20b – Aires de confrontació.

Referent a la passada conferencia Nacional d’ERC, m’he deixat un seguit de coses que m’agradaria destacar.
A mes a mes de les coses que ja vaig posar al anterior escrit, que no em van agradar massa, voldria afegir-ne un altre.
Durant el parlament del Sr. Huguet en defensa de la ponència de la direcció, vers l’esmena a la totalitat de Reagrupament.CAT, es van sentir alguns crits intentant boicotejar el torn de paraula del Sr. Huguet. Això va estar lleig.

Però a la Conferencia Nacional, van haver-hi moltes coses que em van agradar molt.
Per exemple el silenci absolut per part de la militància, en totes les intervencions dels tots els ponents (excepte el que he comentat abans).
Em va agradar l’escridassada general al Sr. Huguet, quant ignorava totalment al President de la mesa, advertint-lo que s’ha li havia acabat el temps de replica.
Em va agradar l’actitud de la militància, corregint les errades inicials de la mesa.
Em va agradar, que qualsevol militant, si s’ho ha treballat, pot intervenir directament en el esdevenir d’ERC.
Em va agradar, veure al Sr. Ridau, envoltat de militants que volien entrar a la sala d’actes, com un militant mes.
Em va agradar, saber que vaig estar a punt de coincidir amb el Sr. Carod-Rovira, als urinaris. (Mai m’hagués imaginat veure al Sr. Carod-Rovira, fent un acte tant íntim)

El que mes em va agradar, va ser veure, com la temuda confrontació, només és al debat. Vaig seure al costat d’un regidor d’un poble a prop de Manresa. Ell va votar quasi sempre a favor de la ponència de la direcció. Jo sempre vaig votar-hi en contra, o en blanc. Però aquest company i jo, vàrem tenir una relació molt agradable, amb molt de respecte, i amb molt bon humor.

També vull agrair a tota la secció local de Blanes, el seu suport i comprensió amb mi, ja que durant l’assemblea per l’aprovació de la ponència oficial, o la que jo presentava, la de Reagrupament.CAT, van ser pacients i respectuosos, deixant-me exposar les meves idees tant temps com va caldre (vuit folis, mes un munt de repliques) i després, uns quants vàrem anar a sopar tots plegats.

També vull agrair les critiques constructives que s’han fet sobre la esmena a la totalitat de Reagrupament.CAT, des de la secció local de Blanes.

La famosa confrontació, només és de debat.
Salutacions i independència.

20a - Aires de confrontació.

Avui s’ha celebrat la Conferencia Nacional 2007 d’ERC.
La conferencia tenia aires de confrontació directa entre els uns i els altres. Per molta gent, hi havia per part de la direcció d’ERC, de Reagrupament.CAT i d’Esquerra Independentista, unes actituds perillosament sectàries.
Referent a les actituds sectàries, dir que evidentment que son sectàries, però això crec que es una posició de força, en cas d’entrar en negociacions per arribar a un acord. Només en el cas de resultats devastadors per algun dels diferents corrents, aquest sectarisme podria portar conseqüències. Tal com ha anat la conferencia, es possible que els caps visibles de Reagrupament.cat, si que pateixin alguna conseqüència.
No es tracta de els uns o els altres. Es traca de quants dels uns i quants dels altres. No es tracta de canviar la direcció, mes aviat, es tracta de que la direcció canviï.
Aquest argument de trencament del partit, va ser quasi l’únic argument que es va utilitzar a Blanes, per no votar a favor de la ponència de Reagrupament.CAT, i sincerament, la possibilitat de trencament, en cas d’uns resultats semblants entre la posició de la direcció i la posició dels sectors alternatius, era força improbable.

No me’n puc estar de comentar certes actituds de la direcció durant la conferencia, que no m’han agradat massa. Frases com: “Company, et vaig dir que retiressis la esmena” no han tingut la elegància necessària que hauria de tenir la direcció, I lo de saltar-se els estatuts del partit amb lo del vot secret, per mi, ha estat molt fort.

Malauradament, els resultats de Reagrupament.CAT, no han estat els esperats, donats els resultats trets a les diferents seccions locals. Probablement per aquesta por, per mi del tot infundada, del trencament. Però el 22% que a tret la ponència de Reagrupament.CAT, si que podria temptar a alguns a la marxa del partit. Tant debò no sigui així, i crec que no passarà.

Però l’objectiu s’ha aconseguit gràcies als companys d’Esquerra Independentista, que amb la esmena parcial mes potent de les que es presentaven (la de revisar el pacte de govern amb el PSC) a tret un 44% de vots a favor, que si hi afegim els vots en blanc, resulta que menys del 50% de la militància es favorable al actual pacte de govern. Això, per força, ha de fer que la direcció d’ERC, hagi de moure fitxa. I això, es molt important.
Vull felicitar als companys d’Esquerra Independentista, amb qui ens hem donat suport mútuament, per seu èxit en la esmena parcial mes potent de les que s’han presentat.
I també vull felicitar al Sr. Carod-Rovira. El seu discurs final, ha estat brillant i engrescador. Tant debò, no es quedi només en un discurs.

Ara ja tenim unes directrius a seguir. Des de la discrepància, seguiré aquestes directrius. La formula de la “pluja fina” té la seva lògica, i la seva raó de ser. Qui sap, potser tenen raó. O potser no. Ja ho veurem.
Des d’aquestes directrius i amb discrepància, seguiré esforçant-me, per tal de que ERC pugui encabir, a totes les sensibilitats independentistes d’esquerres.

Salutacions i independència.

19 - Amic meu, no t’emprenyis amb mi.

Fa uns dies, un amic meu es va emprenyar amb mi. Es va emprenyar amb mi, fins el punt de voler-me ferir, cosa que va aconseguir, precisament, perquè és amic meu. Un altre persona, no hagués pogut fer-ho. Fa deu anys que el conec, i ja aleshores els dos érem independentistes. Durant tots aquests anys, els dos hem coincidit totalment amb les nostres opinions sobre la política catalana i la política espanyola. Però la diferencia entre tots dos, és mes de forma que de contingut.
Tal com hem fet tots, ell fa política des de la maquina de cafè, i des de les sobretaules amb amics i familiars. Per la meva part, des de fa uns tres anys, i sense adonar-me’n, vaig començar a ser mes actiu. Primer a una plana web d’àmbit estatal, on discutia amb gent de tot l’estat sobre la realitat de la política catalana. Mes endavant, vaig passar a una plana web d’àmbit nacional, on no discutia massa, ja que tots érem de la mateixa corda. Però va arribar el moment, que amb això no en tenia prou. Això va coincidir amb un canvi substancial de les formes d’ERC, partit al que sempre he votat, i que no m’acabaven de convèncer.
Tenia dues opcions. O continuava fent política des del teclat, o m’implicava encara mes, per tal d’intentar que ERC s’apropes mes a les formes que jo considerava que es tenien que seguir. Just en aquell moment, el sector crític d’ERC, Reagupament.CAT, va començar a prendre forma. Aquest fet em va acabar de decidir, i em vaig afiliar a ERC, i al dia següent, em vaig inscriure a Reagrupament.CAT.
Però tot i així, el meu amic i jo, coincidíem totalment amb el contingut del nostre ideari. De fet, encara hi coincidim. Aleshores, per que s’ha emprenyat amb mi?
Dons per que soc militant d’ERC (des de fa sis mesos) i crec que a focalitzat en mi, totes les seves frustracions sobre el que ell creu que hauria de fer ERC, i no fa. En cap moment a tingut present el fet que jo sigui militant crític, fidel, però crític.
Aquest és un exemple del que passa dins de l’independentisme català. Som molts, però estem enfadats els uns amb els altres, per les formes, quan l’important de debò, son els continguts, on tots, amb matisos, coincidim.
Un altre exemple d’això, és el cas dels joves de Girona que van cremar les fotos del rei, i que no només no van ignorar, sinó que van rebutjar explícitament, la solidaritat que van mostrar dos membres d’ERC amb ells.
Tot això, ens debilita, i crec que estem en un moment molt important, i que no podem deixar passar l’oportunitat de ser forts. De ser mes forts que mai.
Tots temin un primer objectiu clar. Tant els Maulets, com la CUP, com ERC i diverses plataformes ciutadanes, volem la independència dels Països Catalans.
Els bons resultats electorals en els últims anys d’ERC i de la CUP, mes el naixement d’algunes plataformes ciutadanes, mes els esdeveniments que han succeït després de que en Rodríguez Zapatero hagi demostrat que l’estat federal i plurinacional és del tot inviable, a fet que fins i tot, CDC, també estigui fent moviments sobiranistes.
Aquest últim punt, és de vital importància. CDC és la peça definitiva, per tal assolir la independència, però necessita un petit estímul mes encara. És per això, que tant ERC com la CUP, han de continuar fent força, per tal d’atreure a CDC a l’independentisme. ERC i la CUP, han de ser mes fortes en les diferents administracions on fan feina. Sobretot ERC, que avui per avui, és la organització que té la estructura mes important per aconseguir poder i força.
Però per fer això, tots hem de fer un esforç. ERC ha de fer veure que tot l’independentisme d’esquerres pot encabir-se dins seu, i des d’aquí, ja es podran discutir les formes (Si pluja fina, o enfrontament mes directe amb l’administració espanyola)
Una ERC forta, només pot comportar, que CDC surti de l’armari independentista d’una vegada. Amb un ERC forta, amb mes de l’actual 15% de representació al Parlament, mes CDC, podem aconseguir una amplia majoria, que faci possible l’objectiu de la independència.
És fonamental que els diferents col·lectius (Maulets, CUP, ERC, Plataformes ciutadanes) treballem junts, oblidant egos i personalismes, per tal d’arrossegar a CDC a l’independentisme sense complexos, i des d’aquí empènyer fort cap a la independència. CDC també ha de fer la seva feina, i també ha de fer el seu esforç.
No donem la esquena a ERC. Siguem crítics. Molt crítics i treballem per millorar el que no ens agradi, però sense donar-li la esquena a ERC.
Així dons, amic meu, no t’emprenyis amb mi, que estic del teu costat, i ens necessitem tots.
Salutacions i independència.

18 – Conversa amb les Joventuts Socialistes de Catalunya de Girona.

Fa dies que no poso cap escrit. Això es degut a que he estat participant a camp contrari, concretament al blog de les Joventuts Socialistes de Catalunya de Girona, en un debat que crec interessant, ja que es posen moltes cartes a sobre la taula.
La conversa comença amb un to força crispat, però finalment es va reconduir al terreny de les idees, oblidant els insults, sense que la intensitat del “combat” hagi minvat.
Bé. Aquí us deixo l’enllaç de la conversa, per si voleu fer-hi una ullada, i perquè no, participar-hi, ja que avui, dimarts 9 d’octubre, la conversa encara és viva.
http://jscblanes.blogspot.com/2007/09/els-joves-rebran-210-al-mes-de-lestat.html

Això sí, la conversa és llarga.
Salutacions i independència.

17 - El 6 d’octubre.

El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Recordant aquesta data, una nova plataforma http://6doctubre.blogspot.com/ ha iniciat una campanya per penjar novament les senyeres als nostres balcons.
Recolzo totalment aquesta iniciativa, i evidentment, el balcó de casa meva lluirà una senyera.
L’altre dia, quant vaig comentar això amb un amic meu, em va preguntar:
Per què ho he de fer? De que serveix? El 7 d’octubre tot seguirà igual.
La veritat és que te raó. Al dia següent tot seguirà igual. Però si tenim aquest ànim, no arribarem en lloc, i simplement, tindrem el que ens mereixem. Això sí, dia rera dia, ens queixarem de la situació en la que es troba Catalunya. Ens queixarem de que els polítics son, en el millor dels casos, uns covards.
Però si realment volem assolir la llibertat pel poble català, caldrà que collem als polítics, i només els podem collar fent-nos veure. Manifestant-nos.
El que no podem fer, es esperar que la independència del poble català, ens vingui regalada pels espanyols. Ells tenen la paella pel mànec, i mai el deixaran anar. Caldrà que ens moguem, i caldrà, tard o d’hora, fer algun sacrifici personal.
En aquesta iniciativa, el sacrifici que ens demanen, és ben senzill, i fàcil de fer. No deixem que la mandra, la decepció o una moral baixa, ens aturi. Si superem aquest estat d’ànim, segur, que animarem a mes gent. Si jo t’animo a tu, tu, probablement, animaràs a un altre.
Cal recordar constantment que existim, i que no oblidem. Que continuarem lluitant i no rendir-nos mai.
Estem vivint uns moments, que crec decisius, pel independentisme català.
ERC i CDC tenen un debat intern que els arrosseguen, als republicans, on eren i on han estat sempre, als convergents, on voldrien haver estat sempre, però la butxaca immediata, la por i el possibilisme, no els havien deixat estar. Fins i tot dins del PSC, hi ha algun moviment.
La societat civil, també es mou. Constantment apareixen noves organitzacions que aposten descaradament per la sobirania plena, fins i tot els empresaris han fet algun acte de rebel·lia.
La solidaritat mostrada amb els joves de Girona, per la crema de les fotos dels reis d’Espanya, també es contundent.
Ara, mes que mai, i des de fa molt temps, es el moment de collar als polítics. Collem-los, i recordem-los el proper dissabte, que fa anys, un President de la Generalitat de Catalunya, va fer, tot i fracassar, un acte de valentia i de dignitat. Ells també ho poden fer. Només han de voler-ho fer i trobar el moment de fer-ho, buscant i animant la complicitat del poble, però els hem de collar.
El proper dissabte, 6 d’octubre, fem un acte de reivindicació. De lluita, i sobretot, de pressió als nostres polítics.
Deixem-nos veure, i collem-los.

Salutacions i independència.