6 - La informació es del poder.

La informació es poder, i qui té poder informa del que vol i on vol.
ERC és un partit amb una situació força estranya i incomoda. És un partit peculiar.
ERC és un partit, diguem-ne, “nacionalista”, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
ERC es un partit d’esquerres, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
Però la virtut d’ERC és que és “nacionalista” i d’esquerres alhora. És un tot indivisible. ERC no pot ser un temps només nacionalista, o només d’esquerres, i això fa que estigui sempre mal mirada per tothom.
Un altre característica de la peculiaritat d’ERC és que és un partit de 1ra divisió, però que de moment, no pot aspirar a la Champions League. Però el que si té, és la possibilitat de decidir qui guanya la lliga. En definitiva, és un partit prou gran per estar al ull de l’huracà, però prou petit, perquè tothom s’atreveixi a criticar al partit, a les decisions que pren, i fins i tot als seus dirigents.
Tots els mitjans de comunicació, públics i privats, per molt independents que vulguin ser, no poden evitar tenir influencies o pressions polítiques, i aquestes influencies o pressions, només la poden exercir partits amb aspiracions reals de guanyar les eleccions. Son els mateixos partits que miren amb recel a ERC per la seva dualitat inseparable. És per això, que els mitjans de comunicació, sempre tracten a ERC d’una manera, diguem-ne, peculiar.
Totes les noticies relacionades amb ERC, tenen una transcendència, que transportada a altres partits, la cosa passaria totalment desapercebuda. L’exemple d’això, és la creació del corrent crític dins d’ERC, Reagrupament. El naixement d’aquest corrent crític, va fer que tots els mitjans de comunicació fossin plens de titulars, anunciant una forta crisi dins del partit. Quant això passa en altres partits, mes sovint del que pensem, la cosa no passa d’una anècdota.
També és habitual, que des de els mitjans de comunicació, des de les seves seccions d’opinió, es tracti de ridiculitzar tot sovint, les decisions i els postulats d’ERC. En un principi es tractava de fer d’ERC un partit simpàtic, que a tothom podia caure bé, però que eren massa radicals i idealistes. Es tenia que fer veure a tothom que ERC eren gent que tenien bones intencions, però al mateix temps, eren del tot incapaços de saber com es feien les coses, i de fet, potser no eren dins del món real. Però vet aquí, que ERC, poc a poc, va aconseguint colorar-se en posicions que poden decidir coses. Poc a poc, va aconseguir, tenir la possibilitat de demostrar que si podien fer coses, dins del món real. ERC va passar de ser un partit simpàtic, a ser un partit perillós, i si no se’ls atura, poden tenir serioses oportunitats de competir cara a cara, amb els grans partits. I això no pot ser.
Es d’aquí on comença tota la campanya de descrèdit contra ERC. Només cal recordar algunes de les coses que s’han arribat a publicar.
- Es fa dimitir a Carod-Rovira per la famosa reunió a Perpinyà, i pocs anys després, els mateixos que el fan dimitir per aquesta reunió, fan bandera de voler fer el mateix.
- S’acusa a ERC de cobrar als seus representants polítics amb càrrec, com si això fos una cosa molt dolenta, quan en realitat es una forma neta pel propi finançament del partit, a mes de garantir la seva independència. Mentres que els altres partits tenen un finançament, a base de donatius, anònims o no, que fa que el finançament de la resta de partits polítics, sempre estigui sota sospita. Només cal veure el desplegament de mitjans que fan durant les campanyes electorals, o els crèdits estranys.
- S’acusa a Josep Bargalló de tràfic d’influències, perquè la seva dona, fa el que ha fet sempre, que es fer estudis per les administracions, per totes les administracions, governades pels mateixos partits que després van voler fer llenya d’aquest cas.
- El cas d’en Joan Puig i la piscina. Quan la noticia hauria d’haver estat la denuncia d’un mes que probable cas de tràfic d’influències o de corrupció urbanística, la noticia va ser el de denunciant. De cop i volta va passar a ser mes important la forma de denunciar, que no pas la denuncia d’uns fets que poden ser molt greus, i que han passat pel mitjans de comunicació com si res.
- EL cas ja comentat de la creació d’un sector crític.

Com es pot veure, tot son coses normals, que pel fet d’estar relacionades amb ERC, passen a ser grans escàndols, suficients per demanar dimissions, fins i tot executar aquestes dimissions, o per fer grans titulars de grans ruptures i grans crisis internes.L’ultima cas d’informació estranya, son els titulars que s’han fet des de els diaris de referència de les comarques de Girona, en relació a una roda de premsa que va fer la secció local de Blanes de ERC. ERC – Blanes va presentar una campanya per fer conèixer a tots els vilatans, la feina feta des de l’oposició, i reclamant el mèrit de la feina feta, que fàcilment podia ser tapada, precisament perquè aquesta feina s’ha fet des de la oposició. Així dons, quan ERC informa a la gent de Blanes de la feina que fa, aquests dos mitjans de comunicació, fan titulars amb paraules com “s’apropia” o “es penja medalles”, que son del tot tendenciosos, que no només neguen la feina feta des de ERC, sinó que creen mala imatge pel partit. Amb ERC tothom s’atreveix, fins i tot fregant la ratlla que pot faltar a la veritat amb titulars tendenciosos.

Salutacions i independència.

5 - El benefici del dubte.

El passat dilluns, 6 d’agost de 2007, des d’ERC de Blanes, es va fer una roda de premsa, per tal de fer una anàlisi dels primers 50 dies del nou govern municipal de Blanes.
Durant aquesta roda de premsa, a mes a mes de valorar aquest dies, es va fer la presentació d’una campanya, per tal de fer saber als ciutadans de Blanes, una de les aportacions d’ERC a la governabilitat de la ciutat.
La campanya no busca res mes que deixar clar als ciutadans de Blanes la feina positiva que pot fer i fa ERC de Blanes, des de l’oposició.
Concretament, el que es fa saber, es que l’establiment des de el proper 1 de setembre, d’una hora gratuïta al pàrking del Passeig de Mar de tots els vehicles que paguen el seu impost de circulació a Blanes, es una proposta feta des d’ERC.
Aquesta proposta la portava ERC en el seu programa electoral de les passades eleccions municipals, i només la portava ERC.
La dinàmica quotidiana de la vida dels ciutadans de Blanes, com els de qualsevol municipi, fa que, i sense cap mala intenció per part de ningú, totes i cada una de les noves mesures que es prenen en una població, hagin estat una idea del govern del moment en que aquestes mesures en fan publiques.
ERC, de sempre i donades les seves poques influencies als mitjans de comunicació, ha optat per una formula de donar a conèixer als ciutadans, la feina que fa, i que aquesta, no es vegi apropiada pel govern actual.
El titulars de dos diaris de referència sobre aquest tema, El Punt http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2507711 i El diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pNumEjemplar=2775&pIdSeccion=3&pIdNoticia=213185 no son precisament l’exemple a seguir alhora de fer una bona feina.
Si bé no es pot dir, que la noticia per ella mateixa, es tractada amb un mínim de cura i sense faltar a la veritat, els titulars de la noticia, si que estan fets d’una manera que podria pensar-se que hi ha mala fe, i que el que es pretén es enganyar als seus lectors, donant a entendre, que ERC no es el veritable i únic impulsor d’aquesta mesura, que facilitarà a tots els ciutadans de Blanes, les gestions administratives o de tipus privat, que s’han de fer al centre de la vila.
Quan es diu que un s’apropia o que es penja medalles, es vol fer entendre, que en realitat el mèrit no es d’ell. Si considerem aquestes apreciacions com certes, aquests titulars si que falten a la veritat.
Un acaba preguntant-se perquè passen aquestes coses, i la veritat, costa no pensar malament. Això si, tothom sempre té el benefici del dubte, fins que no es demostri el contrari.

Salutacions i independència.

4 - Una cosa o l’altre segons em convingui.

Respecte a la portada de “El Jueves”, un cop mes es posa en evidencia la hipocresia de les lleis espanyoles, que no tracten a tothom per igual. Ja ho vàrem veure amb l’assassí “De Juana Chaos”. Que tot i ser un assassí, té els seus drets, atorgats pel suposat estat de dret en que vivim. Ara resulta que no es pot fer conyeta de les relacions sexuals de la família real. Si acceptem que això no es pot fer, dons tampoc es pot fer amb ningú, i vull recordar un sketch del programa “Polònia”, a arrels del canvi en el sentit de vot d’ERC sobre l’estatut, promogut per les assemblees del mateix partit. Es feia conya de les relacions sexuals d’en Carod-Rovira, demanat permís a les assemblees, per poder tenir relacions amb la seva dona. Aleshores ningú es va queixar, i tots vàrem riure força (evidentment, l’sketch era molt divertit) Però, ara s’ha tocat a la família real, i hi ha qui es posa les mans al cap. Som o no som tots iguals? O som uns mes iguals que uns altres? El que passa es que Espanya té una monarquia una mica especial. Cal recordar, que segons les normes de la dinastia de la pròpia família real espanyola, el Príncep Felip, per poder ser rei, s’ha de casar amb algú del que es diu “de sangre azul”. Si es vol la monarquia, dons monarquia. Monarquia amb tot el que comporta. El que no pot ser es que per casar-me, soc republicà, però no es pot fer conyeta amb mi, perquè soc de la família real, i si amb la resta de les persones. O s’és monàrquic o republicà, però no soc una cosa o l’altre segons em convingui.

3 - Pagueu, pagueu, maleïts.

Mireu com marxen les beques, les escoles bressol i les escoles amb parets i formigó. I mireu com venen les escoles barracons.

Mireu com marxen els hospitals i els ambulatoris. I les places de personal sanitari, que farien més curtes les llistes d’espera.
Mireu com marxen l’aeroport internacional, un xarxa ferroviària com cal, les autovies i els transport públic. I mireu com arriben els peatges i els embossos, que ens porten a utilitzar més els peatges i augmenten la pol·lució.
Mireu com marxen places de policia i de jutges. I els centres penitenciaris, que farien la justícia mes ràpida.
Mireu com marxen els ajuts a les empreses, i els ajuts als treballadors caiguts en desgracia.
Mireu com marxen les pensions dignes.
Mireu com marxen les polítiques d’integració de la immigració.
Mireu com marxen els ajuts a la gent gran, a la gent jove, i a les famílies.
Mireu com marxa el suport al I+D.
Mireu com marxen les subvencions al nostres artistes i esportistes, que no poden desenvolupar el seu talent, per no rebre el ajut necessari en el moment adient.
Mireu com marxen tantes i tantes coses.
I després ens hem de sentir dir insolidaris.
Tot això, son prous motius per fer un pensament i prendre una decisió ràpidament. La dependència es un luxe que no ens podem permetre.
Hi ha qui dirà que en una Espanya justa, tot això s’arreglaria. Amb una Espanya federal això no passaria.
Però fa quasi 300 anys que això es així, i això no canviarà. I qui ho pensi, sincerament, i amb tot el respecte, s’enganya.
Per que ha de canviar, si no ens queixem massa?
La butxaca dels catalans, de tots els que viuen a Catalunya, necessiten la independència.
I ara, qui vulgui, i pot afegir el debat identitari, que ha quedat clar, que no es imprescindible per voler la independència.

2 - La sorpresa final?

Carta publicada al "Diari de Girona" el 2 de juliol de 2007.
I També al setmanari "Cafè amb Llet", al 6 de juliol de 2007

Recentment es va constituir l’Ajuntament de Blanes, i va passar el que tenia que passar. Un cop allunyades les connotacions i sentiments personals de tots i cadascun de nosaltres, la cosa no podia acabar d’un altre manera. La equació estava feta i només calia fer un bon plantejament. Els resultats de les eleccions va fer que les regidories de l’Ajuntament de Blanes quedessin dividides en dos grans sectors. Per un costat el centre/esquerra amb un regidor de més, i per l’altre banda el centre/dreta amb forces contradiccions entre les diferents opcions polítiques d’aquest color (uns son nacionalistes catalans, uns altres son nacionalistes espanyols i uns altres son anti-tothom)
Tot era fàcil i només calia fer-ho. Les esquerres havien guanyat les eleccions, d’una forma ajustada, però també d’una manera clara. Però vet aquí que els senyors d’ERC, van i voten a favor del candidat de CiU i del resta de les forces polítiques de la dreta.
“Però com s’atreveixen?” pensaran molts. “A més a més, ho han fet de franc, ja que ni tant sols formaran part del govern de la vila” pensaran altres. “Ni tant sols s’han venut per una cadira?, així dons, Perquè ho han fet? Potser van prendre la decisió en un altre calçotada d’aquelles que fan ells”.
Dons crec que ho han fet per que no han tingut un altre alternativa. Que podien fer, si el candidat de la llista mes votada, el Sr. Marigó del PSC, no els hi ha demanat ni tant sols que s’abstinguessin?

Quan és menysprea a algú d’una manera tant contundent i rotunda com ho ha fet el Sr. Marigó, es normal que els budells, l’estómac i el cor del menyspreat es girin en contra de qui fa aquest menyspreu. Però si hi afegim que el candidat de CiU, no només no menysprea, sinó que escolta i fa un esforç, dons la cosa es força clara.
Diuen que el R. Madrid no ha guanyat la lliga, sinó que la perdut el Barça. Dons una cosa semblant li ha passat al Sr. Marigó. No es que el Sr. Trias hagi guanyat l’alcaldia, sinó que el Sr. Marigó, quan ho tenia tot a favor, l’ha deixada escapar, la perduda, de la forma mes infantil que hom pugui imaginar.
Ara, el Sr. Marigó, acusarà a ERC d’haver-se venut a les dretes. De no ser conseqüent. De no tenir coherència. Però l’únic culpable de que ell no hagi sortit reelegit, és ell mateix. És ell qui ha tancat totes les portes a ERC, posant en perill un pacte de govern d’esquerres, i ell és el culpable de que finalment hagi passat el que ha passat. I això es veia venir.
El Sr. Marigó ha fet allò de “o vens amb mi sense protestar gens, o no jugues”. Ja ho va demostrar mentres era l’alcalde, i a seguit practicant aquesta tàctica durant la campanya electoral, i el que es pitjor, en la política de pactes post-electorals. Tot seran critiques a ERC, però, que podien fer sinó? El Sr. Marigó els ha portat directament a la porta de CiU, que només ha tingut que posar-se de cara, amb voluntat negociadora i amb ganes de fer feina.

El Sr. Salmerón, i segurament els seus votants, estaran força enfadats per la decisió d’ERC. Però amb qui haurien d’abocar el seu malestar, es amb el Sr. Marigó, que ha actuat d’una manera que només podia passar, el que ha passat. Era un risc mes que evident. El Sr. Marigó ha jugat amb foc, i aquest hauria de ser el veritable motiu de la ràbia continguda dels votants de ICV-EUiA. Que no s’enfadin amb els qui han estat apartats de tot, sinó amb qui aparta i discrimina. També han d’acceptar la seva part de responsabilitat, ja que son, d’una manera o altre, còmplices de la mort del tripartit a Blanes. Haurien d’haver previst el que podia passar, i plantar-se, obligant al Sr. Marigó a baixar-se del burro, i obrir converses amb ERC. Potser és per aquest “o vens amb mi sense protestar gens, o no jugues”, que ICV-EUiA a callat i a sigut un bon minyó.
Que esperaven? Arraconar a ERC al mes negre dels abismes, i a mes, que ERC els hi rigués les gràcies? Vinga va.
ERC s’ha buscat la vida, i ha adaptat els seu programa, dintre d’uns paràmetres acceptables per ells, per dur-lo a terme, que és el que han de fer els partits polítics.

En els discursos que s’han fet després del la elecció del nou alcalde, tant el Sr. Marigó com el Sr. Salmerón, han dit sense dir-ho, que ERC no té honestedat. Jo no sé el que entendran ells per “Honestedat”. El que sí tinc clar que no és honest, és deixar de banda, fins a la humiliació publica, al que fins no fa gaire, i és encara en molts llocs, un soci de govern. Això, no es ser honest, Això és voler-se repartir el pastis. A mes a mes, el Sr. Salmerón, s’ha premés donar lliçons de amb qui es pot pactar i amb qui no. Fa falta que es faci un llistat dels llocs on ICV-EUiA a pactat amb el PP? Si fins i tot, ha tingut converses amb Falange de la JONS a Ardales.
El Sr. Salmerón, també ha acusat, entre línies, a ERC de provocar la abstenció entre la població, amb aquestes actuacions tant estranyes. El que també es pot pensar, es que el que provoca el creixement del abstencionisme entre la població, es la política de fidelització cega a un altre força política. Per que han d’anar a votar els simpatitzants de ICV-EUiA, si els seus vots aniran, sense dubte, al Sr. Marigó? Això, segur que provoca abstenció.

En definitiva, ha guanyat l’alcaldia, qui l’ha volguda guanyar, posant-se d’acord amb qui a calgut. I l’ha perduda, qui amb un atac de supèrbia, no s’ha volgut posar d’acord amb ningú.

ERC no es la marca blanca de ningú, i a aquestes alçades, ja ho hauria de saber tothom. ERC té un programa per defendre, i segurament ha pactat amb qui li ha donat mes possibilitats de fer-ho.
A qui a pogut sorprendre la decisió d’ERC? Dons a quasi tothom, però al Sr. Salmerón, i sobretot al Sr. Marigó, no. Ells son els qui l’han provocat.