32 – Decideixo Decidir.

Us poso un e-mail que he rebut, per si algú li pot interessar. Jo no podré, ja que hauré de fer d’interventor.

Sobirania i Progrés conjuntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir et conviden a participar en la recollida de signatures del proper diumenge dia 9 de març de 2008 a favor de la convocatòria de Referèndums des de Catalunya.

L’acció de recollida de signatures prevista per al proper 9 de març, dia d’eleccions generals a l’estat espanyol i d’eleccions municipals i cantonals a l’estat francès, s’emmarca en la campanya Decideixo decidir! que promouen ambdues plataformes a fi d’instar els diversos òrgans legislatius dels Països Catalans perquè reclamin als estat respectius la competència de fer referèndums, és a dir consultes populars vinculants.

L’acció del 9M es basa en un kit fàcil de transportar, el KIT9M, que es posa a disposició de qualsevol persona o entitat que vulgui col·laborar.

El KIT9M conté:

* 200 butlletes de recollida de signatures

* 1 senyera per guarnir la taula

* 1 paquet de bolígrafs

* 1 paquet d’adhesius per reforçar la campanya i decorar el KIT9M

* 1 manual d’instruccions amb telèfons de contacte on poder consultar dubtes i rebre assessorament jurídic en cas que sigui necessari.

* 1 argumentari de campanya per donar raó dels objectius a qui ho demani.

I, finalment, 100 mocadors vermells estampats amb el logo de la campanya Dd!, que es venen a 2 euros cada un, i que serveix per finançar el KIT9M i altres despeses de la campanya.

Per a col·laborar només cal que ens enviïs un correu a mailto:coordinacio@sobiraniaiprogres.cat?subject=Participaci%F3%209-m indicant el teu nom complet, un telèfon mòbil, el municipi i el barri o districte en els que resideixes; si ja tens una proposta d'espai on col·locar taula, també pots donar-nos l'adreça.

És important que en el mateix missatge ens indiquis: "autoritzo a Sobirania i Progrés a posar-me en contacte amb altres col·laboradors/es del meu municipi", per tal que puguem fer els grups de voluntaris.

Si pertanys a alguna entitat, associació o grup que voleu organitzar més d'una taula, fes-ho saber, si et plau. Posteriorment, a mitjans de febrer, rebràs una resposta nostra indicant-te el nom i el contacte de la persona responsable de la coordinació al teu municipi, perquè t'hi adrecis i t'informi de les passes a seguir.

Gràcies per la teva col·laboració!

La veritat es que no se ben bé com es finança això. Per tant, abans de fer res, aclariu aquest punt molt bé.

Salutacions i Independència.

Reagrupem-nos.

31 – En calent i de bon rotllo.

Les ultimes declaracions dels portaveus del PSC i d’EUiA-ICV, recollides al setmanari “Cafè & Llet”, m’han sorprès d’allò més, ja que sembla que amb la renuncia d’en Joan Puig com portaveu d’ERC pugui suposar algun canvi a l’Ajuntament de Blanes. És per això que faig aquest escrit en calent.
Aquestes declaracions demostren que a hores d’ara, cap dels dos, encara han entès el que va passar després de les eleccions municipals a Blanes.
En primer lloc, les declaracions del Sr. Salmerón, afirmant que ara, amb la Contxita, hi ha la possibilitat d’arribar a acords. Dir-li que ara, amb la Contxita, canviaran les formes, però no el contingut, per tant el que no s’ha pogut fer fins ara, difícilment es podrà fer. A més cal recordar, que contactes informals entre ERC i EUiA-ICV, els hi ha hagut sempre, i sempre ens hem trobat amb la mateixa pedra: El PSC.
Sembla que des d’EUiA-ICV, no saben fer res, sense el permís i el vist-i-plau del PSC. Evidentment, des d’ERC, es veu amb molt recel la possibilitat de treballar junts amb el PSC del Sr. Marigó, ja que ja sabem com se les gasta, que quan no et necessita, et llença per la finestra, sense masses miraments. Com sabem que no ho tornarà a fer? De fet, estem segurs, que ho tornaria a fer.
I per la banda del PSC, el Sr. Marigó, també diu que “el tracte amb ERC ara no tindrà distorsions”.
El problema és que mentres ell continuï al front del PSC de Blanes, les distorsions continuen, ja que és ell, l’únic que va distorsionar les coses buscant el impossible i el irrealitzable. I probablement el seu equip també.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos

30 - Llibertat d’expressió.

Soc ateu, i pacíficament anticlerical, respectant “religiosament” les creences de tothom, sempre i quan, no interfereixin en la llibertat dels demés. Començo així, per deixar ben clara la meva posició, davant la polèmica sorgida en els últims dies, a rel de les declaracions fetes per la Conferencia Episcopal Espanyola.

Recordem que la Conferencia Episcopal Espanyola, va fer unes declaracions, demanat que no es votessin a partits polítics amb determinades tendències. La pregunta és:
Té dret l’església catòlica a fer aquest tipus de manifestacions? Rotundament SÍ. I tant que sí. Però ...

A ningú li sorprendria que els sindicats, fessin unes declaracions semblants, demanant el vot pels patits que ells considerin que defensaran millor els interessos de les persones que directament o indirectament representen.
Així dons, per què aixequen tantes polsegueres les declaracions de la Conferencia Episcopal? Si els sindicats poden, per què ells no? Dons perquè després de tot, els sindicats, tenen un rerafons d’agrupació amb un alt contingut polític, i tots els seus afiliats, en la seva gran majoria tenen un perfil polític força marcat. El sindicats són uns col·lectius força homogenis. L’església catòlica, per la seva banda, no té cap d’aquestes característiques, ni té un rerafons polític (si més no, no l’hauria de tenir) ni els seus “afiliats” i simpatitzants, formen un grup compacte, ja que es poden trobar persones dins de l’entorn catòlic, amb forces discrepàncies en qualsevol aspecte de la vida.

És per això, que quan l’església fa declaracions, tothom se les mira amb lupa. Uns en volen treure partit, i altres, aixequen amb força virulència, la bandera de la llibertat d’expressió. El curiós de tot això, és que els mateixos que defensen la llibertat d’expressió de l’església catòlica, són els primers en posar el crit al cel, quan són altres agrupacions sense ànim polític, les que fan declaracions marcant perfil polític, per molt minso que aquest sigui.

Cal recordar, les critiques que ha patit el F.C.Barcelona, quan s’ha manifestat amb claredat per la defensa i divulgació de la llengua catalana. O quan Òmnium Cultural, fa defensa dels productes que etiqueten en català. És aleshores, quan aquests mateixos que defensen amb contundència la llibertat d’expressió de l’església catòlica, acusen al Barça o a Òmnium cultural de tots els mals de la societat i de ser instigadors de la crispació i l’odi entre els “españoles”. Per no parlar, de la crema de banderes, que si bé, potser no és molt elegant, és una manera d’expressar una opinió. O podem parlar tots, o callem tots. El que no pot ser, és defensar la llibertat d’expressió pels que s’apropen a les nostres tendències, i després criminalitzar als que pensen diferent de nosaltres.

Penso que tant el Barça, com Òmnium cultural, com l’església catòlica, tenen tot el dret de expressar les seves opinions, però hi ha una petita diferencia, entre els uns i els altres.

És cert que tant el Barça, com Òmnium cultural, com l’església catòlica, tenen dins dels seus “seguidors” un ampli espectre de pensaments que farien que el més prudent per tots, fora no fer declaracions d’aquesta mena. Però cal recordar, que tant el Barça com Òmnium Cultural, són ens democràtics, i que si els seus “afiliats” consideren que aquest tipus de declaracions són fora de lloc, tard o d’hora, faran fora als seus dirigents. Això no passa en el cas de l’església catòlica. El seus “afiliats”, en cap cas, tenen l’oportunitat de fer fora als seus dirigents, i per tant han d’empassar-se aquest tipus de declaracions sense poder-hi fer res.

Així dons, en el cas de les entitats on els seus dirigents han estat escollits democràticament, aquest estan legitimats a fer les declaracions que creguin convenients, per tal de defensar els interessos de les institucions que dirigeixen. En cas de fer-ho malament, tard o d’hora, els fotaran al carrer. En el cas de l’església, això no pot passar, i per tant els seus dirigents, no estan legitimats a fer segons quines declaracions.

Es evident, que en una societat democràtica, l’església catòlica té tot el dret a expressar les seves opinions, però ja que els seus dirigents no són escollits democràticament, i tenen una “clientela” tant variada, tot i tenir el dret, potser no ho haurien de fer.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

29 – El regidor a plegat. Visca la regidora.

En Joan Puig ha plegat, VOLUNTARIAMENT, del càrrec de regidor de l’Ajuntament de Blanes. No hi ha cap dubte, que en Joan ha tingut un paper destacat dins de la política blanenca, i crec que es mereix un comentari.
És una d’aquelles persones que creen passions, tant positives com negatives. És un polític-Heroes del silencio. O l’admires, o no el suportes, però difícilment es troben persones que siguin indiferents a la persona d’en Joan Puig. El que ningú li pot negar, és que és treballador fins al límit. Tant debò, ara descansis una mica i no vagis tant atrafegat.

La meva relació amb en Joan va començar fa uns 10 anys, quan vaig venir a viure a Blanes, tot i que fa uns nou mesos que ens coneixem personalment. Tant aviat com el meu nou cercle familiar i social a Blanes, es van assabentar que era simpatitzant i votant d’ERC, molts d’ells, em van dir que això canviaria, ja que “el tiu d’ERC a Blanes es una mica... bé, no cau gens bé”. A mi aquest comentaris em van ser del tot irrellevants. Jo seguiria votant a ERC. De fet, mai he votat al Joan. Sempre he votat a ERC, i m’és indiferent qui sigui la cara visible d’ERC. ERC és un ideari. Una forma de ser. No és en cap cas, l’ideari de la persona que dona la cara.

La meva feina a Barcelona, em fa estar força hores fora de Blanes, i per tant, la política municipal, sempre ha estat per mi, una mica desconeguda. Tot i així, durant molts anys, vaig seguir sentint aquest comentaris desfavorables per en Joan, però jo seguia votant a ERC. De tant en tant me’l trobava pels carrers de Blanes. Jo sabia qui era ell, però ell no sabia qui era jo.

Fins aquest moments, la meva opinió d’en Joan, era del tot indiferent. Era el candidat del meu parit, i amb això, ja en tenia prou. Però vaig començar a aprendre a valorar-lo com cal, quan vaig saber que va ser President del Consell Comarcal. “Si senyor. Amb dos cullons. Amb el poc suport rebut a les urnes, a sabut treure’n partit. Molt bé. Un punt per tu”

Després va venir lo de sortir Diputat per Girona al Congreso de los Diputados. Era evident, que era una persona valorada per ERC. Un altre punt per ell. A Sobre, li encarreguen el tema de la comissió del 11M. Resultava evident que en Joan anava guanyant punts. Però lluny d’acomodar-se a la poltrona, en Joan mostra una activitat combativa força engrescadora. En Joan sempre a estat “alternatiu” i encapçala dos fets que ho demostren.
El primer és amb el tema de les Jerc encadenades a la seu de la COPE, guanyant-se les “simpaties” dels locutors d’aquesta cadena radiofònica.
El segon, el famós cas de la piscina del Sr. Pedro J. Ramírez. En Joan s’enfronta a una persona que té molt poder mediàtic, i qui sap, si també té poder polític, però evidentment, és el poder fàctic fet persona. En Joan, enlloc d’enfrontar-se al capo de “EL MUNDO” des de llocs convencionals, ho fa d’una forma que ningú podrà obviar el fet.
En Joan, denuncia un fet força greu. No només denuncia la construcció il·legal d’una piscina, sinó que al mateix temps, denuncia la impunitat que té aquest senyor, ja que cap autoritat política, s’ha atrevit a fer de forma convencional el que ell a fet d’una forma tant especial. Probablement ho ha fet així, perquè va veure que els mètodes convencionals, s’havien estavellat un darrera l’altre en una paret d’ocultisme i poder.
Els seus adversaris, vist aquest fet, prefereixen atacar les formes utilitzades per en Joan, i passen per alt, el fons i el contingut de la denuncia feta pel polític blanenc, cosa que demostra la talla d’aquests adversaris, que prefereixen fer la vista grossa a un assumpte tant greu, ignorant totalment les seves responsabilitats polítiques, i dediquen tots els seus esforços a desacreditar al Joan, i donar legitimitat a un cas, com a mínim d’estranya incompetència per les autoritats.

Aquests dos fets, demostraven sense cap mena de dubte, que en Joan és un polític especial, valent i temible pels seus adversaris. Sobretot perquè tenia raó.

Per últim, van i expulsen a ERC del govern municipal de Blanes. El PSC se’n volia desfer d’ells fos com fos. Un altre símptoma de que en Joan es un polític incòmode pels poderosos.

Definitivament, tot el que m’havien dit d’ell, era fals. El tiu d’ERC a Blanes era un bon polític.

Poc abans de les ultimes eleccions municipals, em vaig afiliar a ERC i per fi el vaig conèixer personalment. És, i sembla mentida, de poques paraules en lo personal. Això sí, a les reunions parla pels descosits, amb un tarannà força dialogant, tot i que de tant en tant, treu el “caràcter”.
Va ser en aquests primers dies dins d’ERC, que vaig viure en primera persona, moments molt tensos. Primer van ser els mals resultats a les eleccions municipals, on en Joan i la Contxita van presentar la seva dimissió, que va ser rebutjada per unanimitat. Demostrant que en Joan (i la Contxita) no té un interès especialment important per la poltrona i prefereix en combat polític i la feina de camp. Després un altre dels motius pels que rep bufetades per tot arreu. La decisió de l’assemblea de donar suport a CiU, per fer alcalde al seu candidat, el Sr. Trias. Aquí és on he pogut veure, que en Joan és el que dona la cara per tots nosaltres i és el que rep totes les bufetades.

Un altre moment important per mi amb la meva relació amb ell, va ser quan vaig presentar, com membre de Reagrupament.cat, la esmena a la totalitat a la ponència de la direcció d’ERC de la passada conferencia nacional d’ERC. Em vaig “enfrontar” directament amb en Joan. Em va guanyar (aquest cop) però després de l’enfrontament, vàrem anar a sopar uns quants tots plegats, passant una estona força distesa. En tot moment, tant en Joan, com tota la executiva de la secció local, van mostrar un tracte més que esportiu, donant-me tot el temps necessari per esposar els plantejaments de Rcat, i replicant totes dues parts, tants cops com vàrem considerar necessaris.

Però en Joan es tossut, i després de les eleccions va voler dimitir, i com no li ho vàrem permetre, a la fi a decidit renunciar. Definitivament, ningú podrà dir que el seu interès final, es la poltrona. Sobretot, tenint en compte, que té molt difícil, tornar a aconseguir un escó al Congreso de los Diputados, ja que anirà de numero 2 a les llistes.

Però si és tant bon polític i tant valorat pel partit, per què va de numero 2 a les llistes? Dons no ho se ben bé. L’única raó que puc entendre, es que el numero 1, deu ser un crack. No el conec i per tant no el puc jutjar.

I ara què? Dons ara la Contxita. La Contxita fins ara a estat a l’ombra d’en Joan, i ara podrà brillar amb llum pròpia. Sorprendrà a més d’un. Les formes de la Contxita son força diferents de les d’en Joan. És de poques paraules a tot arreu. No tindrà la retòrica d’en Joan, però és força més directa, i tal com va demostrar mentres era regidora, es molt eficaç.
Tot i no necessitar-la, des d’aquí li desitjo tota la sort del món, i la meva col·laboració.
El regidor a plegat. Visca la regidora.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

28 - Democràcia tirànica o tirania democràtica. (I)

Escrit publicat a reagrupament.cat
Fa pocs dies, el Sr. Alfons López Tena (CiU), el Sr. Hèctor López Bofill (entorn ERC) i la Sr. Roger Albinyana, tots ells del Cercle d’Estudis Sobiranistes, van presentar a CiU i a ERC primer, i després a la resta de forces polítiques amb representació al Parlament de Catalunya, un document amb les bases per a una Llei de Consultes Populars. En paraules planeres, es tracta d’una llei per referèndums.
Pel que expliquen, l’article 29 de l’Estatut, dona competències a la Generalitat per convocar referèndums, però cal el permís de l’estat.
Això hauria de posar vermelles les cares de molts demòcrates que corren pel món, molts d’ells autoproclamant-se ciutadans del món, i fora de tota sospita dictatorial, però que neguen la possibilitat a certs càrrecs electes a consultar a la ciutadania a la que administren. Un referèndum és la màxima expressió de democràcia, i l’estat espanyol nega aquesta possibilitat. Així dons, l’estat espanyol és un estat democràtic?

L’estat espanyol no es pot anomenar democràtic fins que el president d’una de les seves comunitats autònomes de regim comú (avui per avui, només som això i res més que això) tingui la facultat de convocar a la ciutadania que governa, a referèndum, sense coaccions ni autoritzacions externes.

Quin és el regim polític instaurat a l’estat espanyol? La Monarquia parlamentaria? Bé, és un forma de dir-ho, però crec que el més adient seria “Democràcia tirànica”.
És cert que cada quatre anys escollim al president de l’estat espanyol, i això, a primer cop d’ull, és una democràcia plena, amb tots els ets i uts, però com es pot veure amb el tema dels referèndums, aquí hi ha alguna cosa que grinyola. Hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar.

De què tenen por? Diuen que això dels referèndums és una cosa molt seriosa, i no es pot deixar que qualsevol vagi fent referèndums sense sentit. D’aquí, només es poden extreure dues conclusions.
A) Consideren que el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla no és prou responsable per decidir que és prou important per convocar un referèndum, cosa que deixa al PSC en evidencia, ja que han estat ells mateixos els qui el van posar de candidat. Què es pot esperar d’una força política que posa de candidat a la presidència de la Generalitat en entredit?
B) Tenen por de les decisions del poble, i quedar en evidencia davant de la comunitat internacional. Tard o d’hora, això passarà i ho saben.

Com jo no considero al Sr. Montilla incapacitat per res, crec que és el segon motiu, el que fa que no es puguin convocar referèndum sense l’aprovació de l’estat. Sense l’aprovació de l’amo.

Un estat que no deixa que el poble s’expressi lliurament en una convocatòria consultiva, mai pot anomenar-se simplement demòcrata. Cal afegir-hi algun qualificatiu darrera. A mi, el nom de Democràcia tirànica, em sembla adient, per aquestes condicions de democràcia, que no en són altres que la de “Et deixo opinar, si el que has d’opinar, m’agrada, si no és així, dons no pots opinar”. Això és democràcia plena?

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.