03c – Un moment lúdic.

El dissabte que ve, és la data del concert de Front 242 a la Sala Apolo de Barcelona, i és per això, que aquest mes, he fet una sèrie de “moments lúdics” dedicats a aquest grup, que per mi, és dels millors que es fan i es desfan.

Si no hi ha cap cosa inesperada, aquest serà l’últim escrit dedicat a Front 242 en motiu del seu concert a casa nostra.

Avui penjo la mateixa cançó en dues versions. La primera en forma de vídeo-clip sobre una versió que van fer per les pistes ball, amb la col·laboració de “Underworld”.
La segona és en directe al 2001.

La cançó porta per títol “Happiness” (1996) i pel que sé, és la cançó amb la que comencen els seus concerts des de fa molts anys.

Que en gaudiu, i “happiness” per tothom.

Ah! I no oblideu tancar els llums, i els altaveus a tota canya.

89 – Qui vol, pot.

Avui, Sí, Ministre ha penjat un escrit sobre una iniciativa, que deixa en evidència als mitjans de comunicació que no volen donar corda al català.
Si voleu llegir La Vanguardia, l’SPORT o el Mundo Deportivo en català, ara ja ho podeu fer.

Em faig meves, les paraules d’aquest col·lectiu:
“Fer una nova edició del diari en paper és, certament, costós, tot i que de ben segur que l’esforç es veuria recompensat tal i com ho han demostrat altres mitjans catalans com “El Periódico” que ja fa temps que ha batut al seu competidor en nombre de lectors.
Fer una edició “digital” en la llengua del país, però, és només una qüestió de voluntat i és evident que a “La Vanguardia” aquesta voluntat li ha mancat sempre.”

Vull felicitar i agrair a les persones que han tingut aquesta iniciativa.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

88 – Provincians (3/3)

Ara fa una setmana, que l’home de l’any, ha estat escollit nou president dels Estats Units de Nord-Amèrica. Ho dic per si hi ha algú que no se’n ha assabentat, tot i que em sembla difícil que això passi, ja que les hores de radio i televisió, les pagines a la premsa i els escrits a Internet, fan quasi bé impossible, no assabentar-se sobre res que tingui a veure amb les eleccions als Estats Units.

No seré jo que posi en dubte, que el que passa als Estats Units, tard o d’hora, d’una manera o altre, ens afecta, però crec que hem fem un gra massa. Dec ser un “bitxo” estrany, però em sorprèn aquest seguiment de la política nord-americana que es fa cada quatre anys, i cada cop amb més intensitat.

Realment ens afectarà tant, qui ha de ser el president d’aquest gegant econòmic, cultural i militar? Home! Una mica, sí, però crec que ens afecta més la política francesa o alemanya, que no pas la nord-americana, i la quantitat d’informació que generen aquests països, és insignificant en comparació a la que generen els EE.UU.

Em sembla patètic, que amb motiu de les eleccions dels EE.UU, els mitjans de comunicació facin un seguiment tan brutal, que fins i tot, s’han de desplaçar fins aquelles contrades per ................ Informar millor? Per altre banda, no hi ha blocaire polític, que s’hagi pogut resistir a dir-hi la seva. Les tertúlies de radio (i suposo que les de televisió) han dedicat quasi bé el 100% del seu temps a opinar sobre aquesta qüestió. Els diaris, en van plens. Sincerament, crec que hem fem un gra massa.

A mi, personalment, com ja he dit abans, em preocupa més si a Alemanya, França, la Gran Bretanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suïssa, Àustria, etc, guanyen les dretes o les semi-esquerres de paraula. No ens enganyem, als EE.UU. la cosa està entre la dreta i la encara-més-a-la-dreta, tot que aquest cop, he de reconèixer, que he sentit coses que no havia sentit mai a la política nord-americana. La crisi financera a destapat moltes coses, i aquest canvi, es tenia que fer. No només en Obama. En McCain també ha dit coses sorprenents. Però aquestes sorpreses en la política nord-americana, no han influït gens en el desplegament mediàtic, ja que aquest s’hagués produït igualment, sense aquestes sorpreses.

Penso, i probablement m’equivoco, que tot aquest interès per les eleccions als EE.UU. són una roda que va començar a girar quan algun mitja de comunicació va pensar que seria el més modern del barri, si feia un seguiment especial sobre aquestes eleccions, i això va despertar l’interès del públic, que va fer que altres mitjans de comunicació, es sumessin a la modernor, fent que el interès del públic augmentés, fent que més mitjans de comunicació en fessin seguiment, que fa augmentar l’audiència, que..... i així, fins que ens sembla impensable no fer un seguiment i tenir interès per aquestes eleccions, quasi com si poguéssim votar (fins i tot algun cop he sentit, que nosaltres també hauríem de votar, donada la importància d’aquestes eleccions) Bé, em sembla el típic cas, de “si no hi han notícies, fabriquem-les”.

Finalment, ha guanyat Obama, i me’n alegro, ja que el preferia a ell que no pas al McCain. Tot i que jo a qui preferia era la Hillary Clinton. Bé, crec que ja he dedicat massa temps a les eleccions de la metròpoli. No penso perdre-hi més temps. Felicitats Mr. Obama i sort.

Salutacions i Independència.

Reagrupem-nos.

87 – Provincians (2/3).

La decadència d’un poble es pot mesurar de moltes maneres, però sempre és difícil de detectar en el moment, i normalment, quan aquesta decadència es fa visible, ja és massa tard.

Una de les coses que li poden passar a un poble en decadència, és que comença a adquirir costums alienes, deixant enrera o en segon terme les pròpies. Sobretot allò que són costums de celebració o esbarjo.

A mida que va passant l’any, els humans han escollit unes dates per fer coses especials, que trenquin amb la rutina quotidiana, i ens facin passar el temps millor.

Per Tots Sants, a Catalunya, tenim la costum de tenir un record per les persones que ja no són entre nosaltres, i a més, fem un àpat especial durant aquest temps, fent una comunió amb el nostre entorn, i mengem castanyes i moniatos, amb una mica de moscatell.

A altres llocs, també fan coses especials pel primer de novembre. Per exemple a alguns països fan la festa de Halloween, que consisteix en fer d’aquest dia de record, un dia de festa i esbarjo. Els nens van per les cases, disfressats demanant caramels o coses per l’estil i els grans, fan festes dedicades al ambient, sobretot cinematogràfic, del terror i la por.

Aquest sentit més lúdic, i perquè no dir-ho, més divertit del dia 1 de novembre, fa que cada cop més, deixem en segon pla les nostres arrels, i adoptem les formes que utilitzen altres pobles.

Però si aquest fos l’únic motiu, per deixar de banda les nostres costums, podria tenir el seu sentit, i fins i tot podria ser bo, ja que les costums culturals d’un poble, s’han d’adaptar a les relacions necessàries que han de tenir els diferents pobles que habiten el món. Però malauradament, no crec que aquest sigui l’únic motiu, per adoptar les costums d’un altre poble, concretament del nord-americà, i que en realitat, el que es pretén, és emmirallar-nos en un poble que alguns consideren més modern, més avançat, o simplement millor. Per això constantment adoptem formes dins del nostre vocabulari utilitzant paraules d’aquest poble, enlloc d’utilitzar els nostres equivalents (per exemple, a la meva feina ja ningú parla de “suport”, “bastidor” o “pressupost”, i tothom utilitza “bracket”, “frame” o “budget”) Sembla que amb això no n’hi ha prou, i també cal adoptar les seves celebracions, com el dia de Sant Valentí, el Para Noel, i darrerament, la festa de Halloween.

Jo no m’oposo a que la gent s’ho passi bé, i faci festes de disfresses “terrorífiques”, però és important mantenir les nostres festes i costums, i fer d’elles, una cosa que ens identifiqui positivament.

Deixem-nos influenciar, però només això, influenciar, perquè, adoptant les formes, les maneres i les costums de la “metròpoli” (ja sigui cultural, política, o econòmica), l’únic que podrem aconseguir, és que des de la “metròpoli”, ens vegin com una província. Només ens veuran com iguals, si no perdem els nostres signes d’identitat, amb influencies, però nostres.

Així dons, no preguntem als nostres amics, “Què faràs per Halloween?” Preguntem-los “Què faràs per Tots Sants o per la Castanyada?” Si mantenim aquest esperit, els nostres amics ens podran dir “aniré a una festa de disfresses terrorífiques”, i ningú dubtarà entre el que celebrem i el que és una influència.

Si això ho tenim clar, segur que mai ningú podrà pensar de nosaltres que som uns provincians. I si algú ho pensa, és que serà una persona provinciana. Si no ho tenim clar, aleshores, serem provincians, i mai deixarem de ser-ho

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

86 – Renovació del les JERC de Blanes.

Avui s’ha presentat el nou equip de les JERC de Blanes, que renova el seu equip després dels últims tres anys.

La renovació, quan és per iniciativa pròpia, com és el cas de les JERC de Blanes, sempre és bona, i segur que donarà més força a aquest col·lectiu de joves, que tenen la voluntat de fer feina per aconseguir la alliberació dels Països Catalans i la millora de la qualitat de vida dels seus habitants. Joves, que sense oblidar la seva condició de joves, decideixen dedicar part del seu temps a la construcció nacional i a la lluita per portar endavant polítiques d’esquerra que afavoreixin la justícia social.

Sempre he pensat que les JERC, són una bona eina per tal de tenir al futur, una classe política més efectiva. Les JERC, és una escola en pràctiques, que fa que aquest jovent es familiaritzi ben aviat, amb tot un sistema polític força complicat, amb molta burocràcia i molts entrebancs. Amb les JERC, s’aprèn quines són les accions a fer, i quines són les portes que has de picar, per facilitar les polítiques que es volen dur a terme.

Però si el balanç de les JERC, és clarament positiu, també tenen el seu perill, i aquest no és altre que confondre la escola per fer política, amb una escola de polítics, allunyant-los de la realitat quotidiana i portant-los a un món diferent del món sobre qual volen treballar.

Només em resta desitjar sort a aquest nou equip, que espero conèixer poc a poc, i que de ben segur, intentaran fer tot allò que puguin per millorar-nos la vida a tots (feina realment difícil)

Ànims i sort.

Salutacions i independència.