85 – Provincians (1/3)

En els últims dies, durant aquests dies, i en els dies que han de venir, els catalans estem demostrant tenir una alta dosi de provincianisme, que ens hauria de fer pensar, sobre com som i com estem. Provincianisme, és la paraula que el diccionari defineix com “Mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital”.

Concretament, m’estic referint a tot el tema del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. Per fer una mica de memòria, només recordar tot el enrenou que es va muntar amb el “tunning” del seu cotxe oficial.

Personalment no em vaig emportar les mans al cap, quan es va fer pública la notícia que al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, s’havia instal·lat un televisor, una taula i un recolza peus. La veritat és que em va sorprendre que aquestes coses no estiguessin instal·lades ja.

S’han escrit moltes coses sobre aquest tema, i s’han dedicat moltes hores de radio (suposo que de TV també, però com no veig TV, dons no ho sé) com per afegir-hi alguna cosa nova, però tal com van reaccionar els nostres mitjans de comunicació, i com ha acabat el tema, per mi es fa evident, que tenim el que ens mereixem.

Encara me’n faig creus, que els mitjans de comunicació donessin ales a aquesta ................ noticia?!!!!!!!, encara me’n faig creus, que algú pogués fer cas d’això. Encara me’n faig creus, que uns senyors de Madrid, no qualsevol senyor, sinó uns que ja coneixem i que sabem com se les gasten, tus, i aquí, sense pensar ni sense qüestionar-nos res, ho esbombem com si res. La primera reacció va ser la d’un pagès, que s’avergonyeix estúpidament de la seva condició de pagès, i actua instintivament davant d’un “cosmopolita”, per que aquest pensi que tot i ser pagès, és una mica culte. Vàrem reaccionar d’una forma, que només ho fan aquells que es senten, i potser ho són, inferiors davant d’un amo.

Recomano la lectura de l’escrit d’en Maketo power

Més tard, sembla que es va entrar una mica en raó, i les coses es van posar al seu lloc.

Així dons, queda clar que crec que es va fer bé instal·lant totes aquestes coses al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya.

Quan sí que em vaig posar les mans al cap, va ser quan el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, fa retirar aquestes coses del cotxe oficial, cedint a les pressions injustificades que fan aquells senyors de Madrid que tots coneixem, i també a les dels seus adversaris polítics, que un cop més, van demostrar una total carència de sentiment de país, col·laborant amb el quart poder de l’amo.

La pregunta que ara em faig és:
Qui mana al Parlament de Catalunya, el seu Molt Honorable President o els diaris de Madrid?

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

03a - Un moment lúdic.

M'he decidit a penjar un altre moment lúdic, en aquest cas dividit en diferents entregues, ja que dins del F.E.A. Festival (hi ha gent que té molt sentit de l’humor) aquest any hi haurà el proper dia 22 de novembre, un concert de Front 242

Apoptygma Berzerk i VNV Nation van ser els protagonistes dels anteriors moments lúdics, i per mi són grups de 1ª divisió, en canvi Front 242 és un grup de Champions, que porten aproximadament 20 anys acompanyant-me.

He pogut veure’ls tres cops en directe. Primer a una discoteca perduda a una zona rural de València, després al Zeleste (ara Razzamatazz) i per últim al velòdrom d’horta, i sempre ha estat una mostra d’energia i potència. Són autentica violència sonora.

Si Kraftwerk són els avis de la música electrònica, i Depeche Mode els seus fills més coneguts, Front 242, serien un dels seus fill més petits i més entremaliats.

El seu disc “Official Version” (1987) encara l’utilitzo per veure si uns auriculars o un equip de musica, sona com ha de sonar.

Us deixo potser les dues cançons més celebrades als seus concerts. “Headhunter” en forma de vídeo clip i “Welcome to paradise”, en directe (2005)

En el Tour d’aquest any, sembla que van en “format petit” i segurament la cosa no serà tant espectacular, però segur que a la sala Apolo de Barcelona, hi haurà intensitat.

Una recomanació final. Tanqueu tots els llums, i poseu el so, tant fort com pugueu suportar.

Que en gaudiu.

Salutacions.

84 – Les dents del llop i la pell de xai.

Aquest cap de setmana, Unió Democràtica de Catalunya ha celebrat el seu Congres, on s’han despullat i s’ha posat en evidencia a CiU. Des d’avui les coses estan clares i tothom pot veure que a CiU, canvia tot per que res no canviï.

En aquest Congrés, s’ha fet una clara i ferma defensa i apologia de la Sociovergencia, sense embuts i descaradament. Ho va dir el seu etern líder sense que se li caigués la cara de vergonya. Ell que tant ha criticat a ERC per pactar amb el PSC, ara es destapa amb aquestes declaracions desacomplexades, on deixa a ERC un paper secundari, i probablement, sempre que es porti bé i que faci cas a tot el que li diguin.

Últimament, sembla que l’Artur Mas, està guanyat adeptes i fans, que veuen en ell l’ultima esperança blanca per assolir un mínim d’alliberament nacional. No acabo d’entendre aquest suports sobtats (si és que són sobtats) confiant en una CiU com l’actual. Si haguessin dipositat les seves esperances en la CUP, encara ho podria entendre, però confiar en CiU? No ho entenc.

CiU històricament s’ha demostrat un partit, per què no dir-ho, col·laboracionista, i res fa pensar que la cosa hagi canviat. CiU no ha tingut mai cap debat ètic ni moral per pactar amb el PSOE o amb el PP, fins el punt que en el seu moment, va preferir el PP a ERC per pactar dins del Parlament de Catalunya, dins del parlament del país que ells tant diuen defensar.

Encara recordo tot el procés de negociacions per tal d’arribar a un consens pel Estatut del 30 de setembre, on CiU, semblava que era el partit que posava els límits més alts per defensar els interessos nacionals de Catalunya. Finalment es va arribar a un acord, però mentres CiU es va mostrar com un negociador dur i convençut dins l’àmbit català, quan era el moment de ser durs de veritat, van ser els primers en agenollar-se, i acotar el cap davant l’amo espanyol. Tot a canvi d’un estatut que no va engrescar gens a la ciutadania catalana. Tot a canvi d’una foto. Tot per poder dir “hem estat nosaltres els que hem aconseguit pactar amb l’amo, i a més ho hem fet tot solets. No ens cal ningú”

Però actualment, les coses segueixen igual, i Duran i Lleida i la seva Unió, ho han demostrat.

Duran i Lleida, ell solet va fer quadrar a tota la cúpula de CDC, i va imposar les seves normes per anar de numero u a les llistes de CiU pel “Congreso de los Diputados” Quan semblava que a CDC, es començava un debat sobre la possibilitat que CDC fos un partit català d’àmbit català i no d’àmbit espanyol, en Duran, ell solet, els hi va fer callar la boca.

I ara, en Duran, ell solet, és capaç de demanar la sociovergencia (pactar amb el PSC) davant de l’Artur Mas, que és allò que tant critiquen.

Aquestes declaracions, d’en Duran, refermen una pregunta que sempre em faig. El segon tripartit és una idea exclusiva d’ERC? O ERC tampoc tenia moltes possibilitats de pacte amb CiU, encara que ho haguessin volgut?

En Duran ho va deixar clar. El pacte CiU – ERC, era impossible. Per part d’ERC, és molt possible que no estiguessin molt motivats. Però per part de CiU, era un pacte del tot inviable. Així dons, a que venen ara les critiques convergents? Encara que ERC hagués volgut pactar amb CiU, aquest pacte hagués estat impossible, per culpa de CiU. Per mi la cosa està clara, CiU no va donar massa marge de maniobra a ERC, i la va llençar directament al segon tripartit (un altre cosa, és que crec que l’actual direcció d’Esquerra, estava encantada amb aquesta situació) El anhelat pacte CiU – ERC per molts, era impossible, perquè CiU no el volia.

Així dons, deixem-nos de falses esperances, que CiU té la coses molt clares, i pactar amb ERC, no entra dins dels seus plans, ni ara, ni abans, ni mai.

Aquest cap de setmana, s’ha demostrat que avui, ara, actualment, CiU segueix sent sobretot, un partit espanyolista, i mentres les coses no canviïn molt, ningú em podrà convèncer d’un altre cosa.

Mentres CiU no deixi de banda la “U”, i CDC es declari descaradament, desacomplexadament, i totalment independentista, no poden ser una prioritat de pacte per ERC, i després del congrés de la “U” de CiU, encara menys.

Aquest cap de setmana, li hem vist les dents al llop, li hem vist les dents a CiU, encara que dugui una pell de xai.

CiU és incapaç de trencar un pacte, i és incapaç de no arribar a un pacte, encara que surti perden ................................. Catalunya.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

83 – Justícia.

Tinc en ment, tot un seguit d'escrits per fer, tots ells “molt importants”, que la meva vanitat, em fan pensar que ajudaran a canviar el món (sí, ja ho sé, soc un babau)

Avui he descobert (un altre cop, i segur que no serà l'últim) que és el que és important de veritat.

Tot gràcies a Té la mà Maria - Reus

Segur que coneixeu aquest bloc, d'activitat frenètica, dedicat a mostrar-nos tendències culturals, activisme social ............................ bé de tot, i sempre amb una molt bona qualitat. És un bloc que si no el coneixeu, us el recomano.

L'altre dia, visitant aquest blog i llegint un dels seus escrits, em vaig quedar glaçat. Vaig sentir tanta tristor, seguida d'un sentiment de ràbia, que m'he decidit a penjar aquest escrit.

És un escrit amb unes paraules, unes fotos i un vídeo, que no us el puc recomanar, però que us prego que visiteu. És important veure'l.

Aquí us deixo l'enllaç d'aquest escrit.

Acostumo a acomiadar-me amb “Salutacions i independència”.

Avui no ho puc fer, i m'acomiado amb

Justícia, JA.

82 – L’eix nacional (sentir o escoltar) 02

Repeteixo: Quan algú diu una cosa, per molt ben dita que es digui, sempre hi ha la temptació, per part del interlocutor, d’interpretar-la com més li convingui. Així dons, quan des de Reagrupament independentista diem allò de “prioritzar l’eix nacional”, tothom entén el que vol.

Hi ha qui li interessa dir que prioritzar l’eix nacional és dretà o essencialista, però són molts els que volen sentir que no ens preocupa l’eix social. I s’equivoquen, ja que el que es vol prioritzant l’eix nacional, és enfortir l’eix social. Prioritzar l’eix nacional, en cap cas vol dir dedicar-se a essencialismes tronats i fora de lloc en el món actual o a dedicar esforços estèrils per promoure un l’orgull patri i abocar tots els nostres recursos a la glòria d’una Gran Catalunya. Prioritzar l’eix nacional, és enfortir l’eix social, perquè ja n’hi prou de peatges, de la falta d’escoles bressol. Ja n’hi ha prou de escoles “barracons” (encara que ara els hi vulguin dir mòduls aulearis), o de les llistes d’espera per rebre atenció mèdica O la falta d’ajuts per empresaris emprenedors que poden crear llocs de treball, o la falta de recursos per la investigació i el desenvolupament. O recursos per poder desenvolupar una llei de la dependència plena.

Durant l’últim Congrés Regional per les comarques gironines d’Esquerra, la Sra. Carme Capdevila, es va apropar a la candidatura de Reagrupament Independentista, per felicitar-nos pels “excel·lents” resultats que havíem tret. La Consellera d’Acció social i Ciutadania, es va sorprendre que no estiguéssim massa contents amb els resultats obtinguts, i vàrem començar una petita discussió (bastant afable) de com havien anat les coses, i irremeiablement, la Consellera, va dir allò que tants cops hem sentit de “es que com voleu prioritzar l’eix nacional, passa el que passa. I la realitat és que cal fer molta feina sobre la ciutadania catalana, que hi ha molta gent necessitada, i no podem abandonar-los” Tot seguit ens va fer un informe sobre la seva tasca a la Conselleria i sobre la importància de la llei de la dependència.

Des d’aquí, vull dir que crec que la Consellera està fent molt bona feina en matèria de benestar social, i li reconec. Però malauradament, el temps ens ha donat la raó. La seva molt bona feina al front de Acció social, té dos inconvenients que fan que els seus esforços es vegin minvats. Un inconvenient, és que la seva bona tasca, la capitalitzarà el PSC, ja que als ulls de la ciutadania, aquesta bona feina l’haurà fet el President Montilla i no pas ella, el que portarà irremeiablement a un augment de l’influencia socialista en futurs governs, fins el punt que perilla la possibilitat d’Esquerra de tenir la “clau”.
El segon inconvenient, i el més important, és que de moment, la llei de la dependència, per la que tant a lluitat la Sra. Capdevila, s’ha vist frenada pel “Misniterio” no donant el finançament necessari per poder desenvolupar aquesta llei tant important.

Prioritzant l’eix nacional, el que es pretén i es busca, és que, per exemple, la Sra. Capdevila, no hagi de fer declaracions com aquesta “La ministra no ha volgut assumir el compromís de major finançament per desplegar la llei de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència i sense aquest compromís, Catalunya difícilment podrà garantir l’entrada d’un nou nivell de dependència”.

Si volem prioritzar l’eix nacional, és per aconseguir que la bona tasca que es fa des dels Països Catalans, no generi decepcions, i frustracions a la nostra ciutadania, i evitar que els esforços, per exemple de la Sra., Capdevila en matèria social, no acabin com haurien d’acabar.

Sincerament, jo no em considero nacionalista, ni patriota, ni cap cosa d’aquestes, però crec que si aquest país vol tirar endavant, cal prioritzar l’eix nacional. Amb un eix nacional, fort i potent, la Sr. Capdevila, tindria més possibilitats d’assolir els objectius pels que tant ha lluitat. I si fóssim independents, ja seria la.................

Per un eix social ferm i potent, prioritzem l’eix nacional.


Per cert, la conversa amb la Sra. Capdevila, va començar afable, va ser afable, i va acabar afable.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.