L'Ignorant Mig-ocre

185 – Moderació salarial = Crisi econòmica.

2011-12-31T00:49:00.002+01:00

Un cop més, m'he quedat parat pel poc ressò que produeixen algunes notícies, que haurien de treure la mascara a més d'un. Però com vivim en un món, on els que haurien de denunciar, estan al servei dels que haurien de ser denunciats, doncs passa el que passa.

La notícia és que des de l'aparició de l'euro, els preus s'han (o els han) pujat un 48%, mentre que els salaris, només han pujat un 14%. No cal ser economista per veure una relació directa. Algú s'està quedant els nostres diners, gràcies a la moderació salarial que des de fa anys, ens diuen (aquells que haurien de denunciar i el que fan és protegir) que és la nostra salvació. En realitat, la moderació salarial és la nostra tomba. Si continuem en un procés de precarietat laboral i moderació salarial, el retorn a èpoques passades (revolució industrial o feudalisme) és una qüestió de temps. Només cal saber de quant temps estem parlant.

Deixem d'escoltar missatges que ens fan sentir culpables per defensar el que es nostre. Deixem de escoltar missatges sobre retallades que no serveixen per res per reactivar la economia. La economia nomes es pot reactivar d'una manera: amb un repartiment just de la riquesa. Ara ja i som tard, i no tindrem oportunitat fins d'aquí a 4 anys. El proper cop, hem de ser més llestos que ells, i no caure en els seus paranys.

Salutacions, independència i justícia social.

184 - Odio als . . .

2011-11-27T01:23:00.004+01:00

En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

183 – Abstindrem o votar.

2011-11-17T23:32:00.001+01:00

El proper diumenge, hi han eleccions al país veí, Espanya, i ens agradi o no, ens afecten, i molt, Són unes eleccions especialment delicades per la greu crisi econòmica (i jo hi afegiria de valors i principis democràtics) i per tant és molt important la posició que cadascun de nosaltres prenem.

No cal dir (encara que ho estic dient) que entre el PSOE, que ni és socialista, ni és obrer, i el PP, que no és popular sinó populista, no hi han masses diferències. Tots dos maltracten econòmicament i socialment a la població. Mentre un maltracta a la població amb un somriure, l'altre ho fa amb mala cara, i en el cas dels catalans, a més, ens maltracten tots dos, nacionalment i culturalment. I per ultim tenim a CyU, que sempre d'una forma o altre, dona suport a aquest bipartidisme tirànic, que entre tots 3, han aconseguit portar-nos a un espai on no hi ha valors ni ètica, ni principis ni moral, i la ideologia i la política, han estat substituides per l'economia i la cobdícia del poderosos. Tots tres, el que persegueixen, és que tot segueixi igual, i rés canviï. Per tant, a mi em sembla més que evident, que no es pot votar a cap d'aquest tres partits. El que està clar, és que s'ha de votar, i s'ha de votar bé, ja que el vot nul, el vot en blanc o l'abstenció, afavoreixen, als tres partits immobilistes i continuistes amb l'actual situació, jo m'atreveixo a dir que pre-apocalíptica a la que ens han portat

Per tant, hem de optar per altres alternatives, que com a mínim, només poden ser sospitoses de ser “tots iguals” però en cap cas, podem dictar sentència i dir d'elles que “són com tots”. Per tant, la cosa està que si ets espanyol, el més normal és que votis per IU. Si ets català, IC-V o ERC. Jo ho tinc clar, ja que sent una persona d'esquerres i independentista, només em queda ERC-Rcat. Hi han altres partits mes petits, que s'ha de tenir en compte, per si aquest fallen si algun dia arriben a governar. En qualsevol cas, són una millor opció que El PsoE, el Pp o CyU.

Només em queda ERC-Rcat? NO. tinc altres opcions, que des de l'esquerra, o des de l'independentisme, o des d'ambdues opcions alhora, em proposen. Per una banda, em demanen que voti nul, posant una papereta amb la senyera estelada, i per l'altre, que m'abstingui, ja que al Congreso del país veí, no se'ns ha perdut rés. Totes dues opcions m'atrauen, però per a ser realment efectives, haurien de ser la opció escollida de forma massiva per part de la població catalana. L'efecte sobre la comunitat internacional seria molt fort, i segur que ens ajudaria a aconseguir la llibertat del nostre país. Però dubto molt que sigui així. Per tant, només em queda l'opció de votar a ERC, que de la mateixa manera que en les altres opcions que he explicat abans, lo millor seria un vot massiu, però també estic segur que no serà així. Si més no, si voto a ERC, posaré al Congreso d'Espanya, persones que m'agraden, cosa que si no faig, segur que “posaré”persones que no m'agraden gens.

A més, ERC ha recuperat l'esperit perdut i ha fet neteja, i això em permetrà tornar a votar a ERC, sense tapar-me el nas, i el que és millor, amb esperança i il·lusió.

Salutacions, independència i justícia social.

182 – Molt Honorable President, et trobem a faltar.

2011-10-14T23:21:00.003+02:00

El 15 d'octubre de 1940 (fa 71 anys) al Castell de Montjuïc (castell construït per castigar a la població, no pas per defensar-la) van assassinar pel mètode de judici sumaríssim i el posterior afusellament, al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys, acusat de coses que només el fascisme pot considerar delictes. En Lluís Companys, té l'honor de ser l'únic President de Govern escollit democràticament, que ha estat afusellat.

Home de profundes idees republicanes i marcades tendències per les polítiques d'esquerra, amb un independentisme català, que avui, molts consideraríem col·laboracionista, va ser un polític valent que va haver de viure moments molt difícils i prendre decisions encara més difícils. Polítics com ell, són els que ens calen avui, que encara estem a temps d'evitar moviments perillosament impositius i excloents tant en el sentit nacional, com social, com econòmic.

I em sap molt greu com hi han mal intencionats que des del posicionaments suposadament revolucionaris i d'esquerres (els de dretes ja suposem que no són amics de lo social i de lo català) embruten de forma deliberada el nom i la historia d'un home d'esquerres i republicà, per què els de sempre, la prefereixen “antes fascista que rota”.

President, no només no t'oblidem, sinó que en els moments que estem vivint, et trobem a faltar.

Salutacions, independència i justícia social.

181 – Aprofitant que passaven per aquí. . . m'he l'han volgut endinyar.

2011-10-01T03:23:00.001+02:00

Amb el naixement del moviment dels Indignats, m'he discutit forces cops amb alguns independentistes, normalment convergents (ja sabeu, d'aquells que són independentistes a tot hora menys quan toca fer alguna cosa de debò) ja que em volen fer creure que les retallades són culpa de la nostra dependència de Espanya.

Soc independentista, però no imbècil. Les retallades poc tenen a veure amb la dependència o independència, i amb el que tenen que veure, és amb la voluntat política d'afavorir unes polítiques econòmiques neo liberals, que l'únic que fan és empobrir a la massa social obrera, i per tant, fan caure el consum de tal manera, que tota la economia productiva se'n resen, i ja tenim la crisi econòmica muntada. Fins aram ho tapàvem amb els bancs, però tot té un límit, i semble que hi estem arribant.

Per tant, que ningú em vingui amb si les protestes Indignades són adients o no. O si la prioritat és la independència i lo altre (la bonança econòmica) ja vindrà sola. Com he dit abans soc independentista, però això no vol dir que em deixi donar pel cul, si qui ho vol fer, porta una senyera (i molt menys, si la senyera no és estelada)

També m'he trobat un molt, molt molt reduït grup d'Indignats, que amb l'excusa d'evitar les retallades, donen peu, a trepitjar tot allò que consideren superficial o poc rellevant, i casualment, és allò que té identitat catalana, o afavoreix la identitat catalana. També l'erren de ple. És cert que la independència no evitaria les retallades dels neo liberals de CyU, però també és cert que per evitar les retallades, tampoc podem a la lleugera, eliminant tot allò que ens fa ser nosaltres i que referma i preserva la nostra identitat, i per tant, ajuda a no ser eliminats o engolits per un altre cultura més forta i poderosa, però gens solidaria (com reclamen ser els indignats)

Totes dues bandes, s'equivoquen i potser no cal retallades, i el que cal, é ser eficients. Cal no pagar tributs polítics als bancs. Cal fer una recaptació justa d'impostos, i lluitar de valent contra l'espoli fiscal per una banda, i contra el frau fiscal per l'altre. Cal fer polítiques que ajudin a la circulació de la riquesa, i dificultin l'acumulació d'aquesta en poques mans. Amb una altre manera de fer política, no caldria retallar ni en sanitat, ni en educació, ni en la defensa de la nostra cultura.

Si us plau, a totes dues bandes, no aprofiteu que passàveu per aquí, per endinyar-me-la fins al fons amb arguments falsos i barats, d'estar per casa. Els problemes de la ciutadania catalana, només és poden solucionar amb dues coses: Independència i justícia social. Amb una sola, no n'hi ha prou.

Salutacions, independència i justícia social.

180 - Llevar-se ben, ben d'hora, no fa imparable a ningú. Mullar-se, sí que ho fa.

2011-09-25T23:51:00.002+02:00

L'altre dia, en Pep Guardiola va recollir la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, que no sé si s'ho mereix o no, però ja m'està bé, i va fer un discurs que ha estat molt ben valorat per tothom, i sembla que tothom s'hagi volgut fer seu aquest discurs, on d'una manera mes o menys explicita, diu coses que omplen de moral i satisfacció als catalans. Personalment el discurs a mi em va semblar bé, però trobo que se'n va fer un gra massa, sobretot per la lloança que s'ha fet d'una part d'aquest discurs, d'on deia: "si ens aixequem ben aviat, sense retrets, i si penquem, som un país imparable". Aquesta frase, que és molt maca, és un tòpic tan típic, i sobretot tan fals, que em va irritar una mica, quan tothom va fer com si aquesta frase fos el Sant Grial.

Perdoneu, però en aquest país, i arreu del món, persones que s'aixequen ben d'hora, però ben d'hora, i que han pencat com ningú, i sense fer cap retret a ningú, n'és ple, i la majoria han acabat amb una miserable pensió o coses pitjors. El fet de treballar molt, molt molt, no garanteix, re. De fet, penso que és mes certa la frase, que diu “ ningú es fa ric, només pencant”. Sempre hi han excepcions i evidentment que s'ha de pencar molt, però amb això no n'hi ha prou. I el nostre pais, n'és un exemple, perquè pencar, el que se'n diu pencar, el nostre poble ho ha fet sempre, i molt, i els nostres veïns (els amos) ens paren constantment, com volen i quant volen.

Ara, el discurs que si m'ha agradat molt d'en Pep Guardiola, és el que va fer ahir en una roda de premsa, defensant públicament a unes persones que ell creu que estan reben un tracte injust, i ho ha fet, de tal manera, que segur que no ha agradat gens, a qui té actualment el poder. Mullar-se, pels ideals, pels amics, pels nostres, si que ens farà imparables.

http://www.youtube.com/watch?v=4eaH99pcf4M

Salutacions, independència i justícia social.

179 - Som escola . . . o són escola?

2011-09-12T22:34:00.003+02:00

En aquest conflicte sobre el model educatiu de la inversió lingüística, tinc un debat intern que no em deixa estar segur de res. Per una banda, tinc el meu cantó de defensa de la nostra nació, que em fa revoltar-me i defensar sense cap tipus de qüestió, l'actual model educatiu que en el seu temps va impulsar CyU, i que si més no, ha servit per mantenir uns nivells d’us del català que d’un altre manera, serien molt inferiors.

Al mateix temps, és un model que no explica als nostres infants que el 10 de Setembre de 1714, Espanya no existia, i quan parla de l’11 de setembre, ho fa quan els nostres infants són tant petits que no acaben de comprendre el que va passar i a mes, ho obliden ràpidament. Encara recordo com no fa gaire, un amic de cognom de soca rel, repassant un tema de historia del seu fill, va descobrir que l’11 de setembre no celebràvem cap victòria, sinó que recordàvem una derrota. Curiosament, aquesta llisó no deia que aquesta derrota, era la gran derrota, la derrota definitiva (si més no, de moment)

Per un altre banda, soc profundament democràtic, i això vol dir defensar, quasi sense cap tipus de qüestió, a les minories. I segons les actuals lleis, hi ha un minoria que té uns drets que s’han de garantir, encara que no ens agradin. Uns drets que en un país normal, ningú demanaria, ja que ningú amb sentit comú i sense la voluntat de voler imposar la seva (voluntat) a la resta, ho faria. Però la veritat és que avui dia, aquests drets existeixen i no podem trepitjar-los amb l'excusa que la immensa majoria no vol que es respectin. Aquesta és la mateixa raó que donen els nostres invasors i amos, per trepitjar-nos constantment quan volen, i com estan fent ara mateix amb la utilització tendenciosa dels tribunals i dels jutjats.

No sé fins a quin punt hem de gastar energies i recursos en aquest sentit i en mesures a mitges, tipus "ni-tu-ni-jo-sinó-tot-el-contrari". L’única manera d’aconseguir el model lingüístic que volem a les nostres escoles, és amb la independència, i així evitarem que des de fora, ens diguin el que hem de fer. Només els esclaus i els que no són propietaris d’ells mateixos, accepten les normes imposades per gent aliena a un mateix. L'actual (fins d'aquí a dos mesos, aproximadament) model educatiu que tenim, i pel que ara gastarem totes les nostres energies, en realitat s'ha demostrat que en realitat no era res més que què els nostres amos ens deixaven parlar en la nostra llengua. És important lo de "ens deixen", ja que quan algun deixa fer una cosa, es que te el poder per deixar de deixar fer aquella cosa, i per tant queda clar que no som, encara que molts ens ho vulguin fer creure, propietaris de les nostres polítiques eductives, per moltes transferències polítiques que s'hagin fet.

Lluitem, doncs per l'actual (fins d'aquí a dos mesos) i sotmès sistema educatiu, però no oblidem quina és la veritable arrel dels problema, i sobretot, quan toqui votar, tinguem present quina posició té cada partit en aquest sentit. Ho dic perquè ara, CyU, que sempre a jugat la carta de "ara ens deixen parlar català", s'ha trobat amb allò que tard o d'hora passaria, i és que qui juga amb foc, es crema, i qui juga a deixar que algú tingui poder sobre ell, tard o d'hora, aquest algú aplica aquest poder sobre un ell, i poca cosa es pot fer per evitar-ho.

Així doncs, sortim als carrers a protestar, però quan arribi el moment, tinguem clar, a qui donem la responsabilitat de representar-nos.

Salutacions, independència i justícia social.

178 - Adeu a un Molt Honorable President

2011-08-28T02:27:00.002+02:00

Avui (ahir) ens va deixar el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Sense cap mena de dubte, Un Molt Honorable com pocs. Hi han que ho són perquè és el tractament oficial d'un càrrec. L'Heribert Barrera era un Molt Honorable, per ell mateix i no li calia cap tipus de càrrec per ser un Molt Honorable. És cert que tenia punts fàcilment atacables, i fins i tot discutibles, però el 99,99% d'atacs que rebia per aquests punts conflictius, els rebia des de la crítica fàcil i barata, que en els millors dels casos deixava veure que l'atacant no tenia masses llums. Normalment, aquest atacs venien des de posicionaments descaradament malintencionats.

Amb tot el meu respecte i la meva admiració, descansi en pau per mi, el mes Molt Honorable que he conegut. Sempre ferm, sempre clar.

Salutacions i independència.

177 – El seny i la rauxa.

2011-08-23T13:16:00.002+02:00

Sempre he sentit a parlar del seny i la rauxa dels catalans, però la veritat, només he pogut veure el seny, o més ben dit, una cosa que ens volen fer creure que és el seny. Ara, i gràcies a l'actual President del Barça, ja tinc clar que és el seny i la rauxa dels catalans.

La rauxa dels catalans, deu ser allò que amb els de casa, amb el propis catalans, no els hi perdonem ni la més mínima errada, o fins hi tots alguna malifeta, i actuem contra els nostres compatriotes amb tota la contundència, decididament, sense cap tipus de compassió o comprensió, sense valorar altres coses bones, beneficioses i fins hi tot diria que extraordinàries, hagin pogut fer aquests compatriotes, fins l'extrem d'ignorar si la errada i l'encert són indivisibles (vull dir que hi han cops que per aconseguir una cosa positiva, s'ha de fer alguna cosa que potser no seria del tot encertada) El Sr. Sandro Rossell ha fer servir tota la seva rauxa contra l'anterior President del Barça, tot i que no està clar que realment hi hagin coses per recriminar-li, i que li ha deixa't una situació esportiva i social, com mai havien vist ni els socis ni els simpatitzants.

En canvi, el seny, és el no voler buscar conflicte amb els realment poderosos i arrugar-se davant d'ells, tant com sigui necessari, incloent si cal, menystenir la pròpia dignitat i ignorar tot tipus d'agressions. I això és el que ha fet l'actual President del Barça, que recordem que el primer que va fer com President, va ser demanar perdó per ser català (ell i el Barça) al President de la comunitat autònoma de Extremadura. I més recentment, s'arronsat d'una forma vergonyat davant del R. Madrid. Encara no fa dos mesos va fer-se el mil homes dient que no li tremolaria el pols si calia actuar de la forma que fos necessària per defensar els interessos del Barça (això inclou la seva dignitat) però com sempre ens passa, quan arriba el moment de posar el pebrots sobre la taula (on són aquells dos pebrots que tan orgullosament lluíem encara no fa dos mesos?) s'apel·la al seny i se'ns demana que oblidem la rauxa, que de manera tan decidida s'ha aplicat en altres casos, on no hi ha problema en buscar conflictes amb els propis catalans per coses molt menys greus.

Alguna cosa em diu, que això del seny i la rauxa no és això. Tinc la sensació que el seny del que parla el Sr. Sandro Rossell, en realitat és aquell tipus de prudència que ens fa traïdors, encara que sigui a les nostres pròpies paraules de encara no fa dos mesos, o a tot un col·lectiu. Això és molt típic dels catalans, que amb nosaltres mateixos som mol intransigents, però amb els de fora, som molt “prudents” i “elegants”. El SR. Sandro Rossell ens ho ha demostrat clarament, però per exemple, el mateix es podria dir de CyU, amb el tema de la limitació de 80km/h de l'anterior Govern de la Generalitat, on va treure foc pels queixals, però desprès, quan la limitació la va imposar el Gobierno de España, (90km/h) no van obrir la boca, i van obeir fidelment apel·lant al seny català.

Salutacions, independència, justícia social i dignitat pròpia.

176 - "Justos per pecadors" . . o . . . " a per ells, que són pobres".

2011-08-04T14:49:00.001+02:00

Un cop més el Govern dels millors (segons diu CiU) ha demostrat una especial sensibilitat amb un sector social especial. El Govern dels millors (Segons el molt honorable Artur Mas), ha decidit que la gent que ho està passant malament econòmicament i que estan en risc de imminent d’exclusió social, doncs tenen les coses massa fàcils, i cal fer-los una mica la punyeta. Tal com actua el Govern dels millors (segons molts creadors d’opinió "desinteressats" que volten pels nostres mitjans de comunicació "imparcials") sembla que com són pobres, doncs és mereixen menys del que tenen, i tot és poc per complicar-los la vida. Resulta que s’ha detectat que entre les persones que reben la R.M.I. (Renda Mínima d’inserció) hi ha qui fa frau i no l’hauria de rebre.

Cal recordar, que qui rep aquesta R.M.I., són persones que no tenen ingressos i que corren seriós perill de quedar fora de la nostra societat, per la falta d’ingressos. Tots hem pogut veure el mal psicològic que tenen moltes persones que van pidolant pels nostres carrers, o tots sabem que les persones que tenen pocs ingressos, tenen molta facilitat per ser víctimes de malalties psíquiques que fan que aquestes persones perdin tota oportunitat de ser recuperades per la societat.

Com deia, doncs s’ha detectat que hi ha persones que fan frau amb aquesta ajuda que dona l’administració per tal d’intentar que la nostra societat no perdi alguns dels seus membres pel fet d’haver entrat en desgracia. L’ajut que reben aquestes persones és el salari mínim interprofessional (aproximadament uns 600 euros) Tothom que visqui avui dia, en els carrers de les nostres viles i les nostres ciutats, sap que aquest ajut és insuficient per re. M’agradaria saber exactament, el "POSSIBLE" frau, quina quantia de diners és exactament.

Per tal d’acabar amb aquest frau "intolerable", fet per persones que sense cap mena de dubte, deuen viure envoltades de tots els luxes, s’ha decidit retardar el pagament APROVAT d’aquest ajut i dificultar el seu cobrament, castigant d’aquesta manera, justos (molts justos) per pecadors (pocs pecadors, i segurament poc pecadors), i en molts casos, demostrar que hom és innocent per tal de rebre aquest ajut. Sincerament, trobo que aquest tipus d’accions per part dels nostres polítics, reflexa molta falta de qualitat humana. Potser m’equivoco, però posar més dificultats a aquestes persones per agafar a quatre pocavergonyes que "pocavergonyeen" quatre reals, em sembla que és tenir molt poca sensibilitat davant de persones que prous problemes tenen a la vida.

Però en el fons, aquest tipus de politiques, ens les mereixem, ja que els hem votat. Un pot ser de dretes, i tots sabíem que CiU eren de tendència dretana. El que crec que si que hem d’exigir a un Govern, sobretot si és el Govern dels millors, és coherència, i aquest Govern, amb aquestes mesures, un cop més, demostra que no és precisament el govern dels millors, sobretot per falta de coherència. I és que si un és coherent, ha d’aplicar-se a un mateix, el que exigeix als demes. Per tant, si hi ha sospita de frau en la R.M.I., i això justifica retardar el pagament d’aquest ajuts, també hi ha sospita de males pràctiques entre la classe política, i per tant, en coherència convergent, el retard dels sous dels nostres politics, eés una cosa que no pot esperar més. I si les persones per rebre el R.M.I. han de demostrar que són innocents, els nostres polítics, seguint la coherència que hauria de tenir un Govern dels millors, abans de cobrar la seva nòmina mensual, també haurien de demostrar la seva innocència. No sé que em diu, que demano massa coherència.

Si no ens movem, ens tallen els nostres drets i ens tallen les politiques socials, que han fet d'Europa, un lloc amb una qualitat de vida molt superior a la que hi ha a la resta del món. Mantenir les politiques socials, és primordial per tal de no esdevenir una societat més del tercer món. Les ONG's, ja comencen a treballar seriosament dins del nostre territori, i això és un clar símptoma del empobriment de la nostra societat. De nosaltres depèn. Primer votant a les eleccions. I segon, mobilitzant-nos quan sigui necessari. Si no ens movem, ens els retallen.

Per tot això, diferents assemblees de treballadores de Serveis Socials de les comarques Gironines han decidit convocar pel proper divendres dia 5 a la 1 del migdia una concentració davant la seu de la Generalitat a Girona per protestar contra les retallades de la renda mínima d’inserció i les nefastes conseqüències socials que aquestes comportaran.

Salutacions i justícia social.

175 – Per fi ERC sembla que escolta el clam.

2011-08-04T00:31:00.002+02:00

Per fi sembla que ERC escolta el calm que moltes persones amb sentiments independentistes i d'esquerres fèiem i sentíem per arreu. Per fi sembla que hi ha algú que ha analitzat el perquè de les coses, i les ha analitzat bé, i científicament sense deixar que passions personals, distorsionin aquesta anàlisi.

Per fi, algú s'ha adonat que cal fer foc nou, però de veritat. Que cal presentar-se davant de l'electorat amb cares noves, o si més no, amb cares poc “brutes”. Per fi, algú ha entès, que ERC és una eina i no la fi en ella mateixa. Per fi algú està fent el que cal. És veritat que tots preferiríem fer la nostra alineació particular (jo soc capaç de qüestionar al Josep Guardiola!!!!) però això no pot ser, i cal que qui ha pres la responsabilitat de les coses, ho faci sense por i sense coaccions.

I cal sobretot, no escoltar veus que han fet durant aquests anys unes coses, i ara demanen unitat i representació per totes les sensibilitats. Sembla que hi ha qui no entén que vol dir fer una passa enrere. Fer una passa enrere vol dir, posar-se, en el millor dels casos en tercera fila, i procurar no sortir en cap foto, i fer molta feina, silenciosament.

Que són persones molt valides? I tant!!!! Com tantes altres de han estat “expulsades” en els últims anys del partit, per no ser disciplinats. És clar que tot depèn de l'ull amb el que un mira les coses. El que abans era un indisciplinat que volia mal al partit, ara és algú que expressa la seva d'opinió. I que abans de presentar-se com a candidat de res, han de reconèixer d'una manera clara, evident i explícita, les seves greus errades, que han malbaratat una mot bona feina, que en molts casos, ells mateixos havien fet.

L'Oriol Junqueras, de moment, ho està fent molt bé.

Salutacions, independència i justícia social.

174 - 9J (Si ho haviem de fer, ho hem fet, i ho hem fet molt bé))

2011-07-10T11:46:00.007+02:00

Doncs ahir es va fer la manifestació en favor de la independència del nostre país (o del nostre poble, com es prefereixi dir) i malgrat tots els inconvenients que s'han posat per par de motes persones i institucions, per evitar la manifestació, o per portar-la directament al fracàs, les conclusions que es poden treure de la manifestació d'ahir, és que aquesta va ser tot un èxit. Reconec que jo mateix no era molt partidari d'aquesta manifestació, ja que pensava que no era oportuna i que ens sortiria el tret per la culata. Per sort, em vaig equivocar.

Segons la organització, algú diu que parlen de 40.000 persones, i segons les autoritats, parlen de 13.000 persones. Bé, és segur que ni 40.000 ni només 13.000, però si són 13.000 (que segur que eren més, ja que a que les autoritats tant de la ciutat, com del país, com del estat, volen minimitzar tant com puguin la manifestació) és molta gent. Però sobretot, cal tenir en compte la qualitat dels assistents a la manifestació, que van anar-hi sense seguir les directrius de partits polítics, que volen continuar al govern (PSOE-PSC) o de polítics que volen governar i ja governen (CyU), més d'altres organitzacions, que segur que ha rebut pressions en forma subvencions retallades si donaven suport al esdeveniment (no tinc cap prova d'això, però com soc molt mal pensat, doncs. . . . )També he trobat a faltar el suport explicit de gran independentistes, que ha ignorat totalment aquesta manifestació, sense fer-ne esment des de les seves plataformes mediàtiques i des dels seus perfil facebookeros, twiteros o blogueros auto propagandistics.

Entre aquestes més de 13.000 persones, no hi eren els convergents, que un cop més, han demostrat que són independentistes només quan són a la oposició, i que quan són al govern, el que volen és sobretot, que nacionalment, les coses no canviïn.

Si us plau, no us torneu a creure mai més a la coalició CyU que és descaradament col·laboracionista i dependentista, i no us deixeu enganyar per quatre estelades que ens puguin ensenyar en els seus mitings, o en les paraules dels seus dirigents, que quan parlen d'independència, tenen la mateixa credibilitat que quan el seu amic Aznar, deia que parlava català en la intimitat.

Sobre el PSC, no cal dir res. Sempre és retraten sols i estant en una crisi identitaria (mai millor dit) que els ha deixat en evidència, un cop més. Altres partits i organitzacions que s'han trobat a faltar, desprès és pregunten perquè baixa constantment el seu suport popular. Ahir, sense anar més lluny, tenien l'oportunitat de recuperar credibilitat, i un cop més van deixar passar l'oportunitat de recuperar terreny perdut, i el que van aconseguir, és de ben segur, perdre un altre grapat de vots.

Desprès de l'èxit d'ahir, queda clar que només en cal mirar el futur amb entusiasme i amb optimisme.

Salutacions i independència.

173 – 9J (si ho hem de fer, fem-ho)

2011-07-06T01:09:00.003+02:00

No fa gaire, deia que que l'independentisme català, no era precisament Andoni Zubizarreta, ja que a diferència del porter basc, sembla que darrerament l'independentisme català mai està ben col·locat, i sembla que li agrada practicar els esports de risc, en aquest cas convocant una manifestació pel proper dia 9 de juliol, com a recordatori de la massiva manifestació d'ara fa un any. El que passa, és que aquest any és diferent, i no serà el mateix, ja que per diversos motius, de ben segur que no tindrà el mateix èxit d'assistència que la de l'any passat.

Per una banda, tenim que ara mateix, no hi ha cap foc recentment encès i això fa que la nostra rauxa estigui una mica adormida i a la expectativa. Per tant, el que estem fent, és una manifestació perquè toca. Fent manifestacions per “sistema”, correm el perill de descafeinar les manifestacions, de la mateixa manera que hem desacafeinat, sense voler-ho, i amb la millor de les intencions, els partits de Nadal de la selecció catalana de futbol. Si fem manifestacions sense un foc que ens cremi d'una forma explícita i que puguem assenyalar directament, potser el que acabem fent, és posar aigua al vi.

Però sobretot el que no hi ha és la necessitat de fer partidisme polític, i ara a quasi ningú li interessa fer la manifestació. Molts dels partits polítics que l'any passat van participar d'aquesta manifestació, avui veuen amb mals ulls aquesta manifestació, i per tant, la capacitat de convocatòria es veu força reduïda. I és que hem de ser realistes, i sense la participació del PSC i sobretot de CyU, en cap cas, el número de persones que anirà a aquesta manifestació podrà comparar-se amb la del l'any passat.

CyU, l'any passat va utilitzar aquesta manifestació, per desgastar al tripartit, i ara que ja té el que volia, la Generalitat, doncs ja no li cal fer -se el “maxote”. Hem de ser realistes, i tots sabíem que molts dels que eren a la manifestació de l'any passat, d'independentistes en tenen poc, i en el millor dels casos, ho són en la intimitat, i en el pitjor dels casos, ho “són” per enganyar als electors, fent-se passar per una cosa que no són. I sobretot, si la assistència no és significativa, algun molt honorable, dirà allò de “veieu com el poble català encara no està preparat”.

I un altre cosa en contra que té la manifestació aquest any, és el moviment Indignat, que des del 15 de maig ha demostrat tenir una capacitat de convocatòria sorprenent, i les odioses comparacions es faran. I sobretot per part dels enemics de l'independentisme, que ràpidament s'apuntaran a la teoria que l'independentisme, és una cosa de quatre radicals.

Això si. El dia després de la manifestació, no ens hem de desanimar. L'independentisme és viu, però potser ara, el millor seria fer-se veure d'un altre manera que no fent una manifestació, que com no sigui un èxit d'assistència, serà aprofitada per tothom per llençar-nos tot tipus d'arguments que l'únic que perseguiran, serà minar-nos la moral. Sigui quina sigui l'assistència de la manifestació, els independentistes, tenim prou motius per ser optimistes.

De totes maneres, si s'ha convocat la manifestació, si s'ha de fer, doncs fem-la i per poc que puguem, anem-hi, però sobretot sense desanimar-nos, que ja tornarem a sortir al carrer massivament d'aquí no gaire.

Salutacions i independència.

172 - Roger Grimau. Gràcies.

2011-07-02T23:57:00.004+02:00

A mi no m'agrada especialment el basquet, i és per això que no el segueixo massa, però quan el Barça de Basquet va guanyar l'Eurolliga a Paris, i vaig veure la forma en que ho va celebrar el capità de l'equip, vaig notar que era diferent. Vaig notar que no era un jugador com els altres. Després d'aquella celebració, vaig intentar saber qui era aquest jugador especial, i el que he sabut ha confirmat que efectivament és un jugador especial. Essent com és un esportista professional, va una mica més enllà, i juga per alguna cosa mes que la professió. Juga per un sentiment.

En Roger Grimau, ha estat un gran capità, que s'ha guanyat un raconet en els nostre cor.

Gràcies Roger.

171 – Una Historia de banyes o l'independentisme no és Andoni Zubizarreta.

2011-06-18T02:41:00.003+02:00

L'andoni Zubizarreta, va ser el porter de Ath Bilbao, del valència , de la selecció espanyola , i sobretot del Barça. A mi personalment no m'agradava molt el seu estil. Els que el varem veure jugar, podem recordar d'ell que no era un porter massa espectacular, però el seu èxit consistia sobretot en saber-se col·locar al lloc adient i així aturar els xuts que li arribaven. El màxim esforç que feia era deixar caure a terra tota la seva alçada per tal d'aturar alguna pilota rassa, però allò d'estirar-se buscant l'escaire per desviar una pilota allunyada de la posició que ocupava, no ho veiem mai. Doncs a diferència de l'Andoni Zubizarreta, l'independentisme català, o si més no, una part important del de l'independentisme català, mai és al lloc adient en el moment adient i és prou espectacular per deixar veure que és en el lloc equivocat.

Fa pocs anys, quan l'independentisme català el monopolitzava ERC, mentre els independentistes volien plantar cara, els dirigents d'ERC, van decidir donar una nova imatge a l'independentisme fent una tasca de no deixar-se veure massa. Les conseqüències d'aquesta política és que poc a poc, ERC va anar perdent influència de poder efectiu en la vida política catalana fins a dia d'avui, que sembla que finalment, s'està preparant una renovació absoluta d'aquest partit, i sincerament espero que aquesta renovació sigui possible, i sobretot, que no arribi massa tard.

I ara, sembla que una part de l'independentisme català, a decidit fer tot el contrari. Enlloc de cercar complicitats i simpaties, davant del moviment d'indignats, ha decidit plantar cara i girar-se d'esquenes a un moviment ciutadà que pot portar uns canvis a la nostra societat força importants. Així doncs, enlloc de voler aprofitar aquesta oportunitat, el que fa aquest sector és enfrontar-si directament, amb l'única conseqüència evident que no podrà guanyar re, i si perdre unes possibles futures complicitats, renunciant a la possibilitat que s'obre davant, per oferir-se com una veritable alternativa social.

I tot per un atac de banyes i per un excés de testosterona, que com tothom sap, és una de la substancies més manipulables de les que existeixen. L'atac de banyes és evident, veien com una societat que molts creiem adormida, de cop i volta, ha aconseguit més rebombori que totes les mobilitzacions que hem fet els independentistes. De cop i volta, desprès de tanta feina, tants suors, i tants sacrificis, veiem com uns quants marrecs que creiem sense sang a les venes, tenen més possibilitats aconseguir més resultats que amb tota la intel·lectualitat independentista treballant a tota màquina. Segur que mes d'un, deu pensar que no és just. Que portem trenta anys (o 300 anys) i quasi no hem aconseguit re, i uns nois amb poc temps, qui sap el que aconseguiran. De moment, sembla que han fet oblidar a tothom el fet independentista.

El segon fet, és que no he pogut veure mai com uns quants, poden manipular d'una manera tant brutal a tanta gent. Vull dir que només falta que 4 fatxes (ves a saber si no estan en missió de servei a la seva pàtria) diguin quatre coses en contra de lo català, i alguns independentistes amb tota la seva dignitat, això si, abandonen el carrer, i deixen el camí lliure al fatxes als que volen combatre. Per tant, els fatxes guanyaran la “batalla”, per l'abandonament dels seus adversaris, que això sí, són molt dignes i molt integres. Aquests fatxes, que potser han estudiat a carreg d'algun ministeri, (o potser no, tampoc importa massa) tenen tot el camí lliure per difondre totes les idees que vulguin, com per exemple, “veis los independentistas? Solo les interesa lo suyo. Por lo tanto ya lo sabeis. Nunca podreis contar con ellos”.

Trobo molt poc intel·ligent, molt digne, però poc intel·ligent, abandonar els nostres carrers i les nostres places davant de 4 fatxes que ens els podríem “cruspir” amb patates, si fem servir, a més del cor, el cervell.

Un altre manipulació, és la que fan alguns “independentistes” pseudo-convergents liberals (primer liberals i després si s'escau, independentistes) que no volen per re del món que aquest tipus de moviments, triomfin, no sigui que canviïn les actuals polítiques neo liberals, que són en definitiva les veritables culpables de l'actual crisi econòmica, i que amb una manifesta manipulació informativa (no oblidem que els mitjans de comunicació, en realitat són empreses o treballen per importants grups empresarials) aprofiten per aprofundir encara més en aquestes polítiques, fent una retallada de prestacions socials.

El moviment indignat, re té a veure amb qüestions identitàries, i la prova, és que des del canal de TV, Intereconomia, critiquen al moviment d'indignats, per no indignar-se davant de la pressa de posició dels regidors i alcaldes de Bildu. Els de Intereconomia, estan fent el mateix que aquests independentistes. Tant uns com els altres, busquen en aquest moviment, unes coses que no són per les que s'està protestant. En realitat és una lluita dreta/esquerra, i això sí, les forces de la dreta (catalana i espanyola) i les forces identitàries espanyoles, volen evitar de totes maneres, que l'independentisme català tregui profit d'aquest moviment, i han mogut quatre fils, per parar un parany a l'independentisme català que el faci abandonar aquesta oportunitat d'or. Bé, cal dir que basicament, els independentistes que han caigut en aquest parany, són els de dretes. Els d'esquerres, no deixarem que quatre espanyols ens facin fora dels nostres carrers. Si més no, això espero. Jo personalment, com crec en la independència, i en aquest moviment, no penso abandonar.

Em deixo coses a dir, però de moment, avui ja he escrit massa.

Salutacions, independència i justícia social.

170 – Encara dorms?

2011-06-13T12:02:00.000+02:00

Aquí hi ha un vídeo d'aquells que ens expliquen les coses. A mi, m'ha impressionat una mica.

Desperta, imbecil!!!!!

Un cop s'ha vist el vídeo, no oblideu el que passa al segon 45. Té la seva importància. Aquest vídeo l'he vist gràcies a Té la mà Maria.

Salutacions, independència i justícia social.

169 – L'arbre independentista.

2011-06-13T09:58:00.002+02:00

Els independentistes, tenim un talen especial per desaprofitar les oportunitats que se'ns presenten davant, i fer passes en rere, enlloc de fer-los en davant. I ho fem per no voler entendre que la unitat vol dir anar units, però no barrejats. Vull dir que l'independentisme, com la societat en la que vivim és plural i cal ser-ne conscients realment d'aquest fet. No n'hi ha prou en fer-ho de boca. Cal fer-ho amb actituds i posicionaments.

L'independentisme, com a mínim te quatre branques, que són les següents:

Esquerra/pluja fina
Esquerra/independència espress

Dreta/pluja fina (però molt fina)
Dreta/independència express

I encara dins d'aquestes branques, encara podríem fer mes ramificacions o fins i tot trobar noves branques. L'objectiu “fàcil” hauria ser la de sumar esforços per tal d'anar tots a una i aconseguir el objectiu comú entre tots, que és la independència. Però això és impossible i hauríem de donar-nos compte d'una vegada i començar a pensar d'una manera diferent de sumar.

El partit independentista sense més, és impossible. Simplement no hi ha qui se'l cregui, ja que la independència en cap cas serà una cosa d'avui per demà i per tant mestres tant, s'han de fer altre tipus de política i de coses, que són les del dia a dia dels ciutadans de Catalunya, i aquí, sempre toparem els de dretes amb els de esquerres. És inevitable. Si aprenem això, ja tenim una cosa guanyada. Els de dretes, que lluitin per seu concepte de societat i els d'esquerres que facin el mateix, i si cal donar-se de bofetades, doncs fem-ho. No hi ha cap problema. Només hem de tenir una cosa clara. Quan la cosa sigui per la independència, doncs anem-hi tots, els de dretes i els d'esquerres junts.

Però encara hi ha un altre gran factor de divisió, i no és altre que el de la estratègia a seguir, o sia, quin camí hem de prendre per arribar a la independència. Doncs de la mateixa manera que amb l'eix dreta-esquerra, hem de fer amb l'eix estratègic. Que cadascú faci la seva, però en aquest cas, sense donar-nos de bufetades. Sinó ens agrada el que fa l'altre, doncs callem i ja està.

Un exemple de tot això, es el cas del moviment dels indignats. Una part de l'independentisme hi dona suport, i un altre no li dona per diverses raons. Doncs des del meu humil parer, els que no combreguem amb aquest moviment, haurien de fer el possible per no dificultar la feina dels que si hi combreguen. Jo hi combrego. Jo crec en aquestes protestes. Però hi ha altres independentistes que no, i s'ha de respectar, però alguns d'aquests independentistes que no les agrada aquest moviment, estan adoptant una posició de rebuig (des des meu punt de vista una mica superficial i visceral) per què aquest moviment no és entre les seves prioritats la independència (Ara no vull entrar en aquest terreny. Si puc i tinc ànims, ho faré un altre dia) Criticar i desacreditar aquestes mobilitzacions per això sense veure el rerefons que porten aquestes protestes, pot dificultar molt molt molt, la tasca dels independentistes que estan “dins” del moviment. Aquest és un cas clar, de com uns independentistes dificulten innecessàriament la tasca d'altres independentistes.

Tornant a les branques de l'arbre independentista, si ja sabem que no podem anar junts, doncs hem de saber que podem anar separats, però que, arribarà un dia, que haurem d'estar tots preparats per fer el moviment definitiu.

Sí, és cert. D'aquesta manera el camí és més difícil, però viable. L'altre, el de la unitat forçada, és inviable i sempre s'acabarà trencant. No tinguem por d'anar separats, i siguem conscients que un dia ens trobarem en un punt important. Cadascú en la seva branca, (per tal d'evitar bronques) (perdó pel fàcil joc de paraules, però em costa molt evitar aquestes coses) com deia, cadascú per la seva branca, o millor dit per la seva arrel que algun dia ens trobarem tots junts en el troc de la independència.

Salutacions, independència i justícia social

168 – Carta a un amic. Carta a Joan Puig sobre el que és la indignació.

2011-06-11T17:16:00.003+02:00

Avui, en Joan Puig, en la seva tasca mai prou agraïda, com a periodista improvisat, ha penjat uns vídeos sobre la xiulada / cassolada, que s'ha organitzat avui davant del teatre municipal de Blanes, amb motiu de la presa de posició del nou alcalde de Blanes. Malauradament, a més a més de penjar els vídeos, ha afegit uns comentaris molt subtils, deixant veure, que els que ens hem manifestat, érem dirigits per IU, i la veritat, m'he posat una mica nerviós, i en calent, he començat a respondre al meu amic (potser ell no vol que li digui amic. Tot i que estem una mica distanciats, jo encara el considero del meu bàndol) En principi, només pretenia escriure quatre ratlles, però l'escalfor del moment, ha fet que m'allargui una mica, i he decidit no respondre. Però la veritat es que m'he quedat amb el “ay” al cor, i finalment he decidit que tenia que respondre a les seves subtils manipulacions (o el que jo crec que son manipulacions – ben intencionades) En el seu dia, vaig fer cartes d'aquest estil per el Sr. Marigó, per el Sr. Joan Salmeron, o per el Sr. Felip Puig. Ara, li ha tocat a ell.

Aquesta és la carta:

Joan.

Tens un especial talent per no veure el què de les coses. Jo no és que sigui un crack precisament, i soc conscient de la meva ignorància i de la meva mediocritat. Suposo que jo no soc “sospitós” de IU (de fet molts ex-companys d'ERC, m'han acusant més d'un cop de ser de dretes per estar Reagrupat - quita falta d'anàlisi!!!!!) En el seu moment, quan et dèiem que ERC s'enfonsava, deies que no era veritat, i que ens manipulava algú. Fa 4 anys et vaig dir que la CUP se'ns (ERC) menjaria amb patates i em vas dir que això era impossible i que de cap de les maneres. Ara que ja s'ha enfonsat, veig que encara avui, penses que en Puigcercós, ha caigut per una conspiració i no per la seva tasca dirigint ERC. Veig que no hi ha autocrítica real.

I ara resulta que soc de IU? Que em deixo manipular per IU? El que t'hauries de preguntar, és per que IU té unes simpaties que no té Esquerra, que com a partit polític petit que és, hauria de tenir. Però és clar, com la independència no és una prioritat dels Indignats, doncs intentes desacreditar-los. I a que ve ara tanta dèria amb la independència? Fa dos dies, la deixaves de costat per seguir la política i la estratègia de la pluja fina. Fa uns anys, i ara també, la lluita era i és en els dos eixos, en el nacional i en el social. No entenc perquè se n'ha de separar una de l'altre. No entenc perquè si la independència no és una prioritat pels Indignats, se'ls ha de donar l'esquena. Els indignats són / som una representació de la societat actual, i per tant, tal com passa a la societat real avui dia, la independència no és una prioritat. Per mi sí, però entenc perfectament que pel moviment Indignat, no ho sigui.

Et demano disculpes pel to, però la teva insinuació, m'ha ofès profundament. I per que no dir-ho, em molesta profundament que una persona important del partit pel qual simpatitzo, tingui una visió de les coses tant partidista sobre el que està succeint, i això és que encara no te'n has adonat, que d'una de les coses que es queixa la gent, és que en lloc d'escoltar-los, us dediqueu a dir que estem manipulats per uns o per altres. De debò ho penses? La classe política viu en un món diferent, mirant a la gent del poble per sobre de l'espatlla. Com per exemple avui. El nou flamant alcalde, s'ha comportat com una vanitosa i capritxosa estrella de rock, fent-se esperar i tenint un menyspreu absolut per la gent que érem manifestant-nos. I quan a aparegut, ho ha fet abraçant-se o abraonant-se sobre una persona (aprofitant-se del factor sorpresa i que aquesta persona no ha volgut reaccionar violentament i es una persona educada) que patirà d'aquí pocs dies, la incompetència general i la falta de sensibilitat de la nostra classe política. La veritat és que la sortida del nou alcalde, no és pot qualificar de massa elegant. Encara no sé si era un alcalde o una “condescendent” nova estrella del rock.

Les coses van molt malament, i no veig que ningú amb poder tingui ganes de veritat de redreçar les coses, tant en l'eix nacional com en el social, i si no ens comencem a moure de veritat, l'arribada d'un lider feixista, o una revolució en tota regle, és una certesa. Tu que tens més influència que jo o qualsevol “mindundi” com jo, si et plau, feu alguna cosa.

Salutacions independència i justícia social, JA.

167 - Cassolada a Blanes.

2011-06-10T01:32:00.004+02:00

Continuant amb el moviment dels indignats, el passat dimecres, unes 200 persones de molts diferents perfils i inquietuds, ens varem reunir a la Plaça Espanya de Blanes (repeteixo que alguns preferim anomenar-la, Plaça de la Gent gran) per fer un acte en forma de cassolada per fer una demostració sobre la nostre disconformitat del funcionament polític i social de la nostra democràcia (Jo l'anomeno democràcia tirànica)

Des del meu punt de vista, ho considero tot un èxit, sabent com som els blanencs i les blanenques, que ens costa molt tenir compromís polític i social, i vivim molt al marge dels problemes que patim dia a dia, i que les diferents administracions, no aconsegueixen solucionar de cap manera. Potser, la falta de motivació dels blanencs i de les blanenques, és veure com els nostres polítics locals, gasten més energia en les seves disputes personals que en donar sortida a tots els reptes que té la nostra població, dedicant-se a destruir el que l'altre a construït.

Tornant al tema dels indignats i indignades, la cassolada va anar força bé i la assemblea de després , crec que va anar molt bé. Alguns potser volien córrer massa, i arranjar el món durant aquella mateixa assemblea. Volien concretar objectius, creant comissions de treball i definit l'estratègia a seguir, per tal de arrossegar a més persones en la protesta sobre la situació de molt baixa i precària qualitat social que vivim. Això, per començar, crec que és aspirar massa. Les meves expectatives personals, van ser satisfetes clarament. En definitiva, la cassolada i la posterior assemblea van servir per fer que el número de mobilitzats augmentés considerablement , ens coneguéssim tots una mica més, i definíssim les primeres línies de la tasca a fer, que segurament, no aconseguirem definir massa més, però crec que això no importa massa. L'important és fer-nos veure, i sobretot, definir la següent actuació i crear un entremat entre tots els blanencs, i poc a poc, contactant amb les mobilitzacions de les poblacions veïnes.

Crec que no podem definir grans objectius, ja que cada persona té els seus, i el gran objectiu, no és altre que fer veure als nostres polítics, que han de fer política, pel poble i per les persones, i no pel mercat o pel capital. Els nostres polítics, han de recordar quina és la seva feina, que no és altre que aconseguir donar-nos més llibertat a tots (sense trepitjar la llibertat del veí) i fer tot el que calgui, perquè la llibertat dels diners, no esclavitzi la nostra societat. La nostra democràcia s'ha convertit en aquella cèl·lula que va néixer per servir al cos, i ha crescut de tal manera que ha esdevingut una cèl·lula cancerígena, que finalment, el que fa, es destruir el cos que havia de servir.

Per acabar, en l'assemblea van aparèixer la presencia de 3 partits polítics (si més no, és el que jo vaig detectar). Per una banda, estaven els de C's, que van participar a l'assemblea d'una forma força elegant i força asèptica però amb voluntat constructiva. També hi era la CUP, que va tenir una participació més activa, però també sense fer partidisme i amb voluntat constructiva. Per últim, també van ser-hi, els de Esquerra Unida, d'una forma molt discreta, sense intervenir i escoltant tot el que passava, i tot el que es deia. La veritat, aquestes tres formacions polítiques, em van demostrar que tenen interès per saber el que passa al carrer, i per saber que passa amb aquest moviment de descontents i que pensen que ja n'hi ha prou de certs estils de política. Els que no hi eren, doncs també m'han demostrat, que lo que li passa al poble, els hi rellisca força, i molts cops, fan com un famós entrenador de futbol, que es pregunta el “per què” de les coses, quan ells mateixos, són la resposta.

Finalment, és va decidir fer una nova cassolada el proper dissabte, a les 11,30h davant del Teatre Municipal, durant l'acte d'investidura de l'alcalde. No és per ell en concret, sinó per la figura que representa, i intentat fer-li veure, que ha de servir, als seus ciutadans i no als seu partit, o als poder fàctics, o a l'Ajuntament. Serveix, únicament i exclusivament, als blanencs i blanenques. Després d'aquesta cassolada, és farà una nova assemblea a la Plaça de la Gent Gran (alguns estan entossudits en anomenar-la Plaça Espanya). És molt possible, que aquesta assemblea sigui l'inici d'una acampada.

Lluitem, lluitem i lluitem.

Salutacions, independència i justícia social.

166 – Per fi, sembla que ens corre la sang (indignada) per les venes!!!!!!!

2011-06-05T13:54:00.002+02:00

Fa una mica més d'un mes, vaig començar a veure pel Facebook, com s'estava organitzant una mobilització ciutadana per protestar sobre l'estat de la nostre societat, amb un discurs en el que hi estava d'acord, però que vaig considerar ambigu i fins i tot, un pel populista, ja que la pròpia ambigüitat de la convocatòria i la falta de suport per part d'alguna organització “establerta” amb cara i ulls, em feia pensar que darrera de tot allò, no hi havia massa reflexió, i vaig cometre l'errada de menystenir aquesta convocatòria i no fer-li massa cas. Una clara mostra que he de ser més humil. Finalment, aquesta convocatòria de mobilització va tenir molt més èxit del que jo vaig pensar, i fins i tot, molt més èxit de convocatòria que algunes d'aquelles organitzacions “establertes de les que parlava abans.

Aquestes mobilitzacions d'indignats, el que volen denunciar és la nostra democràcia actual, que en realitat té molt poc de democràcia, i en realitat, és una democràcia que el que fem és escollir als ninots que volem que representin als veritables tirants d'avui dia, que no són altres que les grans corporacions empresarials que fan i desfan com volen, emparats sota la “democràtica” llei del mercat que ens venen en forma de liberalisme econòmic, i que des dels mitjans de comunicació, ens bombardegen constantment, ja que entre altres coses, o bé ells mateixos són corporacions empresarials, o són propietat de corporacions empresarials, i per tant ens fan veure el que ells (o els seus amos) volen que veiem, ignorant, o literalment maltractant informativament altres alternatives d'acció social que podrien desestabilitzar el “xiringuito” que s'han muntat aquestes corporacions empresarials, que, cal repetir-ho un altre cop, tenen als polítics i als mitjans de comunicació al seu servei.

I des de fa temps, que pensava que vivíem en una societat adormida, que no volia veure el que li estaven fent, i el que feien a altres societats d'aquest planeta. Ho pensava fins l'extrem de pensar que la batalla estava perduda, o que en els millors dels casos, acabarien produint-se greus aldarulls socials que podrien fins i tot, esdevenir en llargues i dures guerres de tot tipus. El fet, que tothom em prengués per boig, encara em va “animar” més a baixar els braços, i plegar de tot tipus d'acció per intentar que les coses canviessin.

Aquestes mobilitzacions, que no tenen un gran ideari, ni cal que el tinguin, només demanen que les coses siguin normals i que qui mani siguin els polítics en nom de les persones i no els grans poders fàctics. Aquestes mobilitzacions, m'han demostrat que encara hi ha esperança i que la sang, encara corre per les nostres venes. De fet, la meva sang torna a fer que no em pugui estar quiet, i he tornat a obrir aquest blog de nou.

Malauradament, i algú ho havia de dir, alguns, que d'una manera o altre, han viscut o viuen del sobrant (o potser no tan sobrant) d'aquests sistema de control empresarial, volen fer veure que aquestes mobilitzacions son una “camama”, amb l'excusa que aquestes mobilitzacions no són independentistes. Crec que estic lliure de tota sospita, quan dic que aquestes mobilitzacions, no tenen re a veure amb l'autodeterminació de Catalunya, i el que hi ha darrera de tot això, és social i no nacional. És curiós, perquè alguns, encara no fa masses anys, posaven per davant eix social sobre l'eix nacional. Ara, de cop, només és preocupen de l'eix nacional. És evident que no s'en adonen de re del que passa al seu voltant, ni abans, ni ara.

Revoltem-nos doncs, pacíficament, i fem-ho amb seny, i fem-ho on ho hem de fer, que és actuant i organitzant-nos en petites organitzacions. Afiliem-nos en petis sindicats, allunyats dels grans sindicats que s'han tornat burgesos, i votem a partits polítics que no hagin governat mai, és a dir, ni a CyU, ni al PP, ni a PSC-PSOE. I fem-ho rapit, que en les passades eleccions municipals, no ho varem fer. A blanes, ja ho hem fet. De moment, ja ens hem reunit uns quants indignats, i hem acordat fer una cassolada, el proper dimecres, a les 20,30 hores, i una posterior assemblea a les 21 hores a la Pl. Espanya (altres preferim Pl. De la gent gran). Animeu-vos.

Salutacions, independència i justícia social.

165 – Les errades de Reagrupament.

2011-05-25T00:24:00.001+02:00

Ahir parlava sobre com veig el present i el futur de ERC, i ho pintava força fosc i força negre, i també per tots el grups que d'una manera directe o indirecte han estat “contaminats” per Esquerra. Crec que tots, per una o altre raó, han acabat d'una manera semblant com ho ha fet Esquerra.

Personalment em vaig involucrar molt en Reagrupament, però sempre amb un Reagrupament dins d'Esquerra, ja que fora d'Esquerra, no li acabava de veure tot el sentit. Reagrupament pretenia redreçar la estratègia que feia la direcció d'Esquerra, per evitar el que ha anat passant elecció rere elecció, i que incomprensiblement des del meu punt de vista, molts militants d'Esquerra, entre ells la direcció, no volien veure. De fet, sembla que per fi ho han vist, però hi ha alguna cosa, que em fa pensar que potser en l'últim moment, algú es traurà de la “xistera” algun truc de màgia per continuar. Espero equivocar-me. I aquesta va ser la primera errada de Rcat. No sé com i perquè, però des de Rcat no varem saber fer veure al resta de la militància que les coses no anaven gens bé. És cert que no hi ha més ceg que el que no vol veure, però, segurament ho podríem haver intentat fer d'un altre manera.

La segona errada de Rcat, va ser marxar d'Esquerra. També és cert que no ens van deixar molt marge de maniobra, i deixar el partit, en aquell moment era l'únic que podia fer Rcat. En qualsevol cas, la marxa de Rcat de ERC, va ser, tant per ERC com per Rcat, un cosa molt molt dolenta, amb unes conseqüències desastroses per tots dos.

La tercera errada de Rcat, va ser creure cegament amb la transversalitat política i que aquesta sigui gestionada per una sola formació política. Les dretes i les esquerres, per molt que molts vulguin fer-nos creure que no, encara existeixen i la transversalitat és impossible. Des del meu punt de vista, calia fer un Rcat bicèfal, o tricèfal, o fins i tot quatricèfal, per tal de fer les polítiques socials i medioambientals que om pensi, i al mateix temps, poder consensuar una estratègia comuna pel assoliment de la independència del nostre país, sense trair cadascun de nosaltres, els nostres ideals.

La quarta errada, va ser donar-li tanta cova al Sr. Laporta. Ja en el seu moment, vaig dir que el Sr. Joan Laporta era un valor molt important per les nostres aspiracions, però al mateix temps, no podia ser en nº 1. Era, és, una personalitat massa . . . . . bé, no cal que entri en detalls, que cal tenir-la controlada, reconeixent la seva enorme i excepcional vàlua. Finalment, el Sr. Laporta, va suposar en un principi el descrèdit per Rcat, desprès per SI, i finalment per ERC.

I la cinquena errada, ha estat participar en unes eleccions municipals, en la majoria dels casos de la mà d'Esquerra. És evident que la suma de tots dos, podia fer pensar algú que podria sumar per recuperar el terreny perdut. Varem ser pocs, els que varem veure que aquesta aliança, sumava, per enfonsar encara més a tots dos. Rcat, no es podia permetre el luxe d'aliar-se amb ERC, fins que la direcció d'ERC es renovés. Aleshores i només aleshores, Rcat hauria, no només d'aliar-se amb ERC, sinó tornar a integrar-se dins del partit, que en definitiva, és casa seva.

Ara tos dos, Rcat i ERC, tenen un futur focs i un camí llar per recuperar el terreny perdut, i per errades de tots dos. Recuperem-nos, curem-nos les ferides, renovem-nos (de debò) per tornar a ser un i deixem treballar a la CUP, que ara per ara, és qui ha d'agafar el testimoni que ha deixat ERC, i quan estiguem forts un altre cop, ajuntar forces. Si cal amb SI, a qui desitjo que superi aquest moments. L'independentisme de dretes (o com es vulgui dir, es imprescindible per aconseguir la independència)

Salutacions, independència i justícia social.

165 - Present i futur

2011-05-24T00:59:00.003+02:00

La direcció d'Esquerra (ERC) ha dimitit en bloc, despres d'un nou desastre en uns eleccions. Malauradament, això arriba tard, ja que amb la tossuderia de no veure les coses durant els últims anys, ERC s'ha “desfet” de moltes possibilitats de renovació. Els que no han marxat ja d'ERC, són “sospitosos” de seguir la mateixa deriva que ha portat la direcció d'ERC des del segon tripartit, i els que podien fer un cop d'efecte, ja no estan al partit. Per desgracia, durant aquest camí de caiguda lliure, ERC també ha arrossegat a les alternatives sorgides des de l'interior d'ERC. Per tant, només una opció no “contaminada” d'ERC, té possibilitats, i la CUP, n'és l'exemple. ERC té molta feina a fer, i segurament trigarà molt en renovar-se, i la CUP li ha passat la mà per la cara. Curiosament, baix avisar que això passaria a Blanes fa tres anys, i em van prendre per boig. El diumenge, la CUP, com a tantes altres poblacions catalanes, va treure més vots que ERC. Avui per avui, la CUP és el present, i espero i desitjo que ERC sàpiga trobar el seu camí en el futur proper. Li cal humilitat i començar a treballar des del carrer i picar molta pedra. La credibilitat d'ERC està pel terra i serà difícil i farragós recuperar-la. I Joan, creu-me, la CUP són d'esquerres, i no tenen re a veure amb CyU.

Salutacions i independència.

164 - Obro paradeta.

2011-05-23T19:35:00.002+02:00

Hola.
Torno a obrir la paradeta.
Això vol dir que tornaré a fer escrits? Doncs no ho sé.
Qui sap?
Però si que tinc un engruna de gabes de dir coses.

Salutacions, independència i justícia social.

163 - TANCAT

2010-12-22T23:27:00.001+01:00

Paradeta tancada.
Bon nadal i bon any nou.
Gràcies per tot a tots i totes.

Independència i justícia social.

162 – Tanco la paradeta.

2010-12-05T18:24:00.001+01:00

Desprès de 3 anys i mig de blog (precisament avui els compleix i no ha estat una cosa buscada) tanco el blog.

Abans de tancar-lo, m’agradaria parlar de ERC desprès de les eleccions, on em sembla increïble que el Sr. Puigcercós, no plegui. Tenint en compte que ERC és la segon cop consecutiu que té més ex-votants que votants, és increïble que encara vulgui seguir tallant el bacallà, quan en realitat, el que està tallant, és la jugular de la possibilitat de llibertat pels Països Catalans. El problema que té ERC, és que no té suplents, que en els últims anys, tots el que podrien ara agafar les regnes del partit i fer foc nou, ja no hi són. Ho sento, però algú ho havia de dir

També m’agradaria parlar de Reagrupament. Hem de continuar, però aquest cop, amb calma i sense preses, escollint molt bé al costat de qui ens posem, que ja l’hem cagat dues vegades. Ara, ens agradi o no, ja hi ha al Parlament algú que pot defensar les nostres idees tal com creiem que s’ha de defensar. Donem-li el nostre suport i si la caga, doncs, continuem construint, però poc a poc.

Un altre cosa de la que voldria parlar el del PSOE i la seva estafa quant ens diu que és d’esquerres. Un partit d’esquerres no regala 400 euros a cada ciutadà i ciutadana (cosa que va fer pudor a compra de vots) podent-los invertir en coses que fan falta de debò. Un partit d’esquerres no rebaixa els sous d’uns treballadors, per molt funcionaris que siguin (que no hi ha res de dolent en ser funcionari) i a sobre, no apuja els impostos dels poderosos. Un partit d’esquerres no fa la reforma laboral que ha fet el PSOE. Un partit d’esquerres, just abans del pont de la purísssssssima, no encén un llumí davant d’un bidó de benzina, que el mateix “Gobierno de España” ha anat omplint durant tot aquest any, i a sobre, després llença la culpa a la benzina per haver-se encès.

I evidentment, m’agradaria parlar de la gran estafa de l’any. De CiU, que han deixat creure a la gent sobiranista que CiU són sobiranistes, i han enganyat descaradament als que s’han deixat enganyar (també ho hem de dir) amb lo del concert econòmic, que no han trigat ni 24 hores, en dir que allò que el que havien promès, no era exactament el que la gent pensava, si no que el que deien que volien era alguna cosa que s’apropés al concert econòmic, i no que volien exactament un concert econòmic i bla, bla, bla. . . .

El que no entenc, és com persones independentistes donen el seu recolzament a una formació política com CiU, que és descaradament DEPENDENTISTA. En fi, quasi tots els col·lectius, es mereixen el que tenen, i els catalans, som l’exemple més evident d’això.

Però ara, ja no podré parlar de tot això, ja que tanco la paradeta, i els motius són els següents:

1 – Tinc la sensació que parlo a les parets i que tampoc hi ha molta gent interessada en el que dic, per tant penso que en realitat, el que dic no és massa interessant, i per tant no paga la pena dir rés.

2 – Tot i no ser interessant el que dic, el que és cert, és que tampoc hi ha ningú que escolti el que dic, i lluny de tenir en consideració el que dic, o s’ignoren les meves paraules, o es fa tot el contrari. I sempre, i pot semblar pedant el que diré, però és la veritat, sempre he tingut raó. Això m’ha passat amb la meva vida personal, a la feina, amb els meus companys de feina, a ERC i a Reagrupament. Podria posar molt exemples però em fa molta mandra.

3 – Són poques les persones que em segueixen, però malauradament crec que tinc certs lectors que no m’agrada que em llegeixin. L’altre dia a la feina, algú em va fer un comentari que, sense adonar-se’n, em va fer veure que em llegia d’amagat, i no em convé que aquestes persones em llegeixin. Sabent que soc llegit per aquestes persones, ja no soc lliure de dir tot el que puc i vull dir.

4 – I aquest és el més important, la falta de motivació per continuar escrivint el meus pensaments, sensacions i impressions sobre tot allò que ens envolta, sobretot des del punt de vista polític, nacional i social. Estic cansat de “discutir” i de perdre el temps intentant canviar l’opinió dels demés, o si menys no, influir-hi positivament. Potser em vaig vell, però penso que segons quines coses, és una pèrdua de temps insuportable discutir sobre elles. Discutir sobre la independència de Catalunya o sobre la necessitat de eliminar qualsevol tipus de política econòmica de caire liberal, és com discutir sobre si el cel és blau o sobre si els arbres tenen les fulles verdes. Sempre hi hauran matisos, però que el cel és blau, i les fulles dels arbres són verdes, és inqüestionable.

Aquest últim motiu és el veritable motiu per tancar aquest blog que va néixer amb la finalitat d’influir humilment en la societat catalana, i per fer un diari personal obert a tothom, on el dia de demà, les meves filles poguessin saber exactament com pensava el seu pare. Els altres 3 motius, la veritat són una mica . . . bé, per mi no tenen gaire importància. Potser el tercer si que tingui la seva importància, ja que posa en perill, el pa de les meves filles.

Un altre motiu per fer aquest blog, era per obligar-me a escriure en català i millorar la meva ortografia i el meu nivell de català en general. En aquest punt, aquest blog ha estat tot un èxit, tot i que encara he de millorar molt.

Deixaré públic el blog durant una setmana o dues, i posteriorment, el tancaré definitivament.

Salutacions, i gràcies a tots els que heu participat directament o indirectament d’aquest projecte de blog.

Independència i justícia social.

161 – Aquí no li agradarà llegir el diari?

2010-11-13T02:34:00.001+01:00

El programa dels matins de RAC1 (Radio Afiliada a Convergència) hi ha una secció a primera hora del matí, que és diu “Aquí no li agradarà llegir el diari?” on se suposa, que als diaris, hi haurà una notícia o algun titular, que farà posar vermell a algú o alguns, o que posarà en evidència a uns o altres, o que ridiculitzarà o . . . . ves a saber què, En realitat, del que es tracta és de ressaltar una mala notícia per algú.

Avui, la “mala” “notícia”, era fer saber, que Reagrupament, demanarà a les persones associades, que avancin la quota mensual de desembre, per tal de tenir més cèntims i poder fer una campanya electoral plena i satisfactòria.

La gràcia estava en deixar en evidència, que a Reagrupament érem quatre matats i que no tenim re a fer. I potser no, però la gràcia de debò de tot això, i per sort, a RAC1, ho han dit, és que Regarupament, precisament per la seva ideologia, no pot hipotecar-se demanant crèdits que després, s’han de pagar d’una manera o altre.

A mi, que per culpa de la crisi, només soc simpatitzant i no associat, m’agrada saber que Reagrupament es finança com s’han de finançar les organitzacions polítiques, i no fent finançaments estranys, com fan altres formacions polítiques, que utilitzen fundacions i entitats culturals, o altres que després aconsegueixen que miraculosament, els hi perdonin el deute.

Salutacions i independència.

160 – La pell de gallina

2010-11-10T00:12:00.000+01:00

El dia que algú sàpiga o aconsegueixi canalitzar això, no hi aura qui ens pari.

Salutacions i independència.

PD: I el col·laboracionista de l’Artur Mas, no ho és ni de bon tros

159 - L'imperi contraataca

2010-10-28T00:10:00.001+02:00

L'imperi contraataca, i de quina manera. Encara no fa gaires anys, aquells que pensen que l'Espanya plural és possible, veien com un nou estatut d'autonomia per a Catalunya naixia, i amb ell, veien aquell encaix amb Espanya que tan anellaven.

Amb el temps, la veritat es va anar imposant poc a poc, i alguns que ara van de salva-pàtries van començar a fer les rebaixes abans que ens les fessin. Finalment tot allò no només no a servit per millorar l'autonomia (això que alguns ens volen vendre com “autogovern”, insultant la nostra intel·ligència) sinó que amb el temps ara es veu que comencem a anar enrera. De millorar, hem passat a estar pitjor que abans del nou estatut. I és que alguns ja vàrem veure des d'un bon començament, que amb estatuts d'autonomia no es pot arribar enlloc, i això de l'autonomia no és una cosa seriosa per un país, i Catalunya és un país.

Ara resulta que ni a la Diputació de Lleida ni a l'Ajuntament de Barcelona, el català, l’únic idioma propi dels territoris on pertanyen aquestes administracions, ja no és idioma prioritari. Per tant tots aquells que deien allò que el català no estava en perill sota la tutela espanyola, ara ja no ho poden dir. I el que tampoc poden dir és que “però ara ja ens deixen parlar català”. És molt trist que ens hagin de deixar parlar l’únic idioma propi d'aquest país. És un símptoma clar i evident que som servents que depenem de la gràcia de l'amo.

Però la cosa no s'ha quedat aquí. Un diputat espanyol, a l’hora de defensar la unitat de l'Espanya esportiva, i per tant, de prohibir les seleccions esportives catalanes, va fer servir d'argument la victòria de la selecció espanyola de futbol al passat campionat mundial d'aquest esport. Per tant, queda demostrat que quan en Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila i companyia, juguen amb “La Roja”, no només ho fan contra l’equip d’aquell partit, sinó que ho fan contra les seleccions esportives catalanes. Ja no val allò de “jo només jugo a futbol”. El silenci, i la participació, serveix d’argument per prohibir les seleccions esportives catalanes. Ho sento, però algú ho havia de dir. Perdoneu la “conyeta” final, però és que és veritat.
Salutacions i independència.

158 – 29-S: Historia d’un fracàs i d’intoxicació.

2010-10-01T01:00:00.003+02:00

La vaga general que els sindicats havien convocat per ahir, va fracassar del tot, i els sindicats fan malament en no reconèixer aquest fet, actuant com el polítics quan perden les eleccions i surten dient que ells són els veritables guanyadors de les eleccions. El nostre país té un sindicalisme dèbil, molt dèbil, que ens hauria de preocupar a tots, fins i tot a la dreta més dretana, ja que un sindicalisme dèbil, vol dir una classe obrera empobrida i sense poder adquisitiu, sense capacitat de consum, i això ens condemna irremeiablement a un llarga i dura crisi, de la que no en sortirem fins que hi hagin aldarulls, i els polítics es posin les piles.

La debilitat dels sindicats a casa nostra, i a la societat occidental en general, ve donada per una amplia gamma de problemes, entrellaçats entre ells, però que cal identificar clarament, si volem tenir un sindicalisme potent, que ajudi a mantenir l’equilibri social, i per tant, el progrés, no tant sols econòmic, a la nostra societat. Sense aquest equilibri, la pau social està en perill, i tard o d’hora, passarà alguna cosa que ningú vol que passi.

Un dels problemes dels sindicats, són els propis sindicats, que no han fet la seva feina quan calia, seguin una estratègia tova, que els ha fet perdre credibilitat davant de la classe treballadora, i per tant, la seva debilitat s’ha anat augmentat, cosa que els altres actors socials han aprofitat adientment pels seus interessos a curt termini.

Un altre dels problemes, i per mi el més important, és la separació entra la classe obrera i els sindicats. Tenim molt poca cultura sindical, i la nostra cultura no es fonamenta en la cultura de grup, sinó en la cultura del individu i la cultura de “primer-jo-desprès-jo-i-el-que-sobri-per-mi”. Potser algun dia em dediqui a escriure sobre això, que és llarg d’analitzar i sobretot, s’han de dir algunes coses que algú les haurà de dir d’una vegada, i que no són massa agradables de dir.

Un tercer problema, és el de la classe política que patim, que d’una manera o altre, està hipotecada pels grans poders fàctics, i per tant estan a sou d’aquests ens enigmàtics i sense cara, que són els que mouen els fils que marquen les nostres vides, com si fóssim unes tristes titelles amb deliris de grandesa, que es pensem que pensem per nosaltres mateixos, i el som nosaltres mateixos els amos de les nostres accions i dels nostres pensaments. Només cal veure, ahir a qui protegia la policia. La paguem tots, però sembla que “el Corte Inglés” és més ciutadà que altres. O Hiberdrola, o etc...

Segurament, hi han altres motius que condicionen la debilitat del nostre sindicalisme, però la que ahir em va posar com una moto, va ser la intoxicació descarada, i en molts casos, no en tots, malintencionada dels mitjans de comunicació, a tots nivells, incloent-hi, internet. La veritat és que després que tothom te clar qui són els culpables de la crisi, i gràcies a quines estratègies polítiques, socials i econòmiques, el neo-liberalisme de pa sucat amb oli que corre “pels puestus”, és aterridor. Per mi és inexplicable.

La historia, que serveix per alguna cosa més que per explicar “batalletes”, ens ha mostrat que sempre, sempre, sempre, és la part més baixa de la societat, qui pateix les injustícies, i els abusos dels poderosos, que normalment han actuat amb total impunitat, sota l’empara del seu poder econòmic i la seva influència sobre el poder polític, el poder legislatiu i el poder executiu. Tots sabem que històricament, l’AMO s’aprofita’t del seu poder, ignorant tant com a pogut, i mes enllà del que ha pogut, abusant de les persones que te a sou, fins on li ha convingut (No tots evidentment, però no siguem perepunytes)

És cert, que els piquets informatius, són alguna cosa més que informatius. I estic d’acord en que s’han de denunciar aquestes pràctiques per evitar abusos, que sempre s’han d’evitar. Però és que darrerament, només sento opinions, reportatges i noticies sobre la maldat dels sindicalistes. Que si són uns delinqüents per què impedeixen el dret a treballar. Que si són uns paràsits que viuen de buscar problemes als pobres empresaris. I els alliberats, que son els culpables de tot o quasi be tot. En la majoria dels casos, els alliberats, estan provocat pels propis empresaris que si no es dediquessin a mirar d’explotar als seus treballadors, no caldria ni tant sols els “problemàtics” comitès de representació dels treballadors i treballadores. Amb una plantilla contenta, aquests òrgans de defensa, no existirien.

Ahir, i els dies anteriors, només sentia parlar dels pobres treballadors que els hi vulnerarien el seu dret a treballar, ja que els sindicats, delinqüents reconeguts i que ningú s’explica que no estiguin engarjolats, amb la seva maldat infinita i la total absència d’escrúpols, i amb una violència descomunal, provocarien el caos que ens mostraria com serà el judici final. Estic portant les coses una mica al terreny del absurd, però és que hi cada personatge “salvador de sostres” i cercadors amb espasa d’una Arcadia neo-liberal que fan veritables destrosses en alguns col·lectius. Per exemple. Aquestes intel·lectuals, van diuen que el sindicalisme és una cosa antiquada, i va, i ens ho creiem. Perdonin-me, però el neo-liberalisme és lo que està antiquat, que és d’abans de la revolució industrial, per favor!!!!!!

Un exemple d’això, és lo dels serveis mínims. Aquesta queixa per mi del tot egoista, que exigeixen uns serveis mínims que no molestin. Però què és això? Exigeixen que la persona que treballa en els transport públic, no pugui fer vaga, per garantir el dret a treballar d’un altre. Però què és això? I la persona que condueix l’autobús, què no te dret a fer vaga? Si algú vol treballar i els autobusos estan de vaga, doncs que es llevi abans i vagi caminant, o en bicicleta o amb cotxe privat, o amb el que sigui. O que es quedi a dormir a la feina si cal i així no patirà la vaga. Què és això d’impedir el dret de vaga de les persones que treballant en el transport públic? Els servies mínims, vol dir això. Serveis mínims. I per tant, el que s’ha de garantir és que ningú patirà problemes sanitaris. O que les maquines que no es poden aturar, no s’aturin. O que els serveis d’ordre públic estiguin pendent de tot, no només de “el Corte Ingles”. O que no hi hagin pèrdues material per la no acció dels serveis d’emergència. Això i alguna cosa més són serveis mínims. Tot la resta són comoditats burgeses de nen “pijo” de Papa, que es treu la crosta de pa de motlle.

I tot això, esbombat per factòtums de la comunicació, com en Basté, la Coppulo o en Clapés, que l’únic que fan és ficar el dit en una nafra, la seva nafra, com treballadors privilegiats, oblidant-se totalment d’altres víctimes, silencioses, que no gosen dir re, no sigui que els acomiadin. Només se’n recorden dels treballadors que volen exercir el seu dret legítim de treballar, i no poden. A la immensa majoria de treballadors de les petites i mitjanes empreses, d’aquelles empreses, on els pèrfids i malvats sindicats no poden arribar-hi, d’aquells treballadors que no s’atreveixen ni tant sols a parlar obertament del tema, no sigui que entrin en una llista negre, d’aquests treballadors, que si tinguessin plena llibertat d’acció, i no tinguessin por a represàlies, potser farien vaga, enlloc de “voler” exercir el seu dret a treballar, d’aquests, ningú en parla.

Un cop més, aquesta vaga, ens a demostrat, que la base de la piràmide social, la que pateix constantment, no només el dia de la vaga general, sinó dia rera dia, coaccions de tot tipus, no li importa a ningú. Els nostres mitjans de comunicació, els nostres intel·lectuals, han dedicat tots els seus esforços, tot el seu temps, en assenyalar amb el dit, desacreditar i injuriar a uns que és evident que no fan les coses bé, però l’oblit d’aquests mitjans de comunicació i aquests intel·lectuals megacrack, els fan còmplices d’una injustícia social creixent, i intolerable. Són còmplices de donar suport als seus i a ells mateixos (i que no em vinguin en que jo vins de família treballadora). Als que van cada dia en autobús a un petit taller i que els hi han dit que no els hi pagaran les hores extres, amb aquests, que els bombin. A les caixeres que treballen per quatre euros sota pressió de canvis d’horari o canvis constants de condicions de treball, amb aquestes, que les bombin. Als que a última hora, els hi diuen que no poden marxar de vacances, o que han de marxar de vacances avui mateix, amb aquests, que els bombin. Als que els obliguen a fer formació en hores de treball, sense pagar aquestes hores, que els bombin. A la noia que està treballant per una franquícia que voldria fer vaga, però que li diuen “ah vols fer vaga? Perfecte. Cap problema. Per cert, aquí tens el “finiquito” A ella, que la bombin.

Pels nostres mitjans de comunicació, i pels nostres intel·lectuals, només hi han unes víctimes. Les altres víctimes, com ha passat sempre, no existeixen.

Salutacions i justícia social.

157 – Resignació o lluita (III)

2010-09-28T21:37:00.001+02:00

Cada col·lectiu té el que se sap guanyar i per tant, té el que es mereix.
El dia 29 de setembre, demà, tu decideixes el que et mereixes.

Si avui deixes que et donin una bofatada . . . . . quantes te’n donaran demà? A veure si l’encertes!!!

Salutacions i justícia social

156 - El gran negoci. . . . . de qui?

2010-08-29T14:43:00.003+02:00

Ja sé que és lleig dir-ho, però ja ho vaig dir fa un any, que el tema Eto’o - Ibrahimovic, era una bajanada.
Això si, com soc un ignorant, i soc mediocre, molt mediocre, o no em van fer cas, o em van dir que no en tenia ni idea del tema.

M’ho he sentit dir tants cops això!!!!!!!

Salutacions i seny.

155 – Per fi, una molt bona notícia.

2010-07-29T00:21:00.003+02:00

Avui estic molt content, quasi bé eufòric, i crec que tinc moltes raons per estar-ne. Per posar en antecedents a qui pugui llegir això en el futur, avui, el Parlament de Catalunya, ha prohibit les curses de braus al territori del Principat. I això és esplèndid. Ho podeu comprovar a l’Avui, La Vanguardia, El Periodico, El Pais, El Mundo, Diari de Girona, TV3, e-notícies, Vilaweb i Libertad digital.

I les raons per estar content, són com a mínim tres.

La primera és perquè avui, el món és una mica millor que ahir, ja que en un petit racó del món, on casualment hi pertanyo, es deixarà de torturar d’una determinada manera i a uns determinats animals. I tal com vaig manifestar ahir, ja no perdo el temps amb “tuntaries” i les curses de braus, es miri com es vulgui mirar, són una tortura. Es miri com es vulgui mirar, és un acte sàdic, i a sobre es fa públicament. I per encara anar més lluny, molts se senten orgullosos. Això és un fet, i no és opinable i per tant no perdré més temps amb aquest tema. Avui, els que creiem en la defensa dels drets dels animals, estem molt contents. Però no podem abaixar el braços. Encara queden a les nostres terres, certs esdeveniment que són igualment cruels i sàdics, i que per molt nostrats i arrelats que estiguin a la nostra cultura i a la nostra historia, cal abolir-los igualment. El proper pas, són els correbous. Hem de ser coherents.

La segona raó per estar molt content, és que avui, els nostres polítics ens han demostrat, i el que és millor, s’han demostrat a ells mateixos, que el món pot canviar. Que ells poden canviar el món. Ells, avui, han fet el món millor del que era, i ho han fet demostrant que ells tenen tot el poder que cal per aconseguir que el món sigui millor. S’han demostrant, i ens han demostrat, que qui mana són ells, per sobre de poders fàctics, econòmics, polítics i culturals, qui mana, són ells, i per tant qui mana, som nosaltres, i quan això passa, el món, millora. I m’han fet veure que aquell dia, que vaig “perdre” dos minuts posant la meva signatura, demanant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) var ser útils, i que un altre dia, pagarà la pena tornar-ho a fer.

He de demanar perdó, ja que ahir mateix vaig posar en dubte la capacitat dels nostres polítics per fer un acte de valentia (petit, però molt valent) i enfrontar-se a un enemic poderós i dels que fins ara, sempre havien demostrat tenir-li un excés de “respecte” per no dir-li por. Avui, els nostres polítics, ens han donat esperança, ja que els canvis són possibles. Només cal una cosa. Voler-los fer.

I la tercera raó, és que no podem oblidar que la “fiesta nacional” té un fort i potent caràcter identitari, i desfer-nos, d’aquest símbol, és desvincular-nos una mica de Espanya, que històricament tan mal ens ha fet en tots els sentits. És bo veure com la premsa internacional, s’ha fet ressò de la prohibició i això ens farà per una banda, fer una clara demostració a la comunitat internacional de la nostra voluntat d’existir com a nació plenament diferenciada d’un altre nació que ens tapa el sol i ens ofega a cada oportunitat que té. Per altre banda, ens farà guanyar simpaties i possibles complicitats dins d’una comunitat internacional, que poc a poc, comença a veure que això del fet diferencial català, no és un caprici de quatre cacics disfressats de polítics amb ganes de poder.

Salutacions.

154 – Tertulians a la “nevera”

2010-07-27T23:40:00.003+02:00

Conscient de la meva qualitat d’ignorant mediocre i la meva limitació intel·lectual, sempre he procurat abans de prendre una posició ferma sobre les coses, escoltar a totes aquelles persones que d’una manera o altre, tenen crèdit i credibilitat, per opinar. Són persones que se suposa estan informades i que ha demostrat la seva vàlua, normalment amb l’èxit professional i sobretot avalat per una titulació universitària. En definitiva, em deixo influenciar per persones de reputada reputació (perdó pel joc de paraules, però no ho he pogut evitar)

Com soc un persona democràtica, penso que aquestes influències que cerco per poder-me definir en qualsevol dels temes que em preocupen, han de ser plurals, i intento escoltar el màxim número de punts de vista possibles. Però apart del meu limitat nivell intel·lectual, el meu temps també és limitat, i és per això que només puc accedir amb facilitat a aquest tipus d’opinadors professionals a traves de les diferents tertúlies radiofòniques, on sempre podrem trobar diferents i diversos punts de vista sobre totes les coses, com per exemple sobre la votació de demà, sobre la prohibició de les “corridas de toros” (crec que no hi haurà d’”allonssis” de prohibir-los).

M’he obligat a escoltar cada dia múltiple de 3, Rac1. Cada dia múltiple de 3+1, Catalunya Radio. I cada dia múltiple de 3+2, COMRadio. Abans també escoltava al FRIderiKI Jiménez Losantos, per allò de “s’ha d’escoltar el que diu l’enemic”, però finalment vaig pensar que ja sabia el que deia l’enemic, i a més, escoltant-lo, li seguia el joc, i per tant, vaig decidir posar-lo a la “nevera” definitivament (estic segur que si el Sr. FRIderiKI Jiménez Losantos llegís això, li agradaria, ja que es podria fer la víctima i destacaria lo de “nevera”)

Últimament, crec que m’estic radicalitzant una mica i començo a estar fart de certes coses, i com he dit abans, el meu temps és limitat, i ja em molesta sentir certes opinions, que tot i que venen de persones de reputada reputació (ho sento, és que flipo amb aquesta redundància) només fan que dir “tonteries”. I és que hi han cops que es defensen posicions que realment no es poden defensar, com per exemple alguna acció de l’estat Israelià, sobre el poble palestí. I aquestes argumentacions, i que pensant en positiu anomenaré ridícules per no dir mal intencionades o poc honestes, només es poden explicar per dos motius. El primer motiu potser perquè aquestes persones sabies fins l’infinit, estiguin contractades per defensar certes tesis, peti qui peti. L’administració Bush va reconèixer que així ho va fer, i la veritat és que és una tàctica de desinformació tan vella com la pròpia humanitat. El segon motiu són les ganes que poden tenir algunes d’aquestes persones per destacar, i molts cops comencen a xerrar i a xerrar, sense saber ben be on es fiquen, i després no saben surti-se’n dignament, i fan una fugida endavant, espatllant encara més les coses. O el que és pitjor, pensen que n’han de dir alguna de ben grossa, sense importar gaire la raó que puguin o no tenir, però l’importat és provocar una commoció entre l’opinió pública. Normalment, són persones que s’estimen massa a elles mateixes, i tenen un molt alt concepte de les seves capacitats, i tenen tanta seguretat en elles mateixes, que no pensen dos cops el que diuen, per pura supèrbia, fins el punt de crear un personatge d’ells mateixos, que molts cops no els deixa veure la realitat de les coses.

Com no tinc massa temps per perdre, sobretot per sentir “tuntaries”, he decidit no escoltar més a algunes d’aquestes persones, i per tant, tampoc les tertúlies on participin, passant a la tertúlia d’un altre emissora, i deixar aquests creadors d’opinió, a la “nevera” durant un any. Aquest any, els escollits pels mèrits fets durant tota l’ultima temporada, han estat la Montserrat Nebrera i en Manel Cuyàs. Persones de reputada reputació, que demostren clarament, que ni una gran titulació, ni l’èxit professional, en definitiva, allò que molts anomenen la excel·lència, no són sinònim de re, un cop els treus d’alguns llocs molt concrets.

Tot això, ja que parlo d’opinadors, és una opinió meva, i per tant susceptible com qualsevol altre opinió de ser qualificada per qualsevol de “tuntaria”, faltaria més.

Salutacions i no perdem el temps (potser us he fet perdre el temps? em sap greu, ho sento)

153 – Posa’t un estel.

2010-07-19T00:59:00.005+02:00

El cap de setmana passat, va ser intents, en tot allò que és el sentiment d’identitat nacional, ja que es van ajuntar dos esdeveniments molt poc freqüents, tots dos importants i que d’una manera o altre, eren i són contraris. Per una banda, el dissabte 10 de juliol, a Barcelona, es va organitzar una manifestació, en defensa de l’estatut de fa quatre anys, que finalment va ser novament retallat pel Tribunal Constitucional, fins al punt que enlloc de fer un avançament en les quotes d’autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, en el fons i segons com es miri, en realitat hem donat una passa enrera, i si no vigilem, començarem a donar-ne més de passes enrera.

La manifestació que estava preparada des de feia un any, per Omnium Cultural i la majoria de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, a última hora, va patir un enfrontament entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, ja que tal com havien anat les coses, el PSC se sentia del tot incòmode amb aquesta manifestació, ja que es veia d’un hora lluny, que en realitat, la manifestació seria un clam de llibertat i per la independència. El PSC, s’havia involucrat massa en el tema de l’estatut, com per no anar a una manifestació per defensar-lo, i no podia evitar la seva assistència en un acte que se’ls hi havia escapat de les mans

Finalment va ser així, i va ser una manifestació amb assistència massiva de persones (es diu que 1.100.000 de persones. Tant si val el número. Va ser prou gent com per espantar als espanyols) que es van reunir per, teòricament demanar l’estatut, però en cap moment es va sentir cap càntic en defensa d’aquest estatut, sinó que tot el que se sentien eren càntics demanant independència, amb l’aparició de forma majoritària de senyeres estelades, fins el punt que la incomoditat dels dirigents del PSC, es va posar de manifest, ja que van voler marxar abans d’hora, cosa que va provocar algun petit aldarull, molt escampat per la premsa espanyola, que veient la contundència de la manifestació en quant a quantitat i en contingut del missatge, es van tornar bojos, buscant qualsevol cosa per desacreditar-la.

En definitiva, el que va ser sorprenent per molts dels independentistes de tota la vida, va ser que molts van decidir posar un estel, a la seva senyera, i això sense cap mena de dubte és un salt no només de quantitat, sinó de qualitat. De fet, m’he sorprès veient com persones allunyades diametralment de la independència, ara la veuen amb bons ulls i alguns fins i tot, s’han afegit a carro.

I el diumenge, van ser els espanyols els que van posar una estrella, en aquest cas a la samarreta de la seva selecció estatal (perquè és estatal i no pas nacional) al guanyar el campionat mundial de futbol (amb molta presència catalana, tot s’ha de dir) Desprès de guanyar aquest campionat, van ser molts, els que van sortir a celebrar-ho pels carrers (diuen que uns 100.000) Sincerament jo m’esperava més “follon”. També és cert que la presència de banderes espanyoles a les balconades catalanes, és exagerada i particularment a mi, em molesta i em fa mal, però és més un símptoma cridaner típic d’allò que en diuen la revifalla de la mort, que no pas un altre cosa.

Així doncs, va ser un cap de setmana, on els estels, van ser els protagonistes. Ara tu has de decidir on poses el teu estel. I no posar-lo, és posar-lo en un dels dos llocs. Però hem de ser realistes i veure que hi ha una realitat clara i evident, que després de segles, no hi ha qui ho pugui parar, encara que hi hagin cops que el pessimisme ens venci temporalment, i es que el poble català existeix, i necessita una solució definitiva sobre el seu actual estat. El poble català no pot continuar com fins ara, i ja hem pogut veure que el federalisme a Espanya és del tot impossible, i que l’autonomisme, és de fireta. Espanya només sap veure l’estat, com una “unidad indisoluble, firme y rigida, sin matices. Todos somos iguales, osea, todos somos como yo”. I no ho dic perquè sí. Fa 80 anys, estàvem igual que avui. Després de 80 anys, no hem fet ni un mil·límetre endavant.

Potser, i des del meu punt de vista és evident, cal fer un canvi d’estratègia i d’objectiu, ja que l’estratègia utilitzada fins ara, no dona resultats, sobretot, perquè l’objectiu, una Espanya on Catalunya tingui l’espai que necessita, és impossible. Un cop més, i des de la meva ignorància mediocre, és més fàcil, creïble i possible una Catalunya independent, que no pas una Espanya justa amb Catalunya (aquest concepte, avui per avui, és ciència ficció, de la dolenta). Posar un estel, a les nostres senyeres, ja no és un anhel, sinó una necessitat, si no volem continuar 80 anys més, sense avançar ni un mil·límetre, que ens la vagin foten una rera l’altre, tant en el tema identitari, com en el tema econòmic, no ho oblidem.

Per cert, recuperem la paraula estel, que estrella, en català, em sona fatal. Jo fins fa pocs anys, no sentia a ningú parlar d’estrelles. Tothom parlava d’estels.

Salutacions i independència.

152 – Perdón por ser catalán.

2010-07-11T02:17:00.001+02:00

Els catalans tenim molts defectes, i entre ells, està el de portar el pactisme a punts que entren en l’absurd (Artur Mas – Zapatero) i fins i tot són clarament perjudicials. Hem distorsionat de tal manera el concepte del pacte, que hem convertit el pacte, en substantiu, com l’objecte del desig, quan en realitat, l’objectiu ha de ser un bon pacte, no un pacte, qualsevol pacte, a qualsevol preu. Aquesta deformació en el nostre concepte del pacte, ens fa tenir una predisposició exagerada a fer el que calgui per tal de no perjudicar el pacte. Repeteixo. El pacte, encara que sigui dolent. I és per això que tant aviat com veiem que el nostre interlocutor mostra alguna senyal d’ofensa, ràpidament correm a demanar perdó, sobretot als espanyols. I el que és pitjor, demanem perdó per ser catalans, fins al punt de negar-nos a nosaltres mateixos.

I és que no fa gaires dies, vàrem assistir a un dels actes més patètics que om es pugui tirar a la cara, i no va ser un altre que el del nou flamant president del Barça, que tant ràpid com va poder, va córrer a Extremadura amb excuses de bon-rotllisme, a demanar perdó al president d’Extremadura, que es va permetre el luxe de dir a l’anterior president del Barça que no opinés de política (entre altre coses perquè no li agrada com opina) Tant ràpid com va poder, va anar a agenollar-se davant d’un president de comunitat autònoma, que ha vist aquest acte, amb una satisfacció plena, fins el punt de manifestar la seva alegria. Crec que com president institucional i representant de la gent d’Extremadura, no hauria d’entrar a jutjar aquestes coses. Ell no es qui per dir que ara el Barça té un bon president i abans no.
Un dels moments més patètics va ser el de la metàfora del pa amb tomàquet i pernil, sabent com sabem, que la majoria d’espanyols, consideren que el pa amb tomàquet, és una aberració, sobretot, si s’ajunta amb el seu excels pernil. Si el nou president s’agenolla davant d’un president autonòmic, que no farà davant de les autoritats de debò? Per cert, no he sentit a ningú dir que el president del Barça, és el president de tots els socis del Barça, i no pot fer coses que poden no agradar als socis del Barça que considerin que això que ha fet i dit, no és adient.

Però avui, després de la magnífica assistència de ciutadans i ciutadanes a la manifestació en contra de la sentència del nou estatut, fent zaping, m’he aturat al programa de La Noria, on novament, m’he quedat bocabadat, veient com els catalans no podem parar de demanar perdó per ser catalans. En aquest cas, era en Jordi González, que davant les “acusacions” de la part més rància dels seus tertulians, sobre la quantitat d’estelades que es van poder veure a la manifestació, i tots sabem que vol dir una senyera estelada, en Jordi González pretenia fer veure que només eren senyeres “inofensives” i que l’únic que es veia eren banderes catalanes. Era com si volgués negar la existència evident de senyeres estelades, amb la conseqüent deducció, que hi havia una notable presencia de persones amb sentiment independentista (com si això fos dolent) A mes també assegurava, que la immensa majoria dels participants a la manifestació, desitjaven que la selecció espanyola es proclamés campiona del món 24 hores després. Tots sabem que això no és així. Que probablement i sent generosos, el 50% de les persones que van anar a la manifestació, veuen amb simpatia a la selecció espanyola, i sobretot les seves celebracions en cas de victòria. Per què fa això? Que té de dolent ser independentista? I que te de dolent no voler que guanyi la selecció espanyola? Per això es pot definir a algú com a bona o mala persona? Per què deia, sense dir-ho, “los catalanes, son catalanes pero buenas personas que no son independentistas y quieren que gane la seleccion española”?.

I en el mateix programa, l’Enric Sopena, feia honor al seu cognom, fen totes les cabrioles que podia, per defensar la posició de la ciutadania assistent a la manifestació, però al mateix temps, recordant que els catalans sempre hem estat molt col·laboradors amb la “causa comuna” i que és cert que de tant en tant, hi han personatges catalans poc desitjables que fan el ridícul amb declaracions independentistes (de fet, ha utilitzat un llenguatge més contundent) També ha procurat deixar ben clar que vol que la selecció espanyola guanyi sempre i a la primera oportunitat que ha tingut, a dit “Visca España”, deixant clara la seva fidelitat a España.

Salutacions i independència (uy, Si hi ha algun espanyol que llegeixi aquest escrit, li demano perdó per ser català, però ha d’entendre que no és culpa meva) Ara ja soc un bon català? O soc un bon catañol?

151 - Cal reaccionar

2010-07-10T01:45:00.003+02:00

La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.

D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.

Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.

Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.

Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.

Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.

Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.

Salutacions i independència.

150 - La roja

2010-07-04T02:26:00.001+02:00

Avui, la meva parrafada, l'he penjat aquí.

Salutacions i independència.

149 – Per què ens volen enganyar amb el “putu” estatut dels “cullons”?

2010-07-01T00:17:00.001+02:00

Abans de res, aclarir que el títol de l’escrit és una mica cridaner, però és la meva opinió. i només això, la meva opinió. I cal tenir present, que com ignorant mediocre que soc, el valor de la meva opinió és pràcticament nul, o fins i tot, sobrer, però en fi, així passo l’estona.

Últimament, penso que m’estic tornat boig, o que el meu nivell intel·lectual és molt baix, ja que em quedo bocabadat amb les reaccions de la nostra societat davant d’esdeveniments del tot previsibles. I em refereixo a tot el que està succeint amb el, dit amb tots els respectes, “putu” estatut dels “cullons”. I és que una ment amb poques llums (o que està com un llum) com la meva no entén el que passa i no em queden gaires respostes més a les meves preguntes, que no siguin que ens estan enganyant.

Des de el primer instant que es va conèixer l’estatut (a la baixa) pactat pels senyors Mas i Zapatero, es veia d’una hora lluny, com acabaria la cosa. Que vindria el “Tribunal Constitucional” i ho mutilaria de dalt a baix en els seus punts més sensibles. L’única cosa que jo no tenia clar, era el temps que trigaria en fer-ho, i sincerament, mai vaig pensar que serien quatre llargs anys. Amb quatre anys, hi ha hagut temps de sobra, per preparar una resposta adequada a un fet del tot previsible. Enlloc d’això, em perdut quatre anys, i ara ens entren totes les preses. Si tot era previsible, el que calia fer eren coses per evitar el que TOTS sabíem que passaria, enlloc de estar encantats mirant com passen els dies.

Però és que a més, entre tots en posem les mans al cap, amb arguments populistes i barats que l’únic que poden aconseguir és la riallota del nostre “adversari” i el que és pitjor, de la comunitat internacional, de la qual necessitem la seva complicitat si volem aconseguir ser alguna cosa més que una “comunidad autonoma de régimen común” con ho és Múrcia. Però quin argument és aquest que el Tribunal Constitucional no pot tirar enrera la voluntat popular? De debò diuen això els nostres polítics? I els nostres intel·lectuals i tota la fauna mediàtica? Precisament, el Tribunal Constitucional està per això. Per tirar enrera la voluntat popular si aquesta no entra dintre de les regles de joc. El fet que la majoria vulgui una cosa, no vol dir que aquesta cosa sigui bona. I sinó, que li diguin als alemanys dels anys 30’s de segle XX, que per majoria van votar un règim polític anomenat nacional socialisme (no cal que expliqui més, oi?) A qualsevol democràcia, li cal un orga que sigui capaç d’aturar voluntats populars .... diguem-ne, políticament incorrectes. Sigui el cas o no, el Tribunal Constitucional està per això, i per tant és del tot democràtic que un orga d’aquestes característiques, tingui la potestat de tirar enrera la voluntat popular. Per tant que no ens vulguin enganyar amb arguments populistes de taverna barata. El Tribunal Constitucional, encertadament o no, està perfectament i democràticament legitimat per fer el que ha fet. Si les coses no s’han fet bé, no és culpa del Tribunal Constitucional.

El segon motiu que em fa pensar que ens volen enganyar, és la dèria que li ha donat a tothom amb el dret a decidir. I pel que jo sé, que és ben poc, el dret a decidir és una trampa perfectament orquestrada per fer que re canviï, i tot es quedi com està. Darrera d’aquestes paraules tant maques, EL DRET A DECIDIR (és que sona realment maco) en realitat s’amaga un concepte en el dret internacional, on necessitem el permís i la col·laboració de la metròpoli, en el nostre cas, d’Espanya, per poder exercir-lo. Vull dir, que abans de poder decidir, necessitem que els nostres “grans-amics-de-tota-la-vida”, els espanyols, ens concedeixin el favor de poder fer-ho. Fins i tot em sembla que ells diuen com podem fer-ho. Sense aquesta col·laboració dels nostres entranyables “amos”, cap organisme internacional, ens reconeixerà cap dret a res, que no sigui el de ser una “comunidad autonoma de régimen común” com ho és Cantàbria. El que cal exercir, és el dret d’autodeterminació, que és un dret que tenim i que un cop exercit, ens serà reconegut per la comunitat internacional. Tothom que l’ha utilitzat, a triomfat. Per exemple les Repúbliques bàltiques o Kosovo, i el que és més important, sense violència. Si volem ser alguna cosa més que una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Logronyo, només cal actuar i deixar de fer coses rares com amagar-se darrera arguments ridículs com el de escandalitzar-se perquè el Tribunal Constitucional hagi fet la seva feina, o reclamar drets que difícilment ens portaran a algun lloc que no sigui una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Astúries.

En definitiva, que em fa l’efecte, que entre tots, l’únic que volen, és marejar la perdiu.

I ara volen fer una manifestació que...... bé. no ho sé.

Salutacions i independència, però fem-ho seriosament.

148 - Sobre el "govern" mundial i sobre la ciutadania catalana.

2010-06-29T23:03:00.003+02:00

Es busca granja amb ous, ja que s’ha demostrat que no n’hi han.
Els ous que hi han, són de gallina, que nomes serveixen per abaixar sous i pujar impostos als indefensos.
Si no canviem d’ous, d’aquesta no ens en sortim.

Salutacions i independència.

147 – Coherència “periodística”

2010-06-15T00:40:00.001+02:00

Fa set anys que sento constantment, com els entesos i especialistes en tot tipus de matèries, ens regalen les seves sàvies opinions pels diversos mitjans de comunicació que tenim al nostre abast. Ho diuen, o ho deien, constantment, i normalment sense que vingués al cas, i tot i ser una veritat com un temple, no treu que sigui una autentica “xorrada”, gran com la campana d’un gran campanar. Vull dir que és cert que és perillós que un elefant entri a un cristalleria, però no tindria sentit que jo digués això constantment.

El que passa, és que potser hi ha una segona intenció en repetir constantment una “xorrada”, per molta veritat que sigui, i és la de crear opinió i estats de popularitat. Però és clar, quan un juga a futbol i reclama el fora de joc constantment de l’adversari, arriba un moment, tard o d’hora, que un també es posa en fora de joc, i per tant si es vol tenir coherència, hom ha de seguir les seves pròpies paraules dites tants i tants cops i empassar-se el seu propi discurs.

Em refereixo, a la frase que diu “en Joan Laporta és president del Barça i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça hi han socis que no són independentistes, i es mereixen el respecte del seu president”. Bé. Doncs ha passat el temps, i tots aquests set ciències que no han parat de repetir aquesta “veritat”, ara, si són coherents, hauran de dir constantment “ En Sandro Rosell és el president del Barça, i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça, hi han socis que no són dependistes, i es mereixen el respecte del seu president”.

Ho dic, pensant en que en nou president del Barça, durant la campanya, ha manifestat que no barrejarà esport i política. Tots sabem que això és impossible. El simple fet de no fer-ho, és fer política. Sempre es fa política, ja sigui per acció, o per omissió.

Qui es juga un sopar amb mi, que no sentirem dir aquesta segona frase (i soc optimista) més de 5 cops pels mateixos que s’han afartat a dir-ho quan el president del Barça a comès el “delicte” de ser independentista, i el que és pitjor, no amagar-se’n.

Salutacions, coherència i independència.

146 – Plego de Reagrupament.

2010-06-09T00:09:00.001+02:00

Abans de re, que ningú vulgui veure cap sector crític, ni cap baralla de egocentrismes, ni cap tipus de lluita de poder. Ni tampoc ningú podrà dir allò de “ni ells mateixos són capaços de portar-se bé entre ells” ni re per l’estil. Si marxo de Reagrupament, és per raons alienes a la meva voluntat, i que m’obliguen a fer sacrificis de tot tipus. Marxo per culpa de la crisi.

Però ara que marxo, vull aprofitar per dir, que penso que l’estratègia de Reageupament no és l’encertada. La idea de la transversalitat de l’independentisme (que és evident que és transversal) que es té des de Reagrupament, és força diferent de la que tinc jo. Des de Reagrupament, es diu, que l’important és la independència, i que la resta de coses ja les discutirem, un cop haguem aconseguit la independència. La Independència és allò que ens agermana als de dretes i als d’esquerres, i als que no saben ben be on són, Agermana als ecologistes amb els que no ho són tant. En definitiva, que la independència és el que ens reagrupa a tots, i la resta de coses ens separen. Per tant, totes aquestes coses, s’han de tractar de la forma més tangencial possible, a fi de no distreure’ns del principal objectiu. La independència.

Des del meu punt vista, s’ha de prioritzar l’assoliment de la independència, per tal de poder fer amb més eficàcia totes les polítiques que s’han de fer a casa nostra i s’han de fer amb urgència. Però prioritzar, en cap cas vol dir ignorar o passar full. Encara ho podria compartir, si em garanteixen, que a les properes eleccions, l’independentisme, traurà una majoria absoluta abassegadora. Només així, podria donar suport a aquesta estratègia de concentrar tots els esforços en un sol punt. Malauradament, vivim temps on hi han moltes carències socials, i no podem ignorar aquestes circumstancies per les que passen molts sectors de la ciutadania, i que en moments com aquests, volen un altre tipus de solucions. En moments com aquests, no podem girar el cap quan es parla de reforma laboral, o de refundació del capitalisme, o de retallades a les pensions o als funcionaris (i no funcionaris) A part del debat nacional, l’eix social, també existeix, i s’ha de tractar. Reagrupament no el pot ignorar, emparant-se en l’assoliment de la independència, encara que aquesta sigui la gran eina que ens pot permetre tractar millor tots els problemes que pateix la nostra ciutadania.

Però és clar, si fem això, la majoria de reagrupats pensen que ens dividirem en reagrupats de dretes i d’esqerres, Ecologistes i menys ecologistes. I això farà que ens enfrontem. Doncs no. Això el que farà és evitar que part de la ciutadania no es vegi forçada a escollir entra nació o polítiques socials. Podria escollir les dues coses, Amb un reagrupament bicèfal, o multi-tasca, o personalitzat, la ciutadania podria escollir tranquil·lament una força que la representés més acuradament. Tal com està plantejat actualment reagrupament, molta gent, com jo, tindrem el dubte de “si voto reagrupament, qui tipus de reforma laboral defensarien?” La resposta, evidentment no pot ser - “Cap. El nostre objectiu és la independència i no entrem en altres coses” - I molt menys la de - “donarem llibertat de vot en aquests casos” - ja que això no respon a la pregunta que feia en un principi. “Si voto a reagrupament” en matèria laboral, que voto?” Un reagrupament personalitzat, evitaria aquesta manca de compromís social que té actualment Reagrupament. I té aquesta mancança, per tal de no tenir enfrontaments interns aliens al objectiu principal i comú. Un reagrupament personalitzat (crec que amb tres opcions ja cobriríem tot el ventall i amb dues ja faríem) seria un reagrupament veritablement i palpablement transversal per la ciutadania, que amb l’altre aspecte important de reagrupament, (la regeneració democràtica) farien de reagrupament una opció plausible, i no com ara que crec que la transversalitat de Reagrupament es vista com una gran incògnita, i a la gent, com és lògic, en temes polítics, fuig de les “incògnites”

Però repeteixo, la meva marxa de reagrupament, no es deu a aquestes diferències de concepte de la transversalitat, sinó que només es per motius econòmics. Em sap greu, sobretot pels companys que he deixat a la Junta Coordinadora de la comarca de la Selva, però m’heu de creure quan dic, que no tinc un altre remei. Ja m’agradaria a mi, poder lluitar per aconseguir fer realitat un reagrupament personalitzat. Us desitjo molta sort, tant a La Selva, com a nivell nacional.

Salutacions, independència i reagrupem-nos.

145 – 25 d'abril: Una petita victòria.

2010-04-24T01:45:00.002+02:00

El diumenge que ve, tornem a tenir l’oportunitat de dir-hi la nostra. És un d’aquells moments claus, i ja en portem tres, que hem de deixar enrera, diferències i sobretot, hem de treure’ns de sobre algunes de les armes més devastadores dels nostres enemics, com la por, la malfiança, el cinisme, la mandra, i el “tantsemenfotisme”. Si volem les coses, hem de sortir a cercar-les, trobar-les i fer el que calgui, dins dels límits del civisme i el respecte, per aconseguir allò que tant desitgem.

Hi ha una màxima que diu que els drets no es demanen, s’agafen. I amb el tema del dret de autodeterminació, és un dels exemples més clars. Si ens quedem al sofà de casa, mai, mai, mai, vindrà l’estat espanyol a donar-nos el que és nostre. Mai ens donarà el dret d’autodeterminació, entre altres coses perquè no ens el pot donar. L’estat espanyol no té el nostre dret d’autodeterminació. El tenim nosaltres, amagat en algun lloc profund de les nostres pors i les nostres ganes de no molestar. El dret el tenim, només cal voler-lo exercir. Us recordeu de Kosovo? Ells ho van fer, Així doncs, nosaltres si volem, també ho podem fer.

Sortim, els que ho hagin de fer, al carrer, i conquerim-lo, que els carrers són nostres, la nació és nostre i el dret és nostre. No pensem que desprès de votar en un referèndum no oficial i no vinculant, no passarà re. És la nostra oportunitat, la tercera, de tenir una petita victòria. I petita victòria a petita victòria, s’omple la pica.

El diumenge que ve, tenim la possibilitat de dir-li al món, que volem ser lliures. Fem-ho amb seny i amb rauxa (controlada) Votem pel nostre dret d’autodeterminació. Pel nostre dret de ser independents. Pel nostre dret de fer del nostre país, de Catalunya per uns i dels Països Catalans per altres, un país lliure. Un país independent.

Salutacions i independència.

144 - Indiferència.

2010-04-19T23:39:00.002+02:00

Sempre m’han dit que soc un “tiu” rar, i la veritat, és que des de fa cosa d’un any i mig, me’n adono que és cert. A casa, dins del meu àmbit social, normalment em trobo sol, defensant l’idea de la independència dels Països Catalans. Després, a Esquerra, era un Reagrupat, i molts cops em trobava sol, defensant que el partit no seguia una estratègia encertada. I ara, soc un reagrupat que entén la transversalitat d’una forma diferent a la que l’entenen els meus companys i companyes. De fet, la meva dona, sempre em diu que m’escandalitzo per coses que no tenen importància, i que per coses importants, quasi no m’altero.

I aquest cop, el que em sorprèn, és lo pendent i l’interès que desperta entre la classe política, els “intel·lectuals”, els mitjans de comunicació i les persones amb inquietuds polítiques una resolució d’un ens, com és el Tribunal Constitucional, que per mi, no té cap autoritat moral, sobre una cosa, l’estatut vigent que hem decidit entre tots nosaltres, ens agradi o no, i trobo al·lucinat que siguin uns de fora els que ens diguin si podem o no podem fer-ho. Si fossin de fora, però representants de la humanitat, encara, però essent com són, els representants únicament i exclusivament un altre nació, doncs ................en fi. Sense comentaris.

A mi, personalment, el que pugui dir aquesta eina del opressor per poder-nos vigilar “legítimament i democràticament”, m’és totalment indiferent. Digui el que digui, serà dolent.

Si fem el supòsit que retalla l’”estatuet”, que sembla el més probable, doncs queda clar que la cosa és intolerable, ja que si tenim un estatut de mínims, i a sobre ens el retallen, doncs queda clar que amb aquests gent mai podrem quedar satisfets.

Si fem el supòsit que diuen que l’estatuet és plenament constitucional, quedarà demostrat que la feina feta pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas, va ser una “bona” feina, deixant-nos un estatut light i descafeïnat, que no canvia gaire les coses..

Per tant, m’és igual el que digui el Tribunal Constitucional. Jo, l’ignoro.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

143 – Laporta o la vara de doble mesura.

2010-04-12T23:51:00.001+02:00

No estic segur que en Joan Laporta sigui un bon candidat per reagrupament, però sempre he tingut simpatia per aquesta persona. De fet, recordo que quan va guanyar les primeres eleccions al F.C. Barcelona, li vaig dir a la meva dona, “Si tinguéssim més tius com aquest, a Catalunya les coses serien molt diferents” Aquestes paraules volien dir que pensava que en Joan Laporta reunia tot un seguit de condicions que feien d’ell, el líder que crec que necessitem als Països Catalans. Tenia uns objectius clars i sobretot, valentia per dur-los a terme. Era una d’aquelles persones amb el seny adequat per saber quins són els camins que s’han de seguir per arribar a la fita desitjada, i el que és millor, té prou rauxa per seguir aquests camins.

I la valentia del Sr. Laporta era evident, ja que tots els que tenim sentiments independentistes, sabem els pa que si dona. Algú que es manifesta obertament i clarament independentista, i aconsegueix una mica de quota d’influència social, ràpidament serà atacat per tot arreu, fins i tot utilitzant descaradament mesures poc defensables com allò que en diuen la vara de doble mesura. Es allò de criticar de males maneres a una persona per fer el mateix que fa un altre, però que aquesta última, serà lloada. L’exemple més clar d’això, és la crítica constant que ha rebut el Sr. Joan Laporta per definir-se políticament. Sembla ser que un independentista, ha de callar el seu posicionament, ja que no tots els socis i simpatitzants dels Barça, són independentistes, mentre que un president col·laboracionista amb l’estat espanyol, no rep cap crítica pel seu posicionament, tot i que tampoc tots els socis i simpatitzants dels Barça, són col·laboracionistes.

Un altre exemple de valoració injusta envers el Sr. Laporta, va ser com es van valorar les dimissions del Sr. Rosell i del Sr. Soriano. Mai vaig entendre la bona premsa del Sr. Rosell. De fet va ser una persona que va dimitir perquè no es feien les coses com ell volia que es fessin, i a sobre criticava que no es fessin les coses com ell volia, tot i que la majoria de les persones de la junta del Barça, no les compartien. La veritat és que vaig veure la actitud del Sr. Rosell, com la d’un nen mal criat, que si no es juga a lo que ell vol jugar, doncs no juga, i fa tot el possible per que la resta de nens no juguin al que volen jugar. I lo del Sr. Soriano, també em va semblar que abandonava el vaixell, abans que aquest s’enfonsés (o això es pensava ell) Però mai vaig sentir cap opinió dels “intel·lectuals”, esportius o generalistes, discrepant sobre la integritat i les maneres de fer d’aquestes dues persones.

De fet, les crítiques rebudes per les recents declaracions que ha fet el Sr. Laporta, per certes persones a la tertúlia d’avui d’El món a Rac1, que tenen cert prestigi, i que personalment poso força en dubte, són patètiques. Un exemple és la constant desqualificació que fa en Jordi Basté del Sr. Laporta, acusant-lo de populista. Es curiós i divertit que sigui precisament el Sr. Basté, el que vagi fent acusacions de populisme.

La valentia i eficiència demostrada per en Joan Laporta, el fan una persona interessant per formar part de l’equip de dirigeixi els Països Catalans a la independència, però no tinc clar que sigui qui ha de liderar aquest projecte, ja que durant aquests anys de gestió gloriosa del Barça, tant a nivell esportiu com a nivell nacional, el Sr. Laporta s’ha fet molts enemics, i aquests li han posat unes dianes enormes per atacar-lo, i això, pot perjudicar al projecte de alliberar als Països Catalans del llastra que és, la dependència d’Espanya.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

142 – Jo no seré còmplice

2010-03-31T16:04:00.000+02:00

Fa pocs dies, Amnistia Internacional va publicar un informe sobre l'estat de la pena de mort al món, amb la “sorpresa” que no van posar dades sobre alguns estats que hi han per aquest món, entre ells la Xina (la República Popular de la Xina) I no van publicar dades, per què els hi és impossible tenir unes xifres aproximades de les execucions que es practiquen a aquell país Suposo que no cal dir que condemno la pena de mort allà on es produeixi, tant als Estats Units, com a l’Iran per exemple, però la Xina té quelcom especial.

I què és això especial? Doncs que encara no fa dos anys, la Xina, va organitzar uns J.J.O.O. amb la complicitat i benedicció absoluta i incondicional de tothom o a quasi tothom. Vàrem ser molt pocs els que vàrem demanar un boicot rotund a uns Jocs Olímpics que amagaven una repressió brutal a altres pobles, com el tibetà, o al propi poble.

Els còmplices de les polítiques i practiques xineses, ens van acusar de moltes coses, i argumentaven que els J.J.O.O. servirien per que l’estat xinès, comencés una obertura democràtica, que amb pocs mesos, ja s’ha vist que aquesta obertura, no s’aconseguirà per aquest mitjans, En menys de dos anys, ja hem pogut “gaudir”, per una banda de la repressió brutal del govern xinès a la població d’ètnia uigur, i per l’altre banda, del seu silenci sobre el número d’execucions que practiquen. Aquest silenci, és indicador que alguna cosa volen amagar.

Altres països “civilitzats” com els Estats Units o l’Iran, no amaguen aquestes dades, ja que consideren que els executats són delinqüents i no tenen re a amagar. Però els xinesos, és molt probable, i tots ho sabem (no ens vulguem enganyar a nosaltres mateixos) que part de les seves execucions siguin de caire polític, i els que es castiga és el lliure pensament. No és que excusi l’execució de delinqüents, la condemno igual però assassinar per motius ideològics, és, segons la majoria dels que van anar contents i satisfets a la festa d’inauguració de l’assassí (argumentat el que argumentaven) és terrorisme, i el que és pitjor, practicat “legalment”. (si us plau, que ningú amb vingui amb que la pena de mort als delinqüents pot ser acceptable. No ho és i no contestaré)

On són tots aquells que van defensar la celebració d’uns J.J.O.O. argumentat uns possibles efectes que es veia de lluny que en el millor dels casos, eren d’una innocència irresponsable, i en ells pitjors dels casos, i estic segur que en la majoria d’ells, darrera d’aquest argument ridícul, el que s’hi amagava, era la por de no molestar a un client molt important, i a un país militarment molt poderós. Darrera d’aquell suport, en realitat el que s’amagava era por, i cobdícia. Amb aquell argument, tancaven ells ulls a execucions polítiques i no polítiques, per poder tenir uns quants calerons més a la butxaca. A tots aquells que van donar suport a uns J.J.O.O. tacats de vermella sang i negra opacitat democràtica, els hi pregunto, quin és el preu que necessiten per saciar les seves butxaques? Ho dic, per què ja no poden fer boicot als J.J.O.O., però sí que podem fer coses. O encara preferim tancar els ulls i omplir-nos les butxaques, explotant als treballadors “populars” de la Xina? I no els hi ho pregunto només de polítics amb càrrec. Ho pregunto als polítics amb càrrec, sense càrrec i a la societat en general.

Bé, alguns, van voler rebaixar la seva mala consciència fent veure que protestaven fent un manifest en favor del poble tibetà, i altres, que van pel món demanant justícia social i, també en el millor dels casos, van callar com putes.

AH!!! Abans d’acabar, deixar clar que soc d’esquerres. Profundament d’esquerres, i per tant, també ignoraré comentaris referent al tema esquerra-dreta. Els drets humans no tenen re a veure amb aquest debat.
Salutacions, independència, justícia social i democràtica.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS. (Posdata)

2010-03-11T23:48:00.005+01:00

Per fi.
Fins avui no havia sentit a ningú queixar-se de lo de la llum.
Bé, menteixo. L'editorial del Manel Fuentes del dimarts, sí que ho feia, i molt bé per cert, lluny de populismes que es feien a la mateixa hora per altres freqüències.
Salutacions.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS.

2010-03-11T00:55:00.003+01:00

El passat dilluns, 8 de març de 2010, quasi tota Catalunya va patir una gran nevada, que va afectar a zones on normalment no neva, amb gruixos entre 10cm i 25cm.

Amb aquesta nevada, m'he adonat, un altre cop que soc un paio rar, ja que em faig preguntes no es fa quasi ningú, i les preguntes que es fa quasi toThom, jo no me les faig.

ElS comentaris de la gent, em resulten sorprenents, queixant-se de l'actuació de les autoritats durant aquest temporal extraordinari i poc habitual a la zona metropolitana de Barcelona o a la costa. Sento comentaris sobre la poca previsió de les autoritats, la desorganització i el caos. I sobretot queixant-se de la falta d'informació. I no ho entenc.

El temporal era de dos parells de ... nassos i evidentment no estem preparats per això. I estar-ho, seria de bojos. Mantenir una estructura de maquinaria i de personal preparada per aquestes eventualitats, seria malbaratar els nostres impostos. Quan passi una cosa d'aquestes, el que tenim que fer és suportar-ho el millor que puguem i fins hi tot gaudir-ho. Contra la natura no és pot lluitar. i la cosa està, que quan passen aquestes coses, per sort no hi han desgràcies personals.

I prevenir això? Com? Amb sal? Primer, no tenim prou sal. D'on traiem tanta sal? Segon, per tirar sal, s'ha de tallar o quasi tallar el transit, i per tant la tenim liada igual. Tercer. La sal espatlla les carreteres i els pneumàtics. Si es tira sal, després ens queixarem que les autoritats van espatllar la carretera i els nostres pneumàtics tirant sal. I quart, tirar sal és un atemptat ecològic. Només és pot prevenir, com es va fer. Anunciant-to i confiant que tots i cadascú de nosaltres fou prou responsable per no moure'ns de casa. Però no. Hem de sortit tots, peti qui peti.

I queixar-se de falta d'informació? Però que ens cal saber que no sabéssim? Tots sabíem que estava nevant fort. Tots sabem que no estem preparats (nosaltres, ja que difícilment portem cadenes i estris semblants) I tots sabíem que arreu hi havien accidents de transit, carreteres tallades per la caiguda d'arbres o de torres d'alta tensió. Jo sabia perfectament tot el que em calia saber. Que nevava, que tothom estava col·lapsat perquè les carreteres estaven tallades per diferents motius, i la veritat, m'era indiferent saber quin era la causa exacte que em feia estar aturat a la ronda del litoral. El que volia, és que el personal de policia, protecció civil, treballessin per acabar tant aviat com fos possible amb les diferents causes que ens col·lapsaven. Però es veu que no. que enlloc de treballar per arranjar les coses rapit, s'han d'aturar, per explicar-nos a tots i cadascun de nosaltres que és el que està passant, (com si no ho sabéssim) El cas més bestia que he sentit, és el d'una persona que es queixava que havia estat set hores aturada sense menjar!!!!!!!!!!!!!!! Pretenia que el personal d'emergència, li portés un entrepà al cotxe? Però que ens hem pensat?

Vivim en una societat acomodada i burgesa, que esperem seguts a la taula del nostroe despatx, que el sindicalista de torn ens solucioni els nostres problemes. O seguts al sofà de casa, que el polític ens solucioni els nostres problemes. I ara esperem que la policia, ens porti un bocata al cotxe, mentre el païs està col·lapsat. Flipant!!!!!!!!!!!!!

I el millor de tot, és que ningú es queixa del problema real que s'ha destapat amb aquesta nevada. I no és altre que un cop més, una o més grans empreses, no han fet la seva feina, i ningú els dirà re.

No potser, que dues torres d'alta tensió es caiguin per una mica de gel i neu, i que 24 hores després dels fets, encara no sàpiguen on està localitzada l'avaria. Això és el que ens hauria d'amoïnar. Que si tenim un temporal d'aquest estil, per culpa d'unes grans empreses que s'han estalviat uns calerons amb construccions de baixa qualitat, ens quedem sense llum, i per tant sense calefacció. I a sobre, ens col·lapsen el transit. Però no passa re, és mes fàcil posar a parir al polític de torn, que s'ho mereix, per no posar a ratlla, a aquestes empreses. Però com ningú li demana, doncs ell o ella va fent.

Salutacions i independència.

140 - Resignació o lluita (II)

2010-02-25T23:23:00.007+01:00

En el seu moment ja vaig parlar sobre el conformisme que pateix la nostra societat (Resignació o lluita (I)), i dic pateix, perquè el conformisme, és una malaltia, greu.

Doncs avui, com cada dia, era col·lapsat a la Ronda Litoral, quan he pogut percebre que s'havia espatllat un vehicle, o havia succeït un accident. Com molts cops que passa això, de cop i volta, tot es desencalla, i el transit es torna fluït, sense que jo pugui saber exactament que ha passat, ja que no veig cap vehicle espatllat o accidentat.

Quan he arribar a la feina, quasi una hora tard, un company m'ha dit:
- T'has menjat tot el “marron” de la ronda, eh?
- Doncs sí.
- Saps que ha passat, no?
- Doncs no.
- Espera, que t'ho porto.
I m'ha ensenyat aquest paper.

Resulta que un grup de persones ha tallat el transit de les rondes, i ha repartit aquest paper entre el conductors. Després m'he assabentat, que no és la primera acció d'aquestes persones en els últims dies, i que s'han mobilitzat força. No vull entrar a valorar si l'Alfonso ha d'anar a la presó o no. Si és just tot plegat o no. O si l'acció d'aquest grup és correcte o no. I no es que sigui indiferent al tema, però no tinc prou dades per ferme una idea adient del que va passar entre l'Alfonso i el mosso d'esquadra.
.

El que sí valoro, és que hi ha un grup de persones que han estat capaces de mobilitzar-se per defensar allò que ells consideren just. Que han decidit no resignar-se al que els poders fàctics els han destinat, i que si s'ha de lluitar pacíficament, ho faran. La veritat és que estic commogut. No sé si tenen raó o no, però el fet de mobilitzar-se, solidaritzar-se i tenir prou empenta com per no deixar que la resignació els domini, em fa tenir esperança. M'alegra haver arribat tard a la feina, per culpa d'unes persones que no es resignen i que lluiten pels seus principis, si ho fan pacíficament.

Que diferent d'altres actituds que he viscut últimament, on la resignació i la por burgesa m'ha permès veure esclafar uns drets sense que els afectats fessin gran cosa per evitar-ho (“total, si ens volen donar pel cul, ho faran igualment, doncs millor no oferir resistència”)

Cal que l'actual societat desperti, i comenci a actuar i deixar enrere una resinació en alguns casos i un cinisme en altres, que l'únic que ens porten, és a la desaparició lenta i dolorosa. I Això m'ho faig venir bé, per portar les coses al meu terreny. S'ha d'actuar sempre. Ser actiu, i procurar que el desencís no ens venci (és difícil, ho sé. Jo mateix hi han cops que penso en rendir-me) però malgrat que el mitjans de comunicació no volen parlar de segons quines coses, el diumenge que ve, 28 de febrer, hi ha una consulta importat pels drets nacional dels ciutadans i ciutadanes dels Països catalans, i hem de decidir com volem actuar. Com aquells que pensen que finalment ens donaran pel cul i millor posar-s'hi bé? O com com aquells altres que decideixen actuar i lluitar per aconseguir allò que ells consideren just? Jo ho tinc clar, si em deixen, actuo.

Salutacions i independència i civisme.

139 - Rcat: Problemes de comunicació.

2010-02-11T23:34:00.000+01:00

En el meu últim escrit, vaig tocar la cresta a Reagrupament Independentista, per com s’havia fraguat l’última atomització de l'independentisme català, oferint-nos un dels espectacles més patètics i infantils de les diferents divergències que tenim els independentistes. Avui, encara penso que les coses no es van fer bé, però desprès de saber algunes coses, començo a veure una mica de llum sobre tot el que ha passat.

Per mi, Reagrupament Independentista era una associació immaculada fins el moment de l’episodi de la dimissió en massa, (amb el president inclòs) per desprès tornar. I els que s’havien quedat, ara eren els que marxaven. Tal com van anar les coses, i sobretot, tal com s’havia comunicat, el dubte queia sobre la direcció de Reagrupament independentista com una llosa pesada i que difícilment es podrà treure sense fer mal, si és que es pot treure. Però gràcies a un company, aquesta llosa s’ha mogut prou, concretament un 25%, per fer que aquell dubte que era una taca fosca, esdevingui allò que es diu el benefici del dubte.

Reagrupament Independentista, és un cadell de formació política, que ha de vigilar amb alguns problemes que té, per la pròpia naturalesa de néixer. Té problemes de comunicació externa, que és greu, i el que és pitjor, interna. La majoria dels reagrupats no sabem exactament el que ha passat. I això s'ha de solucionar.

Reagrupament Independentista, també ha de vigilar amb els depredadors que hi ha a la política catalana (i no catalana), ja que segur que rebrà infiltrats de tot arreu. Uns per atraure Reagrupament a cases grans que no existeixen on hi habita un matrimoni format per la ambigüitat alliberadora de compromís i el pactisme malaltís de la burgesia catalana (CiU). Uns altres per por a que Reagrupament Independentista els hi tregui la seva quota de mercat (ERC) i altres per tal que ERC sigui encara el que ha estat aquest últims anys o el que ells es pensen que és Esquerra (PSC-PSOE / IC-V). I també tots aquells independents que es volen fer el seu espai de poder i d'influència.

Però si ajuntem els dos problemes que he exposat, la cosa es posa perillosa de debò. En aquest cas, des d'un principi, Reagrupament va rebre el suport d'unes persones que practicaven la política 2.0, i Reagrupament es va deixar estimar per aquest grup de blocaires, que ràpidament van aconseguir anomenada, i per tant, ajudaven a divulgar les idees de Reagrupament. Jo mateix vaig formar part (sense gaire èxit) d'aquest col·lectiu amb estrella. Però vaig tenir problemes (quatre cops) per publicar les meves col·laboracions i ràpidament vaig veure que allò, no era re més que un muntatge per autopromocionar-se. Però la cosa no va acabar aquí. Quan Reagrupament va perdre el congrés d'ERC, aquest grup de suport “incondicional”, ràpidament va girar la cara a Reagrupament, i va decidir donar suport a l'Artur Mas. Vaig participar en un dels seus “debats” blocaires, i en vaig sortir escaldat, tant pel baix nivell d'argumentació, com d'educació. Quan Reagrupament independentista va sortir de ERC, aleshores, van tornar a fer festes al Dr. Carretero i companyia.

Sé del cert, que persones de Reagrupament, de les que tallen el bacallà, o tenen contacte directe amb els/les que tallen el bacallà, sabien d'aquestes practiques, però no ho van voler veure, i ara s'han topat amb allò que no van voler veure en el seu moment, ja que van permetre que aquest grup arribés a tenir massa influència a Reagrupament Independentista.

Em sap greu, per què hi ha un mínim de dues persones a les que els hi tinc molt respecte i gratitud, i estan fora de tota sospita, que tot i ser coneixedors de tot això, els hi van seguir el joc, i avui encara, deixen veure als seus blocs, logotips i enllaços, que per mi, des de fa temps treuen credibilitat i prestigi. Hi ha més persones que utilitzen aquesta marca, però no sé si sabien tot això.

Així doncs la comunicació interna de Reagrupàment independentista, en els dos sentits de la piràmide jeràrquica, no ha funcionat. És curiós que sigui precisament la comunicació un dels punts dèbils de Reagrupament Independentista.

Salutacions i independència.

138 - Suïcidi blocaire

2010-02-11T22:06:00.001+01:00

Fa temps que ho volia fer, i per fi ho faig.
Avui em suïcido, blocairement parlant, i des d'ara seré L'Ignorant Mig-ocre. La meva mediocritat és tanta, que crec que mediocre es diu mig-ocre.

Salutacions.

137 - Rcat: amb els ulls d'un "pringat"

2010-02-03T23:47:00.001+01:00

A diferència de molts dels meus companys i companyes de Rcat, estic enfadat, i desanimat ja que ha passat allò que em pensava (ingènuament) que no passaria a Rcat.

Rcat té moltes raons de ser. La primera és l’objectiu de la independència dels Països Catalans. Alguns ho faran per patriotisme, i altres per què pensem que amb la independència és com es pot millorar el nivell de vida de les persones que formem, agradi o no, un país (el meu país)

El mal que ha patit aquest projecte, desprès del que ha succeït el aquest passat cap de setmana (dimissió d'en Joan Carretero de la presidència de Rcat juntament amb la gran majoria de persones del seu equip, i la posterior tornada de tots ells en menys de 48 hores i la dimissió dels que s’havien quedat) és molt fort i potser irreparable.

Tots els enemics del projecte, han aprofitat (lògicament) aquests fets per ensorrar tant com han pogut el projecte que tants mals de cap a portat a gent amb renom, i a pringats com jo, que en moltes coses, no podrem fer marxa enrere.

A ulls d’un pringat com jo, que m’he presentat voluntari a tot allò que ha fet falta i he pogut, la cosa ha quedat molt lletja, entre altres coses per la falta d’informació, les ambigüitats varies, i les ganes d’amagar algunes jugades d’escacs que es poden intuir i d’altres que probablement ni ens imaginem. A ulls d’un pringat com jo, no entenem moltes coses i la cosa ha quedat d’una forma que fa molt mala pinta.

Dins de la junta hi ha debat i diferències de parer (cosa que entre 18 persones és de lo més normal, i cal saber jugar amb aquestes divergències inevitables) Sembla que a algú no li agrada, hi ho dic pel Sr. Carretero, això del debat i a ell, sembla que el que li agrada jugar es a “tot o res”, i practica allò que es diu maniqueisme (O estàs amb mi, o estàs contra mi)

Sembla que hi havia 4 persones que no pensaven com les altres 14 persones i per tant, en una entitat democràtica, no hi ha cap motiu per pensar que la majoria pot imposar les seves tesis sense massa dificultats. Així doncs, on és el problema? Dons sembla que no n’hi ha prou amb imposar les tesis de la majoria, sinó que s’ha de fer fora al que discrepa, i s’ha de fer de tal manera que sembli que és ell el que marxa.

El que ha passat aquest cap de setmana a Rcat, sembla, als ulls d’un pringat com jo, tota una acció stalinista per eliminar la discrepància. Una d’aquelles coses per les que tant s’ha treballat durant un temps, i que ha suposat i provocat ruptures polítiques i ruptures en el terreny personal de difícil marxa enrere i que fan mal a tothom.

Als ulls d’un pringat com jo, això es el que em sembla que ha passat, si ningú s'explica millor.

No soc home de fe, però tenia plena confiança amb el Dr. Carretero. No sé si té raó d'actuar com ha actuat, però el projecte, que fins ara no tenia cap taca, ara ja s'ha tacat. On no hi havien dubtes, ara ja n'hi han. Llàstima.

Salutacions i independència.

136 - Qui no te feina, el gat pentina

2010-02-02T23:31:00.003+01:00

En Bishi, el meu gat, entraria i sortiria de casa quan li donés la gana si pogués obrir i tancar portes i finestres. Cada mati, entre les 6 i les 7 del matí, en Bishui està pendent de mi, esperant que obri la porta per anar a treballar, i es aleshores quan ell aprofita per sortir al carrer. Seu a la finestra o a la barana del porxo, i mira com es lleva Blanes. Molts cops, quan arribo de treballar, moltes hores desprès de sortir al matí, me'l trobo a la finestra o a la barana i aprofita la meva arribada per entrar a casa, o no. Altres cops, quan arribo, es dormint al capçal del sofà. Aixì es pasa tot el dia, aprofitant les nostres entrades i sortides de casa, per entrar o sortir de casa segons li vingui de gust o no. No fa re més que mirar el carrer. De tant en tant, s'omple de valor, i s'amaga sota del cotxe que hi hagi aparcat davant de casa. Sempre té menjar al seu plat i aigua al seu vol. Dorm allà on li ve de gust, fins i tot a sobre de les nostres cames. De nit, mentre nosaltres som dormint al llit, ell dorm al sofà envoltat o embolicat en una manta. En moltes coses, no l'envejo gens, però sí envejo, i força, el fet que no tingui cap tipus d'horari.

el passat diumenge per la nit, una senyora va trucar la porta de casa, avisant-nos que el gat era fora. Li varem dir que sí, que ja ho sabíem, i que quan volgués entrar a casa, ell ja sap com fer-nos-ho saber. Però la senyora, en realitat el que volia era "renyar-nos" i ens va acusar de maltractar al Bishi, per tenir-lo al carrer a tot hora. Com s'atreveix aquesta dona a jutjar-nos d'aquesta manera? Ara, tinc por que aquesta dona, faci una denúncia per maltractament d'animals (la reacció i el comentaris d'aquella dona, van ser estranys) i per tal d'evitar-ho, em veig obligat, a no deixar que el meu gat, en Bishi, faci allò que més li agrada, que és posar-se a la finestra de casa o al barana del porxo, observant com es mou el veïnat. Aquesta dona, que tant es preocupa pel benestar dels animals, farà que el meu gat, estigui tancat tot el dia a casa. De part del Bishi "moltes gràcies per voler-me ajudar, però un altre cop, no ho faci, si us plau".

Qui no te feina, el gat pentina, i a mes, molesta.

Salutacions i independència.

I de Rcat? no ho sé. necessito temps, i sobretot, informació clara i transparent, lluny d'ambigüitats que donen raons a tothom.

135 - Reformes democràtiques? Je, je, je....

2009-12-29T23:18:00.004+01:00

Ja fa alguns anys, vàrem ser pocs, els que ens vàrem emportar les mans al cap, quan el COI va concedir a la Xina, l'organització dels J.J.O.O. de 2008. No podíem entendre com era possible que es donés l'"honor" d'organitzar uns J.J.O.O. a un estat que es passa per l'arc del triomf els drets universals de les persones.

Més tard encara vàrem ser menys, molts menys, els que ens vàrem emportar les mans al cap, veient com els governs occidentals decidien mirar en un altre direcció, i van anar "encantats-de-la-vida", a la festa d'inauguració dels J.J.O.O. organitzada pel govern xinès, i és que no es podia "molestar" al gegant asiàtic, que és un mercat emergent molt important i militarment molt poderós. Així doncs, per qüestions mercandilistes, per qüestions de cèntims, ningú va gosar aixecar la veu, i tots van aplaudir la festa del govern xinès, oblidant-se del tot del poble xinès (i el que no és xinès), que és qui pateix la política d'un estat tot-poderós i tirà.

Molts dels que van trobar encertat que els governs occidentals assistissin a la "festa" xinesa, s'enganyaven, dient que això portaria irremediablement a una obertura democràtica, i per tant al reconeixement dels drets elementals de les persones.

Un anys desprès dels J.J.O.O. i ara, amb el pas del temps, i desprès de l'execució d'un occidental (sembla que pels governs occidentals, és més valuós un presumpte traficant de drogues que no pas uns quants estudiants o activistes polítics xinesos, o sota influència directe del govern xinès) veiem que tots els que es creien allò de les "reformes democràtiques" eren en el millor dels casos, uns innocents, i en el cas dels que tenen o tenien influència política o social (des de la militància política o des des llocs de responsabilitat en les diferents administracions publiques) eren uns innocents irresponsables que van donar cobertura internacional a un govern tirà davant dels seus ciutadans oprimits.

Els que van tenir una mica de remordiments, van intentar amargar-ho tot darrera d'algun acte de suport al poble del Tibet, però van acabar donat suport a tirà, i tot per poder tenir mà d'obra barata (xinesa), i poder introduir els "nostres" negocis a la Xina.

Algú dirà que s'ha de tenir paciència, i que aquestes reformes democràtiques ja arribaran. Estic d'acord. Amb el temps, tot arribarà, però no calia cap complicitat amb cap govern que es passa els drets humans pel forro dels cullons.

Tot sigui per la pasta.

Salutacions, independència i justícia social.

134- Bon Nadal

2009-12-24T00:43:00.000+01:00

Bon Nadal

133 - Avui és festa i... (2na Repetició, dos any després)

2009-12-13T16:58:00.000+01:00

Hem passat el pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.

24 - Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i

qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

132 - SOLIDARITAT

2009-11-02T22:33:00.003+01:00

131 – Una d’animals

2009-10-08T00:28:00.000+02:00

Aquests últims dies, tot hem vist amb sorpresa la notícia sobre una lleona que voltava en llibertat per La Sénia. Sembla que finalment, aquest vespre, l’han capturat i no era una lleona, sinó un gos gros salvatge. Si la notícia era estranya, el final de tot encara la fa més estranya.

Primer ens van dir que més d’una persona, havia alertat a les autoritats sobre un lleó que s’havia vist pels voltants de La Sénia. Un lleó en llibertat a La Sénia? Això és estrany. De cop i volta, el lleó deixa de ser lleó i passa a ser una lleona. Estrany. Les diferencies morfològiques entre un lleó i una lleona són evidents i salten a la vista immediatament. Finalment, no és ni un lleó, ni una lleona, sinó que és un gos gros salvatge. Estrany. Si les diferencies entre un lleó i una lleona són evidents, entre una lleona i un gos gros, són descomunals. I d’on ha sortit un gos gros salvatge? Ha aparegut de cop i volta? Fins ara ningú havia dit re? I la premsa? Em sorprèn que la premsa no hagi entrevistat als testimonis que havien dit que havien vist un lleó.

Un gos gros salvatge, des del principi, doncs mira, encara no seria molt estrany, però tal com a anat tot, és estrany. Però encara ho fa més estrany, que hagin abatut a trets al gos. No anaven a buscar un lleó, que després era una lleona. El més normal, era capturar amb vida a l‘animal, si es possible, cosa que crec que si era possible, però si a sobre es tractava d’un gos, era necessari matar-lo? És clar que què es podia fer sinó? Estrany tot plegat, però en fi....

Però tot aquest afer, m’ha fet pensar en el paper que juguen el animals en la nostra societat. Per un moment, ens creiem que lo del lleó era un lleó, i com ningú havia denunciat la seva desaparició, jo ja m’havia fet les meves càbales i les meves fantasies paranoiques, veient el fantasma del tràfic il·legal d’animals salvatges, i que els seu “propietari” per unes raons o altres, l’havia abandonat. Ves a saber, si era per la famosa llegenda que aquest tipus d’animals no poden provar la sang, o per la crisi. Alimentar un animal d’aquest, deu costar una fortuna, i és clar, si s’ha “comprat” l’animal al tràfic il·legal, a qui demanes ajut? Doncs el més fàcil és abandonar-lo, amb tot el perill que pot portar un animal d’aquestes característiques en llibertat pel nostre entorn. Finalment, només es tractava d’un gos gros salvatge i totes les meves paranoies, s’han esfumat.

Però no del tot. De cop he recordat aquell torero que tenia un tigre al seu “cortijo”. Com era possible? No haurà de ser legal? Hauria d’estar prohibit per moltes raons. Però això no només passa amb els grans felins, sinó que passa amb molts animals. Les nostres botigues d’animals estan plenes d’animals perillosos, però perillosos de debò, que poden fer molt mal, fins el punt de provocar amputacions per una mossegada, com és el cas de petits caimans, o d’animals verinosos. No fa gaire, la policia de Madrid, va entrar en una casa plena de serps verinoses. I si s’escapen? Però no s’acaba aquí. L’altre dia vaig veure en una botiga a un monstre en forma de pitó gegant o anaconda (per ella, el monstre seria jo) d’una grandària prou gran per devorar a una persona, o si més no això em va semblar. No fa gaires anys una pitó es va escapar a Lleida i no sé com va acabar la historia. I també fa poques setmanes, un home es va trobar una serp (no se de quin tipus) que sortia de la seva tassa del wàter. Aquests animals, quan tenen gana, fàcilment poden devorar a un dels nostres infants.

I no podem confiar amb la responsabilitat dels seus “propietaris”, ja que la vida, té tendència a expandir-se i a ocupar tot l’espai que pugui, i tard o d’hora, algun s’escapa. I aquests responsables “propietaris” tampoc poden controlar-ho tot. Que passaria en cas de terratrèmol? En cas de terratrèmols, ens podem trobar amb tot un seguit d’animals perillosos espantats, atemorits i amb gana, sense control pels nostres carrers.

I per últim, esta el debat moral. Quin dret tenim a treure aquests animals del seu entorn natural, per tenir-los en una casa dins d’una gàbia, un aquari o un terrari? CAP. No tenim cap dret. La nostra convivència amb els animals ha de ser sempre amb respecte, i per tant només els podem tenir en granges, o en zoològics. A casa, gossos, gats, i poca cosa més. Els ocells, tortugues, ratolins, peixos etc., han d’estar a casa, pel seu valor educatiu amb els nostres infants i poca cosa més. I evidentment, tots el propietaris, haurien de passar una espècie d’ITV dels seus animals.

I amb els animals d’investigació, que s’experimenta amb ells? Que passa amb ells? Doncs això ho deixarem per un altre dia.

Salutacions i civisme amb els nostres companys d’existència.

PD: també deixarem per un altre dia, un altre tipus d’animals “politics”, que tenen unes garres més esmolades que la del felí més perillós que puguem imaginar.

130 - Adéu o una crisi total.

2009-10-03T01:31:00.003+02:00

Durant les passades festes nadalenques, la crisi em va assenyalar directament, i em va dir que tenia tots el números per venir-me a buscar. Finalment m’ha vingut a buscar i he de prendre decisions. Una d’elles és evident, i és una retallada important de despeses, i una de les coses de les que m’he n’hauré d’estar, serà la meva militància a ERC.
La meva “aventura” a Esquerra a durat una mica menys de dos anys i mig, que he viscut amb intensitat ja que he participat d’unes eleccions municipals, d’unes al parlament europeu i unes Generals espanyoles.

També he viscut amb intensitat, el debat intern d’ERC, amb una conferència, un congrés i unes eleccions per escollir la direcció d’Esquerra a Girona, on vaig poder anar de candidat, però vàrem “perdre”.

Com reagrupat confés que he estat durant tot aquest temps, es podria pensar que deixo ERC, per implicar-me totalment al nou camí que vos engegar Reagrupament, però no és cert. La meva marxa d’Esquerra és per qüestions econòmiques. Per la meva part no hagués deixat el partit.

Tot i això no puc amagar que tinc algunes diferències amb el partit bastant importants, que qui coneguis que és Reagrupament, ja es pot imaginar quines són. Aquí només en faré pública una. Des de fa gaire bé un any, no sé ben bé quina és la diferència entre ser militant i no ser-ho. També he de reconèixer que des de el gener, estic en un procés de reflexió personal (o crisi personal) per esbrinar quin ha de ser el meu paper a la societat (si és que realment he de tenir un paper)

I que faré amb Reagrupament?, doncs la meva intenció inicial era també deixar-ho, però finalment esperaré una mica per dos motius. El primer motiu és que, encara que mínimament, compten amb mi. I el segon és per què vull veure com acaba això de Reagrupament, ara que es celebrarà d’aquí a poques hores la seva assemblea constituent. Sincerament després de tot el viscut, crec que em mereixo viure el naixement real de Reagrupament. Després ja veurem que faig. De moment, intentaré reeixir la meva il·lusió, una mica malesa en els darrers temps.

Sincerament, desitjo i espero que arribin temps millors, i fer-me militant un altre cop ERC.
Salutacions, sort, independència, i fins aviat.

129 - Un petit país.

2009-09-10T23:54:00.000+02:00

Avui fa quasi 300 anys, un petit país de la ribera del Mediterrani va ser envaït pels castellans i pels francs. Ara, aquestes dues potències es fan dir Espanya i França, i després d’una llarga guerra, que ens volen vendre com una guerra civil, però que hi van participar directament les grans potències europees, van convertir aquell país en terra de conquesta i al seu poble en un poble explotat i espoliat. Ho van fer amb la força de les armes, i després d’un setge, que fa que altres setges que han patit altres pobles a finals del segle XX, semblin poca cosa.

Amb el pas del temps, l’opressió que es va mantenir amb la força de les armes, s’ha anat transformant en armes educatives i socials, que fan que avui dia, el poble conquerit, estigui adormit i anestesiat. De fet, molts no saben el que va passar, ara fa quasi 300 anys.

Però l’opressió, avui dia encara continua amb la mateixa força que fa quasi 300 anys, ja que les autoritats espanyoles han prohibit a un petit ajuntament d’aquest petit país, que faci una consulta a la seva ciutadania, sobre si aquest petit país conquerit, ha de ser lliure o no. Al mateix temps, ha premés que unes persones que es manifesten descaradament anti-demòcrates, es manifestin en aquest mateix petit poble d’aquest petit país, reclamant, que aquest petit país, continuï sent una terra conquerida.

Sembla mentida que aquestes coses passin dins la Europa del segle XXI, dins d’un estat que es diu a ell mateix demòcrata, però que no permet als ajuntaments fer consultes populars, ni és capaç de fer una llei de memòria històrica, com la que han fet altres països. Ni és capaç de condemnar a antics dictadors, i que permet que grups que poden provocar aldarulls públics i que es declaren anti-demòcrates, es manifestin clarament, mentre uns altres són reprimits sense poder ser consultats pel seu ajuntament.

Aquest petit país de la ribera del Mediterrani, que a la Europa del segle XXI segueix oprimit després de quasi 300 anys, és Catalunya (Països Catalans)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

128 – TV3. Manipulació emocional.

2009-08-15T01:47:00.002+02:00

Aquest dies de vacances, els hem passat amb una parella amiga, on ell és un convergent de dalt a baix, i evidentment, tant aviat com hem pogut, ens hem tirat els plats per sobre, de bon rotllo. Ell, molts cops, em tocava el crostó, o això pretenia, referint-se a TV3 com “la vostra”. Aquí se suposava que jo havia de saltar per defensar la imparcialitat de l’actual Govern de la Generalitat i acusar a anteriors Governs, de ser uns manipuladors poc ètics amb la Televisió de tots els catalans i catalanes. Però no. No vaig saltar ni un cop. De fet, no li hauria donat cap importància, sinó hagués vist una notícia d’esports de l’altre dia.

La manipulació de les televisions públiques per part de les administracions que, d’una manera o altre, les dirigeixen, és inevitable, encara que es vulgui evitar. La objectivitat informativa, no existeix i per tant es vulgui o no, aquest tipus de mitjans de comunicació, estaran sempre, més o menys dirigits per les corresponents administracions que les administren (per no dir un altre cosa) I sincerament, en el cas català, tant ara com en governs d’altres colors, crec que la manipulació és tolerable en certs aspectes.

On crec que la manipulació és directe, volguda, buscada, i amb tota la intenció (la mala intenció) del món, és en un seguit de notícies i comentaris que es continuen donant ara, i que ja es donaven el l’època convergent. Són notícies i comentaris del tipus “Una parella d’ancians ha estat atropellada en un petit poble de Segòvia”. Algú em pot explicar el valor informatiu d’aquesta notícia per la ciutadania catalana? No en té cap. La prova és que, malauradament, cada dia atropellen a moltes persones a tot el món, però quan és a Alemanya, no és notícia. Per què? Que els alemanys són menys importants que els de Segòvia? A mi em fa l’efecte que no. Així doncs, que ho fa que en un cas sigui notícia i en l’altre no? Doncs que en un cas són espanyols i en l’altre no. Per tant, aquesta notícia que res té a veure amb l’espai territorial de TV3, no busca informar, sinó el que cerca, és crear lligams emocional entre els espanyols i els catalans. És aquesta la missió per la que va ser creada TV3? I que ho fa que s’hagin de crear aquest vincles emocionals? Doncs és una clara llei de la publicitat. La Coca-cola, no fa publicitat per donar-se a conèixer, sinó que ho fa per que el públic tingui present que existeix i que cal seguir consumint-la. De la mateixa manera, cal recordar constantment als catalans, que som espanyols, ja que sinó podria ser que oblidéssim que som espanyols i recordéssim que som catalans.

El mateix passa amb altres noticies, malauradament també tràgiques, com la violència domèstica, que constantment ens diuen la quantitat de persones que han estat víctimes d’aquest fet a Catalunya, i ràpidament també ens diuen en número total de tot l’estat. És necessari que TV3 aporti aquesta dada? Ja posats a informar, des de TV3 s’hauria de donar la dada total de Catalunya, després la d’Europa i per últim, la mundial. Perquè es limita a Espanya? Tornem a aprofitar-nos de les tragèdies personals per fer nacionalisme espanyol des de TV3.

Però també es fa amb les bones notícies. Per exemple, quan es fa amb èxit una intervenció quirúrgica la notícia acostuma a ser així: “... aquest tipus d’intervenció, és la segona que es fa a Europa (o al món) i la primera a l’estat (o directament a Espanya)” Perquè aquesta referència gratuïta a l’estat o a Espanya, El normal seria: “... és la segona a Europa (o al món) la primera es va fer a vesasaberonpolis. Així doncs, ens trobem que des de TV3 (o qualsevol mitjà de comunicació públic) ens donen diàriament, de forma molt subtil, la dosi necessària de nacionalisme espanyol, que necessitem per no veure que d’espanyols, en realitat, no en tenim res.

I que fa ERC, que té la conselleria de Cultura? Vull pensar que fa el que pot, però hauria de posar fre immediatament a aquest tipus de soma espanyol que ens donen cada dia. Aturar aquesta “medicació” que ens donen diàriament no atempta contra cap llibertat d’expressió. El que faria, seria defensar el lliure pensament de tots nosaltres sense influències externes que quasi no es noten. Aquest tipus de petites dosis d’espanyolisme, em recorden a aquell matrimoni que un mata al altre posant-li al menjar petites dosis de verí diàriament, fins que el verí acaba fent la feina, sense que després ningú sospiti de l’acció d’aquest verí. Com era allò? Ah, si. “Que se note el efecto , sin que se note el cuidado”.

El que més em preocupa, és que hi han dosis que són més sofisticades que altres, i són de nova factura, o fins ara no les havia detectat. És la noticia donada des del punt de vista català, i per tant sense sospita de manipulació, però que al final sense saber com, estàs veien la “rojigualda” per algun lloc. En aquest cas era la notícia que “els atletes catalans, ja s’han concentrat per proper mundial d’atletisme”. Dit així, cap problema. El problema ve, quan a les imatges es veu com els atletes catalans, s’han concentrat a la Federación Española, i porten tots, els colors de la “Insignia nacional”. Aquest tipus de manipulació no l’havia vist fins ara, i si és un nou tipus de “consigna”, em preocupa, ja que farà molt servei a la causa espanyola.

Tot això, ja ho han dit mil cops molts, entre ells jo mateix en algun lloc, i sobretot, en Víctor Alexandre, però mai està de més, recordar-ho.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

127 – O estic boig, o això fa molta pudor.

2009-07-18T02:22:00.001+02:00

No fa gaire, deia que em sembla que poc a poc, m’estic tornant boig, i la veritat és que començo a dubtar seriosament de les meves capacitats intel·lectuals. I és que aquest divendres, m’he aixecat amb una notícia del Barça, que m’he hagut de fregar els ulls, per assegurar-me a mi mateix que ja estava despert. Resulta que el Barça fitxa a Ibrahimovic, del Inter de Milà, per 45 milions d’euros, més l’Eto’o , més un any de Hleb. Què ens hem tornat bojos?

El Barça s’ha fotut en un jardí impressionant amb la seva decisió, per mi incomprensible de desfer-se de l’Eto’o, i per sortir d’aquesta situació, ha trobat la sortida més esperpèntica i més cara que om pugui imaginar.

Quan un equip decideix desfer-se d’un jugador pot donar molts motius, per fer ho, per exemple:
A) Que no ha donat el rendiment esperat. En el cas de l’Eto’o, això no ho pot dir ningú. Ha donat més del que s’esperava d’ell.
B) El club podria dir, que ja té una edat que fa necessari el seu traspàs. En el cas de l’Eto’o, això tampoc es pot dir, sobretot, quan els jugadors que busquen per substituir-lo, són de la mateixa edat que ell.
C) Que la seva fitxa és massa alta: En el cas d’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És una fitxa dins de mercat. A més, al Ibrahimovic, se li pensa pagar una fitxa semblant.
D) Que és indisciplinat i porta mal ambient al vestidor. En el cas de l’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És un jugador tant disciplinat com el que més. Això sí, si tothom té la mateixa disciplina. Sinó és així, dons no calla. I li hauríem d’estar agraïts per això. Ja vaig dir la meva aquí. I aquí, també ho expliquen força bé. A més, el nou fitxatge, és famós pel seu bon joc, però també per la seva indisciplina interna. Per tant, i suposant que l’Eto’o fos indisciplinat, anem de Guatemala, a Gautepeor.

Però a més, les coses s’han de fer bé i procurant no fer mal a tercers i caure en incoherències, que embruten una bona trajectòria. De re serveix tenir una bona imatge, si al final de la pel·lícula, la espatlles. El que no es pot fer, és criticar la política de fitxatges del R. Madrid, i després vas, i fitxes a un jugador, que si fem comptes, és molt, molt car. Miri com es miri, el Barça paga pel Ibrahimovic, 45 milions, més l’Eto’o, que si som justos, val el mateix, per tant uns altres 45, més un any de Hleb, que he sentit per algun lloc que són 2 milions de fitxa. Això fa un total de 92 milions d’euros. Però no havíem quedat que això era imperialista?

I quin negoci es aquest? Comprem un davanter, que és molt bo, a canvi de 45 milions + el millor davanter + un regalet (Hleb) Osti, és que això no ho faria ni la portera del Núñez? De fet, encara no fa un mes, per molt menys que això, tota la premsa es va emportar les mans al cap. En canvi avui, tot són alabances i elogis sobre aquesta operació. Que ha canviat? Que algú m’ho expliqui. Si era dolent aleshores, és dolent ara. I a sobre, hem de fitxar un altre jugador, ja que hem fet un canvi 2x1. Al·lucinat.

Sincerament. Encara no veig cap motiu real, per desfer-nos de l’Eto’o. Però si a sobre, les alternatives al Eto’o, son el Villa, o la barbaritat Ibrahimovic=Eto’o+Hleb+45 milions, ............ aquí hi ha alguna cosa que no ens han explicat. Aquí hi ha alguna cosa que grinyola i que no quadra. Tot fa una mica de pudor. Sobretot escoltant algunes opinions d’experts, que ens volen vendre una moto que per mi, és invendible. Però la veritat, és que sembla que la gent l’ha compra, i per això, penso que poc a poc, m’estic tornant boig i no tinc prou nivell per entendre segons quines coses.

En definitiva, el premi que s’emporta l’Eto’o, per 5 anys d’una efectivitat històrica, d’una entrega i una lluita encoratjadora, i d’una ambició guanyadora que s’encomana, és sortir per la porta del darrera, i amb el seu nom posat en dubte. No és just.
Lo que el Barça ha fet amb l’Eto’o, no té nom, i és per això, que sabedors que han actuat amb poca ètica, si més no, així ho crec, no volien mirar directament a la cara de la seva víctima. I per això, després es fan els negocis que es fan, i es volen vendre com es volen vendre.

Que es prepari l’Ibrahimovic, que d’aqui a uns anys, ell serà l’Eto’o.

Jo dec estar boig, però no me’ls empasso.

Salutacions.

126 – Ja tenim finançament. Gràcies Sr. Mas.

2009-07-15T23:56:00.001+02:00

Qui em conegui sap, o hauria de saber, que soc un reagrupat, i per tant avui tocaria, tocar la cresta a ERC per haver acceptat aquest finançament. Però no ho penso fer, ja que els reagrupats, encara que molts els hi agrada pensar que som uns radicals esbojarrats que estem en contra de tot per què sí, en realitat som bastant moderats en els fets, i contundents en les paraules, i com encara no sé si ERC ha fet ben fet en acceptar aquest finançament o no, doncs no ho critico.

La veritat és que ERC te poc marge de maniobra i l’únic que pot fer és canviar les quantitats. Davant d’això, ha de valorar si la quantitat serveix per anar tirant o no. El problema de debò és el tipus de finançament, i sobre això, ERC no hi pot fer gran cosa. La cosa és senzilla. Catalunya genera una riquesa, que dona a Espanya, i aquesta, decideix, quants calers, necessita Catalunya. Fa un temps teníem la possibilitat de canviar aquest model de finançament per anar al concert econòmic, que no és que fos bo, però si molt millor que aquest, però gràcies al Sr. Mas, ara tenim el que tenim, i el que és pitjor, ens ho mereixem.

El millor finançament, segons el meu humil parer, és aquell on cadascú, gestiona i administra la riquesa que el mateix genera. Bàsicament, és el que fem tots en les nostres economies familiars. Però enlloc d’això, Catalunya té un finançament, on gestionem i administrem una part de la riquesa que generem, Una part que és un altre el que decideix quina quantitat de la nostra riquesa, ens deixa que ens gestionem i ens administrem.

Aquest model de finançament, portat a l’àmbit familiar, és ridícul i absurd, i ningú amb dos dits de front, permetria que la seva família es financés d’una manera semblant, a la que permetem que es financi Catalunya.

Però la veritat és que hi ha gent que aquest model de finançament per Catalunya, els satisfà i els agrada. Per exemple al Sr. Mas, que ara es queixa de moltes coses, però ell i ningú més que ell, és el veritable responsable d’això. Ara es queixa de les quantitats i dels temps, però del que no es queixa, és del tipus de finançament, que en el seu àmbit familiar segur que no seria tant satisfactori.

Però si de debò, el sistema de finançament és el que li agrada, temps i quantitats apart, li proposo, a ell i a tots els que estan joiosos amb aquest finançament, i sabent que és la forma de finançament que els hi agrada, que des d’aquest proper mes, tots els seus ingressos, me’ls donin a mi, que jo ja decidiré quants calerons necessiten.
Cada “X” temps, xerrarem i canviaré aquesta quantitat de calerons, això si, amb l’exercit i la comunitat internacional darrera meu, i sent jo, l’únic capaç de posar i dictar lleis, i l’únic que puc infringir les lleis que jo mateix poso.

Tots aquest “satisfets” per aquest tipus de finançament, han de pensar que això ho faig per ells. Per què els hi agrada aquest tipus de finançament, i a més, això farà que les seves famílies i la meva, a partir d’ara siguin una sola. Jo controlo la llei, la economia i l’exercit, però això són minudències, i sobretot, la meva bona fe, és inqüestionable.

Ja penjaré el meu número de compte corrent, i així podreu fer-me la transferència de tots els vostres ingressos, i ser feliços i satisfets. Si val i és bo per Catalunya, també val i també és bo per les vostres famílies. Feu-ho per vosaltres i deixeu que sigui jo, qui decideixi quina és la quantitat de la riquesa que vosaltres mateixos genereu, la que necessiteu. A més, heu de pensar que sereu solidaris amb mi, que això de ser solidari, sempre enrotlla molt i fa molt progre o molt cosmopolita.

Espero els vostres ingressos, i tranquils, que amb mi, la vostra riquesa, serà solidàriament repartida.

Salutacions i dependència (amb mi)

125 – Un any després de la nostra complicitat i hipocresia.

2009-07-09T00:39:00.002+02:00

Ara fa aproximadament un any, un quants descerebrats, radicals, extremistes, exaltats, exagerats, catastrofistes, alarmistes i cercadors del mals rotllos, en definitiva, persones com jo, ens posàvem les mans al cap, veien com els països occidentals, aquells que enarboren la bandera de la democràcia i el respecte pels drets civils i humans dels individus (els drets col·lectius dels passen pel arc del triomf) assistien i elogiaven la inauguració dels JJOO de l’any passat, organitzats per la Xina.

Tota aquella colla de cridaners frustrats, que utilitzem un llenguatge incendiari, sense estalviar-nos fal·làcies, mentides, exageracions, i transformant la realitat a la nostra conveniència, denunciàvem que la actitud que mostraven els països occidentals envers la Xina, no només pels fets del Tibet, sinó per tot el historial repressor que duu al darrera l’estat xinès, era hipòcrita ja que no podem per un cantó defensar els drets humans i per l’altre riure les gràcies a qui no els respecte, només per la ridícula raó que pot ser un molt bon client en un futur proper. Perquè això és el que vàrem fer. Tapar-nos el nas davant d’un estat tirànic, només perquè és potencialment ric.

El millor de tot va ser l’excusa que ens van donar aquells que són reflexius, moderats i profundament demòcrates, que tot allò servia per afavorir que la democràcia i el respecte als drets humans, s’introduís a la Xina, i que qualsevol tipus de boicot, que taqués al govern xinès, seria perjudicial.

Un any després, hem vist que aquells que deien que la democràcia i els drets humans, s’acabarien imposant a la Xina, gràcies a la complicitat hipòcrita que vàrem exercir davant d’un acte de propaganda política suprema, tant a nivell intern, com a nivell internacional, com va ser la organització d’uns jocs olímpics, han donat els seus fruits. Només cal preguntar-ho als uigurs, que veuen dia rera dia, que gràcies a la nostra complicitat i a la nostra hipocresia, es respecta la seva religió, la seva llengua i les seves costums, per part del estat neo-democràtic i extremadament pulcre amb el respecte als drets humans.

Salutacions, complicitat i hipocresia.

124 – Contra l’Eto’o, tot si val.

2009-07-04T02:15:00.009+02:00

Hi ha persones que no sé per quina raó, s’ho busquin o no, tenen tendència a tenir mala premsa, i aquest és el cas d’en Samuel Eto’o. Probablement és la forma de dir les coses, no totes, només algunes. He de dir, que crec que jo formo part d’aquest grup de persones, que sense saber ben be com, un dia diem una veritat com un temple, i des d’aquell moment, comencem a caure en desgràcia. En Samuel Eto’o és un dels casos més brutals que he vist sobre aquest defecte que tenim alguns (encara que involuntari, és un defecte) i acaba reben per tot arreu, encara que no en tingui cap culpa.

I aquesta característica del Samuel Eto’o, l’està aprofitant el Barça d’una forma molt poc elegant, que fa que després de la gran temporada que han fet, ara, m’avergonyeixi una mica del meu equip. El que està fent el Barça amb l’Eto’o no té nom, i és d’una ètica del tot condemnable.

A l’Eto’o, des del meu punt de vista, només podem retreure-li una cosa, però li hem d’agrair moltes coses. Si, ja ho sé. Té una nòmina que ja la voldríem tots, però els cèntims no ho són tot. De fet, nosaltres o els que acusen als jugadors de “pesseteros” són els primers que demanem a aquests mateixos jugadors, sentiment per la samarreta que duen.

A l’Eto’o, jo només li puc retreure que s’excloïes ell solet del partit al Bernabeu de la temporada 2007/2008. A part d’això, per mi ha tingut un comportament exemplar. (Bé, la patinada aquella del “Madrid cabron, saluda al campeon”, no va estar bé, però J...) Cal agrair-li el seu esforç constant. La seva gana de victòria. El seu esperit guanyador que contagia als altres jugadors i al públic. La seva disciplina tàctica. La seva punteria. La seva fidelitat. La seva sinceritat. No fa gaire, va dir que els seus colors eren els del Mallorca, i que treballava al Barça. Això no agrada sentir-ho, però si més no, no ens enganya.

Però totes aquestes coses, sembla que ningú li agraeix, i si es fa, es fa amb la boca petita. De fet, des de que va començar la temporada 2008/2009, la mala premsa de l’Eto’o, per mi ha estat del tot injusta i injustificable. Sembla que l’Eto’o, no jugués mai, i que només juguessin, en Xavi, l’Inistesta, l’Henry i sobretot en Messi. Si l’Eto’o marcava un gol. mai era per mèrit propi, sinó que era, per la gran passada d’en Xavi, la gran jugada de l’Iniesta, o fins i tot de la desmarcada d’en Messi. Ara si era al revés, sembla que l’Eto’o no fa bones passades, ni fa bones jugades, ni es desmarca mai. De fet, sempre diuen que té massa gana de gol, quan en realitat, és més generós davant de la porteria que en Messi i que l’Henry, però a aquest dos, se’ls hi perdona tot. Fins i tot, la campanya anti Eto’o, va comptar amb un factor del tot surrealista. Era el Factor, “em d’aprendre a prendre decisions impopulars” Què???????? Però si tota la historia del Barça és plena de jugadors que surten del Barça d’una forma totalment immerescuda.

A l’Eto’o, li he d’agrair que denunciés d’una vegada per totes, el que passava al vestidor. Ja era hora, que algú, traïes la vena dels ulls al aficionat, i digués clar que dins del vestidor del Barça, hi havia de tot menys treball i companyerisme. Sinó arriba a ser per les declaracions de l’Eto’o, potser encara tindríem al Ronaldinho, al Deco i al Frank Rijkaard. L’Eto’o, tot i el que ens vulguin vendre, ha demostrat que si el vestidor, tot el vestidor, compleix amb les normes, ell és el més obedient, i que treballa com cal. És cert, que a diferència d’altres, no deixa que els que no són bons companys i els que permeten que això passi, el trepitgin i el facin callar. Però no deixar-se trepitjar injustament, no és que sigui dolent, sinó tot el contrari. Tots hauríem de saber-ho fer. I gràcies a la seva “indisciplina” tothom va saber que el vestidor del Barça ens prenia el pel a tots. Jo li agraeixo que acabés amb aquella farsa. I per disciplina interna, no es pot comparar la seva disciplina interna amb la d’en Marquez, i en canvi, a aquest, sembla que no hi ha problemes per renovar-lo.

Volen vendre l’Eto’o, no sé perquè, però no és ni per qüestions tàctiques, ni de disciplina interna. És per unes altres raons. Potser l’Eto’o, demana masses calers, i això sigui el motiu per no voler-lo l’any que ve, però les coses s’ha de fer d’un altre manera, i la veritat, si jo estigués en el lloc de l’Eto’o, tot i el meu amor pels colors del Barça, crec que faria igual que ell.

Estic cansat de veure a jugadors que s’han deixat la pell al camp, que acabin surtin per la porta del darrera i a sobre amb el menyspreu i el rebuig de part de la culerada. Sento comentaris d’aficionats que em fan molta vergonya, quan parlen de l’Eto’o.

No m’allargo més, ja que el que li estem fen a l’Eto’o, és tant fort, que podria escriure hores i hores.

Vull que es quedi al Barça, amb un preu just, això sí, tampoc hem de tirar la casa per la finestra, però fer-lo fora d’aquesta manera, NO. I em sap greu, ja que soc Laportista i Guardiolista, però en aquest cas, crec que s’equivoquen en el què i en el com. Qui sap si el veurem així? Potser en ho mereixeríem.

Per cert. Estic fent un vídeo clip per fer un homenatge a aquest equip, I cercant imatges, he descobert la veritable relació entre en Guardiola I l’Eto’o. Aquí teniu el vídeo.

Salutacions.

123 – Reagrupamen s’ho creu. I tu?

2009-07-01T23:59:00.003+02:00

Ahir vaig anar a una xerrada d’en Joan Carretero a Mataró.

No tinc gran cosa a dir. Re que no hagi dit abans.
Penso moltes coses que he exposat en diferents ocasions dins d’aquest blog, i cada cop que escolto a en Joan Carretero, o a altres de Rcat, me’n adono, que tenim molts punts de vista en comú. Sense pensar igual, pensem el mateix. Com anècdota, durant el sopar que es va celebrar després, i que la fortuna em va fer seure al costat d’en Joan Carretero, dins d’un ambient distès, va sortir a la xerrada, el cas de la calçotada. Doncs em va sorprendre força, que en Joan Carretero i jo, veiem exactament igual, tot aquest estrany assumpte de la calçotada, on altres veien una sortida de pilota del Sr. Vendrell, en Carretero i jo veiem tota una estratègia molt mal calculada, i que evidentment, després ERC en va sortir malparada.

Qui m’hagi llegit una mica, sabrà que he mostrat certs temors sobre la nova etapa de Reagrupament, i el pitjor de tot, és que són temors fonamentats i amb possibilitats d’esdevenir una realitat d’aquí un temps.

Ahir, en Joan Carretero, un cop més em va deixar clar que puc confiar en ell, i que si les coses no surten com volem que surtin, s’haurà d’acceptar. La construcció nacional, que evidentment ha de seguir un camí democràtic i pacífic, s’ha de sustentar sobre la suma de les voluntats de tots, i repeteixo, de tots els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. El nostre país, serà allò que vulgui la ciutadania, i s’ha d’acceptar. L’únic que podem fer, és presentar una proposta de com volem que sigui el país, i intentar sumar tantes voluntats com sigui possible. Només la capacitat de sumar, serà qui determini l’èxit d’aquesta causa, que des de Rcat hem presentat.

Lluny d’allò que molts volen presentar, Rcat, te l’objectiu de sumar i sumar, i malauradament, sembla que no tothom vol sumar. Hi ha qui posa masses condicions. Hi ha qui diu que o es fa des de l’esquerra, o no es fa. Hi ha qui diu que, o es fa allunyats de polítiques esquerrenoses, o no es fa. Hi ha qui diu que s’ha de reconèixer el seu lideratge o no es fa. Etc etc, etc...

Però s’ha d’intentar, i sincerament, crec que es pot aconseguir. Només cal, com sempre, que ens ho creiem. Si creiem que podem aconseguir un objectiu, hi han possibilitats d’aconseguir-lo. Si creiem en el possibilisme, no avançarem mai.

En Joan Carretero s’ho creu, jo m’ho crec. I tu? T’ho creus? Si t’ho creus, pensa que no has de renunciar a res. Rcat no demana a ningú que renunciï a res, només demana, que sumis. No és tant difícil.

Feia dies, que havia decidit inscriurem formalment a Rcat, i fent un acte de compromís, aportant una quota mensual. En els propers dies, ompliré la sol·licitud. El projecte de la construcció nacional és difícil, i cal finançament.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos. Sumem.

PD: moltes gràcies al companys i companyes del Maresme, que sempre em reben i em tracten amb molta amabilitat, i em fan sentir com a casa.

122 – Quins cullons!!!!(Grossos, grossos, grossos) o La portera d’en Núñez.

2009-06-18T00:49:00.002+02:00

Avui he sentit una noticia, que m’ha posat de molt mala llet, i ha fet, que l’ignorant que porto dins, aquell que no sap re d’economia, de sociologia o d’administració d’empreses, torni a sortir per parlar de la crisi. Crisi, que com ignorant que soc, penso que és provocada i econòmica, i en cap cas, cíclica i financera. I que no en sortirem, si els nostres dirigents, no posen el que han de posar a sobre la taula.

El fet és que un d’aquells “cracks” que dirigeixen grans empreses, i que tenen estudis universitaris, i que han fet mil Masters de tot i per tot arreu, ha demostrat perquè és al front d’una gran empresa, i perquè els seus serveis, i la seva excel·lència professional, valen el que valen. És un d’aquells “cracks” que saben trobar solucions alternatives, allà on els experts s’encallen. Aquest “crack” pertany a una raça especial, que segur que té un nivell intel·lectual superior a la mitjana dels superdotats, i que gràcies a ells, el món segueix girant. Persones com ell, són els que fan que la societat funcioni, i tots gaudim d’uns mínims de qualitat de vida. En realitat són uns sants, i mai podrem mostrar prou gratitud, per la seva tasca, que segur, mai estarà prou ben valorada.

El “crak” en qüestió, dirigeix una gran companyia, amb milers de treballadors, que depenen del seu guiatge i la seva infinita sabiduria. No només els treballadors, en molts casos, també les seves famílies. És evident que la responsabilitat d’aquest “crack” és descomunal, i és per això, que els seus serveis, requereixen un plus per tanta responsabilitat.

L’empresa que dirigeix aquest “crack”, tot i la seva immillorable tasca, ha entrat en un procés de pèrdues, i aquesta situació s’ha d’arranjar, tant aviat com sigui possible. El nostre “crack”, aplicant tots els seus coneixements, i utilitzant tot l’armament pesant que és capaç de generar la seva privilegiada intel·ligència, ha pensat que per tal d’aturar les pèrdues de la gran empresa que dirigeix, la solució alternativa, sorprenent, genial i pròpia d’un crack, és que els treballadors treballin de franc. BRAVO!, BRAVO!, BRAVO, i mil cops BRAVO! Aquest “crack” és un geni.

Amb solucions tant imaginatives, tant alternatives, tant sorprenents, tant ......... és que no tinc paraules, queda explicat que aquest “crack” cobri MENSUALMENT, MÉS de 72.000 euros.

És clar, que si ho penso amb una mica de calma, amb la meva ignorància, potser aquest “crak” no és tant “crack”. Si és tant “crack”, com és que l’empresa té pèrdues? Potser és que no ha fet bé la seva feina? Si és tant “crack”, com és que no va veure venir la crisi?

I si m’ho penso bé, aquesta solució que els treballadors no cobrin, és una mica com aquells fitxatges de la Portera d’En Núñez. La veritat, és que per solucions com aquesta, no fan falta ni estudis universitaris, ni masters ni res. De fet, és una solució una mica ....... de cerveseria.

Potser si hagués repartit millor la riquesa que generava la seva empresa, i els seus treballadors no patissin l’escanyament dels últims dies de mes, aquests, haguessin consumit més, i haguessin repartit els diners entre la societat, i la gent tindria més cèntims per utilitzar els serveis de l’empresa que ell dirigeix, i la seva empresa no hagués entrat en pèrdues. Potser el problema de tot, vingui per l’acumulació cobdiciosa de la riquesa?

Ara que ho penso, per què han de pagar els seus treballadors la seva falta d’eficàcia en la gestió de l’empresa? Els treballadors tenien el poder de prendre decisions com las que ha pres ell? Tenen alguna responsabilitat sobre l’estratègia comercial que ha seguit aquesta empresa sota la batuta d’aquest “ex-crack”?

Amb polítiques laborals i econòmiques com les que ha seguit aquest “crack” dels Masters de direcció d’empreses, i tants com ell, la crisi està servida. Que et fa mal un ungla? Doncs tallem el braç i ja està. Tot arranjat.

Malauradament, hi han moltes porteres d’en Núñez dirigint grans empreses, que tenen uns cullons grossos, grossos, grossos. Per dirigir les empreses, d’aquesta manera, jo, un ignorat, també serveixo. El problema és, i a ell qui l’acomiada per evident i objectiva falta de productivitat i eficiència? Jo, de gran, vull ser com ell.

Salutacions.

121 – L’amagatall de l’Anònim.

2009-06-12T00:15:00.001+02:00

Molt de tant en tant, com la majoria de blocaires, rebo anònims especials. El més especial de tots els que he rebut, va ser aquell anònim que em va deixar el següent missatge “Botifler” (encara ric) També n’he rebut dos molts semblants, crec que de diferents anònims, que deixaven en evidència la meva mala ortografia. Es limitaven a dir-me que abans d’escriure re, aprengués a escriure sense faltes. Aquest comentaris referents a la meva ortografia, sense parar-se a corregir-me exactament quines faltes feia, i així ajudar-me a millorar, i sobretot sense comentar re sobre el contingut del meu escrit, revelen dues coses. Lo primer és mala educació, ja que si jo fes alguna cosa semblant, segur que diria quines són les errades comeses. Lo segon és que el contingut del meu comentari, els hi va fer mal.

En el meu últim escrit, he rebut un altre anònim d’aquests especials. Em diu el següent:

sou democràtics?la independència només la demaneu una "MINORIA".Reflexioneu

Tal com em demana, he reflexionat, i la resposta és tant llarga, que l’he convertit en un altre escrit.

La democràcia, és un joc de majories i minories, on entre tots, acaben decidint que fem. La democràcia, per ser plena, en cap cas pot esdevenir una dictadura del que diu la majoria. De fet, les opinions de les minories són molt importants, i la historia ho demostra. Aquest anònim es pregunta si som democràtics, ja que som una minoria. Entenc que el que vol dir, és que pretenem imposar un pensament minoritari sobre una majoria que pensa diferent. De cap manera, es pot dir que les minories volem imposar el nostre pensament. La democràcia ens dona el dret d’expressar els nostres pensaments minoritaris, per poder tenir l’oportunitat de convèncer a altres persones sobre el nostre pensament minoritari, i intentar que deixi de ser minoritari per ser majoritari. I com deia abans, la historia n’és plena d’exemples.

Els primers socialistes, eren evidentment una minoria. Segons la pregunta de l’anònim, voldria dir que els socialistes no eren democràtics en els seus inicis?

Un altre exemple podria ser tot aquell petit grup de persones que van lluitar de forma pacífica, per aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones. La majoria de persones, no estaven per la feina, i aquells que volien la igualtat de gènere, segons aquest anònim, no eren democràtics, ja que eren una clara minoria.

I en Martin Luther King? Defensava uns ideals, que eren compartits per una minoria de ciutadans dels Estats Units. Defensava la igualtat de drets civils entre totes les persones, fons quina fos la seva raça. Així doncs, i segons aquest anònim, era democràtic en Martin Luther King?

Però tenim exemples per a tots els gustos. Fa anys un senyor que defensava unes idees molt concretes, va guanyar unes eleccions democràtiques, i gràcies a la majoria que va aconseguir, va obtenir el poder polític, militar, social i econòmic de tot un país. Una gran majoria, va fer al Adolf Hitler, democràtic?

El caràcter democràtic de les idees, no es pot mesurar pel número de persones que pensen d’aquella manera, sinó que el caràcter democràtic de les idees, s’ha de mesurar pels valors que aquella idea transmet. Així doncs, si ja tenim clar que no és més democràtica la ideologia d’una majoria que la ideologia d’una minoria, per la quantitat de persones que formen les majories i les minories, vol dir, que en realitat, és tant valida la idea d’un sol individu, que la ideologia de un milió de milions d’individus (Sempre i quan aquestes idees respectin les idees dels altres)

El mateix passa amb les cultures. És tant valuosa la cultura d’un individu, la d’un país petit com el nostre o la d’una potencia a tots nivells com la cultura xinesa.

Bé, anònim. Jo ja he reflexionat. Ara et toca a tu.

Salutacions i independència (esperant ser una majoria tant aviat com sigui possible)

120 – ERC = 4 ....... i baixant. Què güai!

2009-06-09T23:48:00.002+02:00

Aquest any el Barça ha aconseguit allò que semblava impossible, el triplet. O sia, guanyar-ho tot. Però aquesta no és la gesta més gran que s’ha generat des del nostre país. Hi ha qui ho ha fet quatre cops seguits. Bé, enlloc de guanyar, ha perdut, però és que és més difícil perdre quatre cops seguits que no pas guanyar-ne tres. Tenint en compte, que aquest cop, a més a més, s’han perdut vots, tenint un candidat magnífic. Això és veritablement difícil. Té molt de mèrit.

Un cop més, i ja en van quatre, Esquerra segueix perdent vots, elecció rera elecció, i el millor de tot, és que no s’immuta, tot el contrari, en aquesta última gran derrota, Esquerra s’ha de sentir satisfeta, ja que els resultats de les eleccions europees, són un gran punt de partida. Tornar a perdre, vol dir que consolidem la nostra posició.

Sí, sí. Així de clar. Perdre, vol dir consolidar-se. Ens consolidem en la pèrdua constant de vots, que vol dir perdre influencia per dur a terme el projecte polític que es defensa. Per tant, companys i companyes, no cal fer res. No cal moure fitxa. Tot va bé. De fet, arribarà el dia, que haurem perdut tants vots, que ja serà impossible perdre’n més i en guanyarem. I aleshores, la flamant direcció d’Esquerra, ens dirà “ho veieu com teníem raó. A la llarga, acabarem guanyant.”

El més divertit, per no dir un altre cosa, és lo de “ens consolidem”. Ens consolidem, en la caiguda lliure, en la pèrdua d’influència política, en la pèrdua de força per aconseguir pactes que beneficiïn als ciutadans, i que tirin endavant el projecte nacional. Tot va bé.

El nostre camí el clar i decidit a la marginalitat, que deu ser el nostre objectiu. De fet, en alguns casos, ja ho hem aconseguit. En una mesa de Blanes, vàrem treure 1 vot, el mateix resultat que la falange. Però sobretot, no ens amoïnem, i alegrem-nos dels “magnífics” resultats obtinguts, que sense cap mena de dubte, ens consoliden i són un gran punt de partida.

Ara el repte ha de ser més gran. A les properes eleccions, hem d’aconseguir un candidat encara més potent. Un candidat millor. Proposo en Pep Guardiola, o en Lluís Llach, i si aconseguim encara perdre més vots, la nostra joia, consolidació i punts de partida, encara seran més magnífics i sobretot, insuperables per cap altre formació política.

Companys i companyes, tot va bé.

Salutacions i independència.

Enfonsem-nos d’una vegada.

119 - Encara no ho teniu clar?

2009-06-05T23:50:00.001+02:00

El Dèficit fiscal

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

118 – L’Oriol Junqueras.

2009-06-03T23:37:00.002+02:00

Qui em coneix, sap que des de fa temps, soc molt crític amb l’actuació d’Esquerra, sobretot des del el pacte del segon tripartit. No pel fet de pactar amb el PSC, ja que no tinc problemes en que ERC hagi pactat amb el PSC, sinó en el com es va pactar i la forma en que es va pactar. Aquest pacte ha portat a Esquerra a entrar constantment en contradicció, i això no ajuda massa, no només a la consolidació d’Esquerra al Govern, sinó sobretot a la progressió del suport electoral.

Però si hi ha una decisió d’Esquerra que m’hagi agradat i m’hagi satisfet, és la de posar de candidat a l’Oriol Junqueras. Una persona molt ben preparada, amb empenta i entusiasme. Una persona amb moltes ganes de fer coses, i que sembla incansable.

Aquest historiador que es va fer famós gràcies al programa de televisió de TV3, El Favorit, és professor d’Universitat, historiador i economista. Sempre s’ha mostrat descaradament independentista i d’esquerres. I això m’agrada. Com historiador, sabem que en sap tant dels fet “importants” de la historia, com de la historia de la gent “poc important”. Durant aquell programa de televisió vàrem veure que sabia diferenciar perfectament la veritat de la llegenda, i sabia com enfocar i donar la importància precisa sobre cada fet històric, sigui real o sigui llegendari. És un apassionat de la nostra historia, però és molt lluny de ser un fanàtic i un nacionalista d’aquells que pensa que la historia demostra que el seu poble és el millor del món. A més, va demostrar tenir un molt bon sentit de l’humor, probablement perquè la seva tasca de professor d’història i la seva passió pels fets “sense importància” de la historia, el fan tocar de peus a terra. I això és important. Tal com passa a les empreses, al sector públic també es dona el cas, que el que a les empreses és el departament d’administració, que es crea per servir als departaments productius de l’empresa, acaba esdevenint tot el contrari, i pensa que el més important de l’empresa és el propi departament d’administració. Al sector públic passa una mica el mateix, i de tant em tant, s’obliden que estan per servir al poble, i s’obliden que és l’administració la que s’ha d’adaptar al poble i no al contrari. L’Oriol, aquest problema no el té. No ha tingut temps per caure en aquests vicis.

Com economista no sé ben bé quin currículum té. El que sí sé, és que l’he sentit enfrontar-se (dialectalment) amb en Xavier Sala Martin, i a mi, em van agradar molt més les seves exposicions, descaradament d’esquerres, que no pas les tesis liberals del Sr. Sala Martin. Deia coses com les que jo he defensat i sobretot està cansat de sentir que la classe treballadora, ha de fer més sacrificis. Ara és a uns altres als qui toca fer sacrificis. I L’ombra de les 65 hores planeja sobre nostre. No podem confiar en un PSOE, que acostuma a dir “A” i després resulta “Z”.

En definitiva, l’Oriol Junqueres, per mi, és un candidat excel·lent, que contràriament al que vaig fer a les últimes eleccions, que vaig votar per disciplina i fe, aquest cop ho faré amb convicció. Potser en decep, no ho sé, però en tot cas, és l’únic que em pot decebre, ja que de la resta de candidats, no n’espero re bo.

I per què he d’anar a votar? Doncs fàcil. Si és important que hi hagi presència independentista i d’esquerres als ajuntaments, al Parlament, al Congreso de los diputados i al Senado, és molt més important aquesta presencia a Europa. Ara, tenim que demanar permís a l’amo per tot, fins hi tot per jugar un partit de futbol. Doncs no vull ni pensar com ho tindrem, el dia que l’amo tingui l’excusa de dir que des d’Europa, no li deixen fer el que demanem. I Europa decideix sobre nosaltres, mes del que sembla. Gràcies a ells, potser algun dia no tindrem petards per la revetlla se Sant Joan, per exemple. O gràcies a ells, hem hagut de comprar-nos tots unes armilles de color kiwi. És vital, tenir presència directe a Europa. És una possibilitat magnifica per internacionalitzar el nostre conflicte amb l’amo, per mi, premissa imprescindible per assolir la independència. És un lloc perfecte per que Europa sàpiga que existim. Però també hi han altres raons per no quedar-nos al sofà.

El PSOE, va fer fortuna durant les últimes eleccions, amb l’amenaça que si no anàvem a votar, ells (el PP) tornarien. Doncs, això també val per ells. Si no hi anem, ells, (el PSOE i el PP) creixen, i això segur, segur, segur, que no ens convé.

Participació

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

117 - Tu decideixes.

2009-05-31T11:33:00.002+02:00

116 – Rcat: nen o nena?

2009-05-11T00:24:00.001+02:00

La setmana passada, vaig ser convidat a una reunió dels reagrupats (d’ERC i de fora d’ERC) del Maresme, on ens van explicar com estan les coses. Les coses estan en un estat tant embrionari que encara no se sap si serà nen o nena, o si en ve un de sol o hi ha bessonada. A la reunió vaig conèixer a persones que no coneixia, i em vaig retrobar amb d’altres que ja havia conegut en anteriors reunions.

La reunió en si, era per orientar-nos una mica sobre quin era el nou projecte de Rcat, i el que a mi em va quedar clar, és que ara per ara, la cosa esta molt indefinida. Cal entendre, que per molt que altres vulguin creure que tot estava ja cuinat, la veritat és que va quedar palès, que res de tot el que ha passat, estava planejat amb anterioritat. En poques paraules, que lo d’un nou partit, no és una cosa planificada amb anterioritat.

També vaig poder comprovar, que les meves pors sobre el futur de Rcat, no són infundades, ja que la reunió va consistir, un cop ens van dir com estaven les coses (en estat embrionari i re estava definit) en que entre tots, fèiem preguntes i comentaris sobre el que pensàvem respecte al nou projecte de Rcat. Va ser com una cascada d’idees, esperances i pors, on al final no va quedar re clar, només que pagava la pena intentar-ho. La veritat és hi ha molta gent molt engrescada amb el nou projecte, que segur que aportaran il·lusió i ganes, però l’eufòria, és mala consellera.

I estic d’acord. Paga la pena intentar-ho, però haurem d’anar en peus de plom, ja que l’independentisme, com quasi tot a la vida, és ple de diversitat, i cadascú té la seva idea de com s’han de fer les coses.

Per mi hi han dues coses, sobre les que hem de vigilar i que poden ser motiu de dificultats serioses. La primera és que mentre uns, entre ells jo, creiem que Rcat, com a nou partit seria una errada fatal, altres pensen que el que s’ha de fer és un nou partit polític. La segona és el debat social. Mentre altres sembla que vulguin ignorar-lo, altres, com jo, creiem que és un tema pel qual no podem passar de puntetes, i que hem de tractar en profunditat. Cal recordar, que un dels pilars més importants de Rcat, era prioritzar l’eix nacional, i en cap cas ignorar el debat social.

Rcat com embrió, té uns bons fonaments. Té uns pares en els quals hi confio i hi crec (sense messianismes, eh!), però com qualsevol criatura que ve al món, tenir uns bons pares no és garantia de re, i les males influencies poden torçar del tot al embrió que amb tant d’esforç s’ha fet créixer. És clar, que les influencies, també poden ser positives, Tot es veurà.

En definitiva, ara que ja sabem que no hi ha re definit, ens hem citat per un altre reunió d’aquí a quinze dies, per tenir un temps de reflexió, i intentar, que en cada reunió, la definició del projecte es vagi construint entre tots.

Seguiré informant de tot allò que m’arribi. Des del meu punt de vista, estem davant d’una oportunitat per aconseguir que l’independentisme treballi de forma coordinada, però aquesta oportunitat, té per davant un camí difícil i ple de perills.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

115 – Increïble.

2009-05-10T12:26:00.001+02:00

Aquesta setmana, el Barça ens ha fet passar uns moments increïbles. Ha estat tan increïble, que m’he decidit a escriure-ho, per tal de poder-ho recordar.

La temporada 2008/2009, la primera de Guardiola com entrenador del primer equip, el Barça ha batut o és a punt de batre molts records, Potser al final no els podrà batre, però la possibilitat de fer-ho i sobretot la forma en que ho ha fet, és digne de ser recordada.

Els fets són els següents. 2 de maig, dia de la Comunidad de Madrid, i s’enfronten al Santiago Bernabeu, el R. Madrid i el Barça. Només falten 5 partits per acabar la lliga, i aquest partit és decisiu.

El R. Madrid fa, si no he calculat malament, 18 partits que no perd, i d’aquests només n’ha empatat 1. Amb els números a la mà, el R. Madrid ha fet una lliga excepcional. Tot i això, el Barça li porta 4 punts d’avantatge. Però en el últims temps, la caverna mediàtica esportiva d’Espanya, s’ha encarregat de fer pressió sobre el Barça i sobre els seus seguidors. Es parla de remuntada històrica. En cap moment s’ha posat en dubte que el R.Madrid guanyarà al Barça el dia que tots dos s’enfrontin al camp madridista. S’ha menyspreat el joc del Barça, acusant-lo de tenir el favor dels arbitres, o fins i tot de tenir el favor de la Federación Española de Futbol. Sobre això dels arbitres, només vull fer constar que no fa gaires partits un jugador del R. Madrid ha estat sancionat amb 10 partits, després d’una reacció d’extrema violència amb un adversari. El cas va ser tant evident, que tothom se’n va emportar les mans al cap, però em sorprèn que ningú se’n recordi de les actuacions de joc violent, no només d’aquest jugador, sinó de tot l’equip madridista durant el partit Barça – R. Madrid, o Athletic de Bilbao – R. Madrid sense que passes res. Però un fet semblant es van produir durant el partit R.Madrid – R. Santander, i en aquella ocasió, no es va assenyalar ni falta. Tothom durant molts partits va fer els ulls grans davant de moltes jugades d’extrema duresa dels jugadors blancs. Això no és estar afavorit pels arbitres?

Un altre cosa que deien des de Madrid, era que les “golejades” del Barça eren perquè els altres equips no posaven intensitat quan jugaven contra el Barça. Així doncs, amb tot aquest armament mediàtic, van fer que el R. Madrid semblés més del que és, fins al punt que s’ho creien els mateixos. Finalment va arribar l’hora de la veritat, i el Barça va humiliar al R. Madrid, al seu propi estadi. El R. Madrid no només no va guanyar, sinó que va rebre 6 gols, com tots aquells equips que havien estat acusats de deixar-se guanyar pel Barça, amb una demostracio de superioritat en el joc, descomunal.

Aquesta és una historia de com la arrogància i el menyspreu poden tornar-se en contra d’un mateix. De tot allò que havien criticat als altres, ells ho van patir per fatxendes. I tota la prepotència mostrada durant molts mesos, es va demostrar que només era fang.
Aquí hi ha el resum del partit (1, 2, 3 i 4)

Però les emocions fortes no van acabar el dissabte passat. El dimecres el Barça tenia el partit de tornada contra el Chelea. El partit es va posar malament molt d’hora, ja que els londinencs van marcar un gol als pocs minuts de començar el partit. El Barça tenia que empatar o guanyar. Quedava molt partit encara per fer-ho. Però van passar el minuts i el Barça no acabava de trobar ni la porteria contraria ni el seu joc. Era el minut 93, i el Barça no havia xutat a porteria ni un cop. Fins aquell minut on el Barça va fer l’únic xut, i va ser gol. El gol que el classifica per a la final de la Champions League.

Quan ja pensàvem que ens quedàvem sense la possibilitat de jugar la final, en l’últim moment, ho fem. El Barça va guanyar d’aquella manera que tants pocs cops fa. Sense abandonar la lluita, sense abaixar els braços, i buscant el gol quan ja ningú pensava que el podria trobar.

Però la setmana encara no ha acabat. Ahir, el R. Madrid necessitava guanyar si volia continuar amb les esperances de seguir la persecució del Barça. Però el R. Madrid, com aquells ídols de fang, s’ha desfet en un no res i va perdre 3 a 0 contra el València. El 2 a 6 del Barça, els ha fet molt mal. I si avui el Barça guanya al Vilareal, serà el campió de lliga. Si això passa, les emocions d’aquesta setmana, només es poden qualificar, d’increïbles. Si no, doncs esperarem la setmana que ve, on el Barça també pot guanyar la Copa del Rei. Esperem que tot surti bé.

Salutacions.

114 – Rcat: El debat social pren força.

2009-05-02T01:08:00.001+02:00

En els últims dies, i després del despropòsit d’Esquerra, veig com molts companys i companyes del partit es donen de baixa o manifesten la intenció de fer-ho en els propers dies. Ho entenc però no ho puc compartir.

Tots els que hem fet costat a Rcat, no podem seguir cegament al líder d’aquest corrent intern crític amb l’actual direcció d’ERC, ja que ell té els seus motius per marxar d’ERC. En un principi vaig pensar que el Dr. Carretero havia patit un atac de testosterona, però més tard vaig entendre que havia fet el que tenia que fer. Jo hagués fet el mateix. Però la resta de reagrupats (oficials o no) no podem seguir-lo sense saber exactament que és el que passarà a partir d’ara. Abans de prendre un decisió, que molt probablement sigui irrevocable, cal saber en quina aventura ens fiquem.

Des d’un bon principi, des de la direcció d’Esquerra, s’ha volgut penjar el cartell de “neoliberal” a Rcat, i personalment m’he enfrontat tant com he pogut a tothom que feia servir aquesta demagògia, fins el punt de enfrontar-me a persones i companys als que respecto i admiro, tant d’Esquerra com d’altres partits.

Tot i ser demagògic el fet d’acusar a Rcat de neoliberals, tampoc és mentida del tot. Dins d’Esquerra, de tots els sectors interns del partit, no només de Rcat, hi han persones amb sensibilitat dretana. Això es degut al vuit de referència que tenen les persones independentistes amb tendències dretanes. Fins ara, i espero que no sigui Rcat qui trenqui això, aquestes persones havien d’escollir entre el seu sentiment independentista, mirant a ERC, o el seu sentiment dretà, mirant CiU. Aquestes persones necessiten com l’aigua un partit dretà i independentista, i és molt probable que si Rcat esdevé un nou partit, vegin en ell, la possibilitat de fer possible el partit que tant anhelen. Fins ara, Rcat no és de dretes, però qui sap el que pot passar ara. Crec que aquest paper, l’hauria de fer algun sector de CDC.

Una candidatura unitària pot ser transversal, de tal manera que en qüestions nacionals tothom vagi a una, i en qüestions socials cadascú defensarà les idees en les que creu, preo un partit polític no pot ser transversal, si més no, ho veig molt difícil. Un partit transversal, si aconsegueix representació institucional, tard o d’hora haurà de prendre posició sobre qüestions socials, i per tant, aquest aspecte ha d’estar resolt abans.

Havent-hi el vuit que hi ha en l’espai polític independentista-dretà, és molt fàcil que moltes persones amb aquesta sensibilitat s’apuntin al carro, i facin que Rcat faci un tomb a la dreta.

Per mi seria molt frustrant, deixar ERC, per acabar en un partit que votés a favor de les 65 hores setmanals, pel abaratiment dels acomiadaments, o que la flexibilitat laboral, la competitivitat o la millora de la productivitat, es sinònim de la pèrdua de qualitat dels drets de les classes treballadores.

Per altre banda, cal reconèixer, que al voltant de Rcat, hi ha tot un seguit de persones, que més que buscar enfortir ERC, el que persegueixen, és que ERC s’apropi a CDC, i així aconseguir que el Sr. Mas sigui el proper president de la Generalitat. Fins avui, no ho han aconseguit, però a partir d’ara, ho tindran més fàcil si no deixem les coses clares. Hi han suports a Rcat, que poden esdevenir un cavall de Troia convergent per Rcat

Per acabar, ja que tot això pot donar a malentesos, intentaré definir-me en quatre paraules.
1) La nova etapa de Rcat, no m’ha d’influir en la meva reflexió sobre si he de continuar a ERC.
2) Crec en Rcat, però tinc por pel seu futur.
3) No crec que sigui bona idea lo d’un partit transversal. M’ho hauran d’explicar molt bé.
4) Sí crec en una plataforma transversal, on aportaré tot el que em demanin i pugui fer.
5) Si Rcat esdevé partit polític i es defineix independentista i d’esquerres, m’hi afiliaré de cap.(Amb l’esperança, que passat algun temps, Rcat torni a ERC)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

113 – Aparcant els meus dubtes sobre Rcat.

2009-05-01T00:57:00.002+02:00

Ahir manifestava que tenia certs dubtes sobre el paper que ha de jugar Rcat en el futur i que avui en parlaria. Però avui he rebut (con altres companys i companyes) un correu que em tranquil·litza molt i que fa que aparqui aquests dubtes per més endavant.

En el correu ens diuen:
S'ha creat una associació REAGRUPAMENT , on tothom hi pot participar. No és cap partit o formació política, només és una proposta associativa amb aquests objectius:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.

2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.

3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.

4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

De moment, això m’agrada i per tant, de moment, no tinc dubtes.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

112 – Paradoxal.

2009-04-30T00:15:00.001+02:00

A finals del mes de gener, em demanava a mi mateix una mica de calma, ja que veia que coses que tenia clares, se’m començaven a escapar de les mans. Entre d’altres coses, la necessitat de seguir militant a ERC, per varies coses.

Els últims esdeveniments dins d’ERC, encara m’han omplert de més dubtes.

Per una banda, se’m fa força difícil militar en un partit on passen coses estranyes, o si més no, difícils d’entendre per un ignorant com jo. Encara estic bocabadat de les conseqüències d’un article, que no aportava re de nou al panorama polític català, i encara menys al panorama dins d’ERC. Era un article, on després de llegir-lo i rellegir-lo, no veig per enlloc re que pugui ser qualificat com “perjudicial” pel partit. El que es desprèn de l’article, no és re més que la diferència de parés sobre l’estratègia política que ha de seguir ERC per tal d’aconseguir la independència dels Països Catalans. Cosa ben normal en un partit polític democràtic i, recordem-ho, encara assembleari. D’això se’n diu llibertat d’expressió.

És clar que la llibertat d’expressió, té, i ha de tenir, els seus límits. Quan aquests límits es traspassen, cal prendre mesures. Així dons, el que ens cal esbrinar és........... En Joan Carretero va traspassar els límits de la llibertat d’expressió? Crec que no, però si ho va fer, no és el primer cop. Com he dit abans, l’article d’en Joan Carretero, és repetitiu i no aporta re de nou, per a tots aquells que l’hem escoltat, com a mínim un cop. Així dons, Per què ara sí, i abans no? Dons perquè en realitat, en Joan Carretero mai a traspassat els límits de la llibertat d’expressió. Per tant, hem de pensar que els motius del expedient obert i la suspensió ¿temporal? de militància són altres. Quins? Dons al meu entendre, la voluntat de desfer-se del que pensa diferent i ho fa públic. I això, no ens enganyem, és una pràctica stalinista, feixista, castrista.

Els motius esgrimits per la direcció per expedientar i suspendre de militància al Joan Carretero, són com a mínim paradoxals. És diu que ha desprestigiat al partit.

Qui ha desprestigiat al partit, no són altres que l’actual i l’anterior direcció (que són els mateixos) portant a ERC a uns resultats electorals catastròfics, i creant un creixent descrèdit popular dins de l’entorn independentista.

Entenc perfectament l’actitud d’en Carretero i la comparteixo, i li dono tot el meu suport.

Puc seguir militant en un partit que fa aquestes coses? Doncs de moment, SÍ. La meva voluntat és continuar dins d’ERC. Ara, fa falta que m’hi vulguin.

I que ha de fer Rcat? Doncs no ho tinc gens clar. Un nou partit? Puff. No crec que sigui bona idea. M’hauran d’explicar moltes coses. No dic que no m’hi apuntaria, però abans m’han de convèncer de certes coses.

Per tal de no allargar-me, deixo els meus dubtes sobre això, pel proper escrit.

Salutacions i independència.

111 - Suport per Joan Carretero.

2009-04-28T23:53:00.002+02:00

Encara no sé com situar-me, però el que sí tinc clar, es que en Joan Carretero és mereix el meu suport personal.

http://www.facebook.com/group.php?gid=74392709193

Salutacions i independència.

110 – Mitsu.

2009-04-21T23:33:00.002+02:00

Gràcies per aquest 10 anys de companyia.
Gràcies per ensenyar a les meves filles, que els animals tenen sentiments i necessitats.
Gràcies per suportar amb tota la paciència del món, les entremaliadures de les meves filles.
Gràcies per ser un més de la família.

Avui ens has deixat per sempre.

No sabem que t’ha passat. Tot pinta que algun fill de puta t’ha enverinat. Si és així, tant debò, no dormi tranquil en molt, molt de temps.

Records del Bixi.

109 - Soc boig.

2009-04-20T01:05:00.002+02:00

Cada dia que passa, penso més que estic boig, o que el meu nivell intel·lectual no passaria cap control de qualitat mínimament rigorós. Llegint un mateix text, mai llegeixo el que llegeixen els demés, i quasi sempre vaig contra corrent. Acostumo a tenir idees i discursos que els meus interlocutors, pensen que no hi toco massa i que només faig que dir absurditats, exageracions, i sobretot, que relaciono coses, que en realitat no tenen re a veure entre elles.

Si això em passés de tant en tant, pensaria que simplement, de tant en tant, em trobo amb un punt de vista diferent del meu, cosa que és lo més lògic. El problema es que em passa força sovint, i el més lògic es pensar que soc jo l’equivocat, i que són els demés els que tenen raó. Però també em sorprèn el fet que molts cops, allà on m’havien dit boix, exagerat, exaltat, fantasiós, fins i tot m’han acusat de demagògia o de dir fal·làcies, els fets m’han acabat donant la raó.

Dic tot això a rel de l’article d’en Joan Carretero al diari Avui del passat dissabte, on llegeixo unes coses que sembla que no diu, ja que tothom s’ha emportat les mans al cap, i els titulars de premsa dels diferents mitjans de comunicació, són d’alarma i de gran notícia. Sembla ser que en Joan Carretero, en el seu article diu, sense dir-ho, que pensa deixar ERC i crear un nou partit polític. Deu ser cert, ja que tothom així ho ha entès.

Jo en canvi, en el seu article, no llegeixo això, i no veig cap notícia per enlloc, o si més no, cap novetat, ja que és el discurs d’en Carretero des de fa anys, i que ha repetit tants cop com ha considerat necessari.

Allà on els demés llegeixen que vol deixar ERC i crear un nou partit, jo llegeixo que cal fer un front comú dels partits i plataformes independentistes, per tal de sumar, enlloc de tirar-nos els plats pel cap, com fem ara. En cap moment diu re d’ERC, i per tant, jo entenc, tal com en Carretero a dit per activa i per passiva mil cops, que ERC ha de liderar i promoure aquesta “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació”

Crec, des de la meva bogeria, que cap independentista pot estar en contra d’aquesta idea, i si és així, és que probablement, hi ha alguna cosa al darrera.

Però com ja he deixat clara la meva bogeria, o que el meu nivell intel·lectual és força minso, el més probable és que el que diuen que en Joan Carretero vol deixar ERC, i fer un nou partit sigui cert. Davant d’aquesta possibilitat que sembla que tothom veu en el seu article, menys jo, només en cal dir, que no m’estranya i que és una possibilitat, i que té tot el dret del món a fer-ho si així pensa que ha de fer. Jo el seguiria? Doncs no ho sé. Si ERC no vol liderar aquest moviment, no és culpa d’en Joan Carretero, ni dels que li hem fet costat.

Tal com vaig dir fa uns mesos, estic en un procés “autista” (em fa mandra escriure i em fa mandra llegir de política) on he de reflexionar sobre el que he de fer i com ho de fer. He de reflexionar el que puc aportar, si és que puc aportar (tant a ERC com a Rcat)

Per últim, m’agradaria fer paleses dues coses:
La primera, és que en Joan Carretero, en el seu article, només fa que dir evidencies, i que té més raó que un sant.
I la segona, és que les paraules del Sr. Puigcercós sobre aquesta “evident” marxa d’en Joan Carretero d’ERC, dient que troba molt bé que el centre/dreta independentista busqui el seu espai, demostra, un cop més, que els que no volen escoltar, no escolten.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

108 – T’estimo lectura.

2009-03-20T00:20:00.002+01:00

La Llum i en Gustau (Tothom li deia Gus) era un jove matrimoni que es van conèixer mentres feien un master de Marketing, i van acabar de consolidar la seva relació durant un master d’administració d’empreses. Tots dos eren ambiciosos i eren d’aquells que no crien en allò del ”Gota a gota, s’omple la pica”. Pensaven que “si la pica s’omple més ràpid trencant l’aixeta, doncs fem-ho, després ja l’arranjarem amb els beneficis que en traguem”.

Un cop acabats els masters, no van trigar massa en trobar feina en un departament estratègic d’una d’aquelles empreses que abans eren del sector públic i ara ho són del sector privat, i que dominen el mercat quasi com si fos un monopoli. Una d’aquelles empreses, que tenen una clau de pas a casa de cada ciutadà, i et lloguen un comptador per saber quin consum has fet.

Tot i tenir un bon sou, vivien en un pis petit situat en una població a prop de les rodalies de la capital del nostre país, i quant tornaven a casa, passaven per davant d’una entranyable botigueta de llaminadures, que era famosa per l’excel·lència de les seves pipes a pes. Havien agafat el costum d’entrar-hi cada dia per comprar uns grapats d’aquelles pipes, per menjar-se-les mentre veien la tele abans de dormir.

La botigueta de llaminadures era de la Sra. Mar. Una senyora gran que no feia altre cosa que estar a la seva botiga, i llegir llibres convulsivament. Sempre que parlava amb algú de la seva passió, acabava tocant el llibre que estava llegint en aquells moments i amb un to clarament amorós deia “t’estimo, lectura”. Fins aquí pot semblar que tothom era feliç, però no. La Sra. Mar, sentia molta ràbia cada cop que entrava algú a la seva botiga, i interrompia la seva lectura. Tenia que fer alguna cosa, per evitar aquestes interrupcions tan molestes. Veient que quasi tothom venia només a comprar les seves excelses pipes, va enginyar-se un sistema per poder llegir tranquil·lament sense ser interrompuda.

Quan la Llum i el Gus, van entrar a la seva botiga, els hi va explicar el sistema. “Mireu, cada dia entreu, agafeu la quantitat de pipes que vulgueu, les peseu aquí, apunteu el pes aquí, i després deixeu un euro dins d’aquest pot. El dissabte passarem comptes i ja està” La Llum i en Gus, van estar encantats amb aquesta proposta, ja que de tant en tant, es formaven cues, i la Sra. Mar, no era precisament ràpida. Així que tothom content, la Sra. Mar podria llegir quasi sense interrupcions, i la Llum i el Gus, no s’entretindrien tant per agafar les seves pipes preferides.

Tot va anar bé, fins que, aproximadament quan feia un any que utilitzaven aquest sistema, la Sra. Mar no era llegint quan van entrar la Llum i el Gus a la seva botiga. “Caram, Sra. Mar. Què passa avui que no està llegint?” “és que us he de comentar una cosa” “Vostè dirà” “Veureu. Avui m’han vingut a calibrar la bàscula, i la veritat és que funcionava força malament. És per això que gràcies a que tinc apuntats tots el pesos, puc recuperar els cèntims que no us he cobrat fins ara. Després de veure els pesos que us heu emportat durant tot aquest temps, he calculat, que tu, Llum em deus 147,86 euros i tu, Gus, em deus 108, 93 euros” “Però que diu ara?” “doncs això. Que heu consumit una quantitat de pipes, i el seu preu total, després de treure’n la diferencia és aquest. Si us plau, pagueu-m’ho demà” “Doncs no pensem pagar-li això” “Aleshores em veuré obligada a prohibir-vos l’entrada a la botiga. Comprendreu que no em convé tenir relacions amb persones que no paguen el que consumeixen”

El jove matrimoni va sortit bocabadat de la botiga, amb el ferm propòsit de no pagar allò, i evidentment, no tornar a entrar a aquella botiga. Però mentre ho pensaven, sabien que acabarien pagant, i seguirien entrant a comprar aquelles esplèndides pipes. Comprar-les a un altre lloc, era sinònim de perdre el temps desviant-se del seu camí de tornada a casa, i una considerable pèrdua de qualitat.

Quant se’n van anar al llit, encara comentaven la jugada. Estaven indignats i molt emprenyats “Encara no m’ho puc creure. Com s’atreveix?” “I a sobre, com ho pagàvem tant còmodament, sense adonar-nos, cada cop agafàvem mes quantitat de pipes” “Sí, hem consumit mes del que volíem” “T’imagines que féssim una cosa així a la nostra empresa?” De cop es va fer el silenci. Els dos, la Llum i el Gus, van girar els caps per mirar-se directament als ulls “Estàs pensant el mateix que jo?” “Síííííí, Estimem lectures. Instaurem la lectura estimada” “Sí. I a més, ens estalviarem la meitat dels sous dels que passen a mirar els comptadors” “Hi haurà més consum, i per tant més benefici, i alhora, menys despeses de personal” Es van tornar a mirar fixament als ulls. Aquella nit, es van estimar com mai ho havien fet.

NOTA: Aquest és un relat de tot inventat i fictici. Qualsevol semblança o coincidència amb la realitat, tant amb els fets, o les persones o coses que poden ser representades simbòlicament en qualsevol part d’aquest text, és pura casualitat.

Salutacions.

107 – 10.000 a Girona.

2009-03-05T23:47:00.002+01:00

El proper dissabte, 7 de març, és la data escollida per que la societat civil catalana, faci un toc d’atenció al Parlament europeu a Brussel·les, i en conseqüència a tota la població europea, sobre la reivindicació que molts catalans tenim, sobre el nostre dret a tenir un estat propi, dins d’Europa. Un estat propi dins del món.

Molts d’aquests catalans, no podrem anar a Brussel·les per diferents motius, que cadascú sap el que hi ha a casa seva. Però no anar a Brussel·les, no vol dir no poder donar un cop de mà i de suport a les persones que sí podran anar a aquesta cita tant important, per aconseguir el objectiu que tants anhelem. La internacionalització del “cas català” és fonamental per nosaltres, ja que si reduïm el tema a una negociació amb l’estat espanyol, només aconseguirem donar un cop rera un altre cop contra una paret molt gruixuda, i que dia a dia, es reforça.

Durant el proper dissabte, s’han organitzat tot un seguit de concentracions de suport a la manifestació de Brussel·les. És important que Europa vegi, que som uns quants més dels que van a Brussel·les.

Una d’aquestes concentracions, serà a Girona, a les 11 del matí, davant de l’ajuntament. Jo hi aniré, Animeu-vos-hi. Som-hi i anem-hi.

Salutacions i independència.

106 – La Barbie: un soldat d’ocupació.

2009-02-22T03:08:00.002+01:00

Fa quasi un any que vull fer aquest escrit, però l’actualitat d’altres temes i la meva mandra, han fet que fins avui no m’hagi decidit. I m’he decidit perquè si no ho tinc malentès, aquest passat dissabte, segons la UNESCO, era el dia internacional de les llengües maternes.

Quant va néixer la meva primera filla, vaig pregar per que no caigués en les urpes de la Barbie, que considerava tot un símbol de la banalitat i de l’hedonisme, sense cap tipus de moral apart de la de estar sempre tan “fashion” com fos possible. Doncs si no volia brou, la meva filla m’ha donat dues tasses de Barbie, ja que no s’ha perdut cap pel·lícula de la Barbie, i les hem hagut de veure mil cops. La meva sorpresa va ser veure que les pel·lícules de la Barbie, no són tan perjudicials, sinó tot el contrari, ensenyen valors positius i mai, mai, l’estètica glamourosa ha estat el tema dels seus arguments. Mes enllà, fins i tot, em va agradar que les veiés, perquè mostren un rol femení molt diferent de que podem veure habitualment. Tot i que són pel·lícules de prínceps i princeses, no són d’amor barat on la princesa amb la seva bellesa infinita captiva a un valent príncep que la salvarà de tots els mals. Tot el contrari, ens mostra un model femení, on ella pren les seves decisions i ella actua per ajudar-se a ella mateixa o per ajudar als altres i on es veu clara la cultura de l’esforç i que les coses costen d’aconseguir. En definitiva un model molt diferent del que mostren per exemple les Bratz, que si són un model de nenes tontes i pijes, que només saben que divertir-se i comprar i que tot és fàcil d’aconseguir, i si no tens èxit, no ets ningú.

Fa quasi un any, i en plena efervescència Barbie, vàrem fer la festa del sisè aniversari de la meva filla, i tot anava normalment. Es van ajuntar unes quantes, i van voler jugar a ser la Barbie de les pel·lícules. Van començar a fer el repartiment dels personatges “Jo soc la Barbie i tu ets la seva germana, i vosaltres les cosines i tu una amiga” “I per què has de ser tu la Barbie? Jo vull ser la Barbie” Finalment es van posar d’acord i van començar a córrer les aventures que expliquen a les pel·lícules de la Barbie.

De sobte, va ser quan vaig veure que les pel·lícules de la Barbie tenien un problema. Un cop van començar a jugar, el idioma que utilitzaven era el castellà. Per què, si totes són catalanoparlants? En aquest sentit, les pel·lícules de la Barbie, són tan dolentes com les de les Bratz, o de totes les pel·lícules destinades al públic infantil que no estan doblades al català. Ja de ven petits, ens fiquen al cap, d’una manera molt subtil, i aparentment inofensiva, com són les pel·lícules infantils, que si vols ser algú en aquesta vida, com a mínim has de parlar castellà. És molt subtil, i no sempre funciona, però normalment sí. Aquest efecte espanyolitzador, després continua amb altres pel·lícules fins que et fas gran i és així com són molts els catalans, que sense adonar-se’n, quan de grans volen escriure una cançó, o comencen les seves primeres passes dins del món de la literatura, sinó fan una repensada, les primeres paraules els hi surten en castellà. Aquesta tècnica subliminal, no sempre funciona, però si te prou èxit, com mantenir-la, per part dels espanyols, tant temps com puguin, i de fet, això explica les seves poques ganes d’ajudar al doblatge de pel·lícules al català, com seria la seva obligació i si veritablement fóssim un estat plurinacional i es creiessin allò de la “riqueza cultural de España”.

Després tot això alguns ho racionalitzen, i s’agafen a una raó objectiva clara. El mercat català és el que és i el mercat en castellà, és immensament més gran. Però tot i tenir raó amb aquest raonament, estem segurs que un adolescent, quant agafa la seva guitarra i composa els seus primers acords, i utilitza una llengua aliena a la seva, ho fa per raons de mercat? O ho fa per què alguns, li han inculcat, amb les pel·lícules que veia de petit, i que ha anat veien des d’aleshores, que les coses serioses i importants de la vida, es fan en castellà? Així doncs, és com la Barbie, i altres personatges com ella, tinguin o no valors en positiu, es converteixen, en el primer soldat d’ocupació que ens troben a la vida, ja de ben petits, i que ens fan tenir un sentiment d’espanyolitat, que després serveix de defensa contra les temptacions de possibles pensaments independentistes i de clara consciència de nació pròpia.

Jo, com pare, què he de fer? Prohibir-li que vegi aquest tipus de pel·lícules? No tinc cap dret a no deixar-la gaudir de la fantasia i les histories imaginaries pròpies de la seva edat, i necessàries pel seu bon desenvolupament intel·lectual. Es per això que es important el doblatge en català. I es per això que es fa necessari la imposició les quotes de pantalla, i que a tots els cinemes es facin pel·lícules en català i que els DVD’s, tinguin inclòs el nostre idioma, per què la meva filla té dret a que la Barbie, parli com ella.

Salutacions i independència.

105 – Un altre camí.

2009-02-18T01:12:00.001+01:00

Fa uns dies penjava un escrit sobre els creadors d’opinió que tenim a les diferents ràdios fent de tertulians, on normalment saben parlar de qualsevol tema que se’ls plantegi, fins al punt que acaben sentenciant enlloc d’opinar. L’altre dia, mentre tornava de treballar, sentia la tertúlia de la nit de Rac 1, on parlaven de la crisi, i quines són les solucions més adients per sortir d’ella. Entre ells, n’hi havia un, que va sentenciar el següent: “Estem en aquesta crisi per què tenim un greu problema de productivitat, i l’única manera de sortir ben parat, és treballant més per menys” El to emprat i la rotunditat del que va dir, feien entendre que això era llei, i que era irrebatible, com ho és la llei de la gravetat.

N’estic fart d’aquest argument barat que és més antic que la pròpia llei de la gravetat. Estic sentint aquest argument, des de la primera vaga general que els sindicats van convocar al govern “socialista” del Sr. González, amb motiu dels contractes escombraria. D’això ja fa molts anys, i sempre s’ha fet servir aquest argument quan es tracta de parlar d’economia. Sempre he sentit parlar de moderació salarial, de flexibilitat laboral i de competitivitat. Sempre exigint més moderació salarial, més flexibilitat i més competitivitat. I així ha estat i així s’ha fet. La moderació salarial és un fet inqüestionable i només cal posar l’exemple, que ara fa 10 anys, molta gent es va comprar un cotxe, i avui els hi és impossible comprar-se un cotxe de característiques semblants. O sortien a sopar fora un cop al mes com a mínim, i ara ja no poden. I el pitjor, és que quan es queixen d’això a la seva empresa, sempre els hi diuen el mateix: “Tinc aquí els currículums de molts joves amb carrera universitària que farien el mateix que tu, per una mica més de la meitat del teu sou” I és cert. Tinc companys amb titulació universitària, que cobren menys que jo. Els salaris, miri com es miri, són baixos.

I la flexibilitat laboral cada cop va a més, només cal veure la quantitat d’hores extres que es fan de franc, o la facilitat que tenim els treballadors per fer viatges de treball a canvi de re. La quantitat de tipus diferents de contractes que es poden fer per beneficiar a la empresa a canvi de treball en precari, i l’augment desmesurat i sense raó de la subcontractació, que arriba al extrem de subcontractes que subcontracten a subcontractats, creant-se una cadena de intermediaris que encareixen els costos de forma alarmant. Tot això, Demostra que flexibilitat n’hi ha, i molta.

I tot això es fa per poder ser competitius. Competitius amb qui? Doncs amb persones explotades. Amb persones que no els hi respecten els drets humans. Que em perdonin, però això no és ser competitiu. Això és ser còmplice d’aquesta explotació del home sobre l’home.

Dons durant, posem 20 anys com a mínim, s’ha seguit això de la moderació salarial, flexibilitat laboral i la recerca de la competitivitat. I a on ens ha portat això? Doncs a la desaparició gradual de la classe mitja i al augment de treballadors sense poder adquisitiu, que és la veritable causa de la crisi actual.

Però fixem-nos en un cas hipotètic.

El Sr. Bernat Boteller, és un empresari que es dedica a la fabricació i venda d’ampolles de plàstic i fins no fa gaire, les coses li anaven be, això si, l’empresa sempre anava malament, i era impossible millorar les condicions de treball dels seus treballadors, però finalment, sempre se’n sortien i acabaven l’any amb guanys.

Aquest any els guanys han baixat o s’han convertit en pèrdues. I quin és el motiu d’això?
- Les despeses salarials han augmentat de tal manera que han escanyat l’empresa? NO. Les despeses salarials són proporcionalment, inferiors a la dels anys anteriors ja que les noves incorporacions cobren menys que els que han causat baixa.
- Es treballen menys hores i es fabriquen menys ampolles? NO. De fet s’han treballat més hores, i la producció ha augmentat.
- L’empresa ha deixat de ser competitiva? A primera vista, es podria dir que ha deixat de ser competitiva, però en realitat el que ha passat és que es consumeixen menys ampolles de plàstic. No és que es comprin en un altre lloc. És que no se’n compren tantes. La gent, ja no veu Coca-Cola cada dia per dinar i per sopar, o ja no compra aigua en ampolla, sinó que el consum d’aigua de l’aixeta ha augmentat. Els nous salaris i les noves condicions laborals que no donen massa seguretat en un futur proper, fa que la gent s’escuri més la butxaca, i no gasti el que es gastava abans.

Quina és la solució?
- Abaratir les despeses salarials? La gent encara tindrà menys diners a la butxaca i encara gastarà menys. La caiguda de les vendes, augmentarà.
- Augmentar la jornada laboral amb el mateix sou? Amb el mateix sou, la gent no gastarà més, i els stocks s’incrementaran. Tard o d’hora s’haurà de aturar la producció i uns quants treballadors més, aniran a l’atur i veuran com els seus ingressos baixen dràsticament. Stocks fins a munt, i menys potencials consumidors. Els stocks es queden com estan i encara es ven menys.
- Sinó podem abaratir despeses salarials, ni ens podem acollir a la flexibilitat laboral, podem ser competitius?

El que cal fer, és deixar de parlar de moderació salarial, flexibilitat laboral i competitivitat (a la baixa) i va sent hora de començar a parlar de moderació de beneficis, flexibilitat empresarial i posar les eines necessàries per evitar l’explotació de les persones del tercer món, per poder ser competitius a la baixa. Ens calen eines per poder ser competitius al alça.

Cal un canvi de model. La moderació salarial, la flexibilitat laboral i la recerca d’una competitivitat a la baixa, s’han demostrat un fracàs absolut i hem de prendre un altre camí.

Ja sé que aquesta anàlisi és simple i barata, però és real, i cal donar seguretat a la classe obrera, per tal que consumeixi, i cal posar fre a les grans empreses, per tal que no collin als seus proveïdors, normalment petites i mitjanes empreses que acaben passant aquesta pressió als seus treballadors.

Salutacions i competitivitat al alça.
PD: Tot això, tornen a ser, les divagacions d’un ignorant.

104 – Resignació o lluita. (I)

2009-02-15T23:52:00.003+01:00

Amb aquest títol, podria parlar de moltes coses, per exemple de la resignació, per mi incomprensible, de molts catalans davant la situació del país sobre la falta de llibertats nacionals i de reconeixement com un poble més, dins la comunitat internacional. Però del que vull parlar és de la resignació quotidiana que moltes persones practiquen sobre aspectes de la vida, que els afecten directament i personalment. No és que el tema de la falta de llibertats nacionals no els afecti directament, però és més difícil interactuar.

Em refereixo a la resignació dels treballadors davant de les actituds d’algunes empreses amb ells. Els treballadors, en els temps que corren, i no te re a veure amb la crisis, remuguen molt quan la seva empresa canvia unilateralment les seves condicions de treball, però tampoc fan gran cosa per evitar aquests canvis, i fins i tot comencen a veure com normal certes coses que no ho són pas. He vist treballadors amb contracte en precari, estar a favor de les 65h setmanals.

Només cal veure alguns exemples que he conegut dins del meu entorn social, com per exemple, el que un cop uns treballadors van acceptar que els reduïssin el sou a la meitat, ja que feien quatres hores de formació al dia, i com no eren hores productives, doncs ... be, que no les cobrarien. Van remugar i es van conjurar per no acceptar això, però al final, van ser “bons minyons” i van acceptar. O uns altres que d’un dia per l’altre els hi canvien les dates de vacances, per l’endemà. Vull dir que un dia van i els diuen “Demà comences el teu mes de vacances”. L’últim cas que he conegut, es el d’un treballador, que ha estat acomiadat d’una forma improcedent, i li han ofert 20 dies per any treballat a pagar a terminis.

En tots els casos, han preferit negociar amb l’empresa, abans que reclamar fermament els seus drets, que en tots aquests casos, haurien estat reconeguts davant l’autoritat competent, quasi amb tota seguretat, però han preferit resignar-se i no lluitar pel que és seu. Vull dir lluitar de veritat, ja que la negociació en aquestes condicions, no passa per re més que, a sobre de ser trepitjat, demanar un favor a l’empresa per poder aconseguir unes coses que estan per sota del que per dret de llei els hi pertoca. Remuguen molt i es queixen molt, sobretot dels comitès de representació dels treballadors i treballadores, però en realitat, ells no fan gaire per no ser trepitjats.

Per tal no allargar-me massa, deixo l’altre aspecte d’aquesta resignació que patim, per un altre dia.

La apatia i el desencís, són el nostre pitjor enemic i els hem de combatre.

Salutacions i independència.

103 – Propaganda de Blanes.

2009-02-08T23:55:00.001+01:00

Avui he vist amb sorpresa, que a TVBlanes, durant molta estona, de fet durant tots els segons que jo l’he vist, es veia propaganda del Partit Democràtic de Blanes.

Només espero que hi hagi una explicació raonable que faci que la televisió pública de Blanes, hagi ofert durant tanta estona (ves a saber quanta estona) aquesta propaganda, sobretot si tenim en comte, que dins del govern blanenc, qui dirigeix TVBlanes, és el líder d’aquesta formació política.

Estic segur que hi haurà una explicació acceptable, si més no, això vull pensar.

Salutacions i independència.

102 – Calma.

2009-01-26T23:47:00.001+01:00

Tenia pensada una gran parrafada, però finalment, he decidit anar al gra, i no fa falta escriure un text massa llarg. El fet, és que des de fa cosa de dos o tres anys, m’he involucrat amb moltes coses, i finalment, he descobert, que el que va començar amb il·lusió, m’estava perjudicant la salut amb episodis d’insomni. Així doncs, he decidit prendrem les coses amb més calma, i això vol dir que deixaré passar més temps entre escrit i escrit, o que deixaré de presentar-me voluntari per fer coses. Això no vol dir que em desentengui de les coses per les que m’he esforçat durant aquests anys, simplement ho faré amb més calma, i si algú em necessita o pensa que puc ser útil en alguna cosa, ja sap on trobar-me, que intentaré col·laborar en tot el que pugui.

Necessito un període per mi, i per reflexionar sobre les meves prioritats, i a on he de dirigir les meves accions.

Salutacions i independència.

101 – Creadors d’opinió

2009-01-08T00:31:00.004+01:00

Ahir vaig penjar el meu escrit número 100 fent un petit resum del que he viscut durant aquests 100 escrits. Un cop he complert amb aquest ritual, ja puc escriure sobre coses realment importants que passen al món.

Mentre soc de vacances, i sense buscar-ho, m’aïllo de tot el que passa fora de les quatre parets de casa meva, i durant aquestes vacances nadalenques, no m’he assabentat massa del que passava a l’Orient mitjà. És per això, que avui mentre treballava davant de l’ordinador de la feina, m’he pogut posar al dia. Ho he fet escoltant RAC1, on he escoltat una tertúlia que m’ha deixat bocabadat. Dels quatre tertulians, n’hi havia dos que han argumentat unes posicions sobre el conflicte a l’Orient mitjà que no se les creient ni ells. La vida d’un tertulià ha de ser dura, si es vol destacar artificiosament, i s’opta per portar sempre la contraria, intentant demostrar que s’és capaç d’arribar allà on els altres tertulians no poden. I és clar, no sempre un es pot lluir, i acabes utilitzant arguments molt “pillats” que et deixen en evidència. Sobretot quan un comença a creure el personatge que un mateix ha inventat, i entres en el territori de la supèrbia, i en aquest punt, fàcilment s’entra en una fugida endavant, que encara empitjora les coses.

Per molt original que es vulgui ser, un no pot anar dient per aquest món que qui pren partit a favor dels palestins, és un “progre sense capacitat d’anàlisi que pren postura per una pura qüestió estètica” Potser aquestes no han estat les seves paraules exactes, però sí que és el missatge que ha transmès. Bàsicament, ha vingut a dir, que els que ens decantem del cantó palestí, ho fem simplement per posicionar-nos en un lloc socialment còmode. De fet, no m’ha sorprès, ja que aquest tertulià, que últimament és a tot arreu, sempre em recorda a aquell personatge de “Banner i Flappy” que sempre deia “Me opongo”, parlés del que es parlés.

Hi havia un segon tertulià, que seguia aquest corrent de defensar les accions del estat d’Israel. La veritat és que és difícil defensar aquestes accions, i si no ho tens molt clar, acabes pixant fora de test. El seu gran moment de glòria, ha estat quan més o menys a dit “fins i tot, l’estat israelià, ha fet un passadís humanitari, cosa que demostra que Israel no és el dolent del conflicte” O sia, que aquest senyor, justifica aquelles accions condemnables, si després venen seguides d’una bona acció. Així doncs, tindríem que preguntar-li a aquest senyor, si no s’ha de condemnar a l’home que després d’apallissar a la seva parella, la porta a l’hospital per que la curin. Aquest senyor està justificant la mort violenta de molts civils, ja que després es crea un passadís “humanitari”.

Un altre argument que utilitzaven aquest dos senyors, es que si Hamas utilitza a la població civil d’escut humà, Israel no en té la culpa. Un altre argument genial. O sia, que quan un atracador entra a robar en una oficina bancària i agafa hostatges, la policia, pot entrar a l’oficina i disparar a tort i a dret fins abatre al dolent, i si hi han víctimes col·laterals, doncs és culpa de l’atracador.

Però el desgavell d’arguments d’aquests dos senyors, continua quan parlen de Hamas com un grup terrorista. Val. Ho accepto. Hamas és un grup terrorista. I això dona dret a bombardejar indiscriminadament? Doncs a que espera el Govern espanyol a bombardejar Bilbao, o Santurce, o Guernika?

Ah, un altre moment de glòria d’aquests senyors, ha estat quan un d’ells ha dit “a Israel li fa falta un Pearl Harbor i així no patiria aquest descrèdit que pateix i tothom entendria millor el conflicte” No vull pensar, que aquest senyor estava justificant el llançament i utilització d’armament nuclear.

És evident que Hamas no són uns angelets, però això no justifica res. La veritat és que aquest corrent d’opinió, que cada cop noto més present, i que la Pilar Rahola o el Federico Jiménez Losantos, també en formen part, em fa recordar aquelles declaracions que va fer l’administració Bush, dient que contractarien periodistes i intel·lectuals per tal de crear corrents d’opinió que els hi fossin favorables.

No entraré a jutjar qui te raó, si els palestins o els israelians, però és evident, que el que fa Israel, és injustificable. És del tot desproporcionat. És com si un dia ens trobem que algú no ens deixa treure el cotxe perquè ha aparcat en doble fila, i això ens donés dret a destrossar-li el cotxe. O que algú que no recull els excrements del seu gos, poguéssim donar-li un cop de puny.

Finalment, els altres dos tertulians, que no són precisament de la meva corda, s’han emprenyat i han posat una mica de sentit comú. Ho han fet amb bones paraules i sense cridar, però se’ls notava molestos i indignats, i no és per menys. El bombardeig de població civil per acabar amb un grup terrorista, és intolerable, i posa al estat d’Israel a l’alçada del grup terrorista que vol combatre. I si el terrorisme és una pràctica abominable, el terrorisme d’estat, encara és pitjor, ja que al igual que qualsevol grup terrorista, mata, però ho fa impunement.

I que ningú s’equivoqui i comenci amb tòpics fora de mida que res tenen a veure amb la realitat. He parlat sempre d’Israel, i no he utilitzat el nom de cap raça ni de cap creença religiosa. No soc antisemita ni res pel estil. No barregem conceptes.

Salutacions i justícia.