100 – Balanç de vanitat.

Aquest és el meu escrit número 100, i potser caldria fer balanç. Alguns el fan el dia de l’aniversari del bloc, altres no el fan, i jo el faig amb l’escrit número 100. He escrit sobre política municipal, nacional i internacional (aquí hi incloc Espanya). He escrit sobre temes social i temes identitaris. He escrit sobre el debat intern d’ERC. He criticat a tots els partits polítics, excepte al PP (¿?) Fins i tot, he gosat escriure d’economia. He participat en dues campanyes, una social i l’altre identitaria i he iniciat dues seccions dins del bloc que han acabat de forma molt diferent. “Notícies sense comentar” que vaig iniciar com recordatori que algun dia hauria d’escriure sobre aquella notícia, i que la realitat a demostrat que no m’han fet recordar res. I “Moments lúdics” que ha esdevingut el seu propi bloc.

Ara, el que tocaria, és fer una anàlisi de tots els meus escrits i posar aquí tot un reguitzell d’estadístiques dient el número de visites, de comentaris, quants blocs em tenen enllaçat, quants escrits m’han publicat i a on, però com serien unes estadístiques força ridícules, millor no ferir la meva vanitat. Així doncs, per resumir, només enumeraré els moments que per mi han tingut certa rellevància.

Moments interessants (L’ordre no implica importància):

Aquests moments, normalment has succeït en altres blocs, però tard o d’hora, s’ha reflectit en algun escrit.
A) Les meves discussions amb en Maxi, que han estat intenses i fortes, però que alhora, també hem tingut moments de complicitat, establint-se una relació entre tots dos, que sabem que podem partir-nos la cara en qualsevol moment, sense que això vulgui dir, que al dia següent puguem donar-nos suport mútuament sense cap tipus de rancúnia.
B) La bona sintonia amb en Salva. Pensava que alguns punts, tindríem forces diferencies, i al final, no ha estat així. Tenim més punts en comú del que pensava. A més, en ell, sempre he trobat col·laboració i molt bon rotllo.

A tots dos els hi vampirejat un article.

C) Les picabaralles amb el meu company Manel Bargalló. Tot i tenir en comú moltes coses, cap dels dos ens hem amagat de mostrar en públic certes diferencies. En Manel és una persona que et fa pensar i que tenir un debat amb ell no és gens fàcil, si no vols sortir malparat. Sempre aprens alguna cosa d’ell, i el seu entusiasme, és encoratjador.
D) I les xerrades amb El Cop d’ull, sobre les nostres diferencies sobre ERC, també van ser un moment molt enriquidor. Llegir-lo, sempre ho és. A més, és especialment acollidor i ben educat. Molts blocaires haurien d’aprendre d’ell.

Un honor rebre la visita o ser respost per qualsevol d’ells, com d’altres blocaires que si bé la relació no ha estat tan intensa, sí ha estat agradable i reconfortant, ja que també són blocaires interessants com l’ Albert de Lleida o Té la mà Maria. També ha estat molt interessant descobrir blocs com Sí, ministre o Maketo Power. Malauradament, no he seguit tot el que calia a El Mirall (prometo millorar)

Dins dels blocaires blanecs, cal destacar a dos, que m’agradaven molt, i que malauradament, han decidit deixar-ho corre. En Jordi Albertí i Tal com raja. Tant debò tornin.

També va ser força interessant per mi, un debat que vaig tenir amb un membre de les Joventuts Socialistes de Catalunya, dins del seu bloc a Blanes. Va començar de forma molt agria, però vàrem acabar amb missatges als correus personals amb molt bones paraules.

El moment més trist:
El moment més trist va ser el dia que vaig entrar en un bloc, que tot i ser pro-convergent, considerava territori amic, i em vaig trobar un ambient força hostil. Desmesuradament hostil. De fet vaig descobrir que no era pro-convergent, sinó convergent del tot. Fanàticament convergent. Em vaig sentir utilitzat, ja que durant un temps, vàrem treballar plegats per aconseguir una causa comuna, i després d’allò, ja no tinc tan clar que la causa fos comuna.

Els moments més divertits:
A) El Dia que El Mundo em va citar (Sí, si, El Mundo em va llegir i vaig sortir a un dels seus articles - Línia 14)
B) En un escrit on criticava la complicitat de part de la societat civil catalana i catalanista, amb l’estat espanyol, vaig rebre un comentari, que sense comentar re del meu escrit, em recriminava la meva mala ortografia. Quan algú fa això, i de la forma que ho fa, anònimament entre d’altres coses, és que has tocat la pera.
C) El mateix va passar quan vaig fer un escrit sobre la falta d’atenció sobre el discurs de Rcat, per part de molts companys oficialistes, que cop rere cop, queien en el tòpic d’utilitzar argumentacions que demostraven que potser sentien, però no escoltaven. Crec que també vaig tocar la fibra a algú.

El moment més divertit.
Poc dies després de la meva picabaralla amb aquells convergents dels que parlava abans, i de fer pública la meva participació dins de la candidatura de Rcat per la Regional de Girona d’ERC, vaig rebre un comentari que deia “Botifler”. Vaig riure força estona.

El moment més satisfactori.
El dia que vaig descobrir que en un fil de el racó català, parlaven de mi, o millor dit, d’un escrit meu.

Com podeu veure, de tant en tant, la meva vanitat em fa fer una recerca del meu nom pel Google.

Salutacions i gràcies tots.
Sort que volia fer un resum. Perdó.

Demano disculpes si m’he deixat a algú.