La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.
D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.
Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.
Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.
Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.
Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.
Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.
D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.
Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.
Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.
Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.
Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.
Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.
Salutacions i independència.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada