83 – Justícia.

Tinc en ment, tot un seguit d'escrits per fer, tots ells “molt importants”, que la meva vanitat, em fan pensar que ajudaran a canviar el món (sí, ja ho sé, soc un babau)

Avui he descobert (un altre cop, i segur que no serà l'últim) que és el que és important de veritat.

Tot gràcies a Té la mà Maria - Reus

Segur que coneixeu aquest bloc, d'activitat frenètica, dedicat a mostrar-nos tendències culturals, activisme social ............................ bé de tot, i sempre amb una molt bona qualitat. És un bloc que si no el coneixeu, us el recomano.

L'altre dia, visitant aquest blog i llegint un dels seus escrits, em vaig quedar glaçat. Vaig sentir tanta tristor, seguida d'un sentiment de ràbia, que m'he decidit a penjar aquest escrit.

És un escrit amb unes paraules, unes fotos i un vídeo, que no us el puc recomanar, però que us prego que visiteu. És important veure'l.

Aquí us deixo l'enllaç d'aquest escrit.

Acostumo a acomiadar-me amb “Salutacions i independència”.

Avui no ho puc fer, i m'acomiado amb

Justícia, JA.

82 – L’eix nacional (sentir o escoltar) 02

Repeteixo: Quan algú diu una cosa, per molt ben dita que es digui, sempre hi ha la temptació, per part del interlocutor, d’interpretar-la com més li convingui. Així dons, quan des de Reagrupament independentista diem allò de “prioritzar l’eix nacional”, tothom entén el que vol.

Hi ha qui li interessa dir que prioritzar l’eix nacional és dretà o essencialista, però són molts els que volen sentir que no ens preocupa l’eix social. I s’equivoquen, ja que el que es vol prioritzant l’eix nacional, és enfortir l’eix social. Prioritzar l’eix nacional, en cap cas vol dir dedicar-se a essencialismes tronats i fora de lloc en el món actual o a dedicar esforços estèrils per promoure un l’orgull patri i abocar tots els nostres recursos a la glòria d’una Gran Catalunya. Prioritzar l’eix nacional, és enfortir l’eix social, perquè ja n’hi prou de peatges, de la falta d’escoles bressol. Ja n’hi ha prou de escoles “barracons” (encara que ara els hi vulguin dir mòduls aulearis), o de les llistes d’espera per rebre atenció mèdica O la falta d’ajuts per empresaris emprenedors que poden crear llocs de treball, o la falta de recursos per la investigació i el desenvolupament. O recursos per poder desenvolupar una llei de la dependència plena.

Durant l’últim Congrés Regional per les comarques gironines d’Esquerra, la Sra. Carme Capdevila, es va apropar a la candidatura de Reagrupament Independentista, per felicitar-nos pels “excel·lents” resultats que havíem tret. La Consellera d’Acció social i Ciutadania, es va sorprendre que no estiguéssim massa contents amb els resultats obtinguts, i vàrem començar una petita discussió (bastant afable) de com havien anat les coses, i irremeiablement, la Consellera, va dir allò que tants cops hem sentit de “es que com voleu prioritzar l’eix nacional, passa el que passa. I la realitat és que cal fer molta feina sobre la ciutadania catalana, que hi ha molta gent necessitada, i no podem abandonar-los” Tot seguit ens va fer un informe sobre la seva tasca a la Conselleria i sobre la importància de la llei de la dependència.

Des d’aquí, vull dir que crec que la Consellera està fent molt bona feina en matèria de benestar social, i li reconec. Però malauradament, el temps ens ha donat la raó. La seva molt bona feina al front de Acció social, té dos inconvenients que fan que els seus esforços es vegin minvats. Un inconvenient, és que la seva bona tasca, la capitalitzarà el PSC, ja que als ulls de la ciutadania, aquesta bona feina l’haurà fet el President Montilla i no pas ella, el que portarà irremeiablement a un augment de l’influencia socialista en futurs governs, fins el punt que perilla la possibilitat d’Esquerra de tenir la “clau”.
El segon inconvenient, i el més important, és que de moment, la llei de la dependència, per la que tant a lluitat la Sra. Capdevila, s’ha vist frenada pel “Misniterio” no donant el finançament necessari per poder desenvolupar aquesta llei tant important.

Prioritzant l’eix nacional, el que es pretén i es busca, és que, per exemple, la Sra. Capdevila, no hagi de fer declaracions com aquesta “La ministra no ha volgut assumir el compromís de major finançament per desplegar la llei de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència i sense aquest compromís, Catalunya difícilment podrà garantir l’entrada d’un nou nivell de dependència”.

Si volem prioritzar l’eix nacional, és per aconseguir que la bona tasca que es fa des dels Països Catalans, no generi decepcions, i frustracions a la nostra ciutadania, i evitar que els esforços, per exemple de la Sra., Capdevila en matèria social, no acabin com haurien d’acabar.

Sincerament, jo no em considero nacionalista, ni patriota, ni cap cosa d’aquestes, però crec que si aquest país vol tirar endavant, cal prioritzar l’eix nacional. Amb un eix nacional, fort i potent, la Sr. Capdevila, tindria més possibilitats d’assolir els objectius pels que tant ha lluitat. I si fóssim independents, ja seria la.................

Per un eix social ferm i potent, prioritzem l’eix nacional.


Per cert, la conversa amb la Sra. Capdevila, va començar afable, va ser afable, i va acabar afable.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

81 – Retrobada amb la pluja fina.

Ahir us deia en el segon “moment lúdic”, que feia dies que no tenia masses ganes d’escriure, però avui m’han donat un motiu per fer-ho.

Faig aquest escrit sense cap ànim de retreure res a ningú, sinó amb l’ànim de reflectir uns fets de la forma més imparcial que pugui.

Avui m’he retrobat a Barcelona, amb un matrimoni amic-de-tota-la-vida, que feia un parell d’anys que no veia i evidentment ens hem posat al dia del les coses que hem fet durant aquest dos anys. Hem anat a dinar a un restaurant, i la conversa girava al voltant de la seva filla i de les nostres, i de tant en tant, parlàvem de les coses dels adults. Tot el dinar a estat envoltat d’un gran ambient de cordialitat. Alhora dels postres, ha estat quan m’ha tocat comunicar-los una de les meves novetats d’aquest dos últims anys “Dons jo m’he afiliat a ERC”.

Potser seria convenient posar en antecedents a aquest matrimoni. Ella és nascuda i criada a un poble petit. Petit però amb solera, i té un d’aquells cognoms que deixen ben clar que és de la terra. És una d’aquelles persones, que un pixapins com jo, sempre aprèn alguna nova expressió o algun nou mot. Políticament em té una mica despistat, però si hagués de apostar, diria que normalment vota PSC, i algun cop a votat CiU. Potser i només potser, en les eleccions del 2004, la de “les mans netes” va votar a ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.

Ell és nascut i criat a Barcelona, fill d’emigrants andalusos, i el seu cognom ho deixa clar. És castellano-parlant, i és d’aquelles persones que convé escoltar, perquè en mig dels riures i de les bromes, sempre acaba dient alguna cosa carregada d’una lògica i d’un sentit comú irrefutable. Políticament, crec que sempre ha estat votant del PSC, excepte a les eleccions del 2004, la de “les mans netes”, que va votar ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.

Tots dos, són clarament d’allò que abans se’n deia classe obrera, i amb sentiments que ara se’n diuen, progressistes, i tots dos, en diferent grau, es van deixar seduir per un Carod-Rovira, i per un Puigcercós, que parlaven de “mans netes”, “’d’una nova forma de fer política, sense ambigüitats i sense contradiccions”, amb un clar enfrontament amb l’estat per la defensa dels ciutadans i ciutadanes dels PPCC.

Dons bé, després de confessar-me com militant d’ERC, la cordialitat a continuat, però durant cinc minuts, s’hi ha afegit una sinceritat rotunda i contundent, que evidentment agraeixo, i demostra la força de la seva amistat. Aquesta sinceritat ha arribat al seu punt més dolorós per mi, quan ella ha dit “tots els polítics són iguals, i tu, si algun dia tens algun càrrec, faràs el mateix”. La veritat és que m’ha dolgut. Ella que em coneix de fa més de vint anys, arribi a pensar, que jo podria ser un aprofitat d’un possible càrrec (que segurament no tindré mai) No comparteixo la seva opinió, però la entenc. És una opinió que té contingut i que no esta feta des d’un popularisme barat, sinó pel que veu en el dia a dia. Una sinceritat que agraeixo.

Més tard, mestres les senyores han anat a comprar “trapitos” (estem a principi de mes) els senyors hem pres un cafè en una terrassa, menstes vigilàvem com jugaven les nenes en uns gronxadors. Ell, dins d’aquest ambient cordial que ha regnat durant tot el dia, m’ha dit “Después de ver todo lo que ha hecho ERC después de la elecciones del 2004, no me puedo creer que yo los votase. Evidentemente, en las ultimas elecciones ya no les he vuelto a votar” No m’ha fet falta preguntar-li per qui havia votat. La cosa era clara.

Aquests dos amics, són l’exemple clar, que l’estratègia de l’enfrontament directe amb l’estat, i la perspectiva d’un altre manera de fer política, va seduir a persones amb les que se suposa, hauria de seduir l’estratègia de la pluja fina, i que lluny de seduir-los, els ha allunyat d’ERC, i fins i tot de la classe política actual, i de la que ha de venir.

Només em resta, demanar perdó als meus amics-de-tota-la-vida, per haver-los utilitzat d’exemple, i agrair-los, la seva cordialitat, i la seva sinceritat, que m’han demostrat durant tots aquests anys. I també els prometo que poden parlar amb mi tranquil·lament, que després no aniré corrents al teclat, per penjar les nostres converses dins de la xarxa.
Per cert, hem trobat les claus del cotxe. Ens les hem deixat posades al pany del cotxe, i sortosament, ningú les ha tocat ni ens han obert el cotxe.

Salutacions, independència i agraïments sincers.

Reagrupem-nos

02 – Un moment lúdic.

Com fa dies que no tinc masses ganes d'escriure, m'he decidit per posar un segon moment lúdic.
Igual que en el primer moment lúdic que vaig posar, la lletra de la cançó no m’interessa massa, i per mi, només és música, i res més que musica.

L’elecció d'aquesta cançó, be donada, per què hi ha un moment que diuen “I'm still talking, but you're not listening” (Encara estic parlant, però tu no estàs escoltant) i té certa coincidència amb el títol del meu últim escrit. Una mica “pillat”, però és un moment lúdic.

Que en gaudiu.

Salutacions.

80 – L’eix nacional (sentir o escoltar) 01

Quan algú diu una cosa, per molt ben dita que es digui, sempre hi ha la temptació, per part del interlocutor, d’interpretar-la com més li convingui. Així dons, quan des de Reagrupament independentista diem allò de “prioritzar l’eix nacional”, tothom entén el que vol.

És d’aquesta manera, com alguns convergents, senten en aquestes paraules un desig per part de Reagrupament independentista, d’acostar-se a CiU, i això no és així. Prioritzar l’eix nacional, vol dir exactament això, i en cap moment hi ha cap voluntat d’acostar-se a CiU.

Prioritzar l’eix nacional, vol dir no fer cap canvi de cromos, renunciant a les reivindicacions nacionals dels PPCC, a canvi de quotes de poder. En tot cas, si aquestes quotes de poder es traduïssin en decisions polítiques per avançar en el reconeixement i el poder decisori que mereixem (i que necessitem) encara. Però això de moment no passa, i tampoc sembla que hagi de passar a curt termini.

Prioritzar l’eix nacional en cap cas vol dir apropar-se a CiU, ja que CiU, ja va tenir la seva oportunitat durant 23 anys de Govern. I ara, que estan a l’oposició, no si val amb fer declaracions d’intencions que semblen venir dels sectors més radicals del independentisme més extrem. I dic d’intencions, perquè és així, i amb la foto de l’Estatut es va demostrar, que molt omplir-se la boca amb proclames molt fermes, fins el punt de posar en perill el consens de quasi totes les forces polítiques representades al Parlament, però a la fi, va fer com sempre. Pactar per pactar, per dir que ha estat CiU qui ha pactat. A mi sempre m’ha semblat molt sospitós i estrany, que fossin els últims en afegir-se a l’estatut del 30 de setembre, i després van ser els primers, fins i tot abans que el PSC, en acceptar les condicions del PSOE. Pactar per pactar és fàcil, fins i tot ho puc fer jo amb qualsevol. El mèrit és aconseguir un bon pacte.

Prioritzar l’eix nacional és ser independentista. És no evitar a qualsevol preu, l’enfrontament directe amb l’estat. És no aprofundir amb l’estat de les autonomies. Cap d’aquestes qüestions les compleix CiU, a més, com van demostrar amb el pacte de l’Estatut, i em sap greu dir-ho, no són de fiar i prefereixen un pacte de partit, a un pacte de país. I parlo tant del tema de l’Estatut, perquè d’això, en fa quatre dies, i ho van protagonitzar, els mateixos que ara porten les regnes de CiU. Tothom té “pecats” polítics, però hi han pecats i pecats. Des del meu punt de vista, ERC també en té, de pecats polítics, però si menys no, des de Reagrupament Independentista intentem esmenar-los.

Però, aleshores, per què ERC dóna suport al PSOE? Dons no ho sé, però la veritat, crec que a la pràctica, tant és si ERC pacta amb uns o altres. Tots dos són espanyolistes. Tots dos busquen la col·laboració amb l’estat i tots dos volen aprofundir en l’estat de les autonomies.

El fet que jo no pugui defensar el pacte d’ERC amb el PSOE/PSC, en cap cas vol dir que m’hagi de llençar als braços convergents. L’únic de bo que té el pacte entre ERC i el PSOE/PSC, són dues coses. La primera és que allò del “Gobierno” amic, s’ha demostrat fals. I la segona és que mentres CiU sigui a la oposició, potser doni d’una vegada per totes, una passa decidida en direcció a la sobirania plena i al independentisme. És aleshores quan es pot, des del meu punt de vista, mirar de fer un pacte (un bon pacte) amb CiU. Tant debò, no triguin massa. Però si triguen massa, qui sap si el PSC i IC-V, els hi passaran davant, i tal com estan les coses, qui sap.

Senyors i senyores de CiU, posin-se les piles, i facin una declaració institucional, no d’intencions, que els posi clarament en la defensa dels interessos nacionals dels PPCC. Declarin-se independentistes, i aleshores, podrem treballar junts i bé.
ERC no ha de escollir entre els uns o els altres. Tenim la possibilitat de no escollir a cap dels dos (de moment. Ja veurem com acabem en les properes eleccions) ERC només ha de pactar amb qui doni garanties d’avançament nacional, i avui per avui, ni uns ni els altres ho compleixen. L’eix nacional vol dir simplement això, i ni uns ni els altres defensen l’eix nacional. L’autonòmic o el regional potser sí, però el nacional, no.

És clar que potser soc jo el que sento el que vull sentir i no escolto el que es diu en realitat des de Reagrupament independentista.

També hi han persones, que quant senten lo de l’eix nacional, ràpidament pensen que ens volem oblidar de l’eix social. I això tampoc és així, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.