dilluns, 24 de setembre del 2007

15 – Hùrtugrafÿa.


El passat 19/09/2007, vaig fer un escrit 13 - no siguem directament còmplices on volia expressar el meu pensament sobre certs comportaments de la societat civil catalana, concretament la que és independentista respecte al tema de la independència, En l’escrit volia posar un punt de debat sobre si cada un de nosaltres podria fer mes del que fa, per tal d’assolir la independència, posant especial atenció, en tots aquells que poden esdevenir ídols o exemple pels demés. Per expressar aquesta idea vaig utilitzar la figura del màrtir, l’heroi i el líder.
L’altre aspecte que volia posar sobre la taula, era la divisió que hi ha dins del col·lectiu independentista.

Respecte a aquest escrit, vaig rebre la visita d’un anònim, que em va deixar el següent comentari:
“Tu podries fer l'heroïcitat d'aprendre a escriure la llengua que tant defenses: "és" va amb accent i "he" del verb "haver" va amb "h". No és molt demanar”
El comentari es molt bo. Es recolza amb la figura de l’heroi que jo vaig utilitzar en el meu escrit, per tal de deixar-me en evidencia, i ho aconsegueix.
El comentari es quasi perfecte, si no fos perquè l’anònim, també queda en evidencia, ja que el to emprat deixa clar que el meu escrit li va fer mal. Però no poden rebatre el contingut del meu escrit, ataca al continent. Un segon anònim, ja se’n va encarregar de posar aquesta evidencia a la vista de tothom, d’una manera precisa i quirúrgica (gràcies segon anònim pel teu recolzament) i a mi no em cal afegir-hi res mes.

Però malauradament, l’anònim corrector ortogràfic, te raó.
Aprendre a escriure correctament el català a Catalunya o als Països Catalans, és una heroïcitat. I jo soc l’exemple perfecte.
Mes d’un cop he pensat en fer algun curs per tal de millorar la meva ortografia, la meva sintaxi i el meu vocabulari, però finalment he agut de fer marxa enrera, ja que això suposaria:
- Treballar menys hores, i per tant no arribaria a fi de mes.
- Desatendre a la meva família, posant en perill la estabilitat familiar, ja que si m’hi poso, m’hi poso bé, i aprendre un català acadèmic demana molt temps.
- Eliminar totalment el meu temps d’oci, amb el perill de parar boig, i perdre el meu entorn social.
Renunciar a qualsevol d’aquestes tres raons, per aprendre el català, equival a fer un acte “heroic”. I no soc ni de bon tros, un cas excepcional, i hi ha molta gent en circumstancies molt pitjors que les meves.
Així dons, vaig optar per escriure tant com pogués, llegir tant com pogués, i anar aprenent poc a poc, i ser mentres tant, un analfabet. Un analfabet del meu propi idioma, al meu propi país, que es l’idioma propi del meu país. Paradoxal.

Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és obligatori segons la constitució. El castellà.
Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és el propi del país. El català. Per tant si l’altre no és propi, és un idioma estrany al país. És un idioma estranger.
Que l’idioma obligatori d’un territori sigui un idioma estranger, i no pas el propi, només te un nom: OPRESSIÒ.
Que en un territori, hi hagi un molt baix índex de analfabetisme en un idioma estranger, mentres si que hi ha un alt grau d’analfabetisme el la llengua pròpia és, com a mínim, molt estrany.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de entendre’l. Tothom s’ha trobat en algun moment, a algun català que no entén l’idioma propi dels Països Catalans.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de parlar-lo. Tots coneixem algun català, que no ha pronunciat ni una sola paraula en català, en tota la seva vida.
A Catalunya, hi han analfabets alhora de llegir-lo. Tots coneixem algun catalano parlant, que prefereix llegir en castellà abans que en la seva pròpia llengua, ja que no sap llegir bé el català.
A Catalunya hi han molts analfabets alhora de escriure’l. Molts de nosaltres, si no fos pel corrector ortogràfic, no escriuríem mai en català. Si haguéssim d’escriure amb una Olivetti, o si ho hem de fer a mà, ho passem molt malament.
Aquest analfabetisme del idioma propi només te un nom: OPRESSIÓ.

I tot això es fa visible en la vida quotidiana.
Us imagineu a un suec que ocupi algun càrrec de responsabilitat a Suècia, molt ben remunerat i que sigui analfabet parlant, llegint i escrivint, i fins i tot en la comprensió de l’idioma propi de Suècia? Dons als Països Catalans, això passa.
Us imagineu a un danès, que per trobar feina a la administració publica, i a vegades al sector privat, hagi de demostrar amb un certificat oficial que no és analfabet amb la llengua pròpia de Dinamarca) Dons als Països Catalans, això passa.
Per molt que les administracions publiques i les escoles utilitzin exclusivament el català a Catalunya, les empreses catalanes demanen expressament que es demostri que no som analfabets en la llengua pròpia del seu territori, i en canvi no ho fan amb una llengua estranya al seu territori. Només es demana aquesta acreditació, als idiomes estrangers, Així dons, a la pràctica, el tractament que dona el sector privat al català, es equivalent al que donen a l’anglès.
Tot això es veu reforçat, en el fet de que molts catalans no utilitzen i no aprenen el català, perquè no el necessiten, de la mateixa manera que jo mai he necessitat l’anglès. Les úniques llengües que no es necessiten en un territori, son les llengües estrangeres.
Per tant, a la realitat quotidiana, el català, l’idioma propi dels Països Catalans, és un idioma estranger als Països Catalans. Paradoxal.

Només em resta agrair a l’anònim corrector ortogràfic, el fet de fer-me pensar en tot això un altre cop, i demanar-li, que continuï corregint-me, per poder millorar la meva hùrtugrafÿa.

Salutacions i independència.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat Josep: aprendre català no és tan difícil, home. Òbviament, estem d'acord que és molt important el contingut, però també ho és el continent...sobre tot quan aquest continent és una llengua que necessita ser defensada amb totes les armes disponibles. Una de les armes és l'escriptura. Un dels indicadors que una llengua mor és quan deixa de ser escrita i només és llengua domèstica. Quan no hi ha poetes, periodistes, gent normal que la fa servir com una eina últil. Si la gent no té cura de l'ortografia la llengua ja no es pot escriure a diaris, llibres etc. i es converteix en llengua de pagesos, per dir-ho d'alguna manera. Per tant és una obligació saber escriure una llengua per defensar-la.

No estem parlant d'anys, estem parlant d'un curset de sis mesos, dues hores a la setmana. Si no pots fer això per la teva llengua, és que no t'importa. No s'ha d'arribar a parlar català "acadèmic"...senzillament s'ha de aprendre quatre regles.

Ara diré una cosa per picar-te (pero de bon rottlo: jo fa tres anys no sabia ni que existia la llengua catalana (i també he d'anar a treballar i tinc amics i tot això!!!)

Apa, apunta't, de veritat. Ho dic sense cap mala intenció. Si ecrius millor la gent podrà llegir el teu bloc més comodament...

Salutacions, Josep

talcomraja ha dit...

En el comentari anterior s'ha dit que "Un dels indicadors que una llengua mor és quan deixa de ser escrita i només és llengua domèstica".

La història ha demostrat que és totalment el contrari. Una llengua mor quan perd el seu ús social entre la població. Una llengua que sigui utilitzada pels estaments polítics de l'època o bé per classes benestants estar destinada a la progressiva desaparició. Un clar exemple és el llatí. Mai s'ha deixat d'escriure, però si de parlar-ne. El llatí va ser la llengua de tots, o molts, en un moment. Quan aquesta llengua va perdre l'ús social, al mateix temps es va enquadrar en dos estaments com l'esglèsia i el poder, com a símbol de il·lustrats. El resultat ja el coneixem.

Un altre exemple pot ser la mateixa llengua catalana. Tot i ésser perseguida i assetjada durant molt de temps, no va ser mai desarrelada de població de Catalunya. Tota aquella gent la va mantenir viva, i amb l'esforç de molts mantindrem les arrels, com a mínim, uns anys més.

Anònim ha dit...

Bastant d'acord amb l'apunt de Talcomraja.

D'altra banda, jo no crec que sigui de gaire bona educació interrompre un fil de debat amb una correcció ortogràfica o gramatical a una persona, quan pel mig hi ha un tema de conversa més important, distraient del contingut de l'assumpte de debat, o quan no hi ha prou confiança personal (o gens) entre ambdós interlocutors o àdhuc quan qui normalment té més errors, no ha demanat a l'altre interlocutor d'ésser corregit.

En aquest cas concret, honora la resposta d'en Josep Cabana, qui reconeix, davant un desconegut, els seus (per a mi no gaire nombrosos) errors d'ortografia (els teus articles, se t'entenen tots, Cabana, i ho fas molt bé!, des d'aquí t'envio ànims a seguir endavant). I fins i tot en Cabana anima (o insta o suggereix) a l'anònim corrector, a que d'ara endavant el corregeixi, vaja, que en Cabana li dóna permís perquè el corregeixi.

Considero suficient l'explicació que ha donat en Cabana (entrant en detalls de la seva pròpia vida personal), com perquè se li insisteixi més.
Quan no es pot, no es pot (encara que la voluntat hi és), i penso que hauria sigut molt més propi de cavallers o elegant, el fet d'haver-li contestat que sí, que el sr. "corrector" li agafava el guant i, de tant en tant, (no cal que sigui sempre), ajudés a en Cabana fent alguna que altra correcció, això sí, amb bona educació i respectant a la persona d'en Cabana.
Vull dir, que no barregem correccions lingüístiquies amb algun complexe de superioritat pel fet d'escriure sense faltes, i/o barrejar-ho amb correccions "ideològiques".

Queda dit el parer d'un lector més del teu bloc, Josep.

L'Ignorant Mig-Ocre ha dit...

Estimat primer anònim:
Evidentment, el continent és important, però més ho és el contingut. Fer comentaris sobre l’ortografia d’un escrit, sense dir-ne res del missatge que es vol transmetre, és una evident mostra de voler tirar pilotes fora, i desviar l’atenció del tema que s’està tractant. Si més no, tu ho has fet amb educació i no com l’anònim al que em refereixo en l’escrit, que demostra una total falta d’arguments per rebatre la meva exposició. De fet, últimament s’està posant de moda, això d’intentar desviar temes delicats, fent aflorar faltes ortogràfiques.
El cas, és que no sé quina és l’opinió de l’anònim de l’escrit sobre l’actitud dels catalans respecte a situació del nostre país. Suposo que li vaig fer mal, ja que el seu to, demostrava que estava ferit.
Tu, amb mes bona educació, també has desviat el tema i no fas cap comentari sobre si el català es tracta com un idioma estranger o no, a Catalunya. Que en penses?
Per altre banda, dir-te que sí tinc cura de la meva ortografia, que poc a poc va millorant.
Si la meva llengua no m’importés, creu-me, no estaria perdent el temps fent aquests escrits.
No conec la teva situació personal, i si fa tres anys, no sabies ni que existia el català, i ara vas donant lliçons, dons et felicito, però jo no puc dedicar-hi dues hores a la setmana, tenint en compte, que em passo fora de casa un mínim de dotze hores, i amb una mica de sort, puc veure com les meves filles se’n van a dormir.
Per cert, m’estàs dient que amb dues hores a la setmana en sis mesos, ja en n’hi ha prou. Dues hores per, posem-ne, cinc setmanes al mes (10 hores) per sis mesos, o sigui, 60 hores, ja és suficient per aprendre un idioma quasi bé començant de zero?
Per acabar, dir-te que “però” va accentuat.
I que “còmodament” també va accentuat.
Hi han mes errades, però he considerat que eren errades tipogràfiques. És segur que alguna de les meves faltes ortogràfiques son errades tipogràfiques.
Només em resta, agrair el suport rebut.
Salutacions i independència.