66 – El recàrrec d’un estiu humil.

L’estiu, com la resta de les estacions de l’any, te les seves peculiaritats i característiques que condicionen la nostra forma de viure. Ens retrobem amb tot un seguit de coses, que per mi, fan d’aquesta estació, una estació especial.

L’estiu és sinònim de vacances, si més no per la majoria, ben merescudes després de tot un any vivint amb un cert grau de monotonia. L’estiu ens porta les revetlles i les festes majors, ens porta a nits curtes, carregades de temptació. L’estiu, ens omple el cos de sal i sorra, i abans, quan no vivíem en una societat “light” i on l’esnobisme era patrimoni de molt pocs, també omplíem el cos de sangria. L’estiu ens porta el record d’aquells partits de futbol improvisats o tardes de piscina constant.

Però en els darrers anys, per mi, l’estiu també porta una cosa molt esperada. La paga extra.

La paga extra, és aquella paga que serveix a les persones amb recursos econòmics limitats, de poder fer una despesa extra, i així poder gaudir d’un estiu, d’unes vacances, com cal. Serveix per pagar el viatge i l’hotel, o el lloguer d’un apartament, o si més no, per passar l’estiu sense mirar constantment que ens queda a la butxaca.

Però darrerament, això ja no és així. La paga extra serveix per allò que diuen “tapar forats”. Darrerament serveix per refredar el números vermells de les targes de crèdit, o per comprar qualsevol cosa que fa mesos que hauríem d’haver comprat, o per fer aquella reparació important i que no pot esperar més. Així dons, la paga extra, per moltes persones, ha deixat de ser allò que serveix per viure millor, i a passat a ser allò que ajuda a sobreviure.

Un d’aquests forats que es tapen amb la paga extra, els que la tinguin, són els impostos municipals. Els salaris d’avui dia, amb prou feina, serveixen per arribar a final de mes, i per tant quan arriben les cartes recordant-nos que hem de pagar l’IBI i l’impost de circulació, moltes persones es poden trobar que no tenen prou diners per pagar aquesta despesa, i pensen que ja ho pagaran quan els hi arribi la paga extra, encara que sigui amb recàrrec.

Les administracions públiques, donen la possibilitat de pagar aquest impostos amb còmodes terminis, i fins i tot en alguns casos, amb uns petits descomptes per tal d’estimular aquesta forma de pagament. Però la realitat de les economies més febles, és que no es poden permetre el luxe d’afegir una despesa més, ja que no arriben a final de mes, i es veuen obligats a endarrerir-ho fins que cobrin la paga extra. Així dons, per aquestes famílies, les administracions públiques, han esdevingut un creditor més dels que ja tenien fins ara.

La paradoxa, està en que els ajuntaments utilitzen els seus pressupostos per ajudar d’una manera o altre a aquestes famílies més desafavorides, però després els hi cobren els seus impostos amb un recàrrec, ja que no poden pagar-ho dins del termini establert. Les famílies amb dificultats, es troben que paguen un recàrrec, que en alguns casos els hi tornen en forma d’ajut social, pagant-se en realitat, elles mateixes aquestes ajudes.

Això es podria solucionar d’una manera ben senzilla. Només cal posar un calendari de pagament d’impostos adient, per tal de no ofegar més encara a les famílies amb uns recursos econòmics més humils.

El que crec que és del tot surrealista, és el fet de castigar a aquestes famílies amb un recàrrec, per no poder pagar aquests impostos en el termini establert, i en canvi, a aquelles famílies que si tenen la possibilitat de desprendre’s de part dels seus ingressos cada trimestre, famílies amb més poder adquisitiu, beneficiar-los amb uns descomptes.

Cal canviar el calendari de pagament d’impostos, permetent que les famílies més febles, puguin pagar aquest impostos amb la famosa paga extra d’estiu, i així, les administracions públiques, podran fer una millor política social. Ara, si no volen millorar les seves polítiques socials, que deixin les coses com estan, i així col·laboraran una mica més en l’ofegament econòmic de les famílies més humils.

Ah, per cert, allò que diuen que les administracions públiques tenen el calendari que tenen per la seva necessitat de tenir allò que ara en diuen “cash”, no cola.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

65 – Una dutxa, marca la diferència.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb Llet", al 1 d'agost de 2008

La societat del benestar a la que vivim, ens està acostumant a coses, que quan jo era petit no teníem, i no trobàvem a faltar, però ara que les hem gaudit, sembla que sense aquests detalls de confort ja no podem viure,

Són petits, o no tant petits, detalls que ens fan la vida més agradable, fins l’extrem de considerar-los imprescindibles per una vida digne, i que marquen la diferència entre qualitat de vida o sobreviure.

Una d’aquestes coses són les dutxes a la platja. Des de fa uns anys, ens hem acostumat a veure-les a les platges blanenques, i són sense cap mena de dubte, un plus per tenir unes platges de qualitat. Una platja amb o sense dutxa, no és el mateix.

El que abans era un luxe, ara és un requisit imprescindible, per què una platja, sigui una platja. Sense les dutxes, la platja passa a ser un munt de sorra desorganitzada.

Aquesta sensació, ara la tenim tots, inclosos els turistes, que esperen que les platges tinguin tot un seguit de serveis “imprescindibles” per poder gaudir d’elles plenament.

A les platges de Blanes, que tant esforços ens ha costat tenir aquest any, ens hem trobat que a la part de la zona dels Pins, no hi han dutxes, mentres que a les platges més properes al centre de la vila, si que en n’hi han.

Les platges més properes al centre de la vila, són les freqüentades pels propis vilatans de Blanes, o pels visitants habituals del país. Persones que pel fet de tenir dutxa o no, no deixaran d’anar a les nostres platges. Però les platges dels Pins, són les platges on hi va el turisme, i aquest sí que pot deixar d’anar a la platja per coses com aquesta. Aquest any, com no tenen més remei, no deixaran d’anar a la platja, però se’n tornaran al seu país, amb una mala imatge de les platges blanenques, i és fàcil que no tornin, i també és fàcil, que no recomanin les nostres platges als seus coneguts.

El turisme a la nostra vila, és una font important de prosperitat, i cal tenir molta cura d’aquest sector econòmic, i no ens podem permetre errades com aquesta. Si volem un turisme de qualitat i amb continuïtat, cal que les nostres platges ofereixin els serveis que la societat d’avui considera imprescindibles per ser utilitzats.

El passat ple de l’ajuntament, la regidora d’ERC, la Conxita Boldú, va preguntar sobre aquest tema al govern municipal, que des del meu punt de vista va tirar pilotes fora d’una forma poc meditada.

L’encarregat de respondre a les preguntes de la regidora d’ERC, va ser en Celestino Lillo, dient que les connexions per les dutxes de la platja de la zona dels Pins, eren inservibles. Això no es pot respondre, ja que si les connexions són inservibles, dons s’han de fer servibles. Després de l’esforç que s’ha fet aquest any per poder tenir platja, no podem deixar la feina sense acabar, per una cosa com aquesta. Després de la despesa feta, ara no podem quedar malament, sense posar la cirereta al pastís que tant ens ha costat construir.

El Sr. Lillo, regidor del PP, també va respondre que un dels motius per no haver posat dutxes a les platges dels Pins, era el recent decret de sequera que hem patit.
El decret de sequera, l’hem patit tots, no només les platges dels Pins.

Per últim, va acabar la seva resposta, afirmant que les dutxes s’acabarien posant. Avui som 22 de juliol, quasi a meitat de temporada alta, i aquestes dutxes, encara no s’han posat. Quan les posaran? Quan ja no hi hagin turistes? Cal posar-les immediatament. No podem deixar passar ni un dia més. No podem espatllar una temporada turística, per una cosa com aquesta.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

PD: La foto que il·lustra aquest escrit, l’extret d'aquí. Us recomano una visita a aquest blog, on podreu trobar unes fotos molt maques de tot tipus.

64 – Jo no soc espanyol. Ni vull ser-ho.

Avui, el Sr. Rodríguez Zapatero, en resposta a una pregunta d'un periodista danès, ha afirmat sense entrebancar-se ni riure, que la victòria de la selecció espanyola contribuïrà, sense cap mena de dubte a enfortir el sentit d'unitat de tots els espanyols.
Després diuen que no s’ha de mesclar l’esport i la política.
Bé. No siguem còmplices d’aquesta fal·làcia.
Aquest és el veritable sentit, la veritable raó per no deixar que els catalans tinguem seleccions esportives pròpies.
No som els catalans, els que fem política demanat les seleccions. Són ells, els que la fan negant-nos-les.
Aquí han quedat al descobert els veritables arguments, per no deixar-nos jugar, i aquest argument, és sinistre i malintencionat. NO hi han raons esportives. Només HI HAN raons polítiques.
Ha quedat clar, que les seleccions esportives espanyoles, són invasores, agressives i opressores.
Jo mai podré donar suport, ni alegrar-me dels èxits d’una selecció “esportiva” que te un rera fons tant pervers i maquiavèlic.
Qui vulgui mesclar política i esport, ho pot fer de dues maneres.
A) Estar content de l’èxit espanyol i ser còmplice d’aquestes polítiques
B) No estar content de l’èxit espanyol i lluitar per que aquestes polítiques no tinguin èxit.

Qui vulgui separar esport i política, només pot estar a favor de les seleccions esportives catalanes, i estar en contra de seleccions que són un instrument polític fosc i obscur.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

63 – ...sin que se note el cuidado”

Si no ho tinc malentès, el Decret de Nova Planta que van promulgar les forces borbòniques un cop acabada la Guerra de Successió (alguns, tendenciosament volen afegir-hi lo de “a la Corona Espanyola) encara és vigent. Potser estic errat, però estigui vigent o no, a vegades ho sembla.

El Decret de Nova Planta va servir per enderrocar tot allò que feia real la Nació Cathalana. Va servir per enderrocar coses tant importants com les institucions pròpies de Cathalunya, com d’altres de la vida quotidiana dels habitants del principat, com per exemple el fet que els catalans, només podien tenir un ganivet, i encadenat a la taula.

El Decret de Nova Planta és un pla perfectament estudiat, per tal d’assolir els tres estats necessaris per tal de fer una conquesta total sobre un territori.
El primer pas és la invasió, on el fi és el d’arreplegar amb tot el que es pugui, ja que tard o d’hora, els invasors, seran expulsats, ja sigui amb impostos abusius o amb saquejos.

Però si es vol anar més enllà, i evitar ser expulsats, cal fer el segon pas. La colonització. És tracta de enviar-hi tants civils propis a les noves terres ocupades com sigui possible. L’exemple perfecte és el dels colons que van arribar a les Amèriques, que eren enviats pel estat per tal de garantir i reforçar la seva presència i el seu poder als nous territoris conquerits. Avui en dia, Israel és en aquesta etapa als territoris ocupats de Palestina, o la Xina al Tibet. Però aquest segon pas, no garanteix l’èxit, ja que potser que finalment, siguin els mateixos colons, els que facin marxar a la potencia invasora. Tal com va passar a tot Amèrica.

Així dons, cal arribar al tercer pas. La assimilació. Aquest pas el que busca és que els habitants dels territoris ocupats, deixin de pensar en la força invasora, com una força hostil, sinó com una força alliberadora i sobretot positiva, i amb el temps, fins i tot, pròpia.
Per aconseguir això, no es pot utilitzar la força de les armes, sinó que s’ha de ser molt més discret, i el que s’ha d’utilitzar, és la força de la paraula (mentidera) la força de les polítiques socials, de la educació (ensinistrament) i la força de la comunicació (manipulada).

De tot això en tenim molts exemples.
De la força de la paraula (mentidera) podríem dir allò del destí comú. O lo de la universalitat d’una llengua envers un altre. L’exponent màxim de tot això, és allò que una mentida repetida mil cops, passa a ser veritat.
De la força de les polítiques socials, podríem dir que va ser allò d’obrir el mercat americà als comerciants catalans, per tal que pogueren millorar la seva qualitat de vida. Però el fi últim d’aquest obertura de mercat, no era social en vers els habitants catalans, sinó el fet que aquest veiessin en les autoritats invasores, una font de riquesa i se’n oblidessin de les autoritats pròpies del territori. Tant si val si eren aquestes mateixes autoritats que ara obren mercats, les que havien tancat prèviament aquest mercat.
De la força de la educació (ensinistrament) podríem dir allò que els Reis Catòlics van ser els primers Reis d’Espanya, quan en aquells temps, Espanya, en el millor dels casos, no passava d’un accident geogràfic, i en cap cas era una realitat política i social. Bàsicament es tracta de manipular l’historia.
I lo de la força de la comunicació, del que es tracta, és de donar prestigi a la cultura, a les autoritats, a la historia i a l’art dels invasors, i titllar de provincians, tots aquest aspectes propis del territori. Així és com veiem com “Don Quijote” és una gran obra literària, mentres que “Tirant lo blanc” queda relegat al oblit. O que les autoritats espanyoles tenen caràcter internacional, mentres que les catalanes son titllades molts cops de tribals. O es parla de la Grandesa d’Espanya, i no es diu res del enorme protagonisme que tenien els catalans (i només catalans) al mediterrani. O com els nostres cantants o escriptors, utilitzen sense embuts una llengua que no és la pròpia del territori, emparats en el mercat, quan en realitat ho fan per que els hi surt de dintre (involuntàriament) ja que algú s’ha encarregat de fer del castellà un idioma amb prestigi, i del català, un idioma per l’ús intern i gràcies.

Tot aquest procés assimilador, continua avui dia, i un dels seus puntals és, voluntàriament o no, TVC.
Només cal veure el desplegament, crec que del tot desmesurat, de l’Expo de Zaragoza. É una notícia tant important com per fer que els Telenotícies es facin des de la pròpia exposició? M’agradaria saber quant temps han dedicat les televisions europees a la inauguració de l’Expo, i segur que no ho van considerar tant important. De fet, va fer TVC el mateix desplegament de mitjans per cobrir la Expo de Hannover? Evidentment, no. Així que diferencia a una expo de l’altre? Dons que la de Zaragoza, és espanyola. Com TVC? Informativament parlant, no te cap sentit aquest desplegament brutal a la Expo de Zaragoza.

Crec que darrera aquest impressionat desplegament informatiu, no hi ha un altre raó que la de fer país. I fer país espanyol. El mateix es pot dir del temps dedicat a la selecció espanyola durant la present Eurocopa.

Si TVC és la televisió autonòmica de Catalunya, s’ha de dedicar a informar sobretot de Catalunya, i després tocar als temes relacionats amb altres territoris per igual, Vull dir que crec que TVC hauria de dedicar el mateix temps a la Expo de Zaragoza que a la Expo de Hannover, o si fa o no fa, el mateix temps a la selecció espanyola que a la alemanya.

També trobo estrany que TVC, prefereixi utilitzar termes com “estrelles” enlloc de “estels”, o “disfrutar” enlloc de “gaudir”, o “parlar” enlloc de xerrar o enraonar.

TVC, i la corporació en general, és un exemple clar, d’allò que diu el Tractat de Nova Planta:
"... el mayor cuidado en introducir la lengua castellana (o el sentiment nacional espanyol), a cuyo fin se darán las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

És cert que TVC, molts cops ha fet documentals i notícies clarament amb un to de sentiment català, i exclusivament català, però si va acompanyat d’aquests altres aspectes, el sentiment de lo català, queda del tot solapat, davant d’aquest foment del sentiment de lo “español”, que també provoca TVC.

No demano que s’exagerin les notícies de tall català a TVC, més aviat prefereixo que siguin tractades amb l’equilibri adequat, però el que si demano, es que no es faci un enaltiment de les notícies que d’una manera molt dissimulada, que creen un clar sentiment nacional “español”.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

62 – Treballar 60 hores setmanals.

La meva experiència em diu que si la llei permet treballar 60 hores setmanals, tots els treballadors “voldran” treballar 60 hores, ja que si no és així, no seran “competitius” i això porta les seves conseqüències.
Si volem ser competitius, no ho hem de fer rebaixant els nostres drets laborals, sinó fent tot el possible per que a altres llocs, tinguin un treball digne.
Per ser competitius, el que no hem de fer, és posar-nos a l’alçada de les condicions de treball dels xinesos o dels indis, sinó el que hem d’aconseguir, és que ells es posin a la nostra alçada.
Si posem condicions ambientals i sanitàries a les importacions, també podem posar condicions sobre els drets dels treballadors, però és clar, al “capital” occidental això no li interessa, i els governs no tenen el que s’ha de tenir per aturar-ho.
Va quedar clar que el sistema comunista no és vàlid. Però amb el temps, s’està demostrant que el capitalisme quasi salvatge, tampoc funciona. S’ha de buscar un punt mig, que permeti al empresari prosperar, sense ofegar al treballador. S’ha de buscar el sistema que permeti una gran circulació del diner, i que aquest no es quedi en unes quantes i poques mans.

El capitalisme quasi salvatge en el que vivim ara, l’únic que aconsegueix és fer als rics més rics, i als treballadors, pobres.

La globalització tal com l’estem vivint, és una gran enganyifa, que l’únic que persegueix és l’enriquiment de les grans multinacionals, i tal com van les coses, el món occidental acabarà tant pobre com la resta del món. I això no és. Ho hem de fer al revés.

Els països occidentals, emparats en la fal·làcia del comerç lliure, el que fan és aprofitar-se de les misèries dels països desenvolupats o en vies de desenvolupament, i estan disposats a pagar el preu del empobriment del món occidental.

De la mateixa manera que exigim que els productes, per exemple xinesos, compleixin amb unes normatives ambientals i sanitàries, hem d’exigir que les empreses que els dissenyen, fabriquen, transportin i exportin, compleixin amb els drets dels treballadors. Comencem a exigir convenis col·lectius, representació i llibertat sindical, establiment de jornades màximes i salaris mínims, igualtat de gènere, i aleshores, les coses si es globaritzaran, però bé. Es globalitzaran al alça i no com ara, que cada cop anem perdent poder adquisitiu i drets laborals.

La llei del mercat és implacable i no te tonalitats, o sobrevius i t’enriqueixes, o acabes a la misèria. Cal regular-la, sinó és inevitable la tornada al segle XIX, o pitjor.

No caiguem en l’enganyifa de la golbalització, tal com s’està fent ara. No caiguem en la fal·làcia de la competitivitat, que només volen que enriquir-se.

No a les 60 hores setmanal. Hem d’exigir 40 hores setmanals a tot el món.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos