158 – 29-S: Historia d’un fracàs i d’intoxicació.

La vaga general que els sindicats havien convocat per ahir, va fracassar del tot, i els sindicats fan malament en no reconèixer aquest fet, actuant com el polítics quan perden les eleccions i surten dient que ells són els veritables guanyadors de les eleccions. El nostre país té un sindicalisme dèbil, molt dèbil, que ens hauria de preocupar a tots, fins i tot a la dreta més dretana, ja que un sindicalisme dèbil, vol dir una classe obrera empobrida i sense poder adquisitiu, sense capacitat de consum, i això ens condemna irremeiablement a un llarga i dura crisi, de la que no en sortirem fins que hi hagin aldarulls, i els polítics es posin les piles.

La debilitat dels sindicats a casa nostra, i a la societat occidental en general, ve donada per una amplia gamma de problemes, entrellaçats entre ells, però que cal identificar clarament, si volem tenir un sindicalisme potent, que ajudi a mantenir l’equilibri social, i per tant, el progrés, no tant sols econòmic, a la nostra societat. Sense aquest equilibri, la pau social està en perill, i tard o d’hora, passarà alguna cosa que ningú vol que passi.

Un dels problemes dels sindicats, són els propis sindicats, que no han fet la seva feina quan calia, seguin una estratègia tova, que els ha fet perdre credibilitat davant de la classe treballadora, i per tant, la seva debilitat s’ha anat augmentat, cosa que els altres actors socials han aprofitat adientment pels seus interessos a curt termini.

Un altre dels problemes, i per mi el més important, és la separació entra la classe obrera i els sindicats. Tenim molt poca cultura sindical, i la nostra cultura no es fonamenta en la cultura de grup, sinó en la cultura del individu i la cultura de “primer-jo-desprès-jo-i-el-que-sobri-per-mi”. Potser algun dia em dediqui a escriure sobre això, que és llarg d’analitzar i sobretot, s’han de dir algunes coses que algú les haurà de dir d’una vegada, i que no són massa agradables de dir.

Un tercer problema, és el de la classe política que patim, que d’una manera o altre, està hipotecada pels grans poders fàctics, i per tant estan a sou d’aquests ens enigmàtics i sense cara, que són els que mouen els fils que marquen les nostres vides, com si fóssim unes tristes titelles amb deliris de grandesa, que es pensem que pensem per nosaltres mateixos, i el som nosaltres mateixos els amos de les nostres accions i dels nostres pensaments. Només cal veure, ahir a qui protegia la policia. La paguem tots, però sembla que “el Corte Inglés” és més ciutadà que altres. O Hiberdrola, o etc...

Segurament, hi han altres motius que condicionen la debilitat del nostre sindicalisme, però la que ahir em va posar com una moto, va ser la intoxicació descarada, i en molts casos, no en tots, malintencionada dels mitjans de comunicació, a tots nivells, incloent-hi, internet. La veritat és que després que tothom te clar qui són els culpables de la crisi, i gràcies a quines estratègies polítiques, socials i econòmiques, el neo-liberalisme de pa sucat amb oli que corre “pels puestus”, és aterridor. Per mi és inexplicable.

La historia, que serveix per alguna cosa més que per explicar “batalletes”, ens ha mostrat que sempre, sempre, sempre, és la part més baixa de la societat, qui pateix les injustícies, i els abusos dels poderosos, que normalment han actuat amb total impunitat, sota l’empara del seu poder econòmic i la seva influència sobre el poder polític, el poder legislatiu i el poder executiu. Tots sabem que històricament, l’AMO s’aprofita’t del seu poder, ignorant tant com a pogut, i mes enllà del que ha pogut, abusant de les persones que te a sou, fins on li ha convingut (No tots evidentment, però no siguem perepunytes)

És cert, que els piquets informatius, són alguna cosa més que informatius. I estic d’acord en que s’han de denunciar aquestes pràctiques per evitar abusos, que sempre s’han d’evitar. Però és que darrerament, només sento opinions, reportatges i noticies sobre la maldat dels sindicalistes. Que si són uns delinqüents per què impedeixen el dret a treballar. Que si són uns paràsits que viuen de buscar problemes als pobres empresaris. I els alliberats, que son els culpables de tot o quasi be tot. En la majoria dels casos, els alliberats, estan provocat pels propis empresaris que si no es dediquessin a mirar d’explotar als seus treballadors, no caldria ni tant sols els “problemàtics” comitès de representació dels treballadors i treballadores. Amb una plantilla contenta, aquests òrgans de defensa, no existirien.

Ahir, i els dies anteriors, només sentia parlar dels pobres treballadors que els hi vulnerarien el seu dret a treballar, ja que els sindicats, delinqüents reconeguts i que ningú s’explica que no estiguin engarjolats, amb la seva maldat infinita i la total absència d’escrúpols, i amb una violència descomunal, provocarien el caos que ens mostraria com serà el judici final. Estic portant les coses una mica al terreny del absurd, però és que hi cada personatge “salvador de sostres” i cercadors amb espasa d’una Arcadia neo-liberal que fan veritables destrosses en alguns col·lectius. Per exemple. Aquestes intel·lectuals, van diuen que el sindicalisme és una cosa antiquada, i va, i ens ho creiem. Perdonin-me, però el neo-liberalisme és lo que està antiquat, que és d’abans de la revolució industrial, per favor!!!!!!

Un exemple d’això, és lo dels serveis mínims. Aquesta queixa per mi del tot egoista, que exigeixen uns serveis mínims que no molestin. Però què és això? Exigeixen que la persona que treballa en els transport públic, no pugui fer vaga, per garantir el dret a treballar d’un altre. Però què és això? I la persona que condueix l’autobús, què no te dret a fer vaga? Si algú vol treballar i els autobusos estan de vaga, doncs que es llevi abans i vagi caminant, o en bicicleta o amb cotxe privat, o amb el que sigui. O que es quedi a dormir a la feina si cal i així no patirà la vaga. Què és això d’impedir el dret de vaga de les persones que treballant en el transport públic? Els servies mínims, vol dir això. Serveis mínims. I per tant, el que s’ha de garantir és que ningú patirà problemes sanitaris. O que les maquines que no es poden aturar, no s’aturin. O que els serveis d’ordre públic estiguin pendent de tot, no només de “el Corte Ingles”. O que no hi hagin pèrdues material per la no acció dels serveis d’emergència. Això i alguna cosa més són serveis mínims. Tot la resta són comoditats burgeses de nen “pijo” de Papa, que es treu la crosta de pa de motlle.

I tot això, esbombat per factòtums de la comunicació, com en Basté, la Coppulo o en Clapés, que l’únic que fan és ficar el dit en una nafra, la seva nafra, com treballadors privilegiats, oblidant-se totalment d’altres víctimes, silencioses, que no gosen dir re, no sigui que els acomiadin. Només se’n recorden dels treballadors que volen exercir el seu dret legítim de treballar, i no poden. A la immensa majoria de treballadors de les petites i mitjanes empreses, d’aquelles empreses, on els pèrfids i malvats sindicats no poden arribar-hi, d’aquells treballadors que no s’atreveixen ni tant sols a parlar obertament del tema, no sigui que entrin en una llista negre, d’aquests treballadors, que si tinguessin plena llibertat d’acció, i no tinguessin por a represàlies, potser farien vaga, enlloc de “voler” exercir el seu dret a treballar, d’aquests, ningú en parla.

Un cop més, aquesta vaga, ens a demostrat, que la base de la piràmide social, la que pateix constantment, no només el dia de la vaga general, sinó dia rera dia, coaccions de tot tipus, no li importa a ningú. Els nostres mitjans de comunicació, els nostres intel·lectuals, han dedicat tots els seus esforços, tot el seu temps, en assenyalar amb el dit, desacreditar i injuriar a uns que és evident que no fan les coses bé, però l’oblit d’aquests mitjans de comunicació i aquests intel·lectuals megacrack, els fan còmplices d’una injustícia social creixent, i intolerable. Són còmplices de donar suport als seus i a ells mateixos (i que no em vinguin en que jo vins de família treballadora). Als que van cada dia en autobús a un petit taller i que els hi han dit que no els hi pagaran les hores extres, amb aquests, que els bombin. A les caixeres que treballen per quatre euros sota pressió de canvis d’horari o canvis constants de condicions de treball, amb aquestes, que les bombin. Als que a última hora, els hi diuen que no poden marxar de vacances, o que han de marxar de vacances avui mateix, amb aquests, que els bombin. Als que els obliguen a fer formació en hores de treball, sense pagar aquestes hores, que els bombin. A la noia que està treballant per una franquícia que voldria fer vaga, però que li diuen “ah vols fer vaga? Perfecte. Cap problema. Per cert, aquí tens el “finiquito” A ella, que la bombin.

Pels nostres mitjans de comunicació, i pels nostres intel·lectuals, només hi han unes víctimes. Les altres víctimes, com ha passat sempre, no existeixen.

Salutacions i justícia social.

157 – Resignació o lluita (III)

Cada col·lectiu té el que se sap guanyar i per tant, té el que es mereix.
El dia 29 de setembre, demà, tu decideixes el que et mereixes.

Si avui deixes que et donin una bofatada . . . . . quantes te’n donaran demà? A veure si l’encertes!!!

Salutacions i justícia social

156 - El gran negoci. . . . . de qui?

Ja sé que és lleig dir-ho, però ja ho vaig dir fa un any, que el tema Eto’o - Ibrahimovic, era una bajanada.
Això si, com soc un ignorant, i soc mediocre, molt mediocre, o no em van fer cas, o em van dir que no en tenia ni idea del tema.

M’ho he sentit dir tants cops això!!!!!!!

Salutacions i seny.

155 – Per fi, una molt bona notícia.

Avui estic molt content, quasi bé eufòric, i crec que tinc moltes raons per estar-ne. Per posar en antecedents a qui pugui llegir això en el futur, avui, el Parlament de Catalunya, ha prohibit les curses de braus al territori del Principat. I això és esplèndid. Ho podeu comprovar a l’Avui, La Vanguardia, El Periodico, El Pais, El Mundo, Diari de Girona, TV3, e-notícies, Vilaweb i Libertad digital.

I les raons per estar content, són com a mínim tres.

La primera és perquè avui, el món és una mica millor que ahir, ja que en un petit racó del món, on casualment hi pertanyo, es deixarà de torturar d’una determinada manera i a uns determinats animals. I tal com vaig manifestar ahir, ja no perdo el temps amb “tuntaries” i les curses de braus, es miri com es vulgui mirar, són una tortura. Es miri com es vulgui mirar, és un acte sàdic, i a sobre es fa públicament. I per encara anar més lluny, molts se senten orgullosos. Això és un fet, i no és opinable i per tant no perdré més temps amb aquest tema. Avui, els que creiem en la defensa dels drets dels animals, estem molt contents. Però no podem abaixar el braços. Encara queden a les nostres terres, certs esdeveniment que són igualment cruels i sàdics, i que per molt nostrats i arrelats que estiguin a la nostra cultura i a la nostra historia, cal abolir-los igualment. El proper pas, són els correbous. Hem de ser coherents.

La segona raó per estar molt content, és que avui, els nostres polítics ens han demostrat, i el que és millor, s’han demostrat a ells mateixos, que el món pot canviar. Que ells poden canviar el món. Ells, avui, han fet el món millor del que era, i ho han fet demostrant que ells tenen tot el poder que cal per aconseguir que el món sigui millor. S’han demostrant, i ens han demostrat, que qui mana són ells, per sobre de poders fàctics, econòmics, polítics i culturals, qui mana, són ells, i per tant qui mana, som nosaltres, i quan això passa, el món, millora. I m’han fet veure que aquell dia, que vaig “perdre” dos minuts posant la meva signatura, demanant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) var ser útils, i que un altre dia, pagarà la pena tornar-ho a fer.

He de demanar perdó, ja que ahir mateix vaig posar en dubte la capacitat dels nostres polítics per fer un acte de valentia (petit, però molt valent) i enfrontar-se a un enemic poderós i dels que fins ara, sempre havien demostrat tenir-li un excés de “respecte” per no dir-li por. Avui, els nostres polítics, ens han donat esperança, ja que els canvis són possibles. Només cal una cosa. Voler-los fer.

I la tercera raó, és que no podem oblidar que la “fiesta nacional” té un fort i potent caràcter identitari, i desfer-nos, d’aquest símbol, és desvincular-nos una mica de Espanya, que històricament tan mal ens ha fet en tots els sentits. És bo veure com la premsa internacional, s’ha fet ressò de la prohibició i això ens farà per una banda, fer una clara demostració a la comunitat internacional de la nostra voluntat d’existir com a nació plenament diferenciada d’un altre nació que ens tapa el sol i ens ofega a cada oportunitat que té. Per altre banda, ens farà guanyar simpaties i possibles complicitats dins d’una comunitat internacional, que poc a poc, comença a veure que això del fet diferencial català, no és un caprici de quatre cacics disfressats de polítics amb ganes de poder.

Salutacions.

154 – Tertulians a la “nevera”

Conscient de la meva qualitat d’ignorant mediocre i la meva limitació intel·lectual, sempre he procurat abans de prendre una posició ferma sobre les coses, escoltar a totes aquelles persones que d’una manera o altre, tenen crèdit i credibilitat, per opinar. Són persones que se suposa estan informades i que ha demostrat la seva vàlua, normalment amb l’èxit professional i sobretot avalat per una titulació universitària. En definitiva, em deixo influenciar per persones de reputada reputació (perdó pel joc de paraules, però no ho he pogut evitar)

Com soc un persona democràtica, penso que aquestes influències que cerco per poder-me definir en qualsevol dels temes que em preocupen, han de ser plurals, i intento escoltar el màxim número de punts de vista possibles. Però apart del meu limitat nivell intel·lectual, el meu temps també és limitat, i és per això que només puc accedir amb facilitat a aquest tipus d’opinadors professionals a traves de les diferents tertúlies radiofòniques, on sempre podrem trobar diferents i diversos punts de vista sobre totes les coses, com per exemple sobre la votació de demà, sobre la prohibició de les “corridas de toros” (crec que no hi haurà d’”allonssis” de prohibir-los).

M’he obligat a escoltar cada dia múltiple de 3, Rac1. Cada dia múltiple de 3+1, Catalunya Radio. I cada dia múltiple de 3+2, COMRadio. Abans també escoltava al FRIderiKI Jiménez Losantos, per allò de “s’ha d’escoltar el que diu l’enemic”, però finalment vaig pensar que ja sabia el que deia l’enemic, i a més, escoltant-lo, li seguia el joc, i per tant, vaig decidir posar-lo a la “nevera” definitivament (estic segur que si el Sr. FRIderiKI Jiménez Losantos llegís això, li agradaria, ja que es podria fer la víctima i destacaria lo de “nevera”)

Últimament, crec que m’estic radicalitzant una mica i començo a estar fart de certes coses, i com he dit abans, el meu temps és limitat, i ja em molesta sentir certes opinions, que tot i que venen de persones de reputada reputació (ho sento, és que flipo amb aquesta redundància) només fan que dir “tonteries”. I és que hi han cops que es defensen posicions que realment no es poden defensar, com per exemple alguna acció de l’estat Israelià, sobre el poble palestí. I aquestes argumentacions, i que pensant en positiu anomenaré ridícules per no dir mal intencionades o poc honestes, només es poden explicar per dos motius. El primer motiu potser perquè aquestes persones sabies fins l’infinit, estiguin contractades per defensar certes tesis, peti qui peti. L’administració Bush va reconèixer que així ho va fer, i la veritat és que és una tàctica de desinformació tan vella com la pròpia humanitat. El segon motiu són les ganes que poden tenir algunes d’aquestes persones per destacar, i molts cops comencen a xerrar i a xerrar, sense saber ben be on es fiquen, i després no saben surti-se’n dignament, i fan una fugida endavant, espatllant encara més les coses. O el que és pitjor, pensen que n’han de dir alguna de ben grossa, sense importar gaire la raó que puguin o no tenir, però l’importat és provocar una commoció entre l’opinió pública. Normalment, són persones que s’estimen massa a elles mateixes, i tenen un molt alt concepte de les seves capacitats, i tenen tanta seguretat en elles mateixes, que no pensen dos cops el que diuen, per pura supèrbia, fins el punt de crear un personatge d’ells mateixos, que molts cops no els deixa veure la realitat de les coses.

Com no tinc massa temps per perdre, sobretot per sentir “tuntaries”, he decidit no escoltar més a algunes d’aquestes persones, i per tant, tampoc les tertúlies on participin, passant a la tertúlia d’un altre emissora, i deixar aquests creadors d’opinió, a la “nevera” durant un any. Aquest any, els escollits pels mèrits fets durant tota l’ultima temporada, han estat la Montserrat Nebrera i en Manel Cuyàs. Persones de reputada reputació, que demostren clarament, que ni una gran titulació, ni l’èxit professional, en definitiva, allò que molts anomenen la excel·lència, no són sinònim de re, un cop els treus d’alguns llocs molt concrets.

Tot això, ja que parlo d’opinadors, és una opinió meva, i per tant susceptible com qualsevol altre opinió de ser qualificada per qualsevol de “tuntaria”, faltaria més.

Salutacions i no perdem el temps (potser us he fet perdre el temps? em sap greu, ho sento)