Qui em conegui sap, o hauria de saber, que soc un reagrupat, i per tant avui tocaria, tocar la cresta a ERC per haver acceptat aquest finançament. Però no ho penso fer, ja que els reagrupats, encara que molts els hi agrada pensar que som uns radicals esbojarrats que estem en contra de tot per què sí, en realitat som bastant moderats en els fets, i contundents en les paraules, i com encara no sé si ERC ha fet ben fet en acceptar aquest finançament o no, doncs no ho critico.
La veritat és que ERC te poc marge de maniobra i l’únic que pot fer és canviar les quantitats. Davant d’això, ha de valorar si la quantitat serveix per anar tirant o no. El problema de debò és el tipus de finançament, i sobre això, ERC no hi pot fer gran cosa. La cosa és senzilla. Catalunya genera una riquesa, que dona a Espanya, i aquesta, decideix, quants calers, necessita Catalunya. Fa un temps teníem la possibilitat de canviar aquest model de finançament per anar al concert econòmic, que no és que fos bo, però si molt millor que aquest, però gràcies al Sr. Mas, ara tenim el que tenim, i el que és pitjor, ens ho mereixem.
El millor finançament, segons el meu humil parer, és aquell on cadascú, gestiona i administra la riquesa que el mateix genera. Bàsicament, és el que fem tots en les nostres economies familiars. Però enlloc d’això, Catalunya té un finançament, on gestionem i administrem una part de la riquesa que generem, Una part que és un altre el que decideix quina quantitat de la nostra riquesa, ens deixa que ens gestionem i ens administrem.
Aquest model de finançament, portat a l’àmbit familiar, és ridícul i absurd, i ningú amb dos dits de front, permetria que la seva família es financés d’una manera semblant, a la que permetem que es financi Catalunya.
Però la veritat és que hi ha gent que aquest model de finançament per Catalunya, els satisfà i els agrada. Per exemple al Sr. Mas, que ara es queixa de moltes coses, però ell i ningú més que ell, és el veritable responsable d’això. Ara es queixa de les quantitats i dels temps, però del que no es queixa, és del tipus de finançament, que en el seu àmbit familiar segur que no seria tant satisfactori.
Però si de debò, el sistema de finançament és el que li agrada, temps i quantitats apart, li proposo, a ell i a tots els que estan joiosos amb aquest finançament, i sabent que és la forma de finançament que els hi agrada, que des d’aquest proper mes, tots els seus ingressos, me’ls donin a mi, que jo ja decidiré quants calerons necessiten.
Cada “X” temps, xerrarem i canviaré aquesta quantitat de calerons, això si, amb l’exercit i la comunitat internacional darrera meu, i sent jo, l’únic capaç de posar i dictar lleis, i l’únic que puc infringir les lleis que jo mateix poso.
Tots aquest “satisfets” per aquest tipus de finançament, han de pensar que això ho faig per ells. Per què els hi agrada aquest tipus de finançament, i a més, això farà que les seves famílies i la meva, a partir d’ara siguin una sola. Jo controlo la llei, la economia i l’exercit, però això són minudències, i sobretot, la meva bona fe, és inqüestionable.
Ja penjaré el meu número de compte corrent, i així podreu fer-me la transferència de tots els vostres ingressos, i ser feliços i satisfets. Si val i és bo per Catalunya, també val i també és bo per les vostres famílies. Feu-ho per vosaltres i deixeu que sigui jo, qui decideixi quina és la quantitat de la riquesa que vosaltres mateixos genereu, la que necessiteu. A més, heu de pensar que sereu solidaris amb mi, que això de ser solidari, sempre enrotlla molt i fa molt progre o molt cosmopolita.
Espero els vostres ingressos, i tranquils, que amb mi, la vostra riquesa, serà solidàriament repartida.
La veritat és que ERC te poc marge de maniobra i l’únic que pot fer és canviar les quantitats. Davant d’això, ha de valorar si la quantitat serveix per anar tirant o no. El problema de debò és el tipus de finançament, i sobre això, ERC no hi pot fer gran cosa. La cosa és senzilla. Catalunya genera una riquesa, que dona a Espanya, i aquesta, decideix, quants calers, necessita Catalunya. Fa un temps teníem la possibilitat de canviar aquest model de finançament per anar al concert econòmic, que no és que fos bo, però si molt millor que aquest, però gràcies al Sr. Mas, ara tenim el que tenim, i el que és pitjor, ens ho mereixem.
El millor finançament, segons el meu humil parer, és aquell on cadascú, gestiona i administra la riquesa que el mateix genera. Bàsicament, és el que fem tots en les nostres economies familiars. Però enlloc d’això, Catalunya té un finançament, on gestionem i administrem una part de la riquesa que generem, Una part que és un altre el que decideix quina quantitat de la nostra riquesa, ens deixa que ens gestionem i ens administrem.
Aquest model de finançament, portat a l’àmbit familiar, és ridícul i absurd, i ningú amb dos dits de front, permetria que la seva família es financés d’una manera semblant, a la que permetem que es financi Catalunya.
Però la veritat és que hi ha gent que aquest model de finançament per Catalunya, els satisfà i els agrada. Per exemple al Sr. Mas, que ara es queixa de moltes coses, però ell i ningú més que ell, és el veritable responsable d’això. Ara es queixa de les quantitats i dels temps, però del que no es queixa, és del tipus de finançament, que en el seu àmbit familiar segur que no seria tant satisfactori.
Però si de debò, el sistema de finançament és el que li agrada, temps i quantitats apart, li proposo, a ell i a tots els que estan joiosos amb aquest finançament, i sabent que és la forma de finançament que els hi agrada, que des d’aquest proper mes, tots els seus ingressos, me’ls donin a mi, que jo ja decidiré quants calerons necessiten.
Cada “X” temps, xerrarem i canviaré aquesta quantitat de calerons, això si, amb l’exercit i la comunitat internacional darrera meu, i sent jo, l’únic capaç de posar i dictar lleis, i l’únic que puc infringir les lleis que jo mateix poso.
Tots aquest “satisfets” per aquest tipus de finançament, han de pensar que això ho faig per ells. Per què els hi agrada aquest tipus de finançament, i a més, això farà que les seves famílies i la meva, a partir d’ara siguin una sola. Jo controlo la llei, la economia i l’exercit, però això són minudències, i sobretot, la meva bona fe, és inqüestionable.
Ja penjaré el meu número de compte corrent, i així podreu fer-me la transferència de tots els vostres ingressos, i ser feliços i satisfets. Si val i és bo per Catalunya, també val i també és bo per les vostres famílies. Feu-ho per vosaltres i deixeu que sigui jo, qui decideixi quina és la quantitat de la riquesa que vosaltres mateixos genereu, la que necessiteu. A més, heu de pensar que sereu solidaris amb mi, que això de ser solidari, sempre enrotlla molt i fa molt progre o molt cosmopolita.
Espero els vostres ingressos, i tranquils, que amb mi, la vostra riquesa, serà solidàriament repartida.
Salutacions i dependència (amb mi)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada