65 – Una dutxa, marca la diferència.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb Llet", al 1 d'agost de 2008

La societat del benestar a la que vivim, ens està acostumant a coses, que quan jo era petit no teníem, i no trobàvem a faltar, però ara que les hem gaudit, sembla que sense aquests detalls de confort ja no podem viure,

Són petits, o no tant petits, detalls que ens fan la vida més agradable, fins l’extrem de considerar-los imprescindibles per una vida digne, i que marquen la diferència entre qualitat de vida o sobreviure.

Una d’aquestes coses són les dutxes a la platja. Des de fa uns anys, ens hem acostumat a veure-les a les platges blanenques, i són sense cap mena de dubte, un plus per tenir unes platges de qualitat. Una platja amb o sense dutxa, no és el mateix.

El que abans era un luxe, ara és un requisit imprescindible, per què una platja, sigui una platja. Sense les dutxes, la platja passa a ser un munt de sorra desorganitzada.

Aquesta sensació, ara la tenim tots, inclosos els turistes, que esperen que les platges tinguin tot un seguit de serveis “imprescindibles” per poder gaudir d’elles plenament.

A les platges de Blanes, que tant esforços ens ha costat tenir aquest any, ens hem trobat que a la part de la zona dels Pins, no hi han dutxes, mentres que a les platges més properes al centre de la vila, si que en n’hi han.

Les platges més properes al centre de la vila, són les freqüentades pels propis vilatans de Blanes, o pels visitants habituals del país. Persones que pel fet de tenir dutxa o no, no deixaran d’anar a les nostres platges. Però les platges dels Pins, són les platges on hi va el turisme, i aquest sí que pot deixar d’anar a la platja per coses com aquesta. Aquest any, com no tenen més remei, no deixaran d’anar a la platja, però se’n tornaran al seu país, amb una mala imatge de les platges blanenques, i és fàcil que no tornin, i també és fàcil, que no recomanin les nostres platges als seus coneguts.

El turisme a la nostra vila, és una font important de prosperitat, i cal tenir molta cura d’aquest sector econòmic, i no ens podem permetre errades com aquesta. Si volem un turisme de qualitat i amb continuïtat, cal que les nostres platges ofereixin els serveis que la societat d’avui considera imprescindibles per ser utilitzats.

El passat ple de l’ajuntament, la regidora d’ERC, la Conxita Boldú, va preguntar sobre aquest tema al govern municipal, que des del meu punt de vista va tirar pilotes fora d’una forma poc meditada.

L’encarregat de respondre a les preguntes de la regidora d’ERC, va ser en Celestino Lillo, dient que les connexions per les dutxes de la platja de la zona dels Pins, eren inservibles. Això no es pot respondre, ja que si les connexions són inservibles, dons s’han de fer servibles. Després de l’esforç que s’ha fet aquest any per poder tenir platja, no podem deixar la feina sense acabar, per una cosa com aquesta. Després de la despesa feta, ara no podem quedar malament, sense posar la cirereta al pastís que tant ens ha costat construir.

El Sr. Lillo, regidor del PP, també va respondre que un dels motius per no haver posat dutxes a les platges dels Pins, era el recent decret de sequera que hem patit.
El decret de sequera, l’hem patit tots, no només les platges dels Pins.

Per últim, va acabar la seva resposta, afirmant que les dutxes s’acabarien posant. Avui som 22 de juliol, quasi a meitat de temporada alta, i aquestes dutxes, encara no s’han posat. Quan les posaran? Quan ja no hi hagin turistes? Cal posar-les immediatament. No podem deixar passar ni un dia més. No podem espatllar una temporada turística, per una cosa com aquesta.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

PD: La foto que il·lustra aquest escrit, l’extret d'aquí. Us recomano una visita a aquest blog, on podreu trobar unes fotos molt maques de tot tipus.

64 – Jo no soc espanyol. Ni vull ser-ho.

Avui, el Sr. Rodríguez Zapatero, en resposta a una pregunta d'un periodista danès, ha afirmat sense entrebancar-se ni riure, que la victòria de la selecció espanyola contribuïrà, sense cap mena de dubte a enfortir el sentit d'unitat de tots els espanyols.
Després diuen que no s’ha de mesclar l’esport i la política.
Bé. No siguem còmplices d’aquesta fal·làcia.
Aquest és el veritable sentit, la veritable raó per no deixar que els catalans tinguem seleccions esportives pròpies.
No som els catalans, els que fem política demanat les seleccions. Són ells, els que la fan negant-nos-les.
Aquí han quedat al descobert els veritables arguments, per no deixar-nos jugar, i aquest argument, és sinistre i malintencionat. NO hi han raons esportives. Només HI HAN raons polítiques.
Ha quedat clar, que les seleccions esportives espanyoles, són invasores, agressives i opressores.
Jo mai podré donar suport, ni alegrar-me dels èxits d’una selecció “esportiva” que te un rera fons tant pervers i maquiavèlic.
Qui vulgui mesclar política i esport, ho pot fer de dues maneres.
A) Estar content de l’èxit espanyol i ser còmplice d’aquestes polítiques
B) No estar content de l’èxit espanyol i lluitar per que aquestes polítiques no tinguin èxit.

Qui vulgui separar esport i política, només pot estar a favor de les seleccions esportives catalanes, i estar en contra de seleccions que són un instrument polític fosc i obscur.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

63 – ...sin que se note el cuidado”

Si no ho tinc malentès, el Decret de Nova Planta que van promulgar les forces borbòniques un cop acabada la Guerra de Successió (alguns, tendenciosament volen afegir-hi lo de “a la Corona Espanyola) encara és vigent. Potser estic errat, però estigui vigent o no, a vegades ho sembla.

El Decret de Nova Planta va servir per enderrocar tot allò que feia real la Nació Cathalana. Va servir per enderrocar coses tant importants com les institucions pròpies de Cathalunya, com d’altres de la vida quotidiana dels habitants del principat, com per exemple el fet que els catalans, només podien tenir un ganivet, i encadenat a la taula.

El Decret de Nova Planta és un pla perfectament estudiat, per tal d’assolir els tres estats necessaris per tal de fer una conquesta total sobre un territori.
El primer pas és la invasió, on el fi és el d’arreplegar amb tot el que es pugui, ja que tard o d’hora, els invasors, seran expulsats, ja sigui amb impostos abusius o amb saquejos.

Però si es vol anar més enllà, i evitar ser expulsats, cal fer el segon pas. La colonització. És tracta de enviar-hi tants civils propis a les noves terres ocupades com sigui possible. L’exemple perfecte és el dels colons que van arribar a les Amèriques, que eren enviats pel estat per tal de garantir i reforçar la seva presència i el seu poder als nous territoris conquerits. Avui en dia, Israel és en aquesta etapa als territoris ocupats de Palestina, o la Xina al Tibet. Però aquest segon pas, no garanteix l’èxit, ja que potser que finalment, siguin els mateixos colons, els que facin marxar a la potencia invasora. Tal com va passar a tot Amèrica.

Així dons, cal arribar al tercer pas. La assimilació. Aquest pas el que busca és que els habitants dels territoris ocupats, deixin de pensar en la força invasora, com una força hostil, sinó com una força alliberadora i sobretot positiva, i amb el temps, fins i tot, pròpia.
Per aconseguir això, no es pot utilitzar la força de les armes, sinó que s’ha de ser molt més discret, i el que s’ha d’utilitzar, és la força de la paraula (mentidera) la força de les polítiques socials, de la educació (ensinistrament) i la força de la comunicació (manipulada).

De tot això en tenim molts exemples.
De la força de la paraula (mentidera) podríem dir allò del destí comú. O lo de la universalitat d’una llengua envers un altre. L’exponent màxim de tot això, és allò que una mentida repetida mil cops, passa a ser veritat.
De la força de les polítiques socials, podríem dir que va ser allò d’obrir el mercat americà als comerciants catalans, per tal que pogueren millorar la seva qualitat de vida. Però el fi últim d’aquest obertura de mercat, no era social en vers els habitants catalans, sinó el fet que aquest veiessin en les autoritats invasores, una font de riquesa i se’n oblidessin de les autoritats pròpies del territori. Tant si val si eren aquestes mateixes autoritats que ara obren mercats, les que havien tancat prèviament aquest mercat.
De la força de la educació (ensinistrament) podríem dir allò que els Reis Catòlics van ser els primers Reis d’Espanya, quan en aquells temps, Espanya, en el millor dels casos, no passava d’un accident geogràfic, i en cap cas era una realitat política i social. Bàsicament es tracta de manipular l’historia.
I lo de la força de la comunicació, del que es tracta, és de donar prestigi a la cultura, a les autoritats, a la historia i a l’art dels invasors, i titllar de provincians, tots aquest aspectes propis del territori. Així és com veiem com “Don Quijote” és una gran obra literària, mentres que “Tirant lo blanc” queda relegat al oblit. O que les autoritats espanyoles tenen caràcter internacional, mentres que les catalanes son titllades molts cops de tribals. O es parla de la Grandesa d’Espanya, i no es diu res del enorme protagonisme que tenien els catalans (i només catalans) al mediterrani. O com els nostres cantants o escriptors, utilitzen sense embuts una llengua que no és la pròpia del territori, emparats en el mercat, quan en realitat ho fan per que els hi surt de dintre (involuntàriament) ja que algú s’ha encarregat de fer del castellà un idioma amb prestigi, i del català, un idioma per l’ús intern i gràcies.

Tot aquest procés assimilador, continua avui dia, i un dels seus puntals és, voluntàriament o no, TVC.
Només cal veure el desplegament, crec que del tot desmesurat, de l’Expo de Zaragoza. É una notícia tant important com per fer que els Telenotícies es facin des de la pròpia exposició? M’agradaria saber quant temps han dedicat les televisions europees a la inauguració de l’Expo, i segur que no ho van considerar tant important. De fet, va fer TVC el mateix desplegament de mitjans per cobrir la Expo de Hannover? Evidentment, no. Així que diferencia a una expo de l’altre? Dons que la de Zaragoza, és espanyola. Com TVC? Informativament parlant, no te cap sentit aquest desplegament brutal a la Expo de Zaragoza.

Crec que darrera aquest impressionat desplegament informatiu, no hi ha un altre raó que la de fer país. I fer país espanyol. El mateix es pot dir del temps dedicat a la selecció espanyola durant la present Eurocopa.

Si TVC és la televisió autonòmica de Catalunya, s’ha de dedicar a informar sobretot de Catalunya, i després tocar als temes relacionats amb altres territoris per igual, Vull dir que crec que TVC hauria de dedicar el mateix temps a la Expo de Zaragoza que a la Expo de Hannover, o si fa o no fa, el mateix temps a la selecció espanyola que a la alemanya.

També trobo estrany que TVC, prefereixi utilitzar termes com “estrelles” enlloc de “estels”, o “disfrutar” enlloc de “gaudir”, o “parlar” enlloc de xerrar o enraonar.

TVC, i la corporació en general, és un exemple clar, d’allò que diu el Tractat de Nova Planta:
"... el mayor cuidado en introducir la lengua castellana (o el sentiment nacional espanyol), a cuyo fin se darán las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

És cert que TVC, molts cops ha fet documentals i notícies clarament amb un to de sentiment català, i exclusivament català, però si va acompanyat d’aquests altres aspectes, el sentiment de lo català, queda del tot solapat, davant d’aquest foment del sentiment de lo “español”, que també provoca TVC.

No demano que s’exagerin les notícies de tall català a TVC, més aviat prefereixo que siguin tractades amb l’equilibri adequat, però el que si demano, es que no es faci un enaltiment de les notícies que d’una manera molt dissimulada, que creen un clar sentiment nacional “español”.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

62 – Treballar 60 hores setmanals.

La meva experiència em diu que si la llei permet treballar 60 hores setmanals, tots els treballadors “voldran” treballar 60 hores, ja que si no és així, no seran “competitius” i això porta les seves conseqüències.
Si volem ser competitius, no ho hem de fer rebaixant els nostres drets laborals, sinó fent tot el possible per que a altres llocs, tinguin un treball digne.
Per ser competitius, el que no hem de fer, és posar-nos a l’alçada de les condicions de treball dels xinesos o dels indis, sinó el que hem d’aconseguir, és que ells es posin a la nostra alçada.
Si posem condicions ambientals i sanitàries a les importacions, també podem posar condicions sobre els drets dels treballadors, però és clar, al “capital” occidental això no li interessa, i els governs no tenen el que s’ha de tenir per aturar-ho.
Va quedar clar que el sistema comunista no és vàlid. Però amb el temps, s’està demostrant que el capitalisme quasi salvatge, tampoc funciona. S’ha de buscar un punt mig, que permeti al empresari prosperar, sense ofegar al treballador. S’ha de buscar el sistema que permeti una gran circulació del diner, i que aquest no es quedi en unes quantes i poques mans.

El capitalisme quasi salvatge en el que vivim ara, l’únic que aconsegueix és fer als rics més rics, i als treballadors, pobres.

La globalització tal com l’estem vivint, és una gran enganyifa, que l’únic que persegueix és l’enriquiment de les grans multinacionals, i tal com van les coses, el món occidental acabarà tant pobre com la resta del món. I això no és. Ho hem de fer al revés.

Els països occidentals, emparats en la fal·làcia del comerç lliure, el que fan és aprofitar-se de les misèries dels països desenvolupats o en vies de desenvolupament, i estan disposats a pagar el preu del empobriment del món occidental.

De la mateixa manera que exigim que els productes, per exemple xinesos, compleixin amb unes normatives ambientals i sanitàries, hem d’exigir que les empreses que els dissenyen, fabriquen, transportin i exportin, compleixin amb els drets dels treballadors. Comencem a exigir convenis col·lectius, representació i llibertat sindical, establiment de jornades màximes i salaris mínims, igualtat de gènere, i aleshores, les coses si es globaritzaran, però bé. Es globalitzaran al alça i no com ara, que cada cop anem perdent poder adquisitiu i drets laborals.

La llei del mercat és implacable i no te tonalitats, o sobrevius i t’enriqueixes, o acabes a la misèria. Cal regular-la, sinó és inevitable la tornada al segle XIX, o pitjor.

No caiguem en l’enganyifa de la golbalització, tal com s’està fent ara. No caiguem en la fal·làcia de la competitivitat, que només volen que enriquir-se.

No a les 60 hores setmanal. Hem d’exigir 40 hores setmanals a tot el món.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos

61 – Per els difamadors.

Hi ha gent que no sap perdre, però també hi ha gent que no sap guanyar, i el que és pitjor, no sap jugar net. Algun dia hauré d’explicar algunes coses.
Aquests que no saben guanyar i que no saben jugar net, segurament són els mateixos que han utilitzat la por i han omplert la campanya amb mentides difamatòries, com la dels famosos 30.000 euros dels hospital que no existeix.

Aquests difamadors, han dit de Rcat que érem proconvergents. Que érem de dretes o que deixaríem el partit, si no es jugava amb la nostra pilota.
Aquests mateixos difamadors, que segurament són els que no saben guanyar i no van saber jugar net, són els que ara, d’una manera mes o menys directe, ens demanen que ens apartem i que tinguem la boca callada. Són els mateixos que no es creuen allò de “a Esquerra hi cap tothom”. Són els mateixos que llencen sentencies sense argumentar, omplint-t’ho tot de porqueria. Són el mateixos, que després de difamar tant com han pogut, ara adopten el programa de Rcat, que tant havien criticat públicament, tot i que en privat, sempre han reconegut que Rcat, tenia raó.

Aquí us deixo, gràcies al company Salvador Garcia, la defensa de la ponència alternativa de Rcat que va fer en Joan Carretero, i que finalment no vàrem presentar a votació, respectant la decisió de la militància i estalviant a la nova direcció uns minuts de confrontació, oferint-los la nostra col·laboració.
Espero que quedi clar d’una vegada per totes, que Rcat ni som convergents, ni som de dretes, i molt menys, deixarem el partit, a no ser que les coses es posin realment desagradables i lletges.

Tal com vaig dir en el seu moment, jo dong una passa enrera i penso deixar treballar, per respecte a la voluntat de la militància, i per que ha quedat clar que avui per avui, no puc aportar gaires coses, ja que no es creu en les meves aportacions. Però el que no penso fer, és callar i deixar de treballar a l’ombra. Sense posar pals a les rodes, i penso treballar de forma positiva.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos