120 – ERC = 4 ....... i baixant. Què güai!

Aquest any el Barça ha aconseguit allò que semblava impossible, el triplet. O sia, guanyar-ho tot. Però aquesta no és la gesta més gran que s’ha generat des del nostre país. Hi ha qui ho ha fet quatre cops seguits. Bé, enlloc de guanyar, ha perdut, però és que és més difícil perdre quatre cops seguits que no pas guanyar-ne tres. Tenint en compte, que aquest cop, a més a més, s’han perdut vots, tenint un candidat magnífic. Això és veritablement difícil. Té molt de mèrit.

Un cop més, i ja en van quatre, Esquerra segueix perdent vots, elecció rera elecció, i el millor de tot, és que no s’immuta, tot el contrari, en aquesta última gran derrota, Esquerra s’ha de sentir satisfeta, ja que els resultats de les eleccions europees, són un gran punt de partida. Tornar a perdre, vol dir que consolidem la nostra posició.

Sí, sí. Així de clar. Perdre, vol dir consolidar-se. Ens consolidem en la pèrdua constant de vots, que vol dir perdre influencia per dur a terme el projecte polític que es defensa. Per tant, companys i companyes, no cal fer res. No cal moure fitxa. Tot va bé. De fet, arribarà el dia, que haurem perdut tants vots, que ja serà impossible perdre’n més i en guanyarem. I aleshores, la flamant direcció d’Esquerra, ens dirà “ho veieu com teníem raó. A la llarga, acabarem guanyant.”

El més divertit, per no dir un altre cosa, és lo de “ens consolidem”. Ens consolidem, en la caiguda lliure, en la pèrdua d’influència política, en la pèrdua de força per aconseguir pactes que beneficiïn als ciutadans, i que tirin endavant el projecte nacional. Tot va bé.

El nostre camí el clar i decidit a la marginalitat, que deu ser el nostre objectiu. De fet, en alguns casos, ja ho hem aconseguit. En una mesa de Blanes, vàrem treure 1 vot, el mateix resultat que la falange. Però sobretot, no ens amoïnem, i alegrem-nos dels “magnífics” resultats obtinguts, que sense cap mena de dubte, ens consoliden i són un gran punt de partida.

Ara el repte ha de ser més gran. A les properes eleccions, hem d’aconseguir un candidat encara més potent. Un candidat millor. Proposo en Pep Guardiola, o en Lluís Llach, i si aconseguim encara perdre més vots, la nostra joia, consolidació i punts de partida, encara seran més magnífics i sobretot, insuperables per cap altre formació política.

Companys i companyes, tot va bé.

Salutacions i independència.

Enfonsem-nos d’una vegada.

119 - Encara no ho teniu clar?

El Dèficit fiscal


Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

118 – L’Oriol Junqueras.

Qui em coneix, sap que des de fa temps, soc molt crític amb l’actuació d’Esquerra, sobretot des del el pacte del segon tripartit. No pel fet de pactar amb el PSC, ja que no tinc problemes en que ERC hagi pactat amb el PSC, sinó en el com es va pactar i la forma en que es va pactar. Aquest pacte ha portat a Esquerra a entrar constantment en contradicció, i això no ajuda massa, no només a la consolidació d’Esquerra al Govern, sinó sobretot a la progressió del suport electoral.

Però si hi ha una decisió d’Esquerra que m’hagi agradat i m’hagi satisfet, és la de posar de candidat a l’Oriol Junqueras. Una persona molt ben preparada, amb empenta i entusiasme. Una persona amb moltes ganes de fer coses, i que sembla incansable.

Aquest historiador que es va fer famós gràcies al programa de televisió de TV3, El Favorit, és professor d’Universitat, historiador i economista. Sempre s’ha mostrat descaradament independentista i d’esquerres. I això m’agrada. Com historiador, sabem que en sap tant dels fet “importants” de la historia, com de la historia de la gent “poc important”. Durant aquell programa de televisió vàrem veure que sabia diferenciar perfectament la veritat de la llegenda, i sabia com enfocar i donar la importància precisa sobre cada fet històric, sigui real o sigui llegendari. És un apassionat de la nostra historia, però és molt lluny de ser un fanàtic i un nacionalista d’aquells que pensa que la historia demostra que el seu poble és el millor del món. A més, va demostrar tenir un molt bon sentit de l’humor, probablement perquè la seva tasca de professor d’història i la seva passió pels fets “sense importància” de la historia, el fan tocar de peus a terra. I això és important. Tal com passa a les empreses, al sector públic també es dona el cas, que el que a les empreses és el departament d’administració, que es crea per servir als departaments productius de l’empresa, acaba esdevenint tot el contrari, i pensa que el més important de l’empresa és el propi departament d’administració. Al sector públic passa una mica el mateix, i de tant em tant, s’obliden que estan per servir al poble, i s’obliden que és l’administració la que s’ha d’adaptar al poble i no al contrari. L’Oriol, aquest problema no el té. No ha tingut temps per caure en aquests vicis.

Com economista no sé ben bé quin currículum té. El que sí sé, és que l’he sentit enfrontar-se (dialectalment) amb en Xavier Sala Martin, i a mi, em van agradar molt més les seves exposicions, descaradament d’esquerres, que no pas les tesis liberals del Sr. Sala Martin. Deia coses com les que jo he defensat i sobretot està cansat de sentir que la classe treballadora, ha de fer més sacrificis. Ara és a uns altres als qui toca fer sacrificis. I L’ombra de les 65 hores planeja sobre nostre. No podem confiar en un PSOE, que acostuma a dir “A” i després resulta “Z”.

En definitiva, l’Oriol Junqueres, per mi, és un candidat excel·lent, que contràriament al que vaig fer a les últimes eleccions, que vaig votar per disciplina i fe, aquest cop ho faré amb convicció. Potser en decep, no ho sé, però en tot cas, és l’únic que em pot decebre, ja que de la resta de candidats, no n’espero re bo.

I per què he d’anar a votar? Doncs fàcil. Si és important que hi hagi presència independentista i d’esquerres als ajuntaments, al Parlament, al Congreso de los diputados i al Senado, és molt més important aquesta presencia a Europa. Ara, tenim que demanar permís a l’amo per tot, fins hi tot per jugar un partit de futbol. Doncs no vull ni pensar com ho tindrem, el dia que l’amo tingui l’excusa de dir que des d’Europa, no li deixen fer el que demanem. I Europa decideix sobre nosaltres, mes del que sembla. Gràcies a ells, potser algun dia no tindrem petards per la revetlla se Sant Joan, per exemple. O gràcies a ells, hem hagut de comprar-nos tots unes armilles de color kiwi. És vital, tenir presència directe a Europa. És una possibilitat magnifica per internacionalitzar el nostre conflicte amb l’amo, per mi, premissa imprescindible per assolir la independència. És un lloc perfecte per que Europa sàpiga que existim. Però també hi han altres raons per no quedar-nos al sofà.

El PSOE, va fer fortuna durant les últimes eleccions, amb l’amenaça que si no anàvem a votar, ells (el PP) tornarien. Doncs, això també val per ells. Si no hi anem, ells, (el PSOE i el PP) creixen, i això segur, segur, segur, que no ens convé.

Participació

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

117 - Tu decideixes.

116 – Rcat: nen o nena?

La setmana passada, vaig ser convidat a una reunió dels reagrupats (d’ERC i de fora d’ERC) del Maresme, on ens van explicar com estan les coses. Les coses estan en un estat tant embrionari que encara no se sap si serà nen o nena, o si en ve un de sol o hi ha bessonada. A la reunió vaig conèixer a persones que no coneixia, i em vaig retrobar amb d’altres que ja havia conegut en anteriors reunions.

La reunió en si, era per orientar-nos una mica sobre quin era el nou projecte de Rcat, i el que a mi em va quedar clar, és que ara per ara, la cosa esta molt indefinida. Cal entendre, que per molt que altres vulguin creure que tot estava ja cuinat, la veritat és que va quedar palès, que res de tot el que ha passat, estava planejat amb anterioritat. En poques paraules, que lo d’un nou partit, no és una cosa planificada amb anterioritat.

També vaig poder comprovar, que les meves pors sobre el futur de Rcat, no són infundades, ja que la reunió va consistir, un cop ens van dir com estaven les coses (en estat embrionari i re estava definit) en que entre tots, fèiem preguntes i comentaris sobre el que pensàvem respecte al nou projecte de Rcat. Va ser com una cascada d’idees, esperances i pors, on al final no va quedar re clar, només que pagava la pena intentar-ho. La veritat és hi ha molta gent molt engrescada amb el nou projecte, que segur que aportaran il·lusió i ganes, però l’eufòria, és mala consellera.

I estic d’acord. Paga la pena intentar-ho, però haurem d’anar en peus de plom, ja que l’independentisme, com quasi tot a la vida, és ple de diversitat, i cadascú té la seva idea de com s’han de fer les coses.

Per mi hi han dues coses, sobre les que hem de vigilar i que poden ser motiu de dificultats serioses. La primera és que mentre uns, entre ells jo, creiem que Rcat, com a nou partit seria una errada fatal, altres pensen que el que s’ha de fer és un nou partit polític. La segona és el debat social. Mentre altres sembla que vulguin ignorar-lo, altres, com jo, creiem que és un tema pel qual no podem passar de puntetes, i que hem de tractar en profunditat. Cal recordar, que un dels pilars més importants de Rcat, era prioritzar l’eix nacional, i en cap cas ignorar el debat social.

Rcat com embrió, té uns bons fonaments. Té uns pares en els quals hi confio i hi crec (sense messianismes, eh!), però com qualsevol criatura que ve al món, tenir uns bons pares no és garantia de re, i les males influencies poden torçar del tot al embrió que amb tant d’esforç s’ha fet créixer. És clar, que les influencies, també poden ser positives, Tot es veurà.

En definitiva, ara que ja sabem que no hi ha re definit, ens hem citat per un altre reunió d’aquí a quinze dies, per tenir un temps de reflexió, i intentar, que en cada reunió, la definició del projecte es vagi construint entre tots.

Seguiré informant de tot allò que m’arribi. Des del meu punt de vista, estem davant d’una oportunitat per aconseguir que l’independentisme treballi de forma coordinada, però aquesta oportunitat, té per davant un camí difícil i ple de perills.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.