203 – Els fets i les mentides dels quatre genets de l'apocalipsi.

La setmana passada, moltes persones ens vàrem tornar a indignar, gràcies a l’informe Chilcot, que novament posa al descobert, part de la farsa que hi va haver, i part de la que hi ha, en relació a la, fins ara anomenada Guerra d’Iraq, però que haurem de començar a anomenar com l’assalt violent a Iraq.

Jo no tinc ni el temps ni la capacitat per fer una anàlisi acurada sobre el què va passar, ni com, ni quan, ni quant, ni qui, ni totes les preguntes que ens puguem fer. Però la realitat és, què no sé fins a quin punt cal aportar dades fredes sobre tot aquest assumpte. Importa si va ser al març o a l’abril? Si va ser a 2003 o a 2006? Importa si les baixes militars “aliades” han sigut 5.000 o 6.000? Importa si les baixes civils han estat 80.000 o 150.000 o 500.000? Importa si les persones refugiades i les desplaçades són 1.500.000 o 2.000.000? Sincerament, crec que no importa. Per condemnar els fets, les intensions i les actituds, no importen aquestes fredes dades. El que importa és, que hi han dades.

Els fets són, que un bon dia, 4 senyors amb molt de poder, van jugar (i dic jugar amb tota la intenció) amb el destí de tota una generació de persones. Aquest 4 senyors eren en George Bush, President dels Estats Units d’Amèrica, en Tony Blair, Primer Ministre dels Regne Unit, en José María Aznar, President dels Regne d’Espanya, i en José Manuel Durão Barroso, President de la República de Portugal.

Aquests senyors, van decidir començar una campanya violenta (fins ara li dèiem militar, però aquest qualificatiu els hi donaria cert empar legal i ètic, i cal recordar, que mai, mai, mai, van tenir el suport de les Nacions Unides ni de la Comunitat internacional en general) com deia, van decidir començar una campanya violenta contra un règim polític molt concret. Van dir que es tractava d’una guerra preventiva. Guerra preventiva? Però què és això? Ara resulta que si jo vaig matant els meus veïns, dient que ho faig de forma preventiva, tot quedarà en un no res? Preventiva? Preventiva de què? Doncs es tractava de prevenir un atac d’aquest règim polític determinat al món occidental, ja que aquest règim disposava d’un exercit desproporcionadament potent i d’un arsenal d’armes de destrucció massiva devastador que podria acabar en un instant amb tot el món la occidental.

Bé, en un mes, en 30 dies mal comptats, aquest exercit desproporcionat va quedar en evidència, i la seva proporció era més aviat, proporcionada al país al que pertanyia. I les armes de destrucció massiva? On eren? Doncs no han existit mai!!!! I aquests quatre senyors sabien perfectament que ni havia exercit desproporcionat, ni armes de destrucció massiva. I per què ho sabien? Doncs si jo fos l’encarregat d’ordenar l’inici d’una guerra, i descobreixo que el servei d’intel·ligència m’ha enganyat d’una forma tan espantosa amb unes conseqüències tan greus, jo seria el primer en posar al cap d’aquest servei d’intel·ligència, davant d’un tribunal per crims contra la humanitat. Ho han fet? No. Per? Doncs, o perquè ells són els autors intel·lectuals de la mentida, o en són còmplices.

Aquests quatre senyors, van iniciar un assalt contra el poble d’Iraq, sabent que basaven els seus arguments en una mentida, i que com a mentida que era, van conspirar per manipular l’opinió pública, que es va manifestar massivament (i aquest cop, lo de massiu, si que és real) en contra d’aquest assalt, amb tot un seguit de manifestacions multitudinàries arreu, rebutjant aquest assalt al poble iraquià. Aquests quatre senyors també ho van fer, sense que les Nacions Unides els donés la seva aprovació, i per tant, la il·legalitat de l’acció armada, és evident. I sobretot, ho van fer menystenint tot el dolor i patiment que provocarien.

Els seus fets, en contra del suport popular i el suport de la comunitat internacional, i basats en una mentida fabricada, han tingut unes conseqüències demolidores que avui, 13 anys després d’aquella reunió de irresponsables (irresponsables, en el millor dels casos) encara patim dia a dia. La seva tossuderia, la seva rebequeria, i sobretot, les seves ínfules de poder, han provocat la mort i seqüeles permanents a molts soldats, que molts d’ells i d’elles, pretenien millorar el món, o com a mínim, servir fidelment a la seva pàtria. Estaven disposats i disposades a morir per uns ideals, no per una mentida.

Els seus fets i les seves mentides, han provocat la mort de centenars de milers de civils, que l’únic “pecat” que van cometre, va ser viure en el lloc on aquests quatres homes sense ànima, volien demostrar que eren els amos del món. I cal comptar, els ferits, en molts casos de manera permanent, i els infants orfes que van deixar, la pèrdua de d’habitatges i de llocs de treball. Amb els seus fets i les seves mentides, van condemnar a tota la una generació com a mínim, a no rebre una educació com cal (i potser per això, ara passa el que passa) Amb els seus fets i les seves mentides, van generar una multitud de refugiats i refugiades, que malviuen en camps on no hi ha cap garantia sanitària, ni educativa, ni de justícia, on les màfies fan el que volen,

Però tot el que han fet els seus fets i les seves mentides, acaba aquí? No.

Després de fer tot això, sense que ningú els hi digui res, què és lo més normal que passi? Què pot passar si qui ha fet una bestiesa com aquesta, enlloc de ser engarjolat, va pel món donant conferències i rebent premis i distincions? Doncs que les víctimes es prenguin la justícia per la seva mà. Així doncs un poble ferit i humiliat, amb tot tipus de carències educatives, és fàcil, molt fàcil que cerqui i trobi respostes en argument radicals i intransigents.

Els seus fets i les seves mentides, van crear involuntàriament, Estat Islàmic, i per tant, són responsables subsidiàriament, de tot el terror que provoca Estat islàmic. La llavor d’Estat Islàmic, l’hem conreat tots nosaltres, permetent que uns mentiders hagin fet tota aquesta bestiesa, no només sense posar-los davant de la justícia, si nó que en molts casos, permetem salaris immorals, vides carregades de luxe, i el que és més punyent, els honorem donant-los distincions a les nostres universitats, o fent-los membres d’honor de exclusius clubs socials, financers, culturals, etc.

Una de les raons de ser d’Estat Islàmic, és la defensa davant del que ha estat una agressió en tota regla que ha quedat impune. Cap poble restarà quiet i obedient, veient com es massacrada la seva població, i els responsables d’aquesta agressió viuen amb tota classe de privilegis. La revenja és inevitable i fàcilment predictible. La violència no s’ha de fer servir mai, però si algun cop s’ha de fer servir, ha de ser per solucionar definitivament un problema. És evident, que aquests quatre senyors els hi era indiferent com quedava la població atacada, i no tenien cap interès en deixar el “problema” solucionat, un cop l’assalt i els veritables objectius, quedessin aconseguits. Si no, no haguessin utilitzat mentides per manipular a la comunitat internacional i a la població d’occident. Per tant, eren plenament conscients, de les enormes possibilitats que es produís una resposta en forma de revenja. Estat Islàmic, és aquesta resposta predictible que els quatres senyors els hi va resultar assumible pels seus interessos.

Això ens porta directament als refugiats que tenim a Turquia i a Grècia. Resulta revelador, que avui, amb la crisi dels refugiats, que de forma indirecta han creat aquests quatre senyors, siguin els seus estats els que manifestin d’una manera o altre, els seus inconvenients a respondre a les seves responsabilitats. Els Estats Units, que posen cada cop més traves a l’entrada de refugiats a les seves fronteres, i amb un candidat a les properes eleccions, que ja ha manifestat la seva actitud poc positiva a resoldre la situació generada. Al Regne Unit, marxant d’una Europa, que vol exigir-li que compleixi amb les seves responsabilitats d’acollida de persones refugiades, i Espanya que hauria d’haver acollit unes 16.000 persones, i en realitat la quantitat de persones acollides, no arriba al miler.

Un altre argument que han fet servir per fer creïble la seva decisió, és que després de l’assalt, ”el món és més segur”. Realment és així vist els atemptats que han patit Madrid (que cínicament, els mateixos que havien provocat la ira d’un poble, volien carregar la culpa als seus adversaris polítics) Londres, Paris, Brussel·les o Niça? O a Tunísia, Líbia o la pròpia Bagdad, on tenen regularment atemptats terroristes força sagnants.

Els fets i les mentides d’aquests quatre senyors, ens porten directament a un assalt en forma de guerra amb totes les seves conseqüències. Morts, mutilats, orfes, destrucció, empobriment, fam, endarreriment a nivell social, tècnic i educatiu de tota una generació. La suspensió de llibertats i de proteccions socials, augment de la delinqüència organitzada i la corrupció.

Els seus fets i les seves mentides, els fan responsables indirectes de la guerra civil que ha desestabilitzat la zona, agreujant encara més els primers efectes de l’atac inicial. I també són responsables dels diferent atemptats que ja hem comentat abans. Responsables indirectes, però això no els fa menys responsables, ja que era una situació previsible. Era predictible el naixement d’una organització criminal que cerqués la revenja i no dubtés en utilitzar qualsevol mètode per dur a terme la seva revenja, des de l’esclavatge fins a les immolacions per causar víctimes mortals de manera indiscriminada.

El càlcul de víctimes en tots els graus imaginables que han provocat aquest quatre senyors, ens resulta esfereïdor. Incalculable. Imperdonable.

Algú ens podria dir, que aquests quatre senyors, són responsables dels seus fets i de les seves mentides, i que atribuir-los la responsabilitat d’una revenja predictible, resulta excessiu. I que per aquesta regla, en realitat, els que són responsables de tot això, són els autors materials i intel·lectuals dels atemptats de les torres bessones de l’11 de setembre. I tenen certa raó. Els autors materials i intel·lectuals dels atemptats del l’11 de setembre, també són responsables de tot això, però aquests autors, han estat perseguits, capturats, jutjats i executats, mentre que el quatres senyors dels que parlem, gaudeixen de tota classe de recursos econòmics, i de prestigi social en determinats cercles de la nostra societat.

I que se n’ha fet d’aquests quatre senyors?

Doncs en George Bush, viu tranquil·lament a Texas, tot i que en els darrers temps a tingut problemes de salut.

En Tony Blair es dedica a escriure llibres, a fer conferències i és conseller de varies empreses, entre elles UI Energy, empresa sud-coreana amb contractes d’explotació de petroli al Kurdistan iraquià. De tant en tan rep algun honor o alguna medalla pels mèrits fets.

En José Maria Aznar ha estat fitxat en varies i importants empreses. Ha estat professor universitari i a rebut varis honors, medalles i doctorats Honoris causa.

José Manuel Durão Barroso també ha estat fitxat en varies i importants empreses. És el que ha rebut més honors, medalles i doctorats Honoris causa.

Vist tot això, creiem que aquests quatres senyors, són presumptes criminals contra la humanitat i han de comparèixer davant d’algun tribunal internacional, per respondre dels seus fets i les seves mentides, amb les tràgiques conseqüències que ja hem comentat. Cal recordar que en George Bush i en Tony Blair, ja han estat condemnats per aquest fets i aquestes mentides, per un tribunal de Malàisia.

Salutacions i JUSTÍCIA.

202 - Ui quin missatge més piji! Et mola el meu?

Encara estic K.O. després del que va passar la setmana passada al Parlament de Catalunya amb els pressupostos. Veien com eren els pressupostos, i veien com van votar els diferents partits, queda clar que els partits es poden dividir en dos grups. Els coherents i els incoherents. Dintre del grup d'incoherents, podem fet dos categories. Els incoherents i els doblement incoherents.

Els doblement incoherents són la CUP (a partir d'ara Catalunya “U” Pot, ja que cada cop em costa més diferenciar la CUP de CSQEP) En un principi pensava que la CUP, a mes a mes de la seva pròpia personalitat, serviria per neutralitzar l'enèsim invent espanyol per fer-nos creure que l'amo, és un bon amo, que per això cal ser fidels servents de l'amo. Un any després, veig que és tot el contrari. Serveixen per neutralitzar a una part de l'independentisme. En poc menys d'un any, s'han carregat tota la bona imatge que s'havien treballat durant dècades.

Com potser que s'omplin les boca d'independència i de Països Catalans, i finalment hagin estat actors i actrius, actius i actives en deixar sense finançament la creació de les estructures d'estat? I sense finançament el desenvolupament de les 3 lleis necessàries per poder donar el salt a la llibertat amb la que tant s'omplen la boca? Han fet tot allò que caldria fer per torpedinar el Procés. Van posar el “Procés” en perill, traient al convergent Mas, per posar al convergent Puigdemont, una cosa que d'entrada no tenia massa sentit, però ara ja queda clar que era una cosa personal. Era una revenja, Una Vendetta. No hi havia contingut polític en aquesta acció. Van jugar amb un poble per una criaturada. I ara, voten NO, perquè no és prou , , , independentista? Què no havíem quedat que caldria fer les famoses tres lleis? Cal estar marcant paquet constantment? Cal enganyar-nos a nosaltres mateixos, falsejant uns bons pressupostos, per tal de dir “mira que revolucionaris i desobedients som”? (aquestes ganes d'aparentar desobediència gratuïta, em sembla una actitud força “pija”) Gràcies a la CUP, hem perdut un any amb petites batusses entre nosaltres, desaprofitant que l'amo, estava distret i afeblit (Bé, potser era l'objectiu) I no només hem perdut el temps, també hem perdut forces i recolzaments. Han demostrat ser més anit-convergents que no pas independentistes. És molt trist ser “anti”. Ser “anti” és destructiu/va, fosc/a. Sense cap mena de dubte, no són “pro”. No volen construir.

I en el canto social. Voten que no perquè podrien ser millors. Però quina raó és aquesta? Sempre podran ser millors.

En definitiva, la CUP, han votat a favor de la prorroga d'uns pressuposts DEPENDENTISTES i AUSTERICIDES. Han votat a favor de les retallades. Han votat allò contra el que diuen voler lluitar. Aquests i aquestes són independentistes? Aquests i aquestes són anti-sistema? Les seves samarretes reivindicatives, de cop s'han buidat de contingut, i han passat a ser una moda com qualsevol altre (“ui quin missatge més piji! Et mola el meu?”) Segurament seran nominats l'any que ve, als premis “Principe de Asturias” per la seva inestimable contribució a “La unidad nacional de España” i a la protecció de l'status quo financer, econòmic i social de la societat capitalista.

A partir d'ara, cada cop que parlin de construcció nacional i de l'establiment d'una societat socialment justa, ja sé que m'ho he de prendre com un acudit. El problema és que el nostre poble no està per bromes.

Ah!! i si critiques a la CUP, resulta que els pressiones. Ai pobrets i pobretes!!!!! Sembla que siguin els únics i les úniques en ser pressionats i pressionades. D'aquesta pressió no se'n salva cap persona que es dediqui a la política, a temes sindicals, o a entitats associatives de caire social.

Bé, i els de CSQEP, només han estan incoherents (sense el doblement) amb el tema social. També sé què a partir d'ara, quan diguin STOP RETALLADES, és que estan de conya. Pel que respecta al tema nacional i a la dignitat del poble català, ja sabem que la seva proposta és la d'un poble depenent i sotmès, i ho fan amb una versió actualitzada del “Apoyaré el estatuto que salga del parlamento catalan” posant una pastanaga disfressada de referèndum. Entre les dues coses, també cal que s'ho facin mirar. Això de votar prorrogues de pressupostos austericides, amb el discurs que acostumen a dur, és molt cínic.

Salutacions, independència i justícia social //*//

201 – Feminisme, Victimisme o Politiqueig

Fa dies que vull parlar de les dones de la CUP, i la seva denúncia del masclisme que han patit durant la negociació desprès del 27-S. I per fer-ho, faré allò tan típic de dir un parell de floretes, així em carrego d'autoritat moral, per desprès deixar anar un moc. Bé, sigui com sigui, d'autoritat moral no en tinc cap. Si ho faig així, és perquè així ho sento.

Primera floreta. Tenen raó. Tenen tota la raó del món. Els improperis, desqualificacions, insults i menyspreus que han rebut, no només estan fora de lloc, sinó que són del tot intolerables. Els arguments, es combaten amb arguments, les idees amb idees i les estratègies amb plantejaments. Qui fa servir insults o coses similars, deixa entreveure que té l'argument perdut. A més demostra pobresa ideològica i riquesa visceral.

Segona floreta. Han fet molt ben fet en denunciar aquestes coses. Ja va sent hora d'avergonyir públicament a totes aquelles persones que es dediquen a repartir improperis a tort i a dret, de tota opinió que no sigui la seva. Hem de lluitar contra aquesta pràctica tan estesa de llençar merda contra l'adversari polític, sense miraments i sense raons, i fer-ho només pel fet de voler desacreditar al que pensa diferent de nosaltres.

I ara ve el moc. No m'ha agradat la manera de fer aquesta denúncia. Hi alguna cosa que em grinyola. Són elles les úniques que han patit aquestes agressions? No. El fet de no comptar, per exemple amb la Inés Arrimades, demostra que potser a més a més de voler denunciar el masclisme, tenien una segona intenció. La Inés Arrimades, de la que discrepo en tot, a diferència de les dones de la CUP, amb les que ideològicament hi coincideixo en quasi bé tot, també pateix atacs constants que sobrepassen el debat ideològic, acusant-la, per exemple, que en realitat és una titella de l'Albert Ribera. O la Marina Geli que va haver se sentir com li faltaven greument al respecte a la “tele” en directe. I que dir de la Alícia Sánchez Camacho? Així doncs, com és que les dones de la CUP han ignorat a aquestes altres dones que com elles, també es dediquen a intentar millorar la vida dels seus conciutadans, encara que sigui amb unes idees diferents?

Però són les dones les úniques que pateixen aquestes coses? No. Sense anar més lluny, i de la mateixa manera que abans he parlat del “titellisme” que algunes persones pressuposen de la Inés Arrimades, el President de la Generalitat, en Carles Puigdemont, també s'ha sentit dir que ell és un titella de l'Artur Mas. O només cal buscar a internet per l'Oriol Junqueres, i podem veure com li diuen de tot. Li diuen racista sense cap tipus d'argument, o l'acusen d'allò o de lo altre, i fins i tot, una “simpàtica” chirigota de Cadiz li diu “Capullo” tranquil·lament. I sí, també tenen coses a dir sobre el seu aspecte físic. I en Rajoy? D'en Rajoy podríem fer tota una enciclopèdia. I de l'Artur Mas, igual.

Així doncs, aquestes coses només li passen a les dones de la CUP? o li passa a tothom? Jo crec que a tothom. Però el que m'ha posat una mica nerviós, ha estat que elles, o si més no, una d'elles, també fa servir aquestes tàctiques. Una d'elles, s'ha dedicat a deixar caure sobre l'Artur Mas l'ombra de la corrupció. Tots podem pensar el que vulguem en això, però la veritat és que avui, ara mateix, sobre l'Artur Mas, sobre ell, no hi ha cap investigació, cap imputació, cap lligam directe amb la corrupció. Fins i tot, un company diputat d'elles de la CUP, va dir públicament, que en aquest sentit, l'Artur Mas estava net i ben net. Em resulta lleig veure a algú amb qui ideològicament i combrego molt, engega el ventilador de la corrupció per omplir de merda a un adversari, i desprès denunciar que “m'han insultat i això és masclisme”. Lleig. Això és lleig.

Per tant. Tenen raó. Hi ha una pràctica molt estesa de desacreditar al adversari, i això és intolerable.

Tenen raó en denunciar aquesta pràctica i voler avergonyir a qui ho fa.

Però fer-ho, volent fer creure que és una cosa que només afecta a les dones, i concretament a les dones de la CUP, no és una denúncia. És politiqueig utilitzant el victimisme.

Aquesta pràctica, afecta a tothom, homes i dones. Esquerres i dretes. Si ho hem de denunciar (que ho hem de fer) fem-ho per defensar a tothom, no només a qui és del nostre equip. Amb aquesta denúncia que van fer, em vaig sentir que hi anàvem juntes, i al final, descobreixo que en tot això, hi ha una segona intenció que només és en benefici propi, en el seu benefici propi.

Soc un traïdor, un “espavilat”, un venut i de dretes (ja sé que això no és un insult, però personalment m’ho prenc fatal)

Salutacions, independència i justícia social.

200 – Gràcies President.

L'Artur Mas, té un historial que em resulta paradoxal, ja que sembla que tot al seu voltant s'ha anat enfonsant, però en realitat, ha sigut un bon constructor i un guanyador absolut. Ha guanyat totes les eleccions a les que s'ha presentat. Totes. 5 cops. Però només en dues ocasions s'ha pogut fer amb la responsabilitat de ser el President de la Generalitat. N'ha guanyat 5 i només dos cops realment n'ha tret profit!!!! És curiós, no?

El primer cop que recordo a l'Artur Mas, va ser quan en Jordi Pujol el va anomenar conseller en cap de la Generalitat de Catalunya. Quedava clar que era l'hereu a la presidència de la Generalitat.

En 2003 es va presentar com a candidat per primer cop. Va guanyar, però finalment, va ser en Pasqual Maragall el que va ser investit President. Al 2006, és va repetir l'historia, i aquest cop qui va ser investit, va ser en José Montilla. Precisament va ser el 2006 la meva primera topada important amb l'Artur Mas. Durant el mandat d'en Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya va redactar un nou estatut amb un suport del 89% del Parlament (ERC feia temps que en reclamava un de nou, i curiosament, en aquelles eleccions on hi havia nou candidat per CyU i pel Pe-eSe-Zé, tothom duia al programa, un nou estatut) Doncs el nostre protagonista d'avui, saltant-se el pacte de negociar com a Parlament i no fer-ho com a partit, va pactar amb els espanyols un nou estatut diferent del que havia redactat el Parlament, i més restrictiu!!!! Des d'allò, vaig passar a anomenar-lo Artur “FIGO” Mas, i li vaig posar l'etiqueta de persona IMPERDONABLE.

El 2010, hi va haver una gran manifestació a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona reclamant la independència, després que el Tribunal Constitucional dels espanyols es va “cepillar” aquell estatut que l'Artur “FIGO” Mas i el president espanyol van pactar d'amagat del poble català. Aquí va arribar la segona gran topada amb l'Artur “FIGO” Mas. Després de veure les imatges de la manifestació, amb una quantitat de gent que mai s'havia vist, el cap de la oposició en aquell moment, l'Artur “FIGO” Mas, va dir que hi havia molta gent, però que hi havia més gent que no havia anat pas a aquella manifestació. Us sona?

Finalment, al 2010, va aconseguir ser el President de la Generalitat de Catalunya, pensant amb el pacte fiscal i no pas pensant amb cap tipus d'aspiració sobiranista. I així va estar fins que ĺ'11 de setembre de 2012, que hi va haver la gran manifestació demanant la independència. Va ser a rel d'aquesta manifestació, que l'Artur Mas va fer un cosa que cal reconèixer. Va fer cas del que la gent li va demanar, tot i que va donar una última oportunitat al Gobierno de Espanya per negociar el pacte fiscal. És va guanyar el meu perdó i va perdre el l'afegit de “FIGO”. Tot i això, parlava ambiguament d'estructures d'estat i no d'independència, i vist el passat que tenien els de CiU, encara aixecaven molts recels. Vist el nou estat de les coses, finalment es va decidir fer unes noves eleccions, on CiU ja perdia l'ambigüitat i ja es va manifestar descaradament independentista. Finalment, CiU havia sortit de l'armari.

L'Artur Mas no ha estat un lider que a dirigit un anhel i una aspiració legitima, però si ha estat un lider que ha sabut escoltar al seu poble i intentar aconseguir allò que el seu poble li demana i que sembla impossible d'aconseguir. Ell no ens ha dirigit, Nosaltres l'hem dirigit a ell. És per això que penso que no s'ha actuat amb justícia, quan se l'ha forçat a fer una passa al costat i se l'ha volgut arraconar, ara que sembla que estem donant les passes definitives fins a aquells anhels que tant li varem demanar. Em sento amb la necessitat de manifestar-li el meu agraïment per aquesta acció decidida per aconseguir la llibertat. Li agraeixo, des de la discrepància més absoluta, el seu compromís amb la voluntat popular. L'últim exemple del seu compromís amb el proces català fins a la llibertat, l'ha dut a renunciar a estar a primera línia en el moment decisiu. Ha demostrat un compromís poc habitual. Gràcies President.

No acabo d'entendre com han anat les coses. Entenc el “politiqeig” negociador, que pretén aconseguir que el programa que s'ha defensat en unes eleccions, tingui el màxim desenvolupament possible, i entenc que és jugui fort. El que no entenc és quan aquesta negociació, queda eclipsada i supeditada a un nom. Votem idees i programes, defensats per partits. No votem cares. Per tant cada partit és sobirà per escollir qui defensarà el programa que s'ha ofert al poble, i un altre partit, no té cap legitimació ètica o moral, per imposar a un altre partit, quin candidat ha de tenir. I sobretot, si es fa, s'ha de fer amb criteri i amb una finalitat seriosa. No te cap sentit dir que no es vol l'Artur Mas, per desprès acceptar al Carles Puigdemon. Si l'Artur Mas és culpable d'alguna cosa, en Carles Puigdemont, és còmplice de les mateixes “maldats”. Tan ènfassi en treure'n un, per desprès posar-ne l'altre d'igual, em sembla una criaturada que en diu molt poc de qui ha fet aquesta exigència. Que l'ha dut fins el limit de l'autodestrucció i tot.

Si més no, ara deixarà de tenir la pressió que ha tingut fins ara. Durant aquests anys, és cert que ha tingut banys de masses, però també és cert que ha estat atacat pels espanyols per totes bandes, i no ha estat acceptat pels d'aquí d'una manera contundent. D'una manera o altre, millor o pitjor, amb ajut o sense ajut, ens va permetre fer un simulacre de referèndum, que l'ha dut davant dels tribunals, i ens ha organitzat unes eleccions pseudo plebiscitàries. Tinc molt clar que crec que es mereix més reconeixement del que ha tingut, i ho dic des de la meva posició, on hagués preferit mil cops, que la cara visible de tot això, fos l'Oriol Junqueras, que aquest sí, des d'un bon començament, ha perseguit la llibertat dels catalans i catalanes. També m'agradaria tenir un record per la Vice Presidenta, Joana Ortega, que segur que ha fet molta feina sense que sigui visible.

No m'ho oblido de la seva política de retallades, que tot i estar imposada des d'Espanya, a ell i al seu partit, ja els hi va aquest tipus de mesures econòmiques. Però això és un altre tema. De moment em quedo amb el que ha fet pel país, i per les persones que el voten, les que no el votem (excepte aquest últim cop) però que som de la ceba, i fins i tot per aquells que no són de la ceba.

Salutacions

Independència i justícia social.

199 - Soc d'esquerres . . però vull tenir amo.

Em considero una persona amb una forta sensibilitat d'esquerres, fins el punt que crec que no conec a ningú que sigui més d'esquerres que jo.

Ser d'esquerres vol dir que es persegueix l'objectiu de la igualtat d'oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha d'intervenir per garantir aquesta igualtat.

La igualtat no ve donada pel fet que tots naixem nuus i que a partir d'aquí, ja queda garantida la igualtat d'oportunitats. La igualtat no és possible si no tenim en compte tot un seguit de condicionats socials que fa que no tothom tingui realment les mateixes oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha de procurar tots els mitjans per aconseguir aquesta igualtat.

A més, ser d'esquerres vol dir defensar la dignitat de les persones, i evitar que altres persones amb posicions socials i econòmiques més altes, s'aprofitin d'aquest avantatge.

La igualtat i la dignitat, han d'anar sí o sí, acompanyades de la llibertat individual que permeti entre les tres coses, aconseguir que tothom pugui esdevenir relativament feliç i desenvolupar la pròpia personalitat.

Si una persona es veu en condicions d'igualtat davant de tothom, amb la seva dignitat intacta i protegida, i amb la llibertat de poder decidir sobre el que vol i pot fer, és una persona sense amos. És una persona que podrà prendre les pròpies decisions sobre la seva vida, i no dependrà del que altres decideixin per ella. Serà una persona plena.

Això mateix, és aplicable als pobles. Els pobles han de tenir la consideració d'igualtat amb els altres pobles. La seva dignitat ha d'estar protegida, per tal que les persones que formen aquell poble, no tinguin un punt de desavantatge respecte a les persones d'altres pobles (una persona d'un poble sense la dignitat a lloc, és una persona que anirà amb el cap cot, o que haurà de renunciar a la seva pròpia dignitat i permetre – i fins i tot aplaudir – les vexacions més o menys importants que patirà – i que el seu propi sistema d'autodefensa emocional tractarà d'amagar amb mil i una excuses) i per últim, ha de ser un poble lliure, per poder progressar com a poble amb totes les eines que calen.

És per això que no puc entendre que hi hagin partits d'esquerres que renunciïn a aquestes tres condicions indispensables. No m'entra al cap que un partit d'esquerres no vulgui que el seu poble estigui en igualtat de condicions respecte als altres pobles, i decideixi “lliurament” que el seu poble a d'estar en una posició servil davant d'un altre poble. No m'entra al cap que un partit d'esquerres sotmeti al seu poble a la posició de “nosaltres som el poble petit i hem de pensar en el poble gran” No m'entra al cap que no vulguin que el seu poble miri als altres pobles als ulls i prefereixin rebaixar-se a que sigui un altre poble el que et deixi fer coses, el que administri els teus recursos, que et digui com has de fer les coses, que et digui el que necessites i el que no necessites i sobre tot, que li deixis  que et representi completament, davant de la resta dels altres pobles del món.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, un cop hagi cedit la defensa dels drets i la administració dels recursos del seu poble, no vegi que la dignitat d'aquest poble es vegi, tard o d'hora, afectada, ja que la posició d'inferioritat és segura, i per tant la cultura, l'esport, la econòmica, la vida social i qualsevol aspecte o característica del seu poble esdevindrà de segona categoria.

I evidentment, un cop s'ha renunciat a la posició d'igualtat, i ignorem la falta de dignitat, la llibertat d'aquest poble, queda en res. Un poble que ha renunciat a la igualtat i al dignitat, renúncia a la llibertat, i queda completament sotmès a la voluntat de l'altre poble.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, no només accepti aquestes coses, sinó que les promogui. No m'entra al cap que un partit d'esquerres digui “cedim el control de les nostres decisions al poble gran, i ells decidiran, i com són un gran poble, es portaran bé amb nosaltres”. No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble no estigui en peus davant de qualsevol altre poble del món i no entenc que un partit d'esquerres renunciï a la llibertat del seu poble, amb l'esperança que l'altre poble, el poble amo, ens guiarà i ens durà pel bon camí.

No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble tingui amo, per molt bon amo que sigui, ja que l'amo bo d'avui, potser demà deixa de ser un bon amo, i aleshores ja és tard. O potser, en realitat, no està representant al seu poble, i en realitat és un cavall de Troia de l'atre poble.

Per últim, un poble amb amo, mai podrà ser un poble amb les mateixes oportunitats que els altres pobles, i per tant es perd el principi d'igualtat. Un partit que permet, promou i treballa per tot això, és veritablement d'esquerres?
Pot ser d'esquerres, si vol ciutadans de primera (els del poble gran) i ciutadans de segona (els del propi poble)?

Normalment, són partits que volen destacar per la seva pulcritud ètica, política i moral, “donant” carnets d'esquerres, però que en definitiva, aquesta pulcritud i aquestes polítiques de les que presumeixen, porten al seu poble a les mans d'un amo.

Només s'és d'esquerres, si es treballa per fer que les persones i els pobles es relacionin amb les altres persones i amb els altres pobles, d'igual a igual, amb dignitat i amb llibertat.


Salutacions, independència i justícia social.