165 – Les errades de Reagrupament.

Ahir parlava sobre com veig el present i el futur de ERC, i ho pintava força fosc i força negre, i també per tots el grups que d'una manera directe o indirecte han estat “contaminats” per Esquerra. Crec que tots, per una o altre raó, han acabat d'una manera semblant com ho ha fet Esquerra.

Personalment em vaig involucrar molt en Reagrupament, però sempre amb un Reagrupament dins d'Esquerra, ja que fora d'Esquerra, no li acabava de veure tot el sentit. Reagrupament pretenia redreçar la estratègia que feia la direcció d'Esquerra, per evitar el que ha anat passant elecció rere elecció, i que incomprensiblement des del meu punt de vista, molts militants d'Esquerra, entre ells la direcció, no volien veure. De fet, sembla que per fi ho han vist, però hi ha alguna cosa, que em fa pensar que potser en l'últim moment, algú es traurà de la “xistera” algun truc de màgia per continuar. Espero equivocar-me. I aquesta va ser la primera errada de Rcat. No sé com i perquè, però des de Rcat no varem saber fer veure al resta de la militància que les coses no anaven gens bé. És cert que no hi ha més ceg que el que no vol veure, però, segurament ho podríem haver intentat fer d'un altre manera.

La segona errada de Rcat, va ser marxar d'Esquerra. També és cert que no ens van deixar molt marge de maniobra, i deixar el partit, en aquell moment era l'únic que podia fer Rcat. En qualsevol cas, la marxa de Rcat de ERC, va ser, tant per ERC com per Rcat, un cosa molt molt dolenta, amb unes conseqüències desastroses per tots dos.

La tercera errada de Rcat, va ser creure cegament amb la transversalitat política i que aquesta sigui gestionada per una sola formació política. Les dretes i les esquerres, per molt que molts vulguin fer-nos creure que no, encara existeixen i la transversalitat és impossible. Des del meu punt de vista, calia fer un Rcat bicèfal, o tricèfal, o fins i tot quatricèfal, per tal de fer les polítiques socials i medioambientals que om pensi, i al mateix temps, poder consensuar una estratègia comuna pel assoliment de la independència del nostre país, sense trair cadascun de nosaltres, els nostres ideals.

La quarta errada, va ser donar-li tanta cova al Sr. Laporta. Ja en el seu moment, vaig dir que el Sr. Joan Laporta era un valor molt important per les nostres aspiracions, però al mateix temps, no podia ser en nº 1. Era, és, una personalitat massa . . . . . bé, no cal que entri en detalls, que cal tenir-la controlada, reconeixent la seva enorme i excepcional vàlua. Finalment, el Sr. Laporta, va suposar en un principi el descrèdit per Rcat, desprès per SI, i finalment per ERC.

I la cinquena errada, ha estat participar en unes eleccions municipals, en la majoria dels casos de la mà d'Esquerra. És evident que la suma de tots dos, podia fer pensar algú que podria sumar per recuperar el terreny perdut. Varem ser pocs, els que varem veure que aquesta aliança, sumava, per enfonsar encara més a tots dos. Rcat, no es podia permetre el luxe d'aliar-se amb ERC, fins que la direcció d'ERC es renovés. Aleshores i només aleshores, Rcat hauria, no només d'aliar-se amb ERC, sinó tornar a integrar-se dins del partit, que en definitiva, és casa seva.

Ara tos dos, Rcat i ERC, tenen un futur focs i un camí llar per recuperar el terreny perdut, i per errades de tots dos. Recuperem-nos, curem-nos les ferides, renovem-nos (de debò) per tornar a ser un i deixem treballar a la CUP, que ara per ara, és qui ha d'agafar el testimoni que ha deixat ERC, i quan estiguem forts un altre cop, ajuntar forces. Si cal amb SI, a qui desitjo que superi aquest moments. L'independentisme de dretes (o com es vulgui dir, es imprescindible per aconseguir la independència)

Salutacions, independència i justícia social.

165 - Present i futur

La direcció d'Esquerra (ERC) ha dimitit en bloc, despres d'un nou desastre en uns eleccions. Malauradament, això arriba tard, ja que amb la tossuderia de no veure les coses durant els últims anys, ERC s'ha “desfet” de moltes possibilitats de renovació. Els que no han marxat ja d'ERC, són “sospitosos” de seguir la mateixa deriva que ha portat la direcció d'ERC des del segon tripartit, i els que podien fer un cop d'efecte, ja no estan al partit. Per desgracia, durant aquest camí de caiguda lliure, ERC també ha arrossegat a les alternatives sorgides des de l'interior d'ERC. Per tant, només una opció no “contaminada” d'ERC, té possibilitats, i la CUP, n'és l'exemple. ERC té molta feina a fer, i segurament trigarà molt en renovar-se, i la CUP li ha passat la mà per la cara. Curiosament, baix avisar que això passaria a Blanes fa tres anys, i em van prendre per boig. El diumenge, la CUP, com a tantes altres poblacions catalanes, va treure més vots que ERC. Avui per avui, la CUP és el present, i espero i desitjo que ERC sàpiga trobar el seu camí en el futur proper. Li cal humilitat i començar a treballar des del carrer i picar molta pedra. La credibilitat d'ERC està pel terra i serà difícil i farragós recuperar-la. I Joan, creu-me, la CUP són d'esquerres, i no tenen re a veure amb CyU.

Salutacions i independència.

164 - Obro paradeta.

Hola.
Torno a obrir la paradeta.
Això vol dir que tornaré a fer escrits? Doncs no ho sé.
Qui sap?
Però si que tinc un engruna de gabes de dir coses.

Salutacions, independència i justícia social.

163 - TANCAT

Paradeta tancada.
Bon nadal i bon any nou.
Gràcies per tot a tots i totes.

Independència i justícia social.

162 – Tanco la paradeta.

Desprès de 3 anys i mig de blog (precisament avui els compleix i no ha estat una cosa buscada) tanco el blog.

Abans de tancar-lo, m’agradaria parlar de ERC desprès de les eleccions, on em sembla increïble que el Sr. Puigcercós, no plegui. Tenint en compte que ERC és la segon cop consecutiu que té més ex-votants que votants, és increïble que encara vulgui seguir tallant el bacallà, quan en realitat, el que està tallant, és la jugular de la possibilitat de llibertat pels Països Catalans. El problema que té ERC, és que no té suplents, que en els últims anys, tots el que podrien ara agafar les regnes del partit i fer foc nou, ja no hi són. Ho sento, però algú ho havia de dir

També m’agradaria parlar de Reagrupament. Hem de continuar, però aquest cop, amb calma i sense preses, escollint molt bé al costat de qui ens posem, que ja l’hem cagat dues vegades. Ara, ens agradi o no, ja hi ha al Parlament algú que pot defensar les nostres idees tal com creiem que s’ha de defensar. Donem-li el nostre suport i si la caga, doncs, continuem construint, però poc a poc.

Un altre cosa de la que voldria parlar el del PSOE i la seva estafa quant ens diu que és d’esquerres. Un partit d’esquerres no regala 400 euros a cada ciutadà i ciutadana (cosa que va fer pudor a compra de vots) podent-los invertir en coses que fan falta de debò. Un partit d’esquerres no rebaixa els sous d’uns treballadors, per molt funcionaris que siguin (que no hi ha res de dolent en ser funcionari) i a sobre, no apuja els impostos dels poderosos. Un partit d’esquerres no fa la reforma laboral que ha fet el PSOE. Un partit d’esquerres, just abans del pont de la purísssssssima, no encén un llumí davant d’un bidó de benzina, que el mateix “Gobierno de España” ha anat omplint durant tot aquest any, i a sobre, després llença la culpa a la benzina per haver-se encès.

I evidentment, m’agradaria parlar de la gran estafa de l’any. De CiU, que han deixat creure a la gent sobiranista que CiU són sobiranistes, i han enganyat descaradament als que s’han deixat enganyar (també ho hem de dir) amb lo del concert econòmic, que no han trigat ni 24 hores, en dir que allò que el que havien promès, no era exactament el que la gent pensava, si no que el que deien que volien era alguna cosa que s’apropés al concert econòmic, i no que volien exactament un concert econòmic i bla, bla, bla. . . .

El que no entenc, és com persones independentistes donen el seu recolzament a una formació política com CiU, que és descaradament DEPENDENTISTA. En fi, quasi tots els col·lectius, es mereixen el que tenen, i els catalans, som l’exemple més evident d’això.

Però ara, ja no podré parlar de tot això, ja que tanco la paradeta, i els motius són els següents:

1 – Tinc la sensació que parlo a les parets i que tampoc hi ha molta gent interessada en el que dic, per tant penso que en realitat, el que dic no és massa interessant, i per tant no paga la pena dir rés.

2 – Tot i no ser interessant el que dic, el que és cert, és que tampoc hi ha ningú que escolti el que dic, i lluny de tenir en consideració el que dic, o s’ignoren les meves paraules, o es fa tot el contrari. I sempre, i pot semblar pedant el que diré, però és la veritat, sempre he tingut raó. Això m’ha passat amb la meva vida personal, a la feina, amb els meus companys de feina, a ERC i a Reagrupament. Podria posar molt exemples però em fa molta mandra.

3 – Són poques les persones que em segueixen, però malauradament crec que tinc certs lectors que no m’agrada que em llegeixin. L’altre dia a la feina, algú em va fer un comentari que, sense adonar-se’n, em va fer veure que em llegia d’amagat, i no em convé que aquestes persones em llegeixin. Sabent que soc llegit per aquestes persones, ja no soc lliure de dir tot el que puc i vull dir.

4 – I aquest és el més important, la falta de motivació per continuar escrivint el meus pensaments, sensacions i impressions sobre tot allò que ens envolta, sobretot des del punt de vista polític, nacional i social. Estic cansat de “discutir” i de perdre el temps intentant canviar l’opinió dels demés, o si menys no, influir-hi positivament. Potser em vaig vell, però penso que segons quines coses, és una pèrdua de temps insuportable discutir sobre elles. Discutir sobre la independència de Catalunya o sobre la necessitat de eliminar qualsevol tipus de política econòmica de caire liberal, és com discutir sobre si el cel és blau o sobre si els arbres tenen les fulles verdes. Sempre hi hauran matisos, però que el cel és blau, i les fulles dels arbres són verdes, és inqüestionable.

Aquest últim motiu és el veritable motiu per tancar aquest blog que va néixer amb la finalitat d’influir humilment en la societat catalana, i per fer un diari personal obert a tothom, on el dia de demà, les meves filles poguessin saber exactament com pensava el seu pare. Els altres 3 motius, la veritat són una mica . . . bé, per mi no tenen gaire importància. Potser el tercer si que tingui la seva importància, ja que posa en perill, el pa de les meves filles.

Un altre motiu per fer aquest blog, era per obligar-me a escriure en català i millorar la meva ortografia i el meu nivell de català en general. En aquest punt, aquest blog ha estat tot un èxit, tot i que encara he de millorar molt.

Deixaré públic el blog durant una setmana o dues, i posteriorment, el tancaré definitivament.

Salutacions, i gràcies a tots els que heu participat directament o indirectament d’aquest projecte de blog.

Independència i justícia social.