105 – Un altre camí.

Fa uns dies penjava un escrit sobre els creadors d’opinió que tenim a les diferents ràdios fent de tertulians, on normalment saben parlar de qualsevol tema que se’ls plantegi, fins al punt que acaben sentenciant enlloc d’opinar. L’altre dia, mentre tornava de treballar, sentia la tertúlia de la nit de Rac 1, on parlaven de la crisi, i quines són les solucions més adients per sortir d’ella. Entre ells, n’hi havia un, que va sentenciar el següent: “Estem en aquesta crisi per què tenim un greu problema de productivitat, i l’única manera de sortir ben parat, és treballant més per menys” El to emprat i la rotunditat del que va dir, feien entendre que això era llei, i que era irrebatible, com ho és la llei de la gravetat.

N’estic fart d’aquest argument barat que és més antic que la pròpia llei de la gravetat. Estic sentint aquest argument, des de la primera vaga general que els sindicats van convocar al govern “socialista” del Sr. González, amb motiu dels contractes escombraria. D’això ja fa molts anys, i sempre s’ha fet servir aquest argument quan es tracta de parlar d’economia. Sempre he sentit parlar de moderació salarial, de flexibilitat laboral i de competitivitat. Sempre exigint més moderació salarial, més flexibilitat i més competitivitat. I així ha estat i així s’ha fet. La moderació salarial és un fet inqüestionable i només cal posar l’exemple, que ara fa 10 anys, molta gent es va comprar un cotxe, i avui els hi és impossible comprar-se un cotxe de característiques semblants. O sortien a sopar fora un cop al mes com a mínim, i ara ja no poden. I el pitjor, és que quan es queixen d’això a la seva empresa, sempre els hi diuen el mateix: “Tinc aquí els currículums de molts joves amb carrera universitària que farien el mateix que tu, per una mica més de la meitat del teu sou” I és cert. Tinc companys amb titulació universitària, que cobren menys que jo. Els salaris, miri com es miri, són baixos.

I la flexibilitat laboral cada cop va a més, només cal veure la quantitat d’hores extres que es fan de franc, o la facilitat que tenim els treballadors per fer viatges de treball a canvi de re. La quantitat de tipus diferents de contractes que es poden fer per beneficiar a la empresa a canvi de treball en precari, i l’augment desmesurat i sense raó de la subcontractació, que arriba al extrem de subcontractes que subcontracten a subcontractats, creant-se una cadena de intermediaris que encareixen els costos de forma alarmant. Tot això, Demostra que flexibilitat n’hi ha, i molta.

I tot això es fa per poder ser competitius. Competitius amb qui? Doncs amb persones explotades. Amb persones que no els hi respecten els drets humans. Que em perdonin, però això no és ser competitiu. Això és ser còmplice d’aquesta explotació del home sobre l’home.

Dons durant, posem 20 anys com a mínim, s’ha seguit això de la moderació salarial, flexibilitat laboral i la recerca de la competitivitat. I a on ens ha portat això? Doncs a la desaparició gradual de la classe mitja i al augment de treballadors sense poder adquisitiu, que és la veritable causa de la crisi actual.

Però fixem-nos en un cas hipotètic.

El Sr. Bernat Boteller, és un empresari que es dedica a la fabricació i venda d’ampolles de plàstic i fins no fa gaire, les coses li anaven be, això si, l’empresa sempre anava malament, i era impossible millorar les condicions de treball dels seus treballadors, però finalment, sempre se’n sortien i acabaven l’any amb guanys.

Aquest any els guanys han baixat o s’han convertit en pèrdues. I quin és el motiu d’això?
- Les despeses salarials han augmentat de tal manera que han escanyat l’empresa? NO. Les despeses salarials són proporcionalment, inferiors a la dels anys anteriors ja que les noves incorporacions cobren menys que els que han causat baixa.
- Es treballen menys hores i es fabriquen menys ampolles? NO. De fet s’han treballat més hores, i la producció ha augmentat.
- L’empresa ha deixat de ser competitiva? A primera vista, es podria dir que ha deixat de ser competitiva, però en realitat el que ha passat és que es consumeixen menys ampolles de plàstic. No és que es comprin en un altre lloc. És que no se’n compren tantes. La gent, ja no veu Coca-Cola cada dia per dinar i per sopar, o ja no compra aigua en ampolla, sinó que el consum d’aigua de l’aixeta ha augmentat. Els nous salaris i les noves condicions laborals que no donen massa seguretat en un futur proper, fa que la gent s’escuri més la butxaca, i no gasti el que es gastava abans.

Quina és la solució?
- Abaratir les despeses salarials? La gent encara tindrà menys diners a la butxaca i encara gastarà menys. La caiguda de les vendes, augmentarà.
- Augmentar la jornada laboral amb el mateix sou? Amb el mateix sou, la gent no gastarà més, i els stocks s’incrementaran. Tard o d’hora s’haurà de aturar la producció i uns quants treballadors més, aniran a l’atur i veuran com els seus ingressos baixen dràsticament. Stocks fins a munt, i menys potencials consumidors. Els stocks es queden com estan i encara es ven menys.
- Sinó podem abaratir despeses salarials, ni ens podem acollir a la flexibilitat laboral, podem ser competitius?

El que cal fer, és deixar de parlar de moderació salarial, flexibilitat laboral i competitivitat (a la baixa) i va sent hora de començar a parlar de moderació de beneficis, flexibilitat empresarial i posar les eines necessàries per evitar l’explotació de les persones del tercer món, per poder ser competitius a la baixa. Ens calen eines per poder ser competitius al alça.

Cal un canvi de model. La moderació salarial, la flexibilitat laboral i la recerca d’una competitivitat a la baixa, s’han demostrat un fracàs absolut i hem de prendre un altre camí.

Ja sé que aquesta anàlisi és simple i barata, però és real, i cal donar seguretat a la classe obrera, per tal que consumeixi, i cal posar fre a les grans empreses, per tal que no collin als seus proveïdors, normalment petites i mitjanes empreses que acaben passant aquesta pressió als seus treballadors.

Salutacions i competitivitat al alça.
PD: Tot això, tornen a ser, les divagacions d’un ignorant.

104 – Resignació o lluita. (I)

Amb aquest títol, podria parlar de moltes coses, per exemple de la resignació, per mi incomprensible, de molts catalans davant la situació del país sobre la falta de llibertats nacionals i de reconeixement com un poble més, dins la comunitat internacional. Però del que vull parlar és de la resignació quotidiana que moltes persones practiquen sobre aspectes de la vida, que els afecten directament i personalment. No és que el tema de la falta de llibertats nacionals no els afecti directament, però és més difícil interactuar.

Em refereixo a la resignació dels treballadors davant de les actituds d’algunes empreses amb ells. Els treballadors, en els temps que corren, i no te re a veure amb la crisis, remuguen molt quan la seva empresa canvia unilateralment les seves condicions de treball, però tampoc fan gran cosa per evitar aquests canvis, i fins i tot comencen a veure com normal certes coses que no ho són pas. He vist treballadors amb contracte en precari, estar a favor de les 65h setmanals.

Només cal veure alguns exemples que he conegut dins del meu entorn social, com per exemple, el que un cop uns treballadors van acceptar que els reduïssin el sou a la meitat, ja que feien quatres hores de formació al dia, i com no eren hores productives, doncs ... be, que no les cobrarien. Van remugar i es van conjurar per no acceptar això, però al final, van ser “bons minyons” i van acceptar. O uns altres que d’un dia per l’altre els hi canvien les dates de vacances, per l’endemà. Vull dir que un dia van i els diuen “Demà comences el teu mes de vacances”. L’últim cas que he conegut, es el d’un treballador, que ha estat acomiadat d’una forma improcedent, i li han ofert 20 dies per any treballat a pagar a terminis.

En tots els casos, han preferit negociar amb l’empresa, abans que reclamar fermament els seus drets, que en tots aquests casos, haurien estat reconeguts davant l’autoritat competent, quasi amb tota seguretat, però han preferit resignar-se i no lluitar pel que és seu. Vull dir lluitar de veritat, ja que la negociació en aquestes condicions, no passa per re més que, a sobre de ser trepitjat, demanar un favor a l’empresa per poder aconseguir unes coses que estan per sota del que per dret de llei els hi pertoca. Remuguen molt i es queixen molt, sobretot dels comitès de representació dels treballadors i treballadores, però en realitat, ells no fan gaire per no ser trepitjats.

Per tal no allargar-me massa, deixo l’altre aspecte d’aquesta resignació que patim, per un altre dia.

La apatia i el desencís, són el nostre pitjor enemic i els hem de combatre.

Salutacions i independència.

103 – Propaganda de Blanes.

Avui he vist amb sorpresa, que a TVBlanes, durant molta estona, de fet durant tots els segons que jo l’he vist, es veia propaganda del Partit Democràtic de Blanes.

Només espero que hi hagi una explicació raonable que faci que la televisió pública de Blanes, hagi ofert durant tanta estona (ves a saber quanta estona) aquesta propaganda, sobretot si tenim en comte, que dins del govern blanenc, qui dirigeix TVBlanes, és el líder d’aquesta formació política.

Estic segur que hi haurà una explicació acceptable, si més no, això vull pensar.

Salutacions i independència.

102 – Calma.

Tenia pensada una gran parrafada, però finalment, he decidit anar al gra, i no fa falta escriure un text massa llarg. El fet, és que des de fa cosa de dos o tres anys, m’he involucrat amb moltes coses, i finalment, he descobert, que el que va començar amb il·lusió, m’estava perjudicant la salut amb episodis d’insomni. Així doncs, he decidit prendrem les coses amb més calma, i això vol dir que deixaré passar més temps entre escrit i escrit, o que deixaré de presentar-me voluntari per fer coses. Això no vol dir que em desentengui de les coses per les que m’he esforçat durant aquests anys, simplement ho faré amb més calma, i si algú em necessita o pensa que puc ser útil en alguna cosa, ja sap on trobar-me, que intentaré col·laborar en tot el que pugui.

Necessito un període per mi, i per reflexionar sobre les meves prioritats, i a on he de dirigir les meves accions.

Salutacions i independència.

101 – Creadors d’opinió

Ahir vaig penjar el meu escrit número 100 fent un petit resum del que he viscut durant aquests 100 escrits. Un cop he complert amb aquest ritual, ja puc escriure sobre coses realment importants que passen al món.

Mentre soc de vacances, i sense buscar-ho, m’aïllo de tot el que passa fora de les quatre parets de casa meva, i durant aquestes vacances nadalenques, no m’he assabentat massa del que passava a l’Orient mitjà. És per això, que avui mentre treballava davant de l’ordinador de la feina, m’he pogut posar al dia. Ho he fet escoltant RAC1, on he escoltat una tertúlia que m’ha deixat bocabadat. Dels quatre tertulians, n’hi havia dos que han argumentat unes posicions sobre el conflicte a l’Orient mitjà que no se les creient ni ells. La vida d’un tertulià ha de ser dura, si es vol destacar artificiosament, i s’opta per portar sempre la contraria, intentant demostrar que s’és capaç d’arribar allà on els altres tertulians no poden. I és clar, no sempre un es pot lluir, i acabes utilitzant arguments molt “pillats” que et deixen en evidència. Sobretot quan un comença a creure el personatge que un mateix ha inventat, i entres en el territori de la supèrbia, i en aquest punt, fàcilment s’entra en una fugida endavant, que encara empitjora les coses.

Per molt original que es vulgui ser, un no pot anar dient per aquest món que qui pren partit a favor dels palestins, és un “progre sense capacitat d’anàlisi que pren postura per una pura qüestió estètica” Potser aquestes no han estat les seves paraules exactes, però sí que és el missatge que ha transmès. Bàsicament, ha vingut a dir, que els que ens decantem del cantó palestí, ho fem simplement per posicionar-nos en un lloc socialment còmode. De fet, no m’ha sorprès, ja que aquest tertulià, que últimament és a tot arreu, sempre em recorda a aquell personatge de “Banner i Flappy” que sempre deia “Me opongo”, parlés del que es parlés.

Hi havia un segon tertulià, que seguia aquest corrent de defensar les accions del estat d’Israel. La veritat és que és difícil defensar aquestes accions, i si no ho tens molt clar, acabes pixant fora de test. El seu gran moment de glòria, ha estat quan més o menys a dit “fins i tot, l’estat israelià, ha fet un passadís humanitari, cosa que demostra que Israel no és el dolent del conflicte” O sia, que aquest senyor, justifica aquelles accions condemnables, si després venen seguides d’una bona acció. Així doncs, tindríem que preguntar-li a aquest senyor, si no s’ha de condemnar a l’home que després d’apallissar a la seva parella, la porta a l’hospital per que la curin. Aquest senyor està justificant la mort violenta de molts civils, ja que després es crea un passadís “humanitari”.

Un altre argument que utilitzaven aquest dos senyors, es que si Hamas utilitza a la població civil d’escut humà, Israel no en té la culpa. Un altre argument genial. O sia, que quan un atracador entra a robar en una oficina bancària i agafa hostatges, la policia, pot entrar a l’oficina i disparar a tort i a dret fins abatre al dolent, i si hi han víctimes col·laterals, doncs és culpa de l’atracador.

Però el desgavell d’arguments d’aquests dos senyors, continua quan parlen de Hamas com un grup terrorista. Val. Ho accepto. Hamas és un grup terrorista. I això dona dret a bombardejar indiscriminadament? Doncs a que espera el Govern espanyol a bombardejar Bilbao, o Santurce, o Guernika?

Ah, un altre moment de glòria d’aquests senyors, ha estat quan un d’ells ha dit “a Israel li fa falta un Pearl Harbor i així no patiria aquest descrèdit que pateix i tothom entendria millor el conflicte” No vull pensar, que aquest senyor estava justificant el llançament i utilització d’armament nuclear.

És evident que Hamas no són uns angelets, però això no justifica res. La veritat és que aquest corrent d’opinió, que cada cop noto més present, i que la Pilar Rahola o el Federico Jiménez Losantos, també en formen part, em fa recordar aquelles declaracions que va fer l’administració Bush, dient que contractarien periodistes i intel·lectuals per tal de crear corrents d’opinió que els hi fossin favorables.

No entraré a jutjar qui te raó, si els palestins o els israelians, però és evident, que el que fa Israel, és injustificable. És del tot desproporcionat. És com si un dia ens trobem que algú no ens deixa treure el cotxe perquè ha aparcat en doble fila, i això ens donés dret a destrossar-li el cotxe. O que algú que no recull els excrements del seu gos, poguéssim donar-li un cop de puny.

Finalment, els altres dos tertulians, que no són precisament de la meva corda, s’han emprenyat i han posat una mica de sentit comú. Ho han fet amb bones paraules i sense cridar, però se’ls notava molestos i indignats, i no és per menys. El bombardeig de població civil per acabar amb un grup terrorista, és intolerable, i posa al estat d’Israel a l’alçada del grup terrorista que vol combatre. I si el terrorisme és una pràctica abominable, el terrorisme d’estat, encara és pitjor, ja que al igual que qualsevol grup terrorista, mata, però ho fa impunement.

I que ningú s’equivoqui i comenci amb tòpics fora de mida que res tenen a veure amb la realitat. He parlat sempre d’Israel, i no he utilitzat el nom de cap raça ni de cap creença religiosa. No soc antisemita ni res pel estil. No barregem conceptes.

Salutacions i justícia.