En Joan Puig ha plegat, VOLUNTARIAMENT, del càrrec de regidor de l’Ajuntament de Blanes. No hi ha cap dubte, que en Joan ha tingut un paper destacat dins de la política blanenca, i crec que es mereix un comentari.
És una d’aquelles persones que creen passions, tant positives com negatives. És un polític-Heroes del silencio. O l’admires, o no el suportes, però difícilment es troben persones que siguin indiferents a la persona d’en Joan Puig. El que ningú li pot negar, és que és treballador fins al límit. Tant debò, ara descansis una mica i no vagis tant atrafegat.
La meva relació amb en Joan va començar fa uns 10 anys, quan vaig venir a viure a Blanes, tot i que fa uns nou mesos que ens coneixem personalment. Tant aviat com el meu nou cercle familiar i social a Blanes, es van assabentar que era simpatitzant i votant d’ERC, molts d’ells, em van dir que això canviaria, ja que “el tiu d’ERC a Blanes es una mica... bé, no cau gens bé”. A mi aquest comentaris em van ser del tot irrellevants. Jo seguiria votant a ERC. De fet, mai he votat al Joan. Sempre he votat a ERC, i m’és indiferent qui sigui la cara visible d’ERC. ERC és un ideari. Una forma de ser. No és en cap cas, l’ideari de la persona que dona la cara.
La meva feina a Barcelona, em fa estar força hores fora de Blanes, i per tant, la política municipal, sempre ha estat per mi, una mica desconeguda. Tot i així, durant molts anys, vaig seguir sentint aquest comentaris desfavorables per en Joan, però jo seguia votant a ERC. De tant en tant me’l trobava pels carrers de Blanes. Jo sabia qui era ell, però ell no sabia qui era jo.
Fins aquest moments, la meva opinió d’en Joan, era del tot indiferent. Era el candidat del meu parit, i amb això, ja en tenia prou. Però vaig començar a aprendre a valorar-lo com cal, quan vaig saber que va ser President del Consell Comarcal. “Si senyor. Amb dos cullons. Amb el poc suport rebut a les urnes, a sabut treure’n partit. Molt bé. Un punt per tu”
Després va venir lo de sortir Diputat per Girona al Congreso de los Diputados. Era evident, que era una persona valorada per ERC. Un altre punt per ell. A Sobre, li encarreguen el tema de la comissió del 11M. Resultava evident que en Joan anava guanyant punts. Però lluny d’acomodar-se a la poltrona, en Joan mostra una activitat combativa força engrescadora. En Joan sempre a estat “alternatiu” i encapçala dos fets que ho demostren.
El primer és amb el tema de les Jerc encadenades a la seu de la COPE, guanyant-se les “simpaties” dels locutors d’aquesta cadena radiofònica.
El segon, el famós cas de la piscina del Sr. Pedro J. Ramírez. En Joan s’enfronta a una persona que té molt poder mediàtic, i qui sap, si també té poder polític, però evidentment, és el poder fàctic fet persona. En Joan, enlloc d’enfrontar-se al capo de “EL MUNDO” des de llocs convencionals, ho fa d’una forma que ningú podrà obviar el fet.
En Joan, denuncia un fet força greu. No només denuncia la construcció il·legal d’una piscina, sinó que al mateix temps, denuncia la impunitat que té aquest senyor, ja que cap autoritat política, s’ha atrevit a fer de forma convencional el que ell a fet d’una forma tant especial. Probablement ho ha fet així, perquè va veure que els mètodes convencionals, s’havien estavellat un darrera l’altre en una paret d’ocultisme i poder.
Els seus adversaris, vist aquest fet, prefereixen atacar les formes utilitzades per en Joan, i passen per alt, el fons i el contingut de la denuncia feta pel polític blanenc, cosa que demostra la talla d’aquests adversaris, que prefereixen fer la vista grossa a un assumpte tant greu, ignorant totalment les seves responsabilitats polítiques, i dediquen tots els seus esforços a desacreditar al Joan, i donar legitimitat a un cas, com a mínim d’estranya incompetència per les autoritats.
Aquests dos fets, demostraven sense cap mena de dubte, que en Joan és un polític especial, valent i temible pels seus adversaris. Sobretot perquè tenia raó.
Per últim, van i expulsen a ERC del govern municipal de Blanes. El PSC se’n volia desfer d’ells fos com fos. Un altre símptoma de que en Joan es un polític incòmode pels poderosos.
Definitivament, tot el que m’havien dit d’ell, era fals. El tiu d’ERC a Blanes era un bon polític.
Poc abans de les ultimes eleccions municipals, em vaig afiliar a ERC i per fi el vaig conèixer personalment. És, i sembla mentida, de poques paraules en lo personal. Això sí, a les reunions parla pels descosits, amb un tarannà força dialogant, tot i que de tant en tant, treu el “caràcter”.
Va ser en aquests primers dies dins d’ERC, que vaig viure en primera persona, moments molt tensos. Primer van ser els mals resultats a les eleccions municipals, on en Joan i la Contxita van presentar la seva dimissió, que va ser rebutjada per unanimitat. Demostrant que en Joan (i la Contxita) no té un interès especialment important per la poltrona i prefereix en combat polític i la feina de camp. Després un altre dels motius pels que rep bufetades per tot arreu. La decisió de l’assemblea de donar suport a CiU, per fer alcalde al seu candidat, el Sr. Trias. Aquí és on he pogut veure, que en Joan és el que dona la cara per tots nosaltres i és el que rep totes les bufetades.
Un altre moment important per mi amb la meva relació amb ell, va ser quan vaig presentar, com membre de Reagrupament.cat, la esmena a la totalitat a la ponència de la direcció d’ERC de la passada conferencia nacional d’ERC. Em vaig “enfrontar” directament amb en Joan. Em va guanyar (aquest cop) però després de l’enfrontament, vàrem anar a sopar uns quants tots plegats, passant una estona força distesa. En tot moment, tant en Joan, com tota la executiva de la secció local, van mostrar un tracte més que esportiu, donant-me tot el temps necessari per esposar els plantejaments de Rcat, i replicant totes dues parts, tants cops com vàrem considerar necessaris.
Però en Joan es tossut, i després de les eleccions va voler dimitir, i com no li ho vàrem permetre, a la fi a decidit renunciar. Definitivament, ningú podrà dir que el seu interès final, es la poltrona. Sobretot, tenint en compte, que té molt difícil, tornar a aconseguir un escó al Congreso de los Diputados, ja que anirà de numero 2 a les llistes.
Però si és tant bon polític i tant valorat pel partit, per què va de numero 2 a les llistes? Dons no ho se ben bé. L’única raó que puc entendre, es que el numero 1, deu ser un crack. No el conec i per tant no el puc jutjar.
I ara què? Dons ara la Contxita. La Contxita fins ara a estat a l’ombra d’en Joan, i ara podrà brillar amb llum pròpia. Sorprendrà a més d’un. Les formes de la Contxita son força diferents de les d’en Joan. És de poques paraules a tot arreu. No tindrà la retòrica d’en Joan, però és força més directa, i tal com va demostrar mentres era regidora, es molt eficaç.
Tot i no necessitar-la, des d’aquí li desitjo tota la sort del món, i la meva col·laboració.
El regidor a plegat. Visca la regidora.
Salutacions i independència.
És una d’aquelles persones que creen passions, tant positives com negatives. És un polític-Heroes del silencio. O l’admires, o no el suportes, però difícilment es troben persones que siguin indiferents a la persona d’en Joan Puig. El que ningú li pot negar, és que és treballador fins al límit. Tant debò, ara descansis una mica i no vagis tant atrafegat.
La meva relació amb en Joan va començar fa uns 10 anys, quan vaig venir a viure a Blanes, tot i que fa uns nou mesos que ens coneixem personalment. Tant aviat com el meu nou cercle familiar i social a Blanes, es van assabentar que era simpatitzant i votant d’ERC, molts d’ells, em van dir que això canviaria, ja que “el tiu d’ERC a Blanes es una mica... bé, no cau gens bé”. A mi aquest comentaris em van ser del tot irrellevants. Jo seguiria votant a ERC. De fet, mai he votat al Joan. Sempre he votat a ERC, i m’és indiferent qui sigui la cara visible d’ERC. ERC és un ideari. Una forma de ser. No és en cap cas, l’ideari de la persona que dona la cara.
La meva feina a Barcelona, em fa estar força hores fora de Blanes, i per tant, la política municipal, sempre ha estat per mi, una mica desconeguda. Tot i així, durant molts anys, vaig seguir sentint aquest comentaris desfavorables per en Joan, però jo seguia votant a ERC. De tant en tant me’l trobava pels carrers de Blanes. Jo sabia qui era ell, però ell no sabia qui era jo.
Fins aquest moments, la meva opinió d’en Joan, era del tot indiferent. Era el candidat del meu parit, i amb això, ja en tenia prou. Però vaig començar a aprendre a valorar-lo com cal, quan vaig saber que va ser President del Consell Comarcal. “Si senyor. Amb dos cullons. Amb el poc suport rebut a les urnes, a sabut treure’n partit. Molt bé. Un punt per tu”
Després va venir lo de sortir Diputat per Girona al Congreso de los Diputados. Era evident, que era una persona valorada per ERC. Un altre punt per ell. A Sobre, li encarreguen el tema de la comissió del 11M. Resultava evident que en Joan anava guanyant punts. Però lluny d’acomodar-se a la poltrona, en Joan mostra una activitat combativa força engrescadora. En Joan sempre a estat “alternatiu” i encapçala dos fets que ho demostren.
El primer és amb el tema de les Jerc encadenades a la seu de la COPE, guanyant-se les “simpaties” dels locutors d’aquesta cadena radiofònica.
El segon, el famós cas de la piscina del Sr. Pedro J. Ramírez. En Joan s’enfronta a una persona que té molt poder mediàtic, i qui sap, si també té poder polític, però evidentment, és el poder fàctic fet persona. En Joan, enlloc d’enfrontar-se al capo de “EL MUNDO” des de llocs convencionals, ho fa d’una forma que ningú podrà obviar el fet.
En Joan, denuncia un fet força greu. No només denuncia la construcció il·legal d’una piscina, sinó que al mateix temps, denuncia la impunitat que té aquest senyor, ja que cap autoritat política, s’ha atrevit a fer de forma convencional el que ell a fet d’una forma tant especial. Probablement ho ha fet així, perquè va veure que els mètodes convencionals, s’havien estavellat un darrera l’altre en una paret d’ocultisme i poder.
Els seus adversaris, vist aquest fet, prefereixen atacar les formes utilitzades per en Joan, i passen per alt, el fons i el contingut de la denuncia feta pel polític blanenc, cosa que demostra la talla d’aquests adversaris, que prefereixen fer la vista grossa a un assumpte tant greu, ignorant totalment les seves responsabilitats polítiques, i dediquen tots els seus esforços a desacreditar al Joan, i donar legitimitat a un cas, com a mínim d’estranya incompetència per les autoritats.
Aquests dos fets, demostraven sense cap mena de dubte, que en Joan és un polític especial, valent i temible pels seus adversaris. Sobretot perquè tenia raó.
Per últim, van i expulsen a ERC del govern municipal de Blanes. El PSC se’n volia desfer d’ells fos com fos. Un altre símptoma de que en Joan es un polític incòmode pels poderosos.
Definitivament, tot el que m’havien dit d’ell, era fals. El tiu d’ERC a Blanes era un bon polític.
Poc abans de les ultimes eleccions municipals, em vaig afiliar a ERC i per fi el vaig conèixer personalment. És, i sembla mentida, de poques paraules en lo personal. Això sí, a les reunions parla pels descosits, amb un tarannà força dialogant, tot i que de tant en tant, treu el “caràcter”.
Va ser en aquests primers dies dins d’ERC, que vaig viure en primera persona, moments molt tensos. Primer van ser els mals resultats a les eleccions municipals, on en Joan i la Contxita van presentar la seva dimissió, que va ser rebutjada per unanimitat. Demostrant que en Joan (i la Contxita) no té un interès especialment important per la poltrona i prefereix en combat polític i la feina de camp. Després un altre dels motius pels que rep bufetades per tot arreu. La decisió de l’assemblea de donar suport a CiU, per fer alcalde al seu candidat, el Sr. Trias. Aquí és on he pogut veure, que en Joan és el que dona la cara per tots nosaltres i és el que rep totes les bufetades.
Un altre moment important per mi amb la meva relació amb ell, va ser quan vaig presentar, com membre de Reagrupament.cat, la esmena a la totalitat a la ponència de la direcció d’ERC de la passada conferencia nacional d’ERC. Em vaig “enfrontar” directament amb en Joan. Em va guanyar (aquest cop) però després de l’enfrontament, vàrem anar a sopar uns quants tots plegats, passant una estona força distesa. En tot moment, tant en Joan, com tota la executiva de la secció local, van mostrar un tracte més que esportiu, donant-me tot el temps necessari per esposar els plantejaments de Rcat, i replicant totes dues parts, tants cops com vàrem considerar necessaris.
Però en Joan es tossut, i després de les eleccions va voler dimitir, i com no li ho vàrem permetre, a la fi a decidit renunciar. Definitivament, ningú podrà dir que el seu interès final, es la poltrona. Sobretot, tenint en compte, que té molt difícil, tornar a aconseguir un escó al Congreso de los Diputados, ja que anirà de numero 2 a les llistes.
Però si és tant bon polític i tant valorat pel partit, per què va de numero 2 a les llistes? Dons no ho se ben bé. L’única raó que puc entendre, es que el numero 1, deu ser un crack. No el conec i per tant no el puc jutjar.
I ara què? Dons ara la Contxita. La Contxita fins ara a estat a l’ombra d’en Joan, i ara podrà brillar amb llum pròpia. Sorprendrà a més d’un. Les formes de la Contxita son força diferents de les d’en Joan. És de poques paraules a tot arreu. No tindrà la retòrica d’en Joan, però és força més directa, i tal com va demostrar mentres era regidora, es molt eficaç.
Tot i no necessitar-la, des d’aquí li desitjo tota la sort del món, i la meva col·laboració.
El regidor a plegat. Visca la regidora.
Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.
Entrades
