188 - 14N: les sensasions despres d'una vaga general.

Avui, he vist a motes persones grasses, menjant-se un d'aquells xuxos enormes, fregits amb molt molt molt oli, farcits de una quantitat de crema descomunal, i arrebossats amb tones i tones de sucre. Són els mateixos grassos, que demà, es queixaran de ser grassos i que els altres no fan res per evitar-ho.

el problema, és que amb un consum tant brutal de xuxos, ja ningú voldrà produir un altre tipus d'aliment, i jo també em veuré obligat a menjar aquests xuxos, i bla, bla bla.

Això no té remei. Hauré de fer un pensament.

Salutacions, independència i a la merda la justícia social.

187 - Rcat: no era això companys, no era això.

Ho sento companys reagrupats, però a CiU, de moment, encara que hom sigui de dretes, si s'és independentista, no pot refiar-se de CiU, ja que CiU segueix sense parlar clar i català. I parla d'aquella manera que fan els grans lletristes del pop, que diuen coses que tots podem fer-nos nostres aquelles paraules. Tots sentim en CiU, el que volem sentir, però en realitat no ha dit les paraules màgiques. Ho sento companys, però no era això. No puc donar suport a CiU, Ni per independentista ni per ser d'esquerres. De moment, el meu vot, torna a ERC.

Salutacions, independència i justícia social.

186 – Decepció: De l'artesà al trotskista.

Quasi nou mesos desprès, torno a fer una entrada en aquest blog oblidat, per la necessitat que tinc, de plasmar la decepció que he patit avui. No ho sé. Segurament, em creia més del que soc.

En els meus inicis blocaires, cercant per la xarxa, vaig anar a parar a un blog que em va impressionar molt. Era un blog que vaig catalogar de “Molt interessant i recomanable”. D'entrada, els seus continguts i criteris, eren gaire bé idèntics als meus. Amb una diferència. Mentre jo feia entrades més aviat llargues, aquest blog deia el mateix que jo, amb un breu comentari de menys de 10 línies, i a sobre, eren línies molt curtes. La capacitat de síntesi era tan brutal que em provocava una gran admiració. Aquest blog, també tenia tot un seguit de dibuixos creats pel autor del blog, que expressaven perfectament les meves idees. Sempre que volia il·lustrar una de les meves entrades, en aquell blog, segur que trobaria el dibuix perfecte pel meu escrit. No volia abusar, així que abans d'agafar un dibuix d'aquest blog, cercava i cercava per la xarxa, i si no trobava res, aleshores li demanava permís al autor, per utilitzar els seus dibuixos. Ell molt amablement i molt educadament, sempre em donava permís.

És d'aquesta que varem iniciar (o si mes no, així m'ho pensava) una petita relació de xarxa, on de tant en tant, debatíem sobre les poques coses que no vèiem de la mateixa manera. Era tot un plaer debatre amb ell, ja que era un “rival” digne. Aquest blocaire, era un de les poques persones a les que jo no podria avançar per l'esquerra. Ell a mi tampoc, encara que ell penses que sí.

El fet que jo hagi reduït a la mínima expressió la meva activitat a la xarxa, i ell tot el contrari, doncs a fet que ja no tinguéssim aquells debats tant interessants. Jo el seguia pel facebook, i gaire bé totes les seves aportacions, comptaven amb un “m'agrada” per la meva part.

Però avui, li he fet una pregunta incomode, pensant que faríem un debat d'aquells que fèiem abans, però enlloc d'això, m'ha censurat la pregunta dos cops, i finalment, ha trencat la nostra amistat “feisbuquera”, i jo diria que una possible relació futura més real. I la pregunta no tenia cap to groller. La pregunta era: Però si CiU fa les passes definitives per arreglar el problema de l'alliberament nacional, que farà IC-V? s'amagarà darrere les retallades, per deixar-nos dins d'Espanya? Avui per avui, CiU i IC-V, fan el mateix joc de tacticisme polític i partidisme, jugant a l'ambigüitat i sense dir clarament que farien si arriba el moment. Ell ha contestat dient que IC-V, eren democràtics i CiU eren de dretes. Jo li he dit que llençava pilotes fora. A partir d'aquest moment ha procedit com he relatat abans. I la pregunta ha quedat sense resposta.

En fi, que avui, aquest company, s'ha comportat com el típic personatge d'esquerres trotskista que tan bé va retratar en George Orwell, que qui no pensa com ell, l'aparta del camí, sense contemplacions. Avui sé, que en realitat, si que l'avanço per l'esquerra, ja que ell no és d'esquerres. Ell és trotskista, i els trotskistes, no són d'esquerres, per molt que ells s'ho autonomenessin. Aquest company, a cop d'ull, ha passat de molt interessant i recomanable, a molt intransigent i intolerant.

Salutacions, independència i justícia social.

185 – Moderació salarial = Crisi econòmica.

Un cop més, m'he quedat parat pel poc ressò que produeixen algunes notícies, que haurien de treure la mascara a més d'un. Però com vivim en un món, on els que haurien de denunciar, estan al servei dels que haurien de ser denunciats, doncs passa el que passa.

La notícia és que des de l'aparició de l'euro, els preus s'han (o els han) pujat un 48%, mentre que els salaris, només han pujat un 14%. No cal ser economista per veure una relació directa. Algú s'està quedant els nostres diners, gràcies a la moderació salarial que des de fa anys, ens diuen (aquells que haurien de denunciar i el que fan és protegir) que és la nostra salvació. En realitat, la moderació salarial és la nostra tomba. Si continuem en un procés de precarietat laboral i moderació salarial, el retorn a èpoques passades (revolució industrial o feudalisme) és una qüestió de temps. Només cal saber de quant temps estem parlant.

Deixem d'escoltar missatges que ens fan sentir culpables per defensar el que es nostre. Deixem de escoltar missatges sobre retallades que no serveixen per res per reactivar la economia. La economia nomes es pot reactivar d'una manera: amb un repartiment just de la riquesa. Ara ja i som tard, i no tindrem oportunitat fins d'aquí a 4 anys. El proper cop, hem de ser més llestos que ells, i no caure en els seus paranys.

Salutacions, independència i justícia social.

184 - Odio als . . .

En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)