Ahir us deia en el segon “moment lúdic”, que feia dies que no tenia masses ganes d’escriure, però avui m’han donat un motiu per fer-ho.
Faig aquest escrit sense cap ànim de retreure res a ningú, sinó amb l’ànim de reflectir uns fets de la forma més imparcial que pugui.
Avui m’he retrobat a Barcelona, amb un matrimoni amic-de-tota-la-vida, que feia un parell d’anys que no veia i evidentment ens hem posat al dia del les coses que hem fet durant aquest dos anys. Hem anat a dinar a un restaurant, i la conversa girava al voltant de la seva filla i de les nostres, i de tant en tant, parlàvem de les coses dels adults. Tot el dinar a estat envoltat d’un gran ambient de cordialitat. Alhora dels postres, ha estat quan m’ha tocat comunicar-los una de les meves novetats d’aquest dos últims anys “Dons jo m’he afiliat a ERC”.
Potser seria convenient posar en antecedents a aquest matrimoni. Ella és nascuda i criada a un poble petit. Petit però amb solera, i té un d’aquells cognoms que deixen ben clar que és de la terra. És una d’aquelles persones, que un pixapins com jo, sempre aprèn alguna nova expressió o algun nou mot. Políticament em té una mica despistat, però si hagués de apostar, diria que normalment vota PSC, i algun cop a votat CiU. Potser i només potser, en les eleccions del 2004, la de “les mans netes” va votar a ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.
Ell és nascut i criat a Barcelona, fill d’emigrants andalusos, i el seu cognom ho deixa clar. És castellano-parlant, i és d’aquelles persones que convé escoltar, perquè en mig dels riures i de les bromes, sempre acaba dient alguna cosa carregada d’una lògica i d’un sentit comú irrefutable. Políticament, crec que sempre ha estat votant del PSC, excepte a les eleccions del 2004, la de “les mans netes”, que va votar ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.
Tots dos, són clarament d’allò que abans se’n deia classe obrera, i amb sentiments que ara se’n diuen, progressistes, i tots dos, en diferent grau, es van deixar seduir per un Carod-Rovira, i per un Puigcercós, que parlaven de “mans netes”, “’d’una nova forma de fer política, sense ambigüitats i sense contradiccions”, amb un clar enfrontament amb l’estat per la defensa dels ciutadans i ciutadanes dels PPCC.
Dons bé, després de confessar-me com militant d’ERC, la cordialitat a continuat, però durant cinc minuts, s’hi ha afegit una sinceritat rotunda i contundent, que evidentment agraeixo, i demostra la força de la seva amistat. Aquesta sinceritat ha arribat al seu punt més dolorós per mi, quan ella ha dit “tots els polítics són iguals, i tu, si algun dia tens algun càrrec, faràs el mateix”. La veritat és que m’ha dolgut. Ella que em coneix de fa més de vint anys, arribi a pensar, que jo podria ser un aprofitat d’un possible càrrec (que segurament no tindré mai) No comparteixo la seva opinió, però la entenc. És una opinió que té contingut i que no esta feta des d’un popularisme barat, sinó pel que veu en el dia a dia. Una sinceritat que agraeixo.
Més tard, mestres les senyores han anat a comprar “trapitos” (estem a principi de mes) els senyors hem pres un cafè en una terrassa, menstes vigilàvem com jugaven les nenes en uns gronxadors. Ell, dins d’aquest ambient cordial que ha regnat durant tot el dia, m’ha dit “Después de ver todo lo que ha hecho ERC después de la elecciones del 2004, no me puedo creer que yo los votase. Evidentemente, en las ultimas elecciones ya no les he vuelto a votar” No m’ha fet falta preguntar-li per qui havia votat. La cosa era clara.
Aquests dos amics, són l’exemple clar, que l’estratègia de l’enfrontament directe amb l’estat, i la perspectiva d’un altre manera de fer política, va seduir a persones amb les que se suposa, hauria de seduir l’estratègia de la pluja fina, i que lluny de seduir-los, els ha allunyat d’ERC, i fins i tot de la classe política actual, i de la que ha de venir.
Només em resta, demanar perdó als meus amics-de-tota-la-vida, per haver-los utilitzat d’exemple, i agrair-los, la seva cordialitat, i la seva sinceritat, que m’han demostrat durant tots aquests anys. I també els prometo que poden parlar amb mi tranquil·lament, que després no aniré corrents al teclat, per penjar les nostres converses dins de la xarxa.
Per cert, hem trobat les claus del cotxe. Ens les hem deixat posades al pany del cotxe, i sortosament, ningú les ha tocat ni ens han obert el cotxe.
Salutacions, independència i agraïments sincers.
Faig aquest escrit sense cap ànim de retreure res a ningú, sinó amb l’ànim de reflectir uns fets de la forma més imparcial que pugui.
Avui m’he retrobat a Barcelona, amb un matrimoni amic-de-tota-la-vida, que feia un parell d’anys que no veia i evidentment ens hem posat al dia del les coses que hem fet durant aquest dos anys. Hem anat a dinar a un restaurant, i la conversa girava al voltant de la seva filla i de les nostres, i de tant en tant, parlàvem de les coses dels adults. Tot el dinar a estat envoltat d’un gran ambient de cordialitat. Alhora dels postres, ha estat quan m’ha tocat comunicar-los una de les meves novetats d’aquest dos últims anys “Dons jo m’he afiliat a ERC”.
Potser seria convenient posar en antecedents a aquest matrimoni. Ella és nascuda i criada a un poble petit. Petit però amb solera, i té un d’aquells cognoms que deixen ben clar que és de la terra. És una d’aquelles persones, que un pixapins com jo, sempre aprèn alguna nova expressió o algun nou mot. Políticament em té una mica despistat, però si hagués de apostar, diria que normalment vota PSC, i algun cop a votat CiU. Potser i només potser, en les eleccions del 2004, la de “les mans netes” va votar a ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.
Ell és nascut i criat a Barcelona, fill d’emigrants andalusos, i el seu cognom ho deixa clar. És castellano-parlant, i és d’aquelles persones que convé escoltar, perquè en mig dels riures i de les bromes, sempre acaba dient alguna cosa carregada d’una lògica i d’un sentit comú irrefutable. Políticament, crec que sempre ha estat votant del PSC, excepte a les eleccions del 2004, la de “les mans netes”, que va votar ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.
Tots dos, són clarament d’allò que abans se’n deia classe obrera, i amb sentiments que ara se’n diuen, progressistes, i tots dos, en diferent grau, es van deixar seduir per un Carod-Rovira, i per un Puigcercós, que parlaven de “mans netes”, “’d’una nova forma de fer política, sense ambigüitats i sense contradiccions”, amb un clar enfrontament amb l’estat per la defensa dels ciutadans i ciutadanes dels PPCC.
Dons bé, després de confessar-me com militant d’ERC, la cordialitat a continuat, però durant cinc minuts, s’hi ha afegit una sinceritat rotunda i contundent, que evidentment agraeixo, i demostra la força de la seva amistat. Aquesta sinceritat ha arribat al seu punt més dolorós per mi, quan ella ha dit “tots els polítics són iguals, i tu, si algun dia tens algun càrrec, faràs el mateix”. La veritat és que m’ha dolgut. Ella que em coneix de fa més de vint anys, arribi a pensar, que jo podria ser un aprofitat d’un possible càrrec (que segurament no tindré mai) No comparteixo la seva opinió, però la entenc. És una opinió que té contingut i que no esta feta des d’un popularisme barat, sinó pel que veu en el dia a dia. Una sinceritat que agraeixo.
Més tard, mestres les senyores han anat a comprar “trapitos” (estem a principi de mes) els senyors hem pres un cafè en una terrassa, menstes vigilàvem com jugaven les nenes en uns gronxadors. Ell, dins d’aquest ambient cordial que ha regnat durant tot el dia, m’ha dit “Después de ver todo lo que ha hecho ERC después de la elecciones del 2004, no me puedo creer que yo los votase. Evidentemente, en las ultimas elecciones ya no les he vuelto a votar” No m’ha fet falta preguntar-li per qui havia votat. La cosa era clara.
Aquests dos amics, són l’exemple clar, que l’estratègia de l’enfrontament directe amb l’estat, i la perspectiva d’un altre manera de fer política, va seduir a persones amb les que se suposa, hauria de seduir l’estratègia de la pluja fina, i que lluny de seduir-los, els ha allunyat d’ERC, i fins i tot de la classe política actual, i de la que ha de venir.
Només em resta, demanar perdó als meus amics-de-tota-la-vida, per haver-los utilitzat d’exemple, i agrair-los, la seva cordialitat, i la seva sinceritat, que m’han demostrat durant tots aquests anys. I també els prometo que poden parlar amb mi tranquil·lament, que després no aniré corrents al teclat, per penjar les nostres converses dins de la xarxa.
Per cert, hem trobat les claus del cotxe. Ens les hem deixat posades al pany del cotxe, i sortosament, ningú les ha tocat ni ens han obert el cotxe.
Salutacions, independència i agraïments sincers.
Reagrupem-nos
Entrades
