divendres, 1 d’octubre de 2010

158 – 29-S: Historia d’un fracàs i d’intoxicació.


La vaga general que els sindicats havien convocat per ahir, va fracassar del tot, i els sindicats fan malament en no reconèixer aquest fet, actuant com el polítics quan perden les eleccions i surten dient que ells són els veritables guanyadors de les eleccions. El nostre país té un sindicalisme dèbil, molt dèbil, que ens hauria de preocupar a tots, fins i tot a la dreta més dretana, ja que un sindicalisme dèbil, vol dir una classe obrera empobrida i sense poder adquisitiu, sense capacitat de consum, i això ens condemna irremeiablement a un llarga i dura crisi, de la que no en sortirem fins que hi hagin aldarulls, i els polítics es posin les piles.

La debilitat dels sindicats a casa nostra, i a la societat occidental en general, ve donada per una amplia gamma de problemes, entrellaçats entre ells, però que cal identificar clarament, si volem tenir un sindicalisme potent, que ajudi a mantenir l’equilibri social, i per tant, el progrés, no tant sols econòmic, a la nostra societat. Sense aquest equilibri, la pau social està en perill, i tard o d’hora, passarà alguna cosa que ningú vol que passi.

Un dels problemes dels sindicats, són els propis sindicats, que no han fet la seva feina quan calia, seguin una estratègia tova, que els ha fet perdre credibilitat davant de la classe treballadora, i per tant, la seva debilitat s’ha anat augmentat, cosa que els altres actors socials han aprofitat adientment pels seus interessos a curt termini.

Un altre dels problemes, i per mi el més important, és la separació entra la classe obrera i els sindicats. Tenim molt poca cultura sindical, i la nostra cultura no es fonamenta en la cultura de grup, sinó en la cultura del individu i la cultura de “primer-jo-desprès-jo-i-el-que-sobri-per-mi”. Potser algun dia em dediqui a escriure sobre això, que és llarg d’analitzar i sobretot, s’han de dir algunes coses que algú les haurà de dir d’una vegada, i que no són massa agradables de dir.

Un tercer problema, és el de la classe política que patim, que d’una manera o altre, està hipotecada pels grans poders fàctics, i per tant estan a sou d’aquests ens enigmàtics i sense cara, que són els que mouen els fils que marquen les nostres vides, com si fóssim unes tristes titelles amb deliris de grandesa, que es pensem que pensem per nosaltres mateixos, i el som nosaltres mateixos els amos de les nostres accions i dels nostres pensaments. Només cal veure, ahir a qui protegia la policia. La paguem tots, però sembla que “el Corte Inglés” és més ciutadà que altres. O Hiberdrola, o etc...

Segurament, hi han altres motius que condicionen la debilitat del nostre sindicalisme, però la que ahir em va posar com una moto, va ser la intoxicació descarada, i en molts casos, no en tots, malintencionada dels mitjans de comunicació, a tots nivells, incloent-hi, internet. La veritat és que després que tothom te clar qui són els culpables de la crisi, i gràcies a quines estratègies polítiques, socials i econòmiques, el neo-liberalisme de pa sucat amb oli que corre “pels puestus”, és aterridor. Per mi és inexplicable.

La historia, que serveix per alguna cosa més que per explicar “batalletes”, ens ha mostrat que sempre, sempre, sempre, és la part més baixa de la societat, qui pateix les injustícies, i els abusos dels poderosos, que normalment han actuat amb total impunitat, sota l’empara del seu poder econòmic i la seva influència sobre el poder polític, el poder legislatiu i el poder executiu. Tots sabem que històricament, l’AMO s’aprofita’t del seu poder, ignorant tant com a pogut, i mes enllà del que ha pogut, abusant de les persones que te a sou, fins on li ha convingut (No tots evidentment, però no siguem perepunytes)

És cert, que els piquets informatius, són alguna cosa més que informatius. I estic d’acord en que s’han de denunciar aquestes pràctiques per evitar abusos, que sempre s’han d’evitar. Però és que darrerament, només sento opinions, reportatges i noticies sobre la maldat dels sindicalistes. Que si són uns delinqüents per què impedeixen el dret a treballar. Que si són uns paràsits que viuen de buscar problemes als pobres empresaris. I els alliberats, que son els culpables de tot o quasi be tot. En la majoria dels casos, els alliberats, estan provocat pels propis empresaris que si no es dediquessin a mirar d’explotar als seus treballadors, no caldria ni tant sols els “problemàtics” comitès de representació dels treballadors i treballadores. Amb una plantilla contenta, aquests òrgans de defensa, no existirien.

Ahir, i els dies anteriors, només sentia parlar dels pobres treballadors que els hi vulnerarien el seu dret a treballar, ja que els sindicats, delinqüents reconeguts i que ningú s’explica que no estiguin engarjolats, amb la seva maldat infinita i la total absència d’escrúpols, i amb una violència descomunal, provocarien el caos que ens mostraria com serà el judici final. Estic portant les coses una mica al terreny del absurd, però és que hi cada personatge “salvador de sostres” i cercadors amb espasa d’una Arcadia neo-liberal que fan veritables destrosses en alguns col·lectius. Per exemple. Aquestes intel·lectuals, van diuen que el sindicalisme és una cosa antiquada, i va, i ens ho creiem. Perdonin-me, però el neo-liberalisme és lo que està antiquat, que és d’abans de la revolució industrial, per favor!!!!!!

Un exemple d’això, és lo dels serveis mínims. Aquesta queixa per mi del tot egoista, que exigeixen uns serveis mínims que no molestin. Però què és això? Exigeixen que la persona que treballa en els transport públic, no pugui fer vaga, per garantir el dret a treballar d’un altre. Però què és això? I la persona que condueix l’autobús, què no te dret a fer vaga? Si algú vol treballar i els autobusos estan de vaga, doncs que es llevi abans i vagi caminant, o en bicicleta o amb cotxe privat, o amb el que sigui. O que es quedi a dormir a la feina si cal i així no patirà la vaga. Què és això d’impedir el dret de vaga de les persones que treballant en el transport públic? Els servies mínims, vol dir això. Serveis mínims. I per tant, el que s’ha de garantir és que ningú patirà problemes sanitaris. O que les maquines que no es poden aturar, no s’aturin. O que els serveis d’ordre públic estiguin pendent de tot, no només de “el Corte Ingles”. O que no hi hagin pèrdues material per la no acció dels serveis d’emergència. Això i alguna cosa més són serveis mínims. Tot la resta són comoditats burgeses de nen “pijo” de Papa, que es treu la crosta de pa de motlle.

I tot això, esbombat per factòtums de la comunicació, com en Basté, la Coppulo o en Clapés, que l’únic que fan és ficar el dit en una nafra, la seva nafra, com treballadors privilegiats, oblidant-se totalment d’altres víctimes, silencioses, que no gosen dir re, no sigui que els acomiadin. Només se’n recorden dels treballadors que volen exercir el seu dret legítim de treballar, i no poden. A la immensa majoria de treballadors de les petites i mitjanes empreses, d’aquelles empreses, on els pèrfids i malvats sindicats no poden arribar-hi, d’aquells treballadors que no s’atreveixen ni tant sols a parlar obertament del tema, no sigui que entrin en una llista negre, d’aquests treballadors, que si tinguessin plena llibertat d’acció, i no tinguessin por a represàlies, potser farien vaga, enlloc de “voler” exercir el seu dret a treballar, d’aquests, ningú en parla.

Un cop més, aquesta vaga, ens a demostrat, que la base de la piràmide social, la que pateix constantment, no només el dia de la vaga general, sinó dia rera dia, coaccions de tot tipus, no li importa a ningú. Els nostres mitjans de comunicació, els nostres intel·lectuals, han dedicat tots els seus esforços, tot el seu temps, en assenyalar amb el dit, desacreditar i injuriar a uns que és evident que no fan les coses bé, però l’oblit d’aquests mitjans de comunicació i aquests intel·lectuals megacrack, els fan còmplices d’una injustícia social creixent, i intolerable. Són còmplices de donar suport als seus i a ells mateixos (i que no em vinguin en que jo vins de família treballadora). Als que van cada dia en autobús a un petit taller i que els hi han dit que no els hi pagaran les hores extres, amb aquests, que els bombin. A les caixeres que treballen per quatre euros sota pressió de canvis d’horari o canvis constants de condicions de treball, amb aquestes, que les bombin. Als que a última hora, els hi diuen que no poden marxar de vacances, o que han de marxar de vacances avui mateix, amb aquests, que els bombin. Als que els obliguen a fer formació en hores de treball, sense pagar aquestes hores, que els bombin. A la noia que està treballant per una franquícia que voldria fer vaga, però que li diuen “ah vols fer vaga? Perfecte. Cap problema. Per cert, aquí tens el “finiquito” A ella, que la bombin.

Pels nostres mitjans de comunicació, i pels nostres intel·lectuals, només hi han unes víctimes. Les altres víctimes, com ha passat sempre, no existeixen.

Salutacions i justícia social.

3 comentaris:

Maxi ha dit...

Hola Josep... lamento en part les teves reflexions; comparteixo d'altres.

Primer et diré que no estic d'acord amb la teva valoració tant negativa del dia de la Vaga General. Els sindicalistes hem tingut que nedar contra corrent; contra els medis de des-informació i la seva gran tasca d'intoxicació; contra la valoració negativa dels nostres "representants" polítics, que difamaven el dret a la Vaga indicant que atacaven a la sobirania popular que recau en el Parlament, al anar en contra de la decisió del 90% d'aquesta institució, en la votació favorable a la Reforma Laboral; sense tenir en compte que aquesta reforma és rebutjada per la gran majoria de la ciutadania i que la classe treballadora es troba en aquests moment presoner dels mecanismes autàrquics del model representatiu, al delegar la totalitat del poder polític en mans d'una minoria. Aquest es el model de democràcia liberal (antigament dit democràcia burgesa). Hem tingut que anar contra l'escepticisme i el desconeixement dels treballadors i treballadores; contra la por a les represalies dels patrons; contra la falta de sentiment de pertinença de classe; i tot i això, i pese a la continuo atac dels mitjans i altres "altaveus" dels poderosos, el cert es que aquesta vaga a sortit força més bé de la que alguns voldrien reconèixer.

Hem arribat a moltes moltes persones treballadores. Moltes han secundat la Vaga, pese a les amenaces directes o velades dels empleadors i els seus "acòlits". Els polígons han tingut una activitat minsa. Els transports han funcionat al mínim; l'aeroport de Girona a parat. Molts hotels han treballat amb un personal mínim o han tingut que deixar de funcionar. En la petita empresa (comerç, tallers, etc...) el degoteig de treballadors i treballadores que han fet un pas endavant a sigut digne de ser valorat amb la seva justa mesura.

Estic també en desacord, quant dius que tenir uns sindicats dèbils és un problema per a la Dreta, ja que son ells, als que representen (cambres de comerç, patronals, etc...) que han fet una campanya brutal mitjançant els seus aparells propagandístics (diaris, ràdios, tv3, etc...) per aconseguir enfonsar a les úniques organitzacions de l'espectre de l'esquerra social, que encara avui té capacitat de convocatòria i de mobilització; ens voldrien a tots i totes callats i amb els ulls embenats, mentre ens utilitzen com a mercaderia en profit dels seus interessos, cobdícia i benefici propi. SI estic d'acord en la falta de consciència col.lectiva per sortir-nos d'aquest furat, amb el treball i esforç de tots i totes. Lluitar a favor d'un model de societat més just i igualitari; del model de benestar que els nostres pares, avis, i avantpassats van conquerir i que ara ens volen arrabassar.

Aquesta Reforma aprofundeix en la crisis del model democràtic que patim, i les organitzacions sindicals no estem al marge. El model de representació que la Socialdemocràcia va instaurar, no només en les estructures polítiques, sinó també en les de representació sindical en els centres de treball, es fonamentava (encara ho fa, però de forma clarament debilitada) en els espais de concertació social entre les dues classes: la classe treballadora i la burgesia (classe empresarial, o propietària dels mitjans de producció); aquest model busca la negociació entre els dos per tal de tirar endavant les reivindicacions de les parts, i trobar així la tant buscada pau social. Si un sindicat és tou o no ho és, depèn de les seves bases i el model de relació que vol amb els patrons. Ara, aquesta reforma trenca de forma important amb aquest model, i ens portarà a defensar en no poques ocasions les reivindicacions socials mitjançant el conflicte directe.., com és feia fa un segle, on la unió i lluita dels treballadors i treballadores, contra les imposicions i en defensa d'un model social i laboral diferent, era la normalitat. La lluita de classes és farà més fort i les seves repercussions socials més evidents i palpables.

continua en un altre post

Maxi ha dit...

continuació de l'anterior post

El dia de la Vaga General, va ser un dia clar de mobilització i de resposta social. Un dia per recordar dels que ens varem enfrontar a les polítiques "socialistes" del govern i del Parlament Espanyol (amb la col·laboració de CiU, PP, i tants d'altres), i a la que només l'esquerra política de debò (IU, ICV, ERC, BNG, i Na-Bai) i l'esquerra social va lluitar i es va oposar frontalment. Devaluar el resultat i el principi de construcció que això va representar, és fer un pobre servei a la lluita.

Jo no soc dels que nega la necessitat d'una reflexió sobre les "debilitat" i "dificultats" dels sindicats, però ho faig amb un anàlisis clar del que som i del que hem pogut aconseguir, li pesi a qui li pesi. El principal front de lluita, és el de les idees, i aquesta reforma i les les assemblees que hem fet per explicar-la, ens han fet fer milers d'assemblees amb un missatge polític (si si polític!!) de que una altre sortida a la crisis era possible, i en defensa d'un model social, que pocs, ben poquets defensem sense ambigüitats: una societat on l'equitat i la justícia social sigui les seves bases.

Que hem de continuar endavant ho sé, però que hem aconseguit arribar a la consciència de la gent, per que veies que aquesta reforma i les conseqüències nefastes sobre el model de relacions socials i laborals, també ho és. Continuar construint és una necessitat.

Salut Josep, que no he volgut fer un post sobre la Vaga en el meu bloc, fins que no passi un cert temps, i he acabat per fer-ho en el teu.

L'Ignorant Mig-Ocre ha dit...

Hola Maxi.
Penso que la vaga de l'altre dia va ser un fracàs, potser perquè tenia unes expectatives molt altes. Però més de la meitat del meu entorn social, gent de classe treballadora, no va voler fer vaga.
Tal com expresses la teva valoració de la vaga, doncs sembla que no tenies massa confiança que la cosa anés mitjanament bé.
Estic segur que vareu treballar molt dur per fer veure a la gent, que calia fer vaga, però aquí està l'arrel del problema. Que els sindicats, no han fet la feina durant els últims anys, volent donar una imatge de moderació que els allunyés de la imatge de "radicals", que ara, semblen tan moderats, que han perdut credibilitat.

El que pretenia dir amb el meu escrit, era que a més a més, els poders de tot tipus de la nostra societat, fan i han fet en els últims anys, una política de "acoso y derribo" al sindicalisme, que, malauradament està donant els seus fruits.

I s'equivoquen, ja que un treballador pobre, no compra, no consumeix, i per tant no pot fer que la dreta s'enriqueixi. Només s'enriquirà una part de la dreta. La gran majoria, per la seva pròpia cobdícia, esdevindran treballadors pobres.

Crec que bàsicament, estem d'acord, i nomes ens separa, el fet de veure l'ampolla mig plena o mig buida.

Salutacions i justícia social.