104 – Resignació o lluita. (I)

Amb aquest títol, podria parlar de moltes coses, per exemple de la resignació, per mi incomprensible, de molts catalans davant la situació del país sobre la falta de llibertats nacionals i de reconeixement com un poble més, dins la comunitat internacional. Però del que vull parlar és de la resignació quotidiana que moltes persones practiquen sobre aspectes de la vida, que els afecten directament i personalment. No és que el tema de la falta de llibertats nacionals no els afecti directament, però és més difícil interactuar.

Em refereixo a la resignació dels treballadors davant de les actituds d’algunes empreses amb ells. Els treballadors, en els temps que corren, i no te re a veure amb la crisis, remuguen molt quan la seva empresa canvia unilateralment les seves condicions de treball, però tampoc fan gran cosa per evitar aquests canvis, i fins i tot comencen a veure com normal certes coses que no ho són pas. He vist treballadors amb contracte en precari, estar a favor de les 65h setmanals.

Només cal veure alguns exemples que he conegut dins del meu entorn social, com per exemple, el que un cop uns treballadors van acceptar que els reduïssin el sou a la meitat, ja que feien quatres hores de formació al dia, i com no eren hores productives, doncs ... be, que no les cobrarien. Van remugar i es van conjurar per no acceptar això, però al final, van ser “bons minyons” i van acceptar. O uns altres que d’un dia per l’altre els hi canvien les dates de vacances, per l’endemà. Vull dir que un dia van i els diuen “Demà comences el teu mes de vacances”. L’últim cas que he conegut, es el d’un treballador, que ha estat acomiadat d’una forma improcedent, i li han ofert 20 dies per any treballat a pagar a terminis.

En tots els casos, han preferit negociar amb l’empresa, abans que reclamar fermament els seus drets, que en tots aquests casos, haurien estat reconeguts davant l’autoritat competent, quasi amb tota seguretat, però han preferit resignar-se i no lluitar pel que és seu. Vull dir lluitar de veritat, ja que la negociació en aquestes condicions, no passa per re més que, a sobre de ser trepitjat, demanar un favor a l’empresa per poder aconseguir unes coses que estan per sota del que per dret de llei els hi pertoca. Remuguen molt i es queixen molt, sobretot dels comitès de representació dels treballadors i treballadores, però en realitat, ells no fan gaire per no ser trepitjats.

Per tal no allargar-me massa, deixo l’altre aspecte d’aquesta resignació que patim, per un altre dia.

La apatia i el desencís, són el nostre pitjor enemic i els hem de combatre.

Salutacions i independència.

103 – Propaganda de Blanes.

Avui he vist amb sorpresa, que a TVBlanes, durant molta estona, de fet durant tots els segons que jo l’he vist, es veia propaganda del Partit Democràtic de Blanes.

Només espero que hi hagi una explicació raonable que faci que la televisió pública de Blanes, hagi ofert durant tanta estona (ves a saber quanta estona) aquesta propaganda, sobretot si tenim en comte, que dins del govern blanenc, qui dirigeix TVBlanes, és el líder d’aquesta formació política.

Estic segur que hi haurà una explicació acceptable, si més no, això vull pensar.

Salutacions i independència.

102 – Calma.

Tenia pensada una gran parrafada, però finalment, he decidit anar al gra, i no fa falta escriure un text massa llarg. El fet, és que des de fa cosa de dos o tres anys, m’he involucrat amb moltes coses, i finalment, he descobert, que el que va començar amb il·lusió, m’estava perjudicant la salut amb episodis d’insomni. Així doncs, he decidit prendrem les coses amb més calma, i això vol dir que deixaré passar més temps entre escrit i escrit, o que deixaré de presentar-me voluntari per fer coses. Això no vol dir que em desentengui de les coses per les que m’he esforçat durant aquests anys, simplement ho faré amb més calma, i si algú em necessita o pensa que puc ser útil en alguna cosa, ja sap on trobar-me, que intentaré col·laborar en tot el que pugui.

Necessito un període per mi, i per reflexionar sobre les meves prioritats, i a on he de dirigir les meves accions.

Salutacions i independència.

101 – Creadors d’opinió

Ahir vaig penjar el meu escrit número 100 fent un petit resum del que he viscut durant aquests 100 escrits. Un cop he complert amb aquest ritual, ja puc escriure sobre coses realment importants que passen al món.

Mentre soc de vacances, i sense buscar-ho, m’aïllo de tot el que passa fora de les quatre parets de casa meva, i durant aquestes vacances nadalenques, no m’he assabentat massa del que passava a l’Orient mitjà. És per això, que avui mentre treballava davant de l’ordinador de la feina, m’he pogut posar al dia. Ho he fet escoltant RAC1, on he escoltat una tertúlia que m’ha deixat bocabadat. Dels quatre tertulians, n’hi havia dos que han argumentat unes posicions sobre el conflicte a l’Orient mitjà que no se les creient ni ells. La vida d’un tertulià ha de ser dura, si es vol destacar artificiosament, i s’opta per portar sempre la contraria, intentant demostrar que s’és capaç d’arribar allà on els altres tertulians no poden. I és clar, no sempre un es pot lluir, i acabes utilitzant arguments molt “pillats” que et deixen en evidència. Sobretot quan un comença a creure el personatge que un mateix ha inventat, i entres en el territori de la supèrbia, i en aquest punt, fàcilment s’entra en una fugida endavant, que encara empitjora les coses.

Per molt original que es vulgui ser, un no pot anar dient per aquest món que qui pren partit a favor dels palestins, és un “progre sense capacitat d’anàlisi que pren postura per una pura qüestió estètica” Potser aquestes no han estat les seves paraules exactes, però sí que és el missatge que ha transmès. Bàsicament, ha vingut a dir, que els que ens decantem del cantó palestí, ho fem simplement per posicionar-nos en un lloc socialment còmode. De fet, no m’ha sorprès, ja que aquest tertulià, que últimament és a tot arreu, sempre em recorda a aquell personatge de “Banner i Flappy” que sempre deia “Me opongo”, parlés del que es parlés.

Hi havia un segon tertulià, que seguia aquest corrent de defensar les accions del estat d’Israel. La veritat és que és difícil defensar aquestes accions, i si no ho tens molt clar, acabes pixant fora de test. El seu gran moment de glòria, ha estat quan més o menys a dit “fins i tot, l’estat israelià, ha fet un passadís humanitari, cosa que demostra que Israel no és el dolent del conflicte” O sia, que aquest senyor, justifica aquelles accions condemnables, si després venen seguides d’una bona acció. Així doncs, tindríem que preguntar-li a aquest senyor, si no s’ha de condemnar a l’home que després d’apallissar a la seva parella, la porta a l’hospital per que la curin. Aquest senyor està justificant la mort violenta de molts civils, ja que després es crea un passadís “humanitari”.

Un altre argument que utilitzaven aquest dos senyors, es que si Hamas utilitza a la població civil d’escut humà, Israel no en té la culpa. Un altre argument genial. O sia, que quan un atracador entra a robar en una oficina bancària i agafa hostatges, la policia, pot entrar a l’oficina i disparar a tort i a dret fins abatre al dolent, i si hi han víctimes col·laterals, doncs és culpa de l’atracador.

Però el desgavell d’arguments d’aquests dos senyors, continua quan parlen de Hamas com un grup terrorista. Val. Ho accepto. Hamas és un grup terrorista. I això dona dret a bombardejar indiscriminadament? Doncs a que espera el Govern espanyol a bombardejar Bilbao, o Santurce, o Guernika?

Ah, un altre moment de glòria d’aquests senyors, ha estat quan un d’ells ha dit “a Israel li fa falta un Pearl Harbor i així no patiria aquest descrèdit que pateix i tothom entendria millor el conflicte” No vull pensar, que aquest senyor estava justificant el llançament i utilització d’armament nuclear.

És evident que Hamas no són uns angelets, però això no justifica res. La veritat és que aquest corrent d’opinió, que cada cop noto més present, i que la Pilar Rahola o el Federico Jiménez Losantos, també en formen part, em fa recordar aquelles declaracions que va fer l’administració Bush, dient que contractarien periodistes i intel·lectuals per tal de crear corrents d’opinió que els hi fossin favorables.

No entraré a jutjar qui te raó, si els palestins o els israelians, però és evident, que el que fa Israel, és injustificable. És del tot desproporcionat. És com si un dia ens trobem que algú no ens deixa treure el cotxe perquè ha aparcat en doble fila, i això ens donés dret a destrossar-li el cotxe. O que algú que no recull els excrements del seu gos, poguéssim donar-li un cop de puny.

Finalment, els altres dos tertulians, que no són precisament de la meva corda, s’han emprenyat i han posat una mica de sentit comú. Ho han fet amb bones paraules i sense cridar, però se’ls notava molestos i indignats, i no és per menys. El bombardeig de població civil per acabar amb un grup terrorista, és intolerable, i posa al estat d’Israel a l’alçada del grup terrorista que vol combatre. I si el terrorisme és una pràctica abominable, el terrorisme d’estat, encara és pitjor, ja que al igual que qualsevol grup terrorista, mata, però ho fa impunement.

I que ningú s’equivoqui i comenci amb tòpics fora de mida que res tenen a veure amb la realitat. He parlat sempre d’Israel, i no he utilitzat el nom de cap raça ni de cap creença religiosa. No soc antisemita ni res pel estil. No barregem conceptes.

Salutacions i justícia.

100 – Balanç de vanitat.

Aquest és el meu escrit número 100, i potser caldria fer balanç. Alguns el fan el dia de l’aniversari del bloc, altres no el fan, i jo el faig amb l’escrit número 100. He escrit sobre política municipal, nacional i internacional (aquí hi incloc Espanya). He escrit sobre temes social i temes identitaris. He escrit sobre el debat intern d’ERC. He criticat a tots els partits polítics, excepte al PP (¿?) Fins i tot, he gosat escriure d’economia. He participat en dues campanyes, una social i l’altre identitaria i he iniciat dues seccions dins del bloc que han acabat de forma molt diferent. “Notícies sense comentar” que vaig iniciar com recordatori que algun dia hauria d’escriure sobre aquella notícia, i que la realitat a demostrat que no m’han fet recordar res. I “Moments lúdics” que ha esdevingut el seu propi bloc.

Ara, el que tocaria, és fer una anàlisi de tots els meus escrits i posar aquí tot un reguitzell d’estadístiques dient el número de visites, de comentaris, quants blocs em tenen enllaçat, quants escrits m’han publicat i a on, però com serien unes estadístiques força ridícules, millor no ferir la meva vanitat. Així doncs, per resumir, només enumeraré els moments que per mi han tingut certa rellevància.

Moments interessants (L’ordre no implica importància):

Aquests moments, normalment has succeït en altres blocs, però tard o d’hora, s’ha reflectit en algun escrit.
A) Les meves discussions amb en Maxi, que han estat intenses i fortes, però que alhora, també hem tingut moments de complicitat, establint-se una relació entre tots dos, que sabem que podem partir-nos la cara en qualsevol moment, sense que això vulgui dir, que al dia següent puguem donar-nos suport mútuament sense cap tipus de rancúnia.
B) La bona sintonia amb en Salva. Pensava que alguns punts, tindríem forces diferencies, i al final, no ha estat així. Tenim més punts en comú del que pensava. A més, en ell, sempre he trobat col·laboració i molt bon rotllo.

A tots dos els hi vampirejat un article.

C) Les picabaralles amb el meu company Manel Bargalló. Tot i tenir en comú moltes coses, cap dels dos ens hem amagat de mostrar en públic certes diferencies. En Manel és una persona que et fa pensar i que tenir un debat amb ell no és gens fàcil, si no vols sortir malparat. Sempre aprens alguna cosa d’ell, i el seu entusiasme, és encoratjador.
D) I les xerrades amb El Cop d’ull, sobre les nostres diferencies sobre ERC, també van ser un moment molt enriquidor. Llegir-lo, sempre ho és. A més, és especialment acollidor i ben educat. Molts blocaires haurien d’aprendre d’ell.

Un honor rebre la visita o ser respost per qualsevol d’ells, com d’altres blocaires que si bé la relació no ha estat tan intensa, sí ha estat agradable i reconfortant, ja que també són blocaires interessants com l’ Albert de Lleida o Té la mà Maria. També ha estat molt interessant descobrir blocs com Sí, ministre o Maketo Power. Malauradament, no he seguit tot el que calia a El Mirall (prometo millorar)

Dins dels blocaires blanecs, cal destacar a dos, que m’agradaven molt, i que malauradament, han decidit deixar-ho corre. En Jordi Albertí i Tal com raja. Tant debò tornin.

També va ser força interessant per mi, un debat que vaig tenir amb un membre de les Joventuts Socialistes de Catalunya, dins del seu bloc a Blanes. Va començar de forma molt agria, però vàrem acabar amb missatges als correus personals amb molt bones paraules.

El moment més trist:
El moment més trist va ser el dia que vaig entrar en un bloc, que tot i ser pro-convergent, considerava territori amic, i em vaig trobar un ambient força hostil. Desmesuradament hostil. De fet vaig descobrir que no era pro-convergent, sinó convergent del tot. Fanàticament convergent. Em vaig sentir utilitzat, ja que durant un temps, vàrem treballar plegats per aconseguir una causa comuna, i després d’allò, ja no tinc tan clar que la causa fos comuna.

Els moments més divertits:
A) El Dia que El Mundo em va citar (Sí, si, El Mundo em va llegir i vaig sortir a un dels seus articles - Línia 14)
B) En un escrit on criticava la complicitat de part de la societat civil catalana i catalanista, amb l’estat espanyol, vaig rebre un comentari, que sense comentar re del meu escrit, em recriminava la meva mala ortografia. Quan algú fa això, i de la forma que ho fa, anònimament entre d’altres coses, és que has tocat la pera.
C) El mateix va passar quan vaig fer un escrit sobre la falta d’atenció sobre el discurs de Rcat, per part de molts companys oficialistes, que cop rere cop, queien en el tòpic d’utilitzar argumentacions que demostraven que potser sentien, però no escoltaven. Crec que també vaig tocar la fibra a algú.

El moment més divertit.
Poc dies després de la meva picabaralla amb aquells convergents dels que parlava abans, i de fer pública la meva participació dins de la candidatura de Rcat per la Regional de Girona d’ERC, vaig rebre un comentari que deia “Botifler”. Vaig riure força estona.

El moment més satisfactori.
El dia que vaig descobrir que en un fil de el racó català, parlaven de mi, o millor dit, d’un escrit meu.

Com podeu veure, de tant en tant, la meva vanitat em fa fer una recerca del meu nom pel Google.

Salutacions i gràcies tots.
Sort que volia fer un resum. Perdó.

Demano disculpes si m’he deixat a algú.