19 - Amic meu, no t’emprenyis amb mi.

Fa uns dies, un amic meu es va emprenyar amb mi. Es va emprenyar amb mi, fins el punt de voler-me ferir, cosa que va aconseguir, precisament, perquè és amic meu. Un altre persona, no hagués pogut fer-ho. Fa deu anys que el conec, i ja aleshores els dos érem independentistes. Durant tots aquests anys, els dos hem coincidit totalment amb les nostres opinions sobre la política catalana i la política espanyola. Però la diferencia entre tots dos, és mes de forma que de contingut.
Tal com hem fet tots, ell fa política des de la maquina de cafè, i des de les sobretaules amb amics i familiars. Per la meva part, des de fa uns tres anys, i sense adonar-me’n, vaig començar a ser mes actiu. Primer a una plana web d’àmbit estatal, on discutia amb gent de tot l’estat sobre la realitat de la política catalana. Mes endavant, vaig passar a una plana web d’àmbit nacional, on no discutia massa, ja que tots érem de la mateixa corda. Però va arribar el moment, que amb això no en tenia prou. Això va coincidir amb un canvi substancial de les formes d’ERC, partit al que sempre he votat, i que no m’acabaven de convèncer.
Tenia dues opcions. O continuava fent política des del teclat, o m’implicava encara mes, per tal d’intentar que ERC s’apropes mes a les formes que jo considerava que es tenien que seguir. Just en aquell moment, el sector crític d’ERC, Reagupament.CAT, va començar a prendre forma. Aquest fet em va acabar de decidir, i em vaig afiliar a ERC, i al dia següent, em vaig inscriure a Reagrupament.CAT.
Però tot i així, el meu amic i jo, coincidíem totalment amb el contingut del nostre ideari. De fet, encara hi coincidim. Aleshores, per que s’ha emprenyat amb mi?
Dons per que soc militant d’ERC (des de fa sis mesos) i crec que a focalitzat en mi, totes les seves frustracions sobre el que ell creu que hauria de fer ERC, i no fa. En cap moment a tingut present el fet que jo sigui militant crític, fidel, però crític.
Aquest és un exemple del que passa dins de l’independentisme català. Som molts, però estem enfadats els uns amb els altres, per les formes, quan l’important de debò, son els continguts, on tots, amb matisos, coincidim.
Un altre exemple d’això, és el cas dels joves de Girona que van cremar les fotos del rei, i que no només no van ignorar, sinó que van rebutjar explícitament, la solidaritat que van mostrar dos membres d’ERC amb ells.
Tot això, ens debilita, i crec que estem en un moment molt important, i que no podem deixar passar l’oportunitat de ser forts. De ser mes forts que mai.
Tots temin un primer objectiu clar. Tant els Maulets, com la CUP, com ERC i diverses plataformes ciutadanes, volem la independència dels Països Catalans.
Els bons resultats electorals en els últims anys d’ERC i de la CUP, mes el naixement d’algunes plataformes ciutadanes, mes els esdeveniments que han succeït després de que en Rodríguez Zapatero hagi demostrat que l’estat federal i plurinacional és del tot inviable, a fet que fins i tot, CDC, també estigui fent moviments sobiranistes.
Aquest últim punt, és de vital importància. CDC és la peça definitiva, per tal assolir la independència, però necessita un petit estímul mes encara. És per això, que tant ERC com la CUP, han de continuar fent força, per tal d’atreure a CDC a l’independentisme. ERC i la CUP, han de ser mes fortes en les diferents administracions on fan feina. Sobretot ERC, que avui per avui, és la organització que té la estructura mes important per aconseguir poder i força.
Però per fer això, tots hem de fer un esforç. ERC ha de fer veure que tot l’independentisme d’esquerres pot encabir-se dins seu, i des d’aquí, ja es podran discutir les formes (Si pluja fina, o enfrontament mes directe amb l’administració espanyola)
Una ERC forta, només pot comportar, que CDC surti de l’armari independentista d’una vegada. Amb un ERC forta, amb mes de l’actual 15% de representació al Parlament, mes CDC, podem aconseguir una amplia majoria, que faci possible l’objectiu de la independència.
És fonamental que els diferents col·lectius (Maulets, CUP, ERC, Plataformes ciutadanes) treballem junts, oblidant egos i personalismes, per tal d’arrossegar a CDC a l’independentisme sense complexos, i des d’aquí empènyer fort cap a la independència. CDC també ha de fer la seva feina, i també ha de fer el seu esforç.
No donem la esquena a ERC. Siguem crítics. Molt crítics i treballem per millorar el que no ens agradi, però sense donar-li la esquena a ERC.
Així dons, amic meu, no t’emprenyis amb mi, que estic del teu costat, i ens necessitem tots.
Salutacions i independència.

18 – Conversa amb les Joventuts Socialistes de Catalunya de Girona.

Fa dies que no poso cap escrit. Això es degut a que he estat participant a camp contrari, concretament al blog de les Joventuts Socialistes de Catalunya de Girona, en un debat que crec interessant, ja que es posen moltes cartes a sobre la taula.
La conversa comença amb un to força crispat, però finalment es va reconduir al terreny de les idees, oblidant els insults, sense que la intensitat del “combat” hagi minvat.
Bé. Aquí us deixo l’enllaç de la conversa, per si voleu fer-hi una ullada, i perquè no, participar-hi, ja que avui, dimarts 9 d’octubre, la conversa encara és viva.
http://jscblanes.blogspot.com/2007/09/els-joves-rebran-210-al-mes-de-lestat.html

Això sí, la conversa és llarga.
Salutacions i independència.

17 - El 6 d’octubre.

El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Recordant aquesta data, una nova plataforma http://6doctubre.blogspot.com/ ha iniciat una campanya per penjar novament les senyeres als nostres balcons.
Recolzo totalment aquesta iniciativa, i evidentment, el balcó de casa meva lluirà una senyera.
L’altre dia, quant vaig comentar això amb un amic meu, em va preguntar:
Per què ho he de fer? De que serveix? El 7 d’octubre tot seguirà igual.
La veritat és que te raó. Al dia següent tot seguirà igual. Però si tenim aquest ànim, no arribarem en lloc, i simplement, tindrem el que ens mereixem. Això sí, dia rera dia, ens queixarem de la situació en la que es troba Catalunya. Ens queixarem de que els polítics son, en el millor dels casos, uns covards.
Però si realment volem assolir la llibertat pel poble català, caldrà que collem als polítics, i només els podem collar fent-nos veure. Manifestant-nos.
El que no podem fer, es esperar que la independència del poble català, ens vingui regalada pels espanyols. Ells tenen la paella pel mànec, i mai el deixaran anar. Caldrà que ens moguem, i caldrà, tard o d’hora, fer algun sacrifici personal.
En aquesta iniciativa, el sacrifici que ens demanen, és ben senzill, i fàcil de fer. No deixem que la mandra, la decepció o una moral baixa, ens aturi. Si superem aquest estat d’ànim, segur, que animarem a mes gent. Si jo t’animo a tu, tu, probablement, animaràs a un altre.
Cal recordar constantment que existim, i que no oblidem. Que continuarem lluitant i no rendir-nos mai.
Estem vivint uns moments, que crec decisius, pel independentisme català.
ERC i CDC tenen un debat intern que els arrosseguen, als republicans, on eren i on han estat sempre, als convergents, on voldrien haver estat sempre, però la butxaca immediata, la por i el possibilisme, no els havien deixat estar. Fins i tot dins del PSC, hi ha algun moviment.
La societat civil, també es mou. Constantment apareixen noves organitzacions que aposten descaradament per la sobirania plena, fins i tot els empresaris han fet algun acte de rebel·lia.
La solidaritat mostrada amb els joves de Girona, per la crema de les fotos dels reis d’Espanya, també es contundent.
Ara, mes que mai, i des de fa molt temps, es el moment de collar als polítics. Collem-los, i recordem-los el proper dissabte, que fa anys, un President de la Generalitat de Catalunya, va fer, tot i fracassar, un acte de valentia i de dignitat. Ells també ho poden fer. Només han de voler-ho fer i trobar el moment de fer-ho, buscant i animant la complicitat del poble, però els hem de collar.
El proper dissabte, 6 d’octubre, fem un acte de reivindicació. De lluita, i sobretot, de pressió als nostres polítics.
Deixem-nos veure, i collem-los.

Salutacions i independència.

16 - Oposar-se no sempre es negatiu.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb Llet", al 21 de setembre de 2007.

Els partits polítics tenen un clar i únic objectiu, i aquest no es altre que el de desenvolupar i dur a terme, el seu ideari, la seva ideologia, i la seva forma de veure la vida. Per tal aconseguir aquest objectiu, els partits polítics tenen una eina que els hi permet complir amb aquest objectiu. Aquesta eina es arribar al govern. Així dons, un partit polític, un segon després de la seva formació, ha d’aspirar a governar. Ha d’aspirar a tenir la màxima quota de poder que pugui abastar. Un partit polític que no aspiri a governar, no te raó de ser, i votar-lo, l’únic que es fa, es tirar el nostre vot. Es veritat que hem de ser conscients de la possibilitats reals que té cada partit per arribar a governar, i si es el partit que s’apropa mes a la nostra ideologia, dons l’hem de votar, per tal de donar-li tota la força que sigui possible, i fugir del vot útil, que no es res mes que una enganyifa, que utilitzen uns partits per robar vots a altres partits.
Un cop això es té clar, ja podem entendre el perquè els partits polítics fan tot tipus de cabrioles, per tal d’aconseguir arribar al govern de qualsevol administració, i fugir del pensament fàcil de que tots el polítics son iguals i l’únic que volen es una cadira. No fer aquestes cabrioles per arribar a pactes de govern va en contra de la pròpia naturalesa dels partits polítics i només pot demostrar que, o s’enganya als votants o que s’és un incompetent, per després excusar-ho parlant d’ètica i coses molt nobles, però normalment, només serveix per amagar la incompetència o la enganyifa als votants (a Blanes hem tingut un clar exemple d’aquesta tendència autodestructiva d’alguns partits, tirant per la finestra totes les possibilitats d’arribar a governar)
Però totes aquestes cabrioles tenen un preu polític, amb el que s’ha de vigilar molt si no s’és la primera força d’un pacte de govern, ja que serà aquesta la que s’emporti totes les medalles dels èxits, i els altres partits de govern, queden totalment amagats sota l’ombra del partit majoritari dins del govern.
Es aleshores quant es pot utilitzar una segona eina per tal de complir amb l’objectiu que tenen els partit polítics, (portar endavant el seu programa) Aquesta segona eina es la “oposició en positiu”.
Es tracta d’arribar a un pacte amb un o mes partits, perquè es pugui formar govern, però quedant-se a la oposició.
Així s’obliga al nou govern a complir amb unes polítiques a seguir, tant concretes com es pugui, i al mateix temps, tenir la llibertat de moviments necessària per poder oposar-se a tot allò que no agradi del nou govern. Es una opció, que té l’avantatge de que sempre es pot fer marxa enrera, si el pacte no es compleix. O tot i complir-se el pacte, si el nou govern es un desastre, i si s’escau, promoure una moció de censura.
Això es el que a fet ERC a Blanes. A pactat amb el partit majoritari del nou govern, quedant-se a la oposició.
Analitzant una mica tots els paràmetres que ens condueixen a aquesta situació, es pot pensar que ERC a utilitzat aquesta segona eina per dues raons.
La primera raó es per ètica. ERC no podia entrar en cap govern després d’obtenir els nefastos resultats electorals que va tenir. Simplement, no s’ho mereixien. Un segon motiu ètic, es el de que en el nou govern, hi han representades dues forces polítiques amb un ideari totalment oposat al ideari d’ERC (PDB i PP)
La segona raó es per portar el programa d’ERC tant lluny com sigui possible, i així fer que els seus votants vegin com el seu vot, ha servit per alguna cosa. Així dons ERC a optat per aquesta “oposició en positiu”.
Aquesta “oposició en positiu” es fa palesa amb varies coses, que han passat després de la formació del nou consistori.
Gràcies a aquesta oposició en positiu, en continuarà lluitant per salvar El Vilar i Sant Daniel, cosa que ja es donava per perduda, i s’han començat les negociacions amb el Ministerio de Medio Ambiente, per recuperar la platja de S’abanell. S’ha establert una hora gratuïta al pàrking del Passeig de mar per tots el blanecs, i en poc temps, també hi haurà una hora i mitja a les zones blaves, gratuïtes pels blanencs. S’ha iniciat el projecte per la construcció de 44 habitatges per gent gran i gent jove al costat de l’Hospital de Sant Jaume, i s’ha facilitat fer a les entitats blanenques la seva fira, evitant l’excés de burocràcia.
Tot això s’ha fet en poc temps i des de l’oposició, en positiu.
Salutacions i independència.

15 – Hùrtugrafÿa.

El passat 19/09/2007, vaig fer un escrit 13 - no siguem directament còmplices on volia expressar el meu pensament sobre certs comportaments de la societat civil catalana, concretament la que és independentista respecte al tema de la independència, En l’escrit volia posar un punt de debat sobre si cada un de nosaltres podria fer mes del que fa, per tal d’assolir la independència, posant especial atenció, en tots aquells que poden esdevenir ídols o exemple pels demés. Per expressar aquesta idea vaig utilitzar la figura del màrtir, l’heroi i el líder.
L’altre aspecte que volia posar sobre la taula, era la divisió que hi ha dins del col·lectiu independentista.

Respecte a aquest escrit, vaig rebre la visita d’un anònim, que em va deixar el següent comentari:
“Tu podries fer l'heroïcitat d'aprendre a escriure la llengua que tant defenses: "és" va amb accent i "he" del verb "haver" va amb "h". No és molt demanar”
El comentari es molt bo. Es recolza amb la figura de l’heroi que jo vaig utilitzar en el meu escrit, per tal de deixar-me en evidencia, i ho aconsegueix.
El comentari es quasi perfecte, si no fos perquè l’anònim, també queda en evidencia, ja que el to emprat deixa clar que el meu escrit li va fer mal. Però no poden rebatre el contingut del meu escrit, ataca al continent. Un segon anònim, ja se’n va encarregar de posar aquesta evidencia a la vista de tothom, d’una manera precisa i quirúrgica (gràcies segon anònim pel teu recolzament) i a mi no em cal afegir-hi res mes.

Però malauradament, l’anònim corrector ortogràfic, te raó.
Aprendre a escriure correctament el català a Catalunya o als Països Catalans, és una heroïcitat. I jo soc l’exemple perfecte.
Mes d’un cop he pensat en fer algun curs per tal de millorar la meva ortografia, la meva sintaxi i el meu vocabulari, però finalment he agut de fer marxa enrera, ja que això suposaria:
- Treballar menys hores, i per tant no arribaria a fi de mes.
- Desatendre a la meva família, posant en perill la estabilitat familiar, ja que si m’hi poso, m’hi poso bé, i aprendre un català acadèmic demana molt temps.
- Eliminar totalment el meu temps d’oci, amb el perill de parar boig, i perdre el meu entorn social.
Renunciar a qualsevol d’aquestes tres raons, per aprendre el català, equival a fer un acte “heroic”. I no soc ni de bon tros, un cas excepcional, i hi ha molta gent en circumstancies molt pitjors que les meves.
Així dons, vaig optar per escriure tant com pogués, llegir tant com pogués, i anar aprenent poc a poc, i ser mentres tant, un analfabet. Un analfabet del meu propi idioma, al meu propi país, que es l’idioma propi del meu país. Paradoxal.

Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és obligatori segons la constitució. El castellà.
Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és el propi del país. El català. Per tant si l’altre no és propi, és un idioma estrany al país. És un idioma estranger.
Que l’idioma obligatori d’un territori sigui un idioma estranger, i no pas el propi, només te un nom: OPRESSIÒ.
Que en un territori, hi hagi un molt baix índex de analfabetisme en un idioma estranger, mentres si que hi ha un alt grau d’analfabetisme el la llengua pròpia és, com a mínim, molt estrany.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de entendre’l. Tothom s’ha trobat en algun moment, a algun català que no entén l’idioma propi dels Països Catalans.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de parlar-lo. Tots coneixem algun català, que no ha pronunciat ni una sola paraula en català, en tota la seva vida.
A Catalunya, hi han analfabets alhora de llegir-lo. Tots coneixem algun catalano parlant, que prefereix llegir en castellà abans que en la seva pròpia llengua, ja que no sap llegir bé el català.
A Catalunya hi han molts analfabets alhora de escriure’l. Molts de nosaltres, si no fos pel corrector ortogràfic, no escriuríem mai en català. Si haguéssim d’escriure amb una Olivetti, o si ho hem de fer a mà, ho passem molt malament.
Aquest analfabetisme del idioma propi només te un nom: OPRESSIÓ.

I tot això es fa visible en la vida quotidiana.
Us imagineu a un suec que ocupi algun càrrec de responsabilitat a Suècia, molt ben remunerat i que sigui analfabet parlant, llegint i escrivint, i fins i tot en la comprensió de l’idioma propi de Suècia? Dons als Països Catalans, això passa.
Us imagineu a un danès, que per trobar feina a la administració publica, i a vegades al sector privat, hagi de demostrar amb un certificat oficial que no és analfabet amb la llengua pròpia de Dinamarca) Dons als Països Catalans, això passa.
Per molt que les administracions publiques i les escoles utilitzin exclusivament el català a Catalunya, les empreses catalanes demanen expressament que es demostri que no som analfabets en la llengua pròpia del seu territori, i en canvi no ho fan amb una llengua estranya al seu territori. Només es demana aquesta acreditació, als idiomes estrangers, Així dons, a la pràctica, el tractament que dona el sector privat al català, es equivalent al que donen a l’anglès.
Tot això es veu reforçat, en el fet de que molts catalans no utilitzen i no aprenen el català, perquè no el necessiten, de la mateixa manera que jo mai he necessitat l’anglès. Les úniques llengües que no es necessiten en un territori, son les llengües estrangeres.
Per tant, a la realitat quotidiana, el català, l’idioma propi dels Països Catalans, és un idioma estranger als Països Catalans. Paradoxal.

Només em resta agrair a l’anònim corrector ortogràfic, el fet de fer-me pensar en tot això un altre cop, i demanar-li, que continuï corregint-me, per poder millorar la meva hùrtugrafÿa.

Salutacions i independència.