En tots els grans moviments de masses, sempre hi ha un grup de personatges que és fix. Alguns cops hi son tots, i en altres ocasions només hi és un. Dins del moviment independentista català, també hi son presents. Aquests personatges no son altres que: El Màrtir, l’Heroi i el Líder.
El màrtir és aquell personatge que a patit severament la força del enemic, ja sigui amb les condicions de vida, amb tortures i vexacions i fins i tot amb la mort.
En la historia mes recent del independentisme català, tenim com possibles màrtirs, als empresonats durant els Jocs Olímpics del 92, pel jutge Garzón. Recordem que varen ser empresonats per si les mosques, “por si acaso”. Quan va ser alliberats, van denunciar que havien estat torturats. Ningú els hi va fer cas (Encara recordo com parlant d’aquest tema amb familiars i amics, m’acusaven de ser un d’aquells bojos que creuen en la teoria de la conspiració) Així dons, sense el suport de ningú, van tirar endavant les seves denuncies fins als nostres dies. L’ultima sentencia sobre aquest cas, la va fer un tribunal europeu, que va condemnar al Estat espanyol, per negligència en la investigació dels fets denunciats. Això vol dir, que les autoritats espanyoles no van fer gran cosa per aclarir els fets. A hores d’ara, ja no es pot investigar, ja que moltes proves han desaparegut, i s’han perdut moltes pistes, cosa que referma la negligència de les autoritats espanyoles, i deixa caure sobre elles, l’ombra de la sospita.
Un altre màrtir, podria ser en Xirinachs, que va dedicar tota una vida, per la lluita pacifica en defensa de la gent del nostre país. Va ser ignorat per totes les forces polítiques i per tota la societat catalana en la seva causa, que hauria de ser la causa de tots. La solitud mes absoluta durant tota la seva vida política, va ser el seu martiri, i els catalans vàrem ser còmplices directes d’aquest martiri.
Els herois, son aquells que lluiten contra una força superior i surten victoriosos. Depenent de com acaba el personatge, pot esdevenir màrtir o heroi.
L'independentisme català, a la seva historia recent, no te herois, o si mes no, ara no els recordo. Els empresonats del 92, podrien ser herois, ja que s’han enfrontat a una força molt superior i finalment, tot sembla que en sortiran victoriosos. Però per ser heroi, a mes de la victòria, cal el reconeixement popular i institucional, i això no ho tenen. I d’això els catalans, també en som còmplices directes.
Finalment queda el personatge del líder. El gran líder del independentisme català dels darrers temps, crec que és en Carod-Rovira.
Amb el seu lideratge, l’independentisme català, a arribat, on ni tant sols els més optimistes ens pensàvem que podria arribar. Cal recordar, que en Carod-Rovira, va agafar el lideratge d’ERC, amb una ma davant i un altre darrera, i avui, ERC es al govern de la Generalitat, i ells és el numero 2 del govern. La seva tasca, ha estat dura, valenta, i sobretot eficaç. Sense cap mena de dubte, ha estat un gran líder.
Fora del espai polític, també tenim gent, que podria fer aquest personatge. En Víctor Alexandre, o en Salvador Cardús, o el Lluís Llach. Però els joves, per sort, també volen agafar el seu espai. Dintre dels joves ens trobem al Oleguer, el jugador del Barça, que tot i que sembla que ell s’esforça, per no ser-ho, no hi ha dubte que és un bon exemple pel nostre jovent. De moment no és líder, ni demana ser-ho, però qui sap.
L’altre és en Joel Joan. En Joel Joan te una personalitat molt forta, i sembla que s’estima molt. Però parla bé, és desacomplexat del tot, i el seu compromís és total, expressant totes aquestes característiques d’una forma eufòrica, i probablement excessiva. Tant ell, com l’Oleguer, han perdut definitivament el mercat espanyol, i això no ho fa massa gent. De fet, no ho fa quasi ningú, i ho hem de tenir en compte.
Tal com hem fet amb els nostres màrtirs i amb els nostres herois mes recents, els catalans mateixos som còmplices directes del descrèdit dels nostres líders, i dels que potser en un futur, puguin ser-ho, sinó líders, si creadors d’opinió favorables a la causa.
Facin com facin aquest líders o creadors d’opinió, el que crec que hem de fer els catalans, és saber, que pels motius que sigui, son del nostre cantó, i no hauríem d’ajudar al descrèdit i la persecució que pateixen constantment per part dels mitjans de comunicació espanyols, i si no son del nostre grat, no cal que els hi donem suport. En cap cas, ridiculitzar-los o desautoritzar-los.
Des d’aquí, encoratjo a Joel Joan, al Oleguer i a tots els que es mouen per la llibertat, a continuar com fins ara.
Els fets que van succeir al Fossar de les Moreres, on les JERC van patir alguna cosa mes que una escridassada, ens haurien de fer pensar, que l’enfrontament entre nosaltres, només beneficia als nostres adversaris. Si no ens agrada com es fan les coses, dons fem alguna cosa per canviar-les mes profitosa que desacreditar-nos davant del enemic comú.
No siguem directament còmplices.
Des d’aquí, dono el meu suport als independentistes de Girona. Tant de bo, els catalans sapiguem reaccionar, depenent de com es vagin succeint els esdeveniments, i no ens oblidem d’ells.
El màrtir és aquell personatge que a patit severament la força del enemic, ja sigui amb les condicions de vida, amb tortures i vexacions i fins i tot amb la mort.
En la historia mes recent del independentisme català, tenim com possibles màrtirs, als empresonats durant els Jocs Olímpics del 92, pel jutge Garzón. Recordem que varen ser empresonats per si les mosques, “por si acaso”. Quan va ser alliberats, van denunciar que havien estat torturats. Ningú els hi va fer cas (Encara recordo com parlant d’aquest tema amb familiars i amics, m’acusaven de ser un d’aquells bojos que creuen en la teoria de la conspiració) Així dons, sense el suport de ningú, van tirar endavant les seves denuncies fins als nostres dies. L’ultima sentencia sobre aquest cas, la va fer un tribunal europeu, que va condemnar al Estat espanyol, per negligència en la investigació dels fets denunciats. Això vol dir, que les autoritats espanyoles no van fer gran cosa per aclarir els fets. A hores d’ara, ja no es pot investigar, ja que moltes proves han desaparegut, i s’han perdut moltes pistes, cosa que referma la negligència de les autoritats espanyoles, i deixa caure sobre elles, l’ombra de la sospita.
Un altre màrtir, podria ser en Xirinachs, que va dedicar tota una vida, per la lluita pacifica en defensa de la gent del nostre país. Va ser ignorat per totes les forces polítiques i per tota la societat catalana en la seva causa, que hauria de ser la causa de tots. La solitud mes absoluta durant tota la seva vida política, va ser el seu martiri, i els catalans vàrem ser còmplices directes d’aquest martiri.
Els herois, son aquells que lluiten contra una força superior i surten victoriosos. Depenent de com acaba el personatge, pot esdevenir màrtir o heroi.
L'independentisme català, a la seva historia recent, no te herois, o si mes no, ara no els recordo. Els empresonats del 92, podrien ser herois, ja que s’han enfrontat a una força molt superior i finalment, tot sembla que en sortiran victoriosos. Però per ser heroi, a mes de la victòria, cal el reconeixement popular i institucional, i això no ho tenen. I d’això els catalans, també en som còmplices directes.
Finalment queda el personatge del líder. El gran líder del independentisme català dels darrers temps, crec que és en Carod-Rovira.
Amb el seu lideratge, l’independentisme català, a arribat, on ni tant sols els més optimistes ens pensàvem que podria arribar. Cal recordar, que en Carod-Rovira, va agafar el lideratge d’ERC, amb una ma davant i un altre darrera, i avui, ERC es al govern de la Generalitat, i ells és el numero 2 del govern. La seva tasca, ha estat dura, valenta, i sobretot eficaç. Sense cap mena de dubte, ha estat un gran líder.
Fora del espai polític, també tenim gent, que podria fer aquest personatge. En Víctor Alexandre, o en Salvador Cardús, o el Lluís Llach. Però els joves, per sort, també volen agafar el seu espai. Dintre dels joves ens trobem al Oleguer, el jugador del Barça, que tot i que sembla que ell s’esforça, per no ser-ho, no hi ha dubte que és un bon exemple pel nostre jovent. De moment no és líder, ni demana ser-ho, però qui sap.
L’altre és en Joel Joan. En Joel Joan te una personalitat molt forta, i sembla que s’estima molt. Però parla bé, és desacomplexat del tot, i el seu compromís és total, expressant totes aquestes característiques d’una forma eufòrica, i probablement excessiva. Tant ell, com l’Oleguer, han perdut definitivament el mercat espanyol, i això no ho fa massa gent. De fet, no ho fa quasi ningú, i ho hem de tenir en compte.
Tal com hem fet amb els nostres màrtirs i amb els nostres herois mes recents, els catalans mateixos som còmplices directes del descrèdit dels nostres líders, i dels que potser en un futur, puguin ser-ho, sinó líders, si creadors d’opinió favorables a la causa.
Facin com facin aquest líders o creadors d’opinió, el que crec que hem de fer els catalans, és saber, que pels motius que sigui, son del nostre cantó, i no hauríem d’ajudar al descrèdit i la persecució que pateixen constantment per part dels mitjans de comunicació espanyols, i si no son del nostre grat, no cal que els hi donem suport. En cap cas, ridiculitzar-los o desautoritzar-los.
Des d’aquí, encoratjo a Joel Joan, al Oleguer i a tots els que es mouen per la llibertat, a continuar com fins ara.
Els fets que van succeir al Fossar de les Moreres, on les JERC van patir alguna cosa mes que una escridassada, ens haurien de fer pensar, que l’enfrontament entre nosaltres, només beneficia als nostres adversaris. Si no ens agrada com es fan les coses, dons fem alguna cosa per canviar-les mes profitosa que desacreditar-nos davant del enemic comú.
No siguem directament còmplices.
Des d’aquí, dono el meu suport als independentistes de Girona. Tant de bo, els catalans sapiguem reaccionar, depenent de com es vagin succeint els esdeveniments, i no ens oblidem d’ells.
Salutacions i independència.
Entrades
4 comentaris:
Tu podries fer l'heroïcitat d'aprendre a escriure la llengua que tant defenses: "és" va amb accent i "he" del verb "haver" va amb "h". No és molt demanar
Prenc nota.
Ho rectificaré, tant aviat com pugui.
Si trobes alguna cosa més, no ho dubtis, i fes-m’ho saber, si et plau.
Gràcies.
¿T'has fixat, Josep?: si el milió de votants socialistes a Catalunya fossin tan patriotes o independentistes catalans com alguns d'ells ho són de correctors d'ortografia, ¿no creus que el progrés social, el benestar de les persones i la sobirania nacional de Catalunya estarien en un estadi molt més avançat??
Bé, alguns d'ells es dediquen a posar i treure accents, pronoms febles i jocs florals, mentre Antoni Castells negocia amb Pedrito Solbes quina quantitat de BBBilions (parlo en ptes.) ens espoliaran i quines molles de pa ens retornaran en serveis als treballadors catalans.
Quin contrast de prioritats, no?
Ei, que no faig apologia d'escriure malament la llengua (tot el contrari, que el "corrector" em trobi alguna falta); només dic que justícia social i independència nacional van juntes i són indestriables.
I que és incongruent escriure a la perfecció la llengua, i alhora ignorar i posar ulls clucs a l'entorn i situació colonial dels compatriotes, dels amics i conciutadans que t'envolten i de la mateixa nació nostra sense estat.
Publica un comentari a l'entrada