39 – Estic emprenyat (2)

En el meu últim escrit, faig fer una crítica sincera sobre l’estratègia d’ERC durant el últims temps. Ja fa temps que uns quants estàvem advertint que la davallada d’ERC era evident i profunda si no es canviaven certes actituds. Era una crítica que era fàcil de fer, i que segurament tindria suport popular, ja que tot el que sigui culpar als polítics de qualsevol cosa, sempre rep les simpaties dels que no són polítics. ERC, tant la direcció com la militància. eren la primera font del meu emprenyament. Però només era la primera font. Ara toca la segona font.

Ara, la crítica ja no és tant senzilla ni tant fàcil. Ja no serà vista amb la possible complicitat dels habituals votants d’ERC, ja que ara és a ells als que em dirigeixo.

Tot i que des d’un bon principi, dic i afirmo, que els habituals votants d’ERC tenen raons més que suficients per estar decebuts i emprenyats amb ERC, no me’n puc estar de dir, que el fet de donar l’esquena a ERC d’una forma tant rotunda durant les passades eleccions, a fet més mal que bé. I a fet mal a ERC, però sobretot al sobiranisme. No em mal interpreteu. No vull dir que només ERC sigui l’única opció sobiranista, però crec que el que sí és ERC, és la institució sobiranista més important, la que té una historia, una tradició i sobretot una estructura de llançament. El que vull dir, és que els sobiranistes, hauríem de mirar les coses d’una manera més freda i pensar-nos les coses amb més calma. La veritat, és que tinc la sensació, que els catalans, quan hem d’utilitzar la rauxa, utilitzem el seny, i quan hem d’utilitzar el seny, utilitzem la rauxa, quan el seny i la rauxa, s’han d’utilitzar conjuntament.

És cert que es tenia que tocar el crostó a ERC, però la forma de fer-ho, segons el meu parer, no ha estat la més encertada. Tal com han anat les coses, ERC ha de canviar, no només d’estratègia, sinó també de noms i cares. Crec que això era necessari i inevitable. La qüestió és com fer-ho.
Ara ens trobem, que ERC farà aquests canvis, si més no així ho espero, per què sinó anem malament, però es trobarà en una situació molt dèbil davant la resta de forces polítiques, i mentres ERC tenia la possibilitat de parlar de tu a tu amb els altres partits, ara, ho haurà de fer des d’una posició d’inferioritat, tal com ha fet els últims dotze anys. Ara cal tornar a començar de nou quan això no era necessari.

Però com es poden fer aquests canvis, sense castigar electoralment a ERC? Dons implicant-s’hi. El que no es pot fer, és que des del sofà de casa, amb el comandament a la mà, es critiqui a tort i a dret, i carregant la culpa de les coses a un altre, que bé o malament, intenta que les coses millorin. No podem descarregar les nostres frustracions sobre uns altres, dient que les coses no es fan bé per que aquests i aquells altres són uns botiflers, que sinó ho fossin, tot aniria sobre rodes. El enemic no és ERC, ni tant sols l’actual direcció. L’enemic és un altre i és contra aquest altre, contra el que hem de lluitar (evidentment d’una forma pacífica) Donant l’esquena a ERC, el que s’ha fet, no només és aflebir a qui no és el nostre enemic, sinó que a més, s’ha enfortit al nostre enemic. Repeteixo, ara hem de tornar a començar, i no era necessari.

Jo vull una ERC ferma, compromesa, clara, acollidora, però clara, sense canvis de discurs. Una ERC amb un objectiu clar. La independència sense embuts, fent polítiques d’esquerres mentres tant, però tenint clar el principal objectiu, que no és altre que el de la millora de la qualitat de vida dels catalans i catalanes, i això només pot passar pel camí de la independència. És per això, que us prego, us demano, que no doneu les esquenes a ERC. Que enlloc de donar-li l’esquena, i doneu la cara, us involucreu per fer que ERC sigui com creieu que ha de ser. Si us involucreu, els canvis, segur que seran més fàcils, i més semblants a les vostres maneres de fer. ERC necessita del vostre seny, i també necessita la rauxa que els seus antic votants han demostrat tenir. Amb la implicació de tots ells, tot serà més a prop, si més no, tindrem més possibilitat d’aconseguir-ho.

No podem estar emprenyats entre els sobiranistes. Això només beneficia als que no volen una Catalunya lliure. Entre tots, des d’una actitud activa, hem de modelar ERC de la millor manera possible. Des del sofà de casa, fent de jutge implacable, les coses no canvien mai, o canvien molt poc a poc. Si cada cop, que es jutja negativament, hem de fer una passa enrera de deu anys, mai arribarem enlloc.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

38 - Estic emprenyat (1)

Ara que ja han passat les eleccions, ja em puc posar la samarreta “agrupada” i parlar sense embuts.
Estic emprenyat, i molt. I aquest estat d’ànim té tres fonts.
La primera és ERC. No només la direcció, sinó també amb la militància.
La direcció d’Esquerra a llençat per terra la feina feta des de que van agafar la direcció. Cal recordar, que van agafar el partit amb un estat lamentable, sense masses vots i sense diners. Amb feina, treball, sacrifici, constància i coherència, poc a poc van aconseguir recollir els fruits de tot això, sabent aprofitar totes les oportunitats que se’ls posava per davant. Poc a poc, ERC va aconseguir el respecte i la força necessàries, per donar el gran salt que es va donar al 2004.
És cert que les circumstàncies del 2004 van ser excepcionals, però ERC va ser al lloc que tenia que estar per aprofitar les característiques d’aquell moment. Van aconseguir 8 diputats i influencia als governs d’Espanya i de Catalunya. En aquell moment tenien les eines per les que tant es va treballar. ERC tenia poder, influencia i el més important, suport popular. Només calia seguir treballant con s’havia fet fins aquell moment. I així ho van fer. Durant el primer tripartit, crec que es pot aprovar la feina i la posició d’ERC fins.... la maleïda foto/traïció de CiU amb el tema de l’estatut. Cal recordar que ERC era l’única força que volia un estatut nou, i van ser CiU, el PSC i ICV, els que es van afegir després a aquesta reivindicació. Va ser ERC qui amb la seva feina i la seva coherència, va donar l’empenta definitiva per tal aconseguir un nou estatut. I va ser ERC, qui va aconseguir que CiU signes l’estatut del trenta de setembre, fins i tot rebaixant les seves pretensions. Però era una renuncia necessària per aconseguir el màxim consens i donar la màxima legitimació al nou estatut. Fins aquí, la feina feta per la direcció d’ERC només es pot qualificar d’excel·lent.
Però arriba el moment en que l’Artur Mas fa una jugada mestre. Una jugada mestre per en ...........Zapatero. Gràcies a la “foto”, en Mas aconsegueix fer fora de la política a Pascual Maragall, que era evidentment un dels seus objectius. Un altre objectiu era el de presentar-se davant dels catalans com el gran líder, que encapçalaria la política catalana a partir d’aquell moment. Això no ho va aconseguir. També va aconseguir, i segur que era una de les seves prioritats, desestabilitzar al Govern de la Generalitat. Però el que també va aconseguir, i crec que sense proposar-s’ho, va ser desestabilitzar totalment a ERC. És des d’aquell moment que ERC entra en una espiral de despropòsits que no acabo d’entendre. Només cal recordar el SÍ crític al estatut, per passar al vot nul polític, i acabar amb el NO. Si ERC hagués fet les coses com es tenien que fer, hagués preguntat a la militància, i hagués dit que no d’entrada, evitant-se aquest canvi d’opinions, que van desprestigiar-la del tot.
Després, van i pacten amb en Montilla per fer-lo President. Cosa que veig bé. En principi, si es pacte com déu mana, dons és una bona jugada, sobretot perquè no es podia premiar a CiU amb la presidència de la Generalitat després de trair al poble català. L’única manera de no fer-ho era pactant amb en Montilla.
Però hi ha maneres de pactar, i maneres de pactar, i la forma en que actua ERC després d’aquest pacte, demostra que es va pactar sense grans exigències, ja que s’han empassat mes d’un gripau. No cal entrar en detalls ni recordar certs moments de ridícul clamorós.
El pitjor de tot, és que la direcció es va enrocar en una estratègia de difícil enteniment. La estratègia de la pluja fina. Aquesta estratègia no era altre que la de voler treure vots al PSC, disfressant-se de PSC. A qui pretenien enganyar? Els votants del PSC, ja tenen al PSC, no necessiten ni volen una imitació. Això no portava en lloc. El que calia, era fer que els votants, no només del PSC votessin a ERC. El que calia era atreure als votants, no fent que ERC fes moviments per tal de desplaçar al seu ideari on són els votants. Amb això, només es podia aconseguir, en el millor dels casos, canviar uns votants, aconseguint-ne de nous, però perdent els que ja es tenien.
I el que ha passat, encara a estat pitjor. No només no s’han aconseguit nous votants, sinó que s’han perdut els que ja es tenien i els que es van guanyar amb tant de esforç i constància. ERC ha de fer que el votants s’apropin a ERC i no al inrevés.
La estratègia de “la pluja fina” s’ha demostrat que no cala. I no només no cala, sinó que ens porta per mal camí.
I ara què? Dons ara, va el Sr. Puigcercós, i sembla que fa un acte per tal de recuperar certes coses que ell, com la resta de la direcció, han deixat perdre pel camí. Ara és tard. Ara hem fet una passa de deu anys enrera. El famós referèndum del 2014, potser s’ha d’endarrerir quinze anys. Ara cal fer foc nou. Ni el Sr. Carod-Rovira, ni el Sr. Puigcercós poden continuar a primera línia.
Fa temps que uns quants estem avisant que això passaria, però o no se’ns va fer cas, o se’ns va perdre per bojos. El temps i els fets ens ha demostrat que teníem raó.
Ara volen reaccionar, però ja és tard. Cal deixar pas a altres cares i a altres maneres de fer. I cal fer-ho urgentment, ja que aquesta nova direcció, s’ha de tornar a guanyar la confiança perduda.
Però també estic emprenyat amb la militància. Sí. Ho sento companys, però també estic emprenyat amb vosaltres, que per les raons que siguin, vàreu donar suport a l’estratègia d’aquesta direcció, tapant-vos les orelles a un clam popular que era difícil de no sentir.
De que us sorpreneu ara? Si era evident. Tothom sabia que això passaria. Però no vàreu sentir la veu de l’independentisme, volent creure que eren el típics crits de quatre radicals impacients. I no, ni érem quatre, ni érem radicals, ni som impacients.
Però també estic emprenyat amb la militància, que tot i veure el que estava passant, va abaixar els braços i va deixar que el daltabaix es produís.

Però cal mirar al futur amb esperança, i després de llepar-nos les ferides, cal reaccionar. Cal obrir els ulls i les orelles, i actuar. Si volem que les coses es redrecin, cal que ens moguem. Les coses no es fan soles.
Al inici, he dit, que les fonts del meu emprenyament, en són tres.
Una ja la sabeu. Les altres dues, ja les diré en un altre escrit.
Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

37 - Resultats d’ERC al Principat.

2008
280.751 vots - 1,15% - 3 diputats
2004
649.999 vots – 2,54% - 8 diputats

Faig aquest escrit des l’escalfor del moment. Estic empipat. Molt empipat.
Entre els uns i els altres, hem fet enrera 10 anys.
Tots tenim el que ens mereixem.
Ens hem auto lesionat.

32 (01) - Decideixo Decidir (Ja tenim les taules)

Bé, arriba el dia 9 de març, dia de la campanya Decideixo Decidir
Aquí podeu trobar la ubicació de les taules on donar suport a aquesta iniciativa.

Concretament a Blanes, la taula estarà a Passeig Marítim / Ginjolers.

Si vols que la Generalitat tingui competències per convocar referèndums, no hi faltis.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

36 - Vot en blanc o com mossegar-se el dit.

Estic decebut. El partit en el que milito des de no fa gaire, ha actuat en els últims anys d’una forma molt estranya, fent pactes Express a corre-cuita i empassant-se algun gripau. La veritat és que les coses han de canviar. Així dons, el proper diumenge, votaré en blanc, i així faré saber a ERC que no han fet les coses bé.
Amb el meu vot en blanc, faré que ERC perdi un diputat a Girona, i si molts fan com jo, també perdran vots a les altres demarcacions.
Amb el vot en blanc, faré que ERC sigui dèbil.
Amb el meu vot en blanc, aconseguiré que ERC no tingui poder de negociació.
Amb el meu vot en blanc, faré saber als espanyols, que ja m’està bé que no es publiquin les balances fiscals, o que no es puguin convocar referèndums.
Amb el vot en blanc, faré saber als espanyols, que encara han d’invertir menys a Catalunya, ja que després del desgavell de les infrastructures, aconseguiran més representació. Si inverteixen menys, encara trauran mes vots.
Amb el meu vot en blanc...
Però ara que hi penso. Si em quedo al sofà de casa, aconseguiré el mateix, sense cap esforç, A més, ja tinc experiència amb això del sofà. Soc un crak amb això.
Al referèndum de l’estatut ja ho vaig fer. Em vaig quedar a casa per castigar als polítics. I quin va ser el resultat? Que gràcies a la meu càstig, va sortir un estatut que no volia. De fet vaig fer el mateix a les últimes eleccions municipals, i gràcies a això, ERC no va tenir massa marge de maniobra.
Això em recorda a la meva filla. Quan era petita i s’enfadava molt, plorava pels descosits i la ràbia la feia actuar impulsivament, mossegant-se el dit. Així deixava de plorar per la ràbia, i passava a plorar pel dolor. Amb aquest acte de rauxa, passava d’enfadada a ferida.

Potser si voto en blanc o em quedo a casa, estic fent una cosa semblant.

Crec que la solució no és bona. Quedant-me a casa o votant en blanc (mossegant-me el dit) faré un acte de dignitat i de rauxa, però empitjoraré la meva situació. Així què és el que puc fer?Definitivament, la rauxa per si sola, és dignificant, i satisfactòria durant un instant. Però la rauxa, cal canalitzar-la i ha d’anar acompanyada de seny.
Enlloc de castigar-me a mi mateix, castigant a ERC, potser caldria fer-ho d’un altre manera.

Ja ho sé. Votaré a PRC. Aquests si que no es van amb futileses. Començarem de nou. Com ho va fer ERC als anys 80. Poc a poc, el PRC anirà creixent i farem les coses bé. Es clar que tornem enrera trenta anys, i després de trenta anys, potser el PRC fa igual que ERC.

I si aprofito la tradició, la feina feta fins ara, molt ben feta, tot s’ha de dir, la estructura i la gent d’ERC? Potser si manessin els de Reagrupament tot seria diferent.
A veure. Ara castigo a ERC i els deixo dèbils. Al proper congres la direcció d’ERC haurà de canviar d’estratègia, i es podrà redreçar la situació. Però... ara per ara, els de Reagrupament, o els d’Esquerra independentista, són minoria. Podran fer-ho? I si ho fan ... Si ERC és dèbil, tindran eines per treballar com crec que s’ha de treballar? No.

Ara ja ho veig clar. El que he de fer, és fer que ERC sigui forta. Evitar donar arguments als espanyols sobre la decadència de l’independentisme, i des d’aquí, treballar per fer que les coses canviïn dins d’ERC. He d’involucrar-me. Des del sofà de casa, les coses no es mouen. Tampoc es mouen amb un paper en blanc. I tornar a començar de zero, no és pràctic, quan ja s’ha fet tanta feina.
Votaré a ERC, i després seré actiu.

A veure que es diu per internet.
A Esquerra Independentista:http://www.esquerraindependentista.cat/noticies/girona-decideix-erc-o-pp
Andreas - Berlín 2008-03-03 18:25:01Donç edanvant Jordi, queda't a casa, i afavoreix el PP perquè aíxí és com funciona el joc.
Sembla mentida! Començo a estar fins un lloc molt concret del meu cos de la gent que entra en aquesta pàgina per posar-nos de volta i mijta, enlloc de dirigir la seva energia a redreçar la situació. ENS HEM DE MULLAR NOI! Com et penses que a Berlín hem aconseguit mantenir la coalició entre l'esquerra i els verds? Al sofà de casa????? Primer eleccions noi, i després a posar el partit al seu lloc, em sembla que en Català es diu SENY, el contrari en Alemany és KAPUTT!!

I A reagrupament: http://www.reagrupament.cat/

Malgrat que la fatiga del catalanisme tendeix a fer-se crònica, és de vital importància no deixar-nos endur pel desànim. És cert que hi ha dies que potser ho engegaríem tot a regar. Nedar contracorrent no és gens fàcil. Però cal tenir perspectiva històrica. Per exemple, és bo recordar que molts catalans abans de nosaltres han passat per moments igualment difícils. I, no cal dir-ho, el país ha travessat etapes molt més dures que l’actual, encara no fa algunes dècades. I se n’ha sortit prou bé. A empentes i rodolons, però som ben vius.
Tal vegada els darrers quatre anys han estat decebedors en més d’un sentit. Potser els partits catalans no hem estat sempre a l’altura de les circumstàncies. Segurament, també, hem comès errors. Però precisament per això el dia 9 de març hem de fer un exercici de responsabilitat i acostar-nos al col•legi electoral. Res no complauria més als enemics de Catalunya que ens quedéssim a casa. Els dirigents del PP i del PSOE precisament voldrien veure’ns així: desmobilitzats, apàtics, desesperançats. En una paraula: vençuts.
No els darem aquesta satisfacció. Ans al contrari, el dia 9 hem de donar-los una lliçó com a poble. I encara som a temps de parlar amb la família, amb els amics i amb aquells companys de feina que tinguin un mínim de sensibilitat catalanista. Provem de convèncer-los perquè es mobilitzin i no caiguin en l’apatia nacional que tant ens pot perjudicar. Mai cap poble no ha aconseguit ser lliure assegut al sofà de casa. Que els ho preguntin als kosovars.
El dia 9, doncs, tothom a participar en la recollida de signatures que organitzen la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Porgrés. Hi haurà taules ubicades a la vora de molts col•legis electorals. No hi podem faltar.
Francesc Mortés
Membre de Reagrupament.Cat

Decididament, no em penso mossegar el dit.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos i ajudem-nos.