Oriol Junqueras, que aquest sí, des d'un bon començament, ha perseguit la llibertat dels catalans i catalanes. També m'agradaria tenir un record per la Vice Presidenta, Joana Ortega, que segur que ha fet molta feina sense que sigui visible.

No m'ho oblido de la seva política de retallades, que tot i estar imposada des d'Espanya, a ell i al seu partit, ja els hi va aquest tipus de mesures econòmiques. Però això és un altre tema. De moment em quedo amb el que ha fet pel país, i per les persones que el voten, les que no el votem (excepte aquest últim cop) però que som de la ceba, i fins i tot per aquells que no són de la ceba.

Salutacions

Independència i justícia social.

199 - Soc d'esquerres . . però vull tenir amo.

Em considero una persona amb una forta sensibilitat d'esquerres, fins el punt que crec que no conec a ningú que sigui més d'esquerres que jo.

Ser d'esquerres vol dir que es persegueix l'objectiu de la igualtat d'oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha d'intervenir per garantir aquesta igualtat.

La igualtat no ve donada pel fet que tots naixem nuus i que a partir d'aquí, ja queda garantida la igualtat d'oportunitats. La igualtat no és possible si no tenim en compte tot un seguit de condicionats socials que fa que no tothom tingui realment les mateixes oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha de procurar tots els mitjans per aconseguir aquesta igualtat.

A més, ser d'esquerres vol dir defensar la dignitat de les persones, i evitar que altres persones amb posicions socials i econòmiques més altes, s'aprofitin d'aquest avantatge.

La igualtat i la dignitat, han d'anar sí o sí, acompanyades de la llibertat individual que permeti entre les tres coses, aconseguir que tothom pugui esdevenir relativament feliç i desenvolupar la pròpia personalitat.

Si una persona es veu en condicions d'igualtat davant de tothom, amb la seva dignitat intacta i protegida, i amb la llibertat de poder decidir sobre el que vol i pot fer, és una persona sense amos. És una persona que podrà prendre les pròpies decisions sobre la seva vida, i no dependrà del que altres decideixin per ella. Serà una persona plena.

Això mateix, és aplicable als pobles. Els pobles han de tenir la consideració d'igualtat amb els altres pobles. La seva dignitat ha d'estar protegida, per tal que les persones que formen aquell poble, no tinguin un punt de desavantatge respecte a les persones d'altres pobles (una persona d'un poble sense la dignitat a lloc, és una persona que anirà amb el cap cot, o que haurà de renunciar a la seva pròpia dignitat i permetre – i fins i tot aplaudir – les vexacions més o menys importants que patirà – i que el seu propi sistema d'autodefensa emocional tractarà d'amagar amb mil i una excuses) i per últim, ha de ser un poble lliure, per poder progressar com a poble amb totes les eines que calen.

És per això que no puc entendre que hi hagin partits d'esquerres que renunciïn a aquestes tres condicions indispensables. No m'entra al cap que un partit d'esquerres no vulgui que el seu poble estigui en igualtat de condicions respecte als altres pobles, i decideixi “lliurament” que el seu poble a d'estar en una posició servil davant d'un altre poble. No m'entra al cap que un partit d'esquerres sotmeti al seu poble a la posició de “nosaltres som el poble petit i hem de pensar en el poble gran” No m'entra al cap que no vulguin que el seu poble miri als altres pobles als ulls i prefereixin rebaixar-se a que sigui un altre poble el que et deixi fer coses, el que administri els teus recursos, que et digui com has de fer les coses, que et digui el que necessites i el que no necessites i sobre tot, que li deixis  que et representi completament, davant de la resta dels altres pobles del món.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, un cop hagi cedit la defensa dels drets i la administració dels recursos del seu poble, no vegi que la dignitat d'aquest poble es vegi, tard o d'hora, afectada, ja que la posició d'inferioritat és segura, i per tant la cultura, l'esport, la econòmica, la vida social i qualsevol aspecte o característica del seu poble esdevindrà de segona categoria.

I evidentment, un cop s'ha renunciat a la posició d'igualtat, i ignorem la falta de dignitat, la llibertat d'aquest poble, queda en res. Un poble que ha renunciat a la igualtat i al dignitat, renúncia a la llibertat, i queda completament sotmès a la voluntat de l'altre poble.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, no només accepti aquestes coses, sinó que les promogui. No m'entra al cap que un partit d'esquerres digui “cedim el control de les nostres decisions al poble gran, i ells decidiran, i com són un gran poble, es portaran bé amb nosaltres”. No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble no estigui en peus davant de qualsevol altre poble del món i no entenc que un partit d'esquerres renunciï a la llibertat del seu poble, amb l'esperança que l'altre poble, el poble amo, ens guiarà i ens durà pel bon camí.

No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble tingui amo, per molt bon amo que sigui, ja que l'amo bo d'avui, potser demà deixa de ser un bon amo, i aleshores ja és tard. O potser, en realitat, no està representant al seu poble, i en realitat és un cavall de Troia de l'atre poble.

Per últim, un poble amb amo, mai podrà ser un poble amb les mateixes oportunitats que els altres pobles, i per tant es perd el principi d'igualtat. Un partit que permet, promou i treballa per tot això, és veritablement d'esquerres?
Pot ser d'esquerres, si vol ciutadans de primera (els del poble gran) i ciutadans de segona (els del propi poble)?

Normalment, són partits que volen destacar per la seva pulcritud ètica, política i moral, “donant” carnets d'esquerres, però que en definitiva, aquesta pulcritud i aquestes polítiques de les que presumeixen, porten al seu poble a les mans d'un amo.

Només s'és d'esquerres, si es treballa per fer que les persones i els pobles es relacionin amb les altres persones i amb els altres pobles, d'igual a igual, amb dignitat i amb llibertat.


Salutacions, independència i justícia social.

198 - Per què el PP, C's i el PSC insulten als catalans que no són independentistes?

Sempre ho he sentit a dir, però ara, a rel de les properes eleccions, una frase recorrent dels partits que s'autoanomenen “unionistes”, encara se sent amb més freqüència que mai, i la veritat és què, o no té sentit, o estan insultant a tots els catalans que no són independentistes, i per catalans, vull dir aquelles persones que viuen i treballen (o ho intenten) i paguen els seus impostos a Catalunya. Parlin l'idioma que parlin i vinguin d'on vinguin.

Diuen (PP, C's i Pe-eSe-Cé) que si les eleccions les guanyen posicions polítiques diferents a les seves, “se rompera la convivencia”.  Què vol dir que es trencarà la convivència?. Bé, d'entrada, entenc que si s'ha de trencar, és que ara no està trencada, i per tant ara hi ha, i tenim, convivència. Hem tingut convivència durant tots aquests anys que han governat a Catalunya partits com CyU (ho sento, però abans era amb “Y”) i el Pe-eSe-Cé (ho sento. No em surt posar-ho en català) Tots dos partits sempre mirant a la metròpoli espanyola per tal de fer política autonomista. Mentrès tant, a Espanya, han governat PP i PSOE, tots dos de caire jacobí i centralista. Per tant, mentre les majories i els governs eren favorables a com veuen la relació “España-Cataluña” el PP, C's, i el Pe-eSe-Cé, els que no combregàvem amb aquesta relació, hem acceptat la democràcia i no hem posat en perill la convivència, tal com aquests partits polítics reconeixen implícitament al dir que si la relació España-Cataluña deixa de ser com a ells els hi agrada, ja no tindrem “convicencia”.

Per tant, si els independentistes hem sabut conviure quan les majories i els governs no ens eren favorables, si ara ho poden arribar a ser . . . Per què s'ha de trencar la convivència? Que volen dir? Què els “unionistes” no acceptaran les noves majories i els nous governs? hi  . . ves a saber que faran!!!

Trencar la convivència, fa por. Ja que jo interpreto que trencar la convivència vol dir bel·ligerància, hostilitat, boicots, aldarulls i potser violència. Això és el que pensen el PP, C's i Pe-eSe-Cé dels seus votants? Pensen que els seus votants, són unes persones incíviques que si les coses no són com ells i elles volen, posaran en perill seriós la convivència que entre tots hem sabut crear, amb actituds conflictives? Vol dir que no compraran en botigues que no siguin fidels a les seves aspiracions espanyolistes? Vol dir que faran patrulles nocturnes a la caça de l'independentista?, Vol dir que no es relacionaran amb el veïnatge de tota la vida o que trencaran les relacions familiars que fins ara s'han mantingut amb normalitat i en convivència? Quina por!!!

Jo no m'ho crec. Jo estic segur que en cas que guanyin les eleccions unes posicions polítiques diferents de les seves, mantindran la convivència que entre tots i totes hem construït junts. Però hem segueixo preguntant, Per què el PP, C's i els PSC insulten als catalans que no són independentistes? Per què en volen fer creure que són persones conflictives? I també em pregunto, Com és que aquestes persones no clamen al cel, pel baix concepte que tenen d'ells i d'elles, aquests partits polítics?

En fi, que aquestes persones que no són sensibles a les aspiracions que tenim els independentistes, que sàpiguen que nosaltres si tenim un bon concepte d'elles, i estem segurs que no trencaran cap convivència, i seguirem prenen cafès junts, celebrant el Nadal junts i treballant plegats per la prosperitat dels nostres fills.

Salutacions
Independència i justícia social.    

197 – Això és el millor que tenen?

Avui esperava amb especial interes l'entrevista de l'Ana Pastor a l'Artur Mas. Semblava que per fi, els mitjans de comunicació espanyols es prenien seriosament la situació política catalana. Pensava que estaven interessat en el “per què” i el “com” i “qui”. Esperava una entrevista plena de preguntes per tal d'informar a l'audiència de quin és el veritable punt de vista d'una part molt important i nombrosa de la societat catalana.

Lluny d'això, m'he trobat amb una persona que no és periodista, ni a pretés ser-ho. M'he trobat amb una persona que era un agent polític amb el clar objectiu, de desprestigiar el procés fent obvietat de coses que no ho eren, de voler fer dir a l'Artur Mas coses que no havia dit, d'incidir en suposades trames que en realitat re tenen a veure amb el procés, i acusant de contradiccions a l'entrevistat quan les contradiccions les tenia la “entrevistadora / policia política”. El punt sublim de l'entrevista-trampa, ha estat quan la “periodista” s'ha negat a preguntar pels punts positius del procés al·legant que això seria fer campanya favorables i que només preguntaria pels punts foscos (o que ella o els seus caps volen pensar que són foscos) El problema es que si preguntar per lo positiu es fer campanya a favor de “JUNTS PEL SÍ”, fer el contrari es fer campanya per el “JUNTOS POR EL NO, NO Y NO Y QUE SE CALLEN COÑO”. Així queda demostrat que l'Ana Pastor avui no ha fet de periodista i en canvi, ha fet d'agent polític parcial i tendenciós, que tindria força èxit a 13tv o a la premsa groga. La “periodista” no ha tingut cap intenció d'informar o de cercar la veritat. El seu únic interes ha estat escampar merda.

El que em preocupa, és que aquesta noia va acompanyada de l'etiqueta de periodista plural, independent i seriosa, que a mes, abans de parlar amb l'Artur Mas, ho ha fet amb l'Iñaki Gabilondo, i no ha sabut (o no ha volgut) aprendre de la lliçó de serenitat, d'equanimitat, d'empatia i de sentit comú que aquest PERIODISTA li a donat.
Si això és el millor que tenen, no hi ha res a fer amb aquesta gent.

Salutacions, independència i justícia social.