Aquest cap de setmana, Unió Democràtica de Catalunya ha celebrat el seu Congres, on s’han despullat i s’ha posat en evidencia a CiU. Des d’avui les coses estan clares i tothom pot veure que a CiU, canvia tot per que res no canviï.
En aquest Congrés, s’ha fet una clara i ferma defensa i apologia de la Sociovergencia, sense embuts i descaradament. Ho va dir el seu etern líder sense que se li caigués la cara de vergonya. Ell que tant ha criticat a ERC per pactar amb el PSC, ara es destapa amb aquestes declaracions desacomplexades, on deixa a ERC un paper secundari, i probablement, sempre que es porti bé i que faci cas a tot el que li diguin.
Últimament, sembla que l’Artur Mas, està guanyat adeptes i fans, que veuen en ell l’ultima esperança blanca per assolir un mínim d’alliberament nacional. No acabo d’entendre aquest suports sobtats (si és que són sobtats) confiant en una CiU com l’actual. Si haguessin dipositat les seves esperances en la CUP, encara ho podria entendre, però confiar en CiU? No ho entenc.
CiU històricament s’ha demostrat un partit, per què no dir-ho, col·laboracionista, i res fa pensar que la cosa hagi canviat. CiU no ha tingut mai cap debat ètic ni moral per pactar amb el PSOE o amb el PP, fins el punt que en el seu moment, va preferir el PP a ERC per pactar dins del Parlament de Catalunya, dins del parlament del país que ells tant diuen defensar.
Encara recordo tot el procés de negociacions per tal d’arribar a un consens pel Estatut del 30 de setembre, on CiU, semblava que era el partit que posava els límits més alts per defensar els interessos nacionals de Catalunya. Finalment es va arribar a un acord, però mentres CiU es va mostrar com un negociador dur i convençut dins l’àmbit català, quan era el moment de ser durs de veritat, van ser els primers en agenollar-se, i acotar el cap davant l’amo espanyol. Tot a canvi d’un estatut que no va engrescar gens a la ciutadania catalana. Tot a canvi d’una foto. Tot per poder dir “hem estat nosaltres els que hem aconseguit pactar amb l’amo, i a més ho hem fet tot solets. No ens cal ningú”
Però actualment, les coses segueixen igual, i Duran i Lleida i la seva Unió, ho han demostrat.
Duran i Lleida, ell solet va fer quadrar a tota la cúpula de CDC, i va imposar les seves normes per anar de numero u a les llistes de CiU pel “Congreso de los Diputados” Quan semblava que a CDC, es començava un debat sobre la possibilitat que CDC fos un partit català d’àmbit català i no d’àmbit espanyol, en Duran, ell solet, els hi va fer callar la boca.
I ara, en Duran, ell solet, és capaç de demanar la sociovergencia (pactar amb el PSC) davant de l’Artur Mas, que és allò que tant critiquen.
Aquestes declaracions, d’en Duran, refermen una pregunta que sempre em faig. El segon tripartit és una idea exclusiva d’ERC? O ERC tampoc tenia moltes possibilitats de pacte amb CiU, encara que ho haguessin volgut?
En Duran ho va deixar clar. El pacte CiU – ERC, era impossible. Per part d’ERC, és molt possible que no estiguessin molt motivats. Però per part de CiU, era un pacte del tot inviable. Així dons, a que venen ara les critiques convergents? Encara que ERC hagués volgut pactar amb CiU, aquest pacte hagués estat impossible, per culpa de CiU. Per mi la cosa està clara, CiU no va donar massa marge de maniobra a ERC, i la va llençar directament al segon tripartit (un altre cosa, és que crec que l’actual direcció d’Esquerra, estava encantada amb aquesta situació) El anhelat pacte CiU – ERC per molts, era impossible, perquè CiU no el volia.
Així dons, deixem-nos de falses esperances, que CiU té la coses molt clares, i pactar amb ERC, no entra dins dels seus plans, ni ara, ni abans, ni mai.
Aquest cap de setmana, s’ha demostrat que avui, ara, actualment, CiU segueix sent sobretot, un partit espanyolista, i mentres les coses no canviïn molt, ningú em podrà convèncer d’un altre cosa.
Mentres CiU no deixi de banda la “U”, i CDC es declari descaradament, desacomplexadament, i totalment independentista, no poden ser una prioritat de pacte per ERC, i després del congrés de la “U” de CiU, encara menys.
Aquest cap de setmana, li hem vist les dents al llop, li hem vist les dents a CiU, encara que dugui una pell de xai.
CiU és incapaç de trencar un pacte, i és incapaç de no arribar a un pacte, encara que surti perden ................................. Catalunya.
Salutacions i independència.
En aquest Congrés, s’ha fet una clara i ferma defensa i apologia de la Sociovergencia, sense embuts i descaradament. Ho va dir el seu etern líder sense que se li caigués la cara de vergonya. Ell que tant ha criticat a ERC per pactar amb el PSC, ara es destapa amb aquestes declaracions desacomplexades, on deixa a ERC un paper secundari, i probablement, sempre que es porti bé i que faci cas a tot el que li diguin.
Últimament, sembla que l’Artur Mas, està guanyat adeptes i fans, que veuen en ell l’ultima esperança blanca per assolir un mínim d’alliberament nacional. No acabo d’entendre aquest suports sobtats (si és que són sobtats) confiant en una CiU com l’actual. Si haguessin dipositat les seves esperances en la CUP, encara ho podria entendre, però confiar en CiU? No ho entenc.
CiU històricament s’ha demostrat un partit, per què no dir-ho, col·laboracionista, i res fa pensar que la cosa hagi canviat. CiU no ha tingut mai cap debat ètic ni moral per pactar amb el PSOE o amb el PP, fins el punt que en el seu moment, va preferir el PP a ERC per pactar dins del Parlament de Catalunya, dins del parlament del país que ells tant diuen defensar.
Encara recordo tot el procés de negociacions per tal d’arribar a un consens pel Estatut del 30 de setembre, on CiU, semblava que era el partit que posava els límits més alts per defensar els interessos nacionals de Catalunya. Finalment es va arribar a un acord, però mentres CiU es va mostrar com un negociador dur i convençut dins l’àmbit català, quan era el moment de ser durs de veritat, van ser els primers en agenollar-se, i acotar el cap davant l’amo espanyol. Tot a canvi d’un estatut que no va engrescar gens a la ciutadania catalana. Tot a canvi d’una foto. Tot per poder dir “hem estat nosaltres els que hem aconseguit pactar amb l’amo, i a més ho hem fet tot solets. No ens cal ningú”
Però actualment, les coses segueixen igual, i Duran i Lleida i la seva Unió, ho han demostrat.
Duran i Lleida, ell solet va fer quadrar a tota la cúpula de CDC, i va imposar les seves normes per anar de numero u a les llistes de CiU pel “Congreso de los Diputados” Quan semblava que a CDC, es començava un debat sobre la possibilitat que CDC fos un partit català d’àmbit català i no d’àmbit espanyol, en Duran, ell solet, els hi va fer callar la boca.
I ara, en Duran, ell solet, és capaç de demanar la sociovergencia (pactar amb el PSC) davant de l’Artur Mas, que és allò que tant critiquen.
Aquestes declaracions, d’en Duran, refermen una pregunta que sempre em faig. El segon tripartit és una idea exclusiva d’ERC? O ERC tampoc tenia moltes possibilitats de pacte amb CiU, encara que ho haguessin volgut?
En Duran ho va deixar clar. El pacte CiU – ERC, era impossible. Per part d’ERC, és molt possible que no estiguessin molt motivats. Però per part de CiU, era un pacte del tot inviable. Així dons, a que venen ara les critiques convergents? Encara que ERC hagués volgut pactar amb CiU, aquest pacte hagués estat impossible, per culpa de CiU. Per mi la cosa està clara, CiU no va donar massa marge de maniobra a ERC, i la va llençar directament al segon tripartit (un altre cosa, és que crec que l’actual direcció d’Esquerra, estava encantada amb aquesta situació) El anhelat pacte CiU – ERC per molts, era impossible, perquè CiU no el volia.
Així dons, deixem-nos de falses esperances, que CiU té la coses molt clares, i pactar amb ERC, no entra dins dels seus plans, ni ara, ni abans, ni mai.
Aquest cap de setmana, s’ha demostrat que avui, ara, actualment, CiU segueix sent sobretot, un partit espanyolista, i mentres les coses no canviïn molt, ningú em podrà convèncer d’un altre cosa.
Mentres CiU no deixi de banda la “U”, i CDC es declari descaradament, desacomplexadament, i totalment independentista, no poden ser una prioritat de pacte per ERC, i després del congrés de la “U” de CiU, encara menys.
Aquest cap de setmana, li hem vist les dents al llop, li hem vist les dents a CiU, encara que dugui una pell de xai.
CiU és incapaç de trencar un pacte, i és incapaç de no arribar a un pacte, encara que surti perden ................................. Catalunya.
Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.
Entrades
8 comentaris:
La dreta no té pàtria,
la dreta té butxaca.
Qui sí necessita d'una pàtria amb unes bones polítiques socials som els treballadors.
El capital no té fronteres.
Les polítiques socials sí.
Cada país té les que té, i ens les hem de guanyar a pols.
Admirat Joan.
El que dius, normalment és cert, però és que tal com tenim al país, fins hi tot a la dreta li hauria d’interessar tenir un estat propi.
Un estat que els defensi enlloc d’espoliar-los per fer més gran el capital d’un altre lloc,
Però la dreta té por dels canvis, no sigui que perdi el capital que té actualment. Tot i que si no canvia, l’acabarà perdent.
Salutacions.
Quan parlo del capital no em refereixo al capital productiu, i meys encara al petit i mitjà empressari. Aquests són molt necessaris i tant de bo n'hi hagués més. Crean treball i riquesa pel país.
Hem refereixo al capital financer, que no tant sols no crea riquesa pel país, sinó que amb l'especulació ens empobreix.
S'ha de distingir sempre entre capital productiu i capital financer.
Admirat Joan.
Ara Sí.
Totalment d'acord.
Gràcies per la visita.
Salutacions.
la dreta només té un objectiu, els calers,son el seu Deu i el seu lider, a partir d'aqui a fotre als d'esquerres
salut !!!
seria un bon moment històric per el nacionalisme catala, que que CDC, agafes el cami correcte cap a l'indpendencia, i deixes que unio tingui els seu somnis españolistes......
I tant, noi. I tant.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada