Continuant amb el tema de la crisi, segueixo expressant, sempre des del meu punt de vista (el d’un ignorant) quines són les causes d’aquesta crisi.
En l’anterior escrit, vaig intentar explicar la necessitat del repartiment de la riquesa, si més no, d’una part d’aquesta, per garantir que la part baixa de la piràmide social, tingui prou recursos econòmics, per poder fer rodar el motor de la circulació imprescindible dels diners, per poder generar més riquesa. Només quan aquest mínim de recursos econòmics per la classe treballadora estigui garantit i els (ens) permeti una vida digne, podrà aquesta classe social, consumir el suficient per que tot rutlli. I és des d’aquest punt, que es pot començar a pensar en la acumulació de diners i poder crear petites, mitjanes o grans fortunes. Si no es respecte la dignitat econòmica de la classe treballadora, la crisi, és segura, inevitable i profunda.
Per molt que es digui que la crisi és financera, i segur que és cert, és sobretot econòmica, ja que la gent no té diners. Però no és que no tingui diners per comprar-se l’habitatge. La gent no té diners per anar a sopar fora de casa, i són molts, i cada cop més, els que han de fer filigranes per arribar a final de mes, si és que hi arriben. La cosa no és que s’hagi aturat el sector immobiliari, és que s’ha aturat tot, i evidentment el sector immobiliari també.
La gent no té diners, si més no la classe treballadora, per que els sous no s’ajusten a la realitat econòmica del carrer, ja que els preus han pujat molt més que els salaris, que amb sort, s’han incrementat amb un IPC, que no sé com el calculen, però que evidentment és lluny de ser real, sobretot a Catalunya.
Però, per què els sous són baixos? Doncs perquè hem de ser competitius. Hem de competir amb persones d’altres latituds, que tenen un cost laboral molt inferior al nostre. És el cost de la globalització.
No podem tancar els ulls a la resta del món, i és evident que la globalitzacio s’ha de fer. Però, s’ha de fer com es fa? Doncs des del meu punt de vista, NO. La gràcia de la globalitzacio, era que la resta del món assolís uns nivells de benestar semblants als que gaudim al món occidental. La realitat de com van les coses, és al inrevés. Ens estem globalitzant, però enlloc que els països sub-desenvolupats o en procés de desenvolupament, es posin a la nostra alçada, som nosaltres els que ens estem posant a la seva alçada.
Ens diuen, que si volem ser competitius, hem d’aconseguir uns costos laborals semblants, per exemple, als de la Xina. Cosa del tot impossible, a no ser que adoptem la seva forma de vida, i renunciar a moltes coses. També ens volen vendre la “moto” que el que hem de fer, és dedicar-nos a la feina de qualitat, o a la feina intel·lectual. Quina fal·làcia!! Realment ens podem creure que la resta del món no són capaços de fer aquest tipus de feina, per menys cost? La resta del món són persones com nosaltres, i si nosaltres som capaços de fer-ho, ells també ho són. Només és una qüestió de temps, que no tant sols en aquests camps, puguem ser competitius. De fet, avui per avui, a la Índia, ja es fan feines d’aquest tipus.
En fi, que la globalització, tal com està plantejada avui dia, només té un final. Un planeta ple de riquesa, però només en mans de molt pocs, i la resta de persones, amb uns nivells de benestar molt ínfims.
Posem per exemple, una fabrica de cotxes d’una multinacional japonesa que té unes fàbriques a casa nostra. Aquesta fàbrica està sentenciada i tancarà al 2010 o 2011, i molts treballadors/res es quedaran al atur, sense feina i sense ingressos. No només els treballadors/res d’aquesta multinacional, sinó també un munt de treballadors/res d’empreses subcontractades i proveïdores. Aquesta multinacional, juga clarament la carta de l’actual model de globalitzacio, i s’emporta la fàbrica al Marroc. Actualment, aquesta fàbrica, fabrica cotxes tot-terreny de gama alta, i furgonetes (vehicles comercials), que si moltes empreses fan com aquesta multinacional japonesa, que ho estan fent, la gent del món occidental, no podrà comprar aquest vehicles, per tant els haurà de comprar algú altra. Ho faran els marroquins? NO, ja que tenen un cost laboral tant baix, que no podran optar a la compra d’aquests vehicles.
Si el conjunt del gran capital, les grans corporacions i companyes, fan tot això és per pura cobdícia, ja que el pla d’aquest tipus de globalitzacio, mirat des del punt de vista de la cerca del lucre, és bo, però han estat tant cobdiciosos, que han anat massa ràpid, i no han donat temps a que els països “emergents”, hagin crescut prou, com per poder consumir els seus productes. A més, aquestes tàctiques de baix cost, han arrossegat a la petita i mitjan empresa a fer el mateix, i aquestes segur que no podran sobreviure a aquest procés frenètic de la cerca de beneficis, sense fi, i que sinó l’aturem, segons el meu parer, pot acabar molt malament, amb pobresa generalitzada a tot el planeta, i en conseqüència, a l’esclat de forts conflictes socials.
És evident, que cap empresa, farà el primer pas per posar fre a aquesta bogeria del benefici a qualsevol preu, i hauran de ser els governs qui posin el que s’ha de posar a sobre la taula. Però ho han de fer tots. Tots han d’actuar com un de sol, i ho han de fer ràpid. Crec que encara som a temps.
Els governs s’han d’enfrontar a les grans companyies, i posar fre a aquestes deslocalitzacions. I es pot fer, sense renunciar al mercat lliure. No cal posar aranzels, que impedeixen el creixement dels països ara dits “emergents”, i que els condemnaria a la misèria. Només cal ser valent, i posar tot un seguit de normes d’importació de productes, que estiguin d’acord amb els valors, que teòricament tenen les democràcies occidentals. Aquests no són altres que els del foment del benestar de la ciutadania, i és per això, que no hi han problemes per posar barreres a la importació de productes perillosos per la salut, o pel medi ambient. Doncs només cal seguir sent coherents amb aquests valors, i posar barreres als productes que no garanteixin la defensa dels drets humans i dels drets dels treballadors i treballadores.
Per poder defensar això, cal que tot producte que entri al mercat occidental, hagi d’estar acompanyat, dels corresponents certificats en qüestions de salut, de defensa del medi ambient, i de protecció dels drets dels treballadors/res que han produït el producte que es pretén importar. Així doncs, s’hauria d’aturar tot producte de qualsevol país, on no hi hagin eleccions sindicals lliures. S’hauria de frenar l’entrada de qualsevol producte que no porti un conveni col·lectiu de tots els sectors que han intervingut en el disseny, producció, magatzematge i transport del producte que es pretén importar. A partit d’aquestes normes en defensa dels drets humans, potser a aquesta multinacional japonesa, ja no li sortiran els números, i no tancarà les seves fàbriques a casa nostra. Però el que és millor, si aquesta multinacional, vol més beneficis, haurà de posar en marxa la fàbrica del Marroc, per tal de crear riquesa al Marroc, i poder vendre els seus productes, també al Marroc.
És evident que aquest tipus de globalitzacio que “divago”, que fa augmentar el nivell de benestar dels països “emergents”, sense perjudicar als països occidentals, no el pot fer només la multinacional japonesa, o només un govern occidental. Però si es fa de forma global, els treballadors/res occidentals tindran feina i mantindran el seu nivell de vida. Els treballadors dels països “emergents”, poc a poc, aniran pujant els seus nivells de benestar, social i polític, i les empreses tindran els seus guanys tant desitjats. Potser a curt termini no tants, però a la llarga, segur que més, i a més, es minimitza molt, el risc de crisi econòmica mundial.
Bé, ara ja ha quedat palès, que soc un ignorant i un somiatruites, però la veritat, si les coses no canvien, ho veig molt clar, que tots, tots, tots, ho tenim molt magre.
En l’anterior escrit, vaig intentar explicar la necessitat del repartiment de la riquesa, si més no, d’una part d’aquesta, per garantir que la part baixa de la piràmide social, tingui prou recursos econòmics, per poder fer rodar el motor de la circulació imprescindible dels diners, per poder generar més riquesa. Només quan aquest mínim de recursos econòmics per la classe treballadora estigui garantit i els (ens) permeti una vida digne, podrà aquesta classe social, consumir el suficient per que tot rutlli. I és des d’aquest punt, que es pot començar a pensar en la acumulació de diners i poder crear petites, mitjanes o grans fortunes. Si no es respecte la dignitat econòmica de la classe treballadora, la crisi, és segura, inevitable i profunda.
Per molt que es digui que la crisi és financera, i segur que és cert, és sobretot econòmica, ja que la gent no té diners. Però no és que no tingui diners per comprar-se l’habitatge. La gent no té diners per anar a sopar fora de casa, i són molts, i cada cop més, els que han de fer filigranes per arribar a final de mes, si és que hi arriben. La cosa no és que s’hagi aturat el sector immobiliari, és que s’ha aturat tot, i evidentment el sector immobiliari també.
La gent no té diners, si més no la classe treballadora, per que els sous no s’ajusten a la realitat econòmica del carrer, ja que els preus han pujat molt més que els salaris, que amb sort, s’han incrementat amb un IPC, que no sé com el calculen, però que evidentment és lluny de ser real, sobretot a Catalunya.
Però, per què els sous són baixos? Doncs perquè hem de ser competitius. Hem de competir amb persones d’altres latituds, que tenen un cost laboral molt inferior al nostre. És el cost de la globalització.
No podem tancar els ulls a la resta del món, i és evident que la globalitzacio s’ha de fer. Però, s’ha de fer com es fa? Doncs des del meu punt de vista, NO. La gràcia de la globalitzacio, era que la resta del món assolís uns nivells de benestar semblants als que gaudim al món occidental. La realitat de com van les coses, és al inrevés. Ens estem globalitzant, però enlloc que els països sub-desenvolupats o en procés de desenvolupament, es posin a la nostra alçada, som nosaltres els que ens estem posant a la seva alçada.
Ens diuen, que si volem ser competitius, hem d’aconseguir uns costos laborals semblants, per exemple, als de la Xina. Cosa del tot impossible, a no ser que adoptem la seva forma de vida, i renunciar a moltes coses. També ens volen vendre la “moto” que el que hem de fer, és dedicar-nos a la feina de qualitat, o a la feina intel·lectual. Quina fal·làcia!! Realment ens podem creure que la resta del món no són capaços de fer aquest tipus de feina, per menys cost? La resta del món són persones com nosaltres, i si nosaltres som capaços de fer-ho, ells també ho són. Només és una qüestió de temps, que no tant sols en aquests camps, puguem ser competitius. De fet, avui per avui, a la Índia, ja es fan feines d’aquest tipus.
En fi, que la globalització, tal com està plantejada avui dia, només té un final. Un planeta ple de riquesa, però només en mans de molt pocs, i la resta de persones, amb uns nivells de benestar molt ínfims.
Posem per exemple, una fabrica de cotxes d’una multinacional japonesa que té unes fàbriques a casa nostra. Aquesta fàbrica està sentenciada i tancarà al 2010 o 2011, i molts treballadors/res es quedaran al atur, sense feina i sense ingressos. No només els treballadors/res d’aquesta multinacional, sinó també un munt de treballadors/res d’empreses subcontractades i proveïdores. Aquesta multinacional, juga clarament la carta de l’actual model de globalitzacio, i s’emporta la fàbrica al Marroc. Actualment, aquesta fàbrica, fabrica cotxes tot-terreny de gama alta, i furgonetes (vehicles comercials), que si moltes empreses fan com aquesta multinacional japonesa, que ho estan fent, la gent del món occidental, no podrà comprar aquest vehicles, per tant els haurà de comprar algú altra. Ho faran els marroquins? NO, ja que tenen un cost laboral tant baix, que no podran optar a la compra d’aquests vehicles.
Si el conjunt del gran capital, les grans corporacions i companyes, fan tot això és per pura cobdícia, ja que el pla d’aquest tipus de globalitzacio, mirat des del punt de vista de la cerca del lucre, és bo, però han estat tant cobdiciosos, que han anat massa ràpid, i no han donat temps a que els països “emergents”, hagin crescut prou, com per poder consumir els seus productes. A més, aquestes tàctiques de baix cost, han arrossegat a la petita i mitjan empresa a fer el mateix, i aquestes segur que no podran sobreviure a aquest procés frenètic de la cerca de beneficis, sense fi, i que sinó l’aturem, segons el meu parer, pot acabar molt malament, amb pobresa generalitzada a tot el planeta, i en conseqüència, a l’esclat de forts conflictes socials.
És evident, que cap empresa, farà el primer pas per posar fre a aquesta bogeria del benefici a qualsevol preu, i hauran de ser els governs qui posin el que s’ha de posar a sobre la taula. Però ho han de fer tots. Tots han d’actuar com un de sol, i ho han de fer ràpid. Crec que encara som a temps.
Els governs s’han d’enfrontar a les grans companyies, i posar fre a aquestes deslocalitzacions. I es pot fer, sense renunciar al mercat lliure. No cal posar aranzels, que impedeixen el creixement dels països ara dits “emergents”, i que els condemnaria a la misèria. Només cal ser valent, i posar tot un seguit de normes d’importació de productes, que estiguin d’acord amb els valors, que teòricament tenen les democràcies occidentals. Aquests no són altres que els del foment del benestar de la ciutadania, i és per això, que no hi han problemes per posar barreres a la importació de productes perillosos per la salut, o pel medi ambient. Doncs només cal seguir sent coherents amb aquests valors, i posar barreres als productes que no garanteixin la defensa dels drets humans i dels drets dels treballadors i treballadores.
Per poder defensar això, cal que tot producte que entri al mercat occidental, hagi d’estar acompanyat, dels corresponents certificats en qüestions de salut, de defensa del medi ambient, i de protecció dels drets dels treballadors/res que han produït el producte que es pretén importar. Així doncs, s’hauria d’aturar tot producte de qualsevol país, on no hi hagin eleccions sindicals lliures. S’hauria de frenar l’entrada de qualsevol producte que no porti un conveni col·lectiu de tots els sectors que han intervingut en el disseny, producció, magatzematge i transport del producte que es pretén importar. A partit d’aquestes normes en defensa dels drets humans, potser a aquesta multinacional japonesa, ja no li sortiran els números, i no tancarà les seves fàbriques a casa nostra. Però el que és millor, si aquesta multinacional, vol més beneficis, haurà de posar en marxa la fàbrica del Marroc, per tal de crear riquesa al Marroc, i poder vendre els seus productes, també al Marroc.
És evident que aquest tipus de globalitzacio que “divago”, que fa augmentar el nivell de benestar dels països “emergents”, sense perjudicar als països occidentals, no el pot fer només la multinacional japonesa, o només un govern occidental. Però si es fa de forma global, els treballadors/res occidentals tindran feina i mantindran el seu nivell de vida. Els treballadors dels països “emergents”, poc a poc, aniran pujant els seus nivells de benestar, social i polític, i les empreses tindran els seus guanys tant desitjats. Potser a curt termini no tants, però a la llarga, segur que més, i a més, es minimitza molt, el risc de crisi econòmica mundial.
Bé, ara ja ha quedat palès, que soc un ignorant i un somiatruites, però la veritat, si les coses no canvien, ho veig molt clar, que tots, tots, tots, ho tenim molt magre.
Salutacions i seny.
Entrades
5 comentaris:
Anàlisi ben intencionat, però poc rigorós i amb errades de plantajament que et fan diagnosticar malament.
Seria molt llarg intentar-t'ho explicar a on fas plantejaments que no són vàlids o esbiaixats.
Per a tall d’exemple, la Nissan va venir a Catalunya justament pels mateixos motius que ara marxa a Tanger. Per venir a casa nostra, segur que va que tenir que tancar alguna factoria en un altre lloc, possiblement a Japó o va decidir no implementar-la a Alemanya o França quan possiblement els cotxes que fabricava eren per aquests països més que per Catalunya.
Altre exemple, si l’IPC no ha pujat més, que ha pujat molt, és gràcies a què molts productes venen dels països subdesenvolupats amb un preu molt baix. Per exemple, si vas al supermercat trobaràs preus de certs productes, a un preu quasi igual que fa 10 anys, també si compres sabates, mitjons, samarretes i pantalons que no siguin de marca reconeguda i de l’última moda, els preus son també quasi igual que fa 10 anys?. Quan haurien de ser al menys entre un 40% i un 50% més cars.
L’increment increïble del preu de l’habitatge i del preu del petroli ha estat amortitzat pel decrement del preu de certs productes, tot gracies als països subdesenvolupats.
Per tant si talles o limites aquesta entrada d’aquestos productes, a les hores els treballadors tindrien una capacitat adquisitiva com la que tenien els nostres pares o avis. El pantaló amb pedaços heretats del teu germà, unes sabates que tenien gana molt de temps i només s’anava de vacances un cop a la vida, per la lluna de mel.
Per tant estic d’acord amb el que diu que s’hauria d’etiquetar els productes que garanteixen que s’han fet en unes condicions mínimes pels treballadors, però compte, que això sempre és un cau de corrupcions i sobretot pot deixar a la misèria absoluta milions de persones del tercer mon. El que s’ha de fer, i que ja es fa amb els productes BIO, és crear la marca semblant pels drets dels treballadors a origen, però ha de ser voluntari pel qui compra.
Per últim, la Nissan no marxa només pels costs dels salaris, marxa perquè la productivitat no és la que hauria de ser per compensar els salaris més baixos de Marroc. A Alemanya a on els costós salarials son entre un 40% i 50% més cars que a Catalunya, tenen totes les fabriques de cotxes alemanys i de l’Opel. És cert que l’Opel té problemes i haurà de tancar alguna de les 5 plantes que té repartides per tota Alemanya, però cap problema, l’Audi, la Mercedes, VW, Prosche, BMV, MAN..etc, tenen entre totes 20 plantes com la Nissan!. Que tanca un parell, no passa res, en canvi a nosaltres ens tanquen la Seat i la Nissan i que ens queda?. Res.
Els cost salarial, és una variable , important, però no determinant de la productivitat. És molt més important la logística, l’eficàcia, l’automatització, i sobretot ser els putos amos. Això darrer ho hem perdut, per això només si som els més eficaços , amb les millors infraestructures que garanteixin una excel•lent logística (port, aeroports, autopistes, 4 cinturó..etc) i sobretot uns treballadors qualificats i motivats, podrem ser competitius malgrat mantenir uns salaris 20 o 30% mes elevats que a Marroc. Però com que no sol els putus amos, mai podrem arribar a cobrar el mateix que un alemany.
Salut i bones festes
Manel des de Kalrsruhe
No em sembla mala idea això de que els productes de importacó portessin un certificat de garantia de respecte dels drets humans.
I segur que hi ha moltes altres solucions.
Però el que compta és la voluntat política. I la voluntat política de les dretes que governen el món està al costat dels interessos del capital.
Hola Manel.
Abans de res, donar-te les gràcies pels teus comentaris, ja que sempre aprenc alguna cosa, però crec que puc fer certs matisos, sobre les teves paraules.
No crec que sigui cert que la NISSAN va venir a Catalunya, per les mateixes raons que ara vol marxar a Tanger. La diferència és que no va marxar d’enlloc, sinó que va comprar “Motor Ibérica” (recordes els camions “Ebro” i “Avia”) En canvi, ara el que ha fet, es construir una fàbrica totalment nova a Tanger (sinó ho tinc malentès) NISSAN no va deixar de fabricar res, sinó que va afegir al seu “catàleg” els productes de la marca que va comprar. Amb el temps, va decidir deixar de fabricar camions a Barcelona, i fabricar-los només a Àvila, i alguna part dels mateixos a Cantàbria, fàbriques que ja existien, i va començar a fabricar turismes a Barcelona. La diferència és substancial. No va substituir res, sinó que va créixer i va obrir un mercat, que és el que jo demano que faci a Tanger. El que fa ara és substituir una fàbrica per un altre. NISSAN no creix ni obre mercat, només es trasllada, esperant tenir mes beneficis dels que té actualment a Barcelona. Cobdícia? La crisi que originarà la multinacional japonesa, no només a Catalunya, sinó a Espanya, farà que el seu mercat espanyol, quedi debilitat. A canvi de què? A canvi d’obrir el mercat Marroquí? Realment espera NISSAN que els marroquins es comprin els Pathfinder? Que valen més de 30.000 euros!!!! Deu haver fet càlculs, i deu pensar que tot i baixar la seva quota de mercat a Espanya, acabarà guanyant més, venent menys.
NISSAN marxa pels costos laborals i poca cosa més. La fàbrica de Barcelona, és de les més productives d’Europa. NISSAN al Marroc, no aconseguirà ni més productivitat, ni millor logística, ni més eficàcia, ni una automatització que podria aconseguir aquí, fent les inversions que a fet allà.
Les marques alemanyes no marxen d’Alemanya, perquè saben que si ho fan, provocaran tal catàstrofe econòmica, que fabricaran més barat, però ningú els hi podrà comprar els seus cotxes. Si no marxen, és precisament, pel que deia al meu escrit. Es queden, per poder fer circular els diners, dins del seu mercat principal.
M’ha agradat la teva frase, sobre lo de ser els “putus amos”. Aquí et dong tota la raó. Però això és el que ens passa per voler ser espanyols. Si no ho fóssim, potser tindríem els mateixos problemes, però de moment, ho som, i hi ha un clar culpable. L’estat espanyol, no ens deixa créixer, ni ens deixa fer res. I per tant, no som ni els “putus amos” de nosaltres mateixos.
Sobre el tema dels preus, no sé on compres, però jo no penso el mateix (i la meva butxaca, tampoc) l’altre dia, vaig comprar un pa de pagès de mig, i quatre tomàquets d’amanida. Eren grossos, però eren quatre. Preu total: 6 euros. El dilluns la meva dona em va comprar 5 parells de mitjons al mercat de Blanes. Preu: 20 euros.
EL fet de fabricar en països “emergents”, no ha abaratit res o molt poc. Només ha servit per aconseguir més beneficis. Cobdícia?
No puc estar d’acord amb tu, quan dius que mestres l’habitatge i el petroli han pujat, altres productes han baixat. En cap cas, ha baixat cap producte de primera necessitat. En tot cas, han baixat, articles de caràcter tecnològic, però aquests són un luxe.
Trobo exagerat lo dels pantalons apedaçats, o lo de les sabates que tenen gana. I lo de les vacances, ja fa anys, que la gent cada cop marxa menys de vacances. Jo fa anys que no hi vaig, i amb sort són vacances d’una setmana. El meu pare, que era representant, o el meu oncle que era cambrer, i que només treballaven ells, (ni la meva mare ni la meva tia) marxàvem de vacances cada anys tot un mes, dins dels PPCC, però d’hotel. Això ara treballant les dues persones de la parella, si tenen fills, pel molts, és inviable. Per altre banda, només faltaria que el nivell de vida d’ara no fos millor que el de fa 30 o 35 anys. El que jo qüestiono, és que el nivell de vida d’ara, crec que és pitjor que el de fa 10 o 15 anys. No ens hem de deixar enganyar per certs malabaristes comercials, i si hem de tenir en compte, que aquest últims anys, la gent vivia per sobre del seu nivell, gràcies als crèdits. Des de fa 10 anys, vivim de prestat, de la especulació, i de bombolles financeres, que finalment han petat (com no podia ser d’un altre manera) Vivíem en fals.
Sobre el tema que garantir els drets dels treballadors, és un cau de corrupció, aquesta ja existeix sense que aquests drets estiguin garantits. Per tant no hi ha res a perdre en aquest sentit. I no puc estar d’acord amb lo de la marca pels productes que respectin els drets dels treballadors/res. Sortirien més cars, i la cobdícia humana, faria que aquesta marca, fracassés, i per tant no aconseguiríem l’objectiu de millorar les condicions de vida dels pobles subdesenvolupats.
Salutacions, i gràcies pel temps dedicat. Un veritable plaer. Estic desitjant que vinguis per fer un cafè. J
Hola Joan.
M’afalaga que t’hagi agradat la idea. No és meva.
Tens raó en que el primer de tot és la voluntat política de fer les coses. És per això que deia que els governs occidentals, han de posar el que han de posar a sobre la taula. Ja entenc que les dretes no ho facin, però és que les esquerres tampoc estan molt per la feina.
Salutacions. Amb tu també m’agradaria prendre un cafè algun dia.
Encantat de prendre un café amb tu quan vulguis.
Però les esquerres no han governat mai, ni a Catalunya ni a Espanya ni a Europa.
Joan: perdona el retard, però estic amb la grip.
Tard o d’hora sortirà l’oportunitat per fer el cafè.
També és cert el que dius que les esquerres no han governat mai. En realitat només han governat partits d’esquerres que no actuen com un partit d’esquerra.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada