Notícies sense comentar - 1

e-notícies 29-11-2007 15:20 h
Zapatero recupera Bono per a les generals

L'exministre de Defensa, José Bono, ha acceptat encapçalar la llista del PSOE per Toledo per a les pròximes eleccions generals i ser president del Congrés en el cas que els socialistes guanyin les eleccions generals
http://www.e-noticies.com/actualitat/zapatero-recupera-bono-per-a-les-generals-32162.html

Afegeixo:
Sembla ser, que en declaracions fetes pel Sr. Bono, un dels motius per tornar a la activitat política, es que el President de la Generalitat de Catalunya, ja no es el mateix que hi havia quant va deixar la política activa, en Pascual Maragall.

Notícies sense comentar - 0

Des d’avui començo a publicar, el dia que em sigui possible, notícies que considero d’interès per ser comentades, i que per falta de temps, no he pogut comentar.
Espero comentar-les algun dia.
Evidentment, si algú vol comentar-les, ho agrairé.
Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

23 - Em vaig reunir, i vaig dir endavant. Em vaig manifestar, i vaig dir prou.

Aquest cap de setmana ha estat molt intens per mi, ja què he pogut expressar la meva opinió de tres maneres diferents, a tres llocs diferents.
El cap de setmana va començar el divendres per la nit, on vaig assistir a la convocatòria d’ERC – La selva, per tal d’escollir a la nova permanent comarcal, al nou conseller nacional de La selva, i al candidat al “Congreso de los Diputados” d’ERC – La selva.
L’acte es va celebrar a Santa Coloma de Farners, una vila molt més maca del què em pensava, a la Llar de Jubilats (un local molt acollidor)
Com a president de la nova Permanent comarcal de La selva, va ser escollit Ismael Ventalló (Caldes de Malavella)
El nou Conseller Nacional de La selva és en Jaume Giménez (Lloret de Mar)
I el Candidat al “Congreso de los Diputados” per La Selva, és en Joan Puig (Blanes)
Molta sort a tots tres, i no cal dir-ho, especialment per en Joan, ja què crec que la seva feina a Madrid ha estat molt bona.
El problema d’en Joan, és que no se sap defensar. Casos com el de la piscina d’en Pedro J. Ramírez, que només es pot qualificar d’una victòria històrica, l’han perjudicat, i encara no entenc el perquè. Cal recordar que en Joan, ha vençut a en Pedro J. Ramírez, persona que va fer fora de La Moncloa a Felipe González, i què quan es va crear el concepte de “Poders fàctics”, es va crear per l’actual cap del diari “El Mundo”. És una victòria sense precedents, i què enlloc de quedar-nos en l’anècdota, si mirem ben bé el tema, la denuncia que va fer en Joan era molt greu. Va destapar els privilegis d’un senyor, al què els polítics amb càrrec electe del PSOE i del PP, li tenen por, i li deixen fer coses del tot intolerables. En Joan, ha vençut a aquest senyor, i tots li hauríem de reconèixer, i desqualificar als adversaris polítics que han fet tot el que han pogut per tapar aquesta victòria, i fer èmfasi en un fet, que no hauria de passar per re més què una anècdota, i què en realitat, va servir, per fer una gran publicitat d’un altre fet, diguem-ne que força irregular.
Així dons, el divendres vaig expressar la meva opinió, votant.

El cap de setmana va continuar el dissabte al matí.
Tenia una reunió amb la comissió d’estratègia de Reagrupament.Cat a Barcelona.
Abans de la reunió, vaig poder creuar unes paraules amb la Rut Carandell, Portaveu del grup promotor de Rcat, que va fer gala d’una gran simpatia i una gran predisposició a escoltar.
A la reunió van assistir molts companys vinguts d’arreu i cal destacar la presencia d’en Joan Carretero i d’en Josep Pinyol.
Del contingut de la reunió, a grans trets podríem dir que es va establir el següent:
- Fidelitat absoluta a Catalunya (i per tant als catalans i catalanes)
- Fidelitat absoluta a ERC
- Rcat continua fent feina per tal de fer que ERC sigui com creiem que hauria de ser.

El dissabte al matí, vaig expressar la meva opinió, parlant.
No me’n puc estar de dir, que després de la reunió, vaig tenir la solt i el plaer de portar al meu cotxe a en Joan Carretero i a l’Eduard, un company de Sant Quirze al restaurant on havíem quedat per dinar tots plegats. Va ser un trajecte molt interessant per mi, poder compartir, intercanviar informació i idees amb tots dos.
No tots els dies es porta a un ex-conseller al cotxe.
Durant força estona del trajecte, mentres jo conduïa, l’Eduard era al meu costat i en Joan Carretero era al seient de darrera, un cotxe dels Mossos d’esquadra anava davant nostre, i la situació era força divertida. Realment semblava un transport oficial.
Durant el dinar, vaig coincidir a taula amb l’Eduard, la seva dona i un company de Calella (Ho sento. Soc fatal pels noms. Demano perdó) Va ser un dinar molt agradable.

Acabat el dinar, ens vàrem dirigir a la Plaça de Catalunya de Barcelona, per tal de participar a la manifestació “Som una nació, i diem prou!”
La manifestació, crec que només es pot qualificar d’èxit total. Molta, molta gent. Vaig Començar la manifestació situat a la Placa de Catalunya, molt a prop d’on abans hi havia el “Hard Rock Cafe”. Mirés on mirés, només hi veia gent. I aixi va ser durant tot el que va durar la manifestació.
Mentres era allà, es va produir un fet curiós. Era a la part de la manifestació on estàvem tots els d’ERC, i per allà va passar un convergent, que no va fer res més què passar per mig de tots nosaltres i criticar-nos a crits. Evidentment va ser força escridassat, però gràcies a Déu, la cosa no va passar d’aquí.
Al cap d’una estona, l’Eduard, la seva dona i jo, vàrem fer una mica de trampes i vàrem fer una drecera, per tal de poder veure tota la comitiva, a la cantonada entre el carrer Pau Claris i el carrer Comtal. Allà vàrem poder veure tot el seguici de CiU. Vaig veure a l’Artur Mas, al Sr. Durán i a en Felip Puig. Cal reconèixer que el poder de convocatòria de CiU, és molt gran.
Seguidament, va venir la comitiva d’ERC, on vaig poder veure al davant de tot, a tota la direcció d’ERC, incloent a en Joan Puig. Va ser aleshores que tronarem a introduir-nos a la manifestació.
Mentres era caminant pel carrer Pau Claris, un espontani anava fent crides que tots corejàvem del estil “Visca Catalunya. VISCA. Visca Catalunya. LLIURE” “Som catalans, i estem emprenyats” A la alçada de la comissaria de policia que hi ha aquest carrer, on onejava una gran bandera espanyola, i tot protegit pels Mossos d’esquadra, el crit de “Fora, fora, fora, la bandera espanyola” es va fer atronador. L’espontani va seguir fent crides, fins que va fer la crida de “Ni putus espanyols, ni putes convergents” Ningú va respondre i molts ens el vàrem mirar com dient “Xato, ara t’has passat”.
Vaig seguir tot el recorregut acompanyat per l’Eduard i la seva dona, fins arribar a la seu del Govern estatal (aquí van tenir la decència de retirar la bandera espanyola), on vaig decidir tornar cap a casa, ja què era tard, i en tot el cap de setmana, no havia atès a la meva dona i a les meves filles, que no tenen culpa de res.
El dissabte a la tarda, vaig expressar la meva opinió, manifestant-me.

Un cap de setmana on he col·laborat en escollir als caps visibles d’ERC La Selva. He col·laborat en definir l’estratègia a seguir per Reagrupament.Cat. I he col·laborat en denunciar massivament els greuges que patim els catalans, i reclamar dignitat nacional.
Un cap de setmana, on he parlat amb gent important per mi.
Un cap de setmana, on he conegut a l’Eduard i la seva dona. Dues persones molt agradables.
Un cap de setmana, intens.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

22 - Un àrbitre que xuta penals.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb llet", al 10 de novenbre de 2007

En els últims mesos, a Blanes s’ha produït un canvi de papers en la assumpció de responsabilitats dins de les diferents forces polítiques, que crec que ens haurien de fer pensar.
El primer d’aquests fets va ser el traspàs de la responsabilitat de formar un govern amb garanties, que va fer el PSC, la força política més votada, a ERC, no fent cap moviment per complir amb la tasca que la població blanenca li va transmetre a les urnes.
Enlloc d’assumir aquesta responsabilitat, el PSC va quedar-se plegat de mans esperant que fos ERC la que mogués fitxa, i hagués d’escollir qui seria l’alcalde de Blanes. Així dons, ERC sense saber com, es va trobar, sense cap necessitat aparent ni cap motiu palpable per part del PSC, que tenia què agafar la responsabilitat de decidir govern, quan qui ho tenia que fer era el PSC. El resultat d’això era que el PSC obtindria l’alcaldia gratuïtament o tindria algú a qui culpar de la seva falta de presa de decisions, eludint la pròpia responsabilitat (Sr. Valls, això si que és indignant i escandalós) Així dons, ERC, o regalava els seus vots al PSC, defraudant la confiança rebuda pels seus votants, o deixava que el PDB i el PP entressin en el govern. Independentment de si la opció escollida per ERC va ser l’encertada, el PSC no va ser digne de la responsabilitat que li havia donat el poble blanenc.
En el passat ple de l’ajuntament va tornar a passar una cosa semblant.
Davant la decisió presa per part d’un partit del govern de l’ajuntament, sense saber si tindria el recolzament necessari i imprescindible sobre el cas de la contractació d’en David Meca, va amenaçar amb deixar el govern, si no s’aprovava la contractació del nedador. Un cop més, ERC va tenir què prendre decisions que no li toquen. Tenia què escollir entre mantenir la estabilitat del govern municipal o ser fidel al seu ideari. Independentment de si l’opció escollida per ERC ha estat l’encertada, el govern municipal no ha estat digne de la responsabilitat que li ha donat el poble blanenc, mitjançant els seu representants a l’ajuntament.
Aquest transvasament de responsabilitat per part dels partits polítics que haurien d’exercir-la, en direcció directa a ERC, no només és una irresponsabilitat flagrant, sinó que també va acompanyada de males intencions. Ambdues ocasions, ERC tenia que escollir entre una cosa que no li agradava i una cosa que no li agradava. ERC s’ha trobat en aquestes dues situacions, que fes el que fes, seria criticada durament. Ambdós casos, només es pot parlar de xantatge polític.
En el primer cas, el missatge del PSC era: O em regales els vots i l’alcaldia, o seràs acusat de posar al govern de Blanes, la dreta i l’espanyolisme.
En el segon cas, el missatge era: O t’empasses el gripau, o seràs acusada de tornar a posar pals a les rodes i trencar novament el govern.
És del tot inadmissible, que forces polítiques amb molt més poder que ERC, i eludint clarament les seves responsabilitats, posin en un compromís de tal magnitud, a un partit que després dels resultats electorals obtinguts, hauria de passar força desapercebut durant aquesta legislatura. Així dons, ens trobem què és ERC qui pren les decisions importants de la vila, sense ser ni de lluny la força més votada, i sense estar dins del govern. ERC és la única que afronta responsabilitats, en un ajuntament, on sembla que ningú vulgui prendre decisions. A més a més, sense que ningú li pregunti si vol aquesta responsabilitat, que l’únic que li pot comportar, són maldecaps que no hauria de tenir.
ERC, és l’àrbitre, què és veu obligat a xutar els penals de dos equips, que no volen marcar gol.
ERC a demostrat que no accepta xantatges de ningú, que accepta responsabilitats, encara que no siguin seves, i que es manté ferma al seu ideari i al seu programa, peti qui peti. ERC no té por de prendre decisions, tot i que puguin ser impopulars pel seu electorat i d’eina d’atac fàcil per part dels seus adversaris. El que no hauríem de fer, és culpabilitzar a ERC per fer la feina que qui hauria de fer, no fa, i a més, fer-ho amb les mans i els peus lligats.

Salutacions i independència.

21 - independentisme possibilista o independentisme possibilista pessimista?

L’altre dia, vaig rebre un mail d’un amic amb el text que tot seguit us poso.
És un text fet per en Alfons López Tena i publicat al diari “El Público” el 15 d’Octubre de 2007.
El Sr. Alfons López Tena és vocal de CiU al Consejo General del Poder Judicial i militant d’aquest partit. És una llàstima que a CiU, hi hagin tant pocs com ell. Avui mateix, he sentit una entrevista al Sr. Oriol Pujol, nomenat portaveu de CiU al Parlament, on s’ha declarat clarament i sense embuts, independentista. Tot seguit ha començat a matisar, que aquest independentisme, no és una prioritat per ell, i que la independència té molt poques possibilitats de ser assolida. Així dons, el Sr. Oriol Pujol, a diferencia del Sr. Alfons López Tena, en el millor dels casos, és un independentista possibilista pessimista, o sigui, un autonomista pur i dur, que es vol posar a l’aparador. Un independentista és, evidentment, possibilista, i és per això, que lluita per aconseguir la independència, perquè aquesta, és possible.

Però cal moure’s i no caure en el “com-no-és-possible-em-quedo-on-sóc”.
El Sr. López Tena fa coses, com la creació del Cercle d'Estudis Sobiranistes, al costat d’en Héctor López Bofill, o com aquest escrit, que he trobat molt interessant i de gran valor. Posa sobre la taula una visió del independentisme, que jo mateix vaig exposar, però d’una forma molt menys brillant.
http://elblogdenjosepcabana.blogspot.com/2007/07/mireu-com-marxen-les-beques-les-escoles.html

Aquí teniu el text:

Dependencia o independencia de Catalunya:

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena

Tot aquest text, és prova evident i amb prou pes per caminar per aquest únic camí possible i imprescindible.

Ara, a mes a mes, qui vulgui, hi pot afegir el debat identitari, que com a quedat clar, no és gens necessari per voler ser lliures. No fa falta ni parlar d'història, ni de llengües, ni de folklore, ni costums. Crec que el debat identitari, té prou fonaments per ell mateix per voler la independència, però aquest text, demostra que qui no cregui en el debat identitari, també té prous motius per voler la independència.

Encara que sigui només per pura, crua i freda "pasta" (serveis de l'administració als ciutadans, a les persones i a les empreses) la independència es l'únic camí.

Us enllaço una vídeo d’una entrevista al Sr. Alfons López Tena, on també parla molt clar.
http://www.vilaweb.tv/?video=4818

Salutacions i independència.